"LOBBYS". Levante-EMV. 02.05.09

L’any passat, L.V. una jove estudiant de tercer de periodisme a l’Autònoma de Barcelona, em va fer una entrevista acadèmica, en la meua condició de polític nacionalista valencià. Vaig quedar francament satisfet pel nivell i la profunditat de les preguntes. I ella no deguera quedar descontenta del tot, ja que hui m’ha enviat un correu electrònic.
Em diu, que actualment cursa quart a l’Université Libre de Brussel·les, amb una beca Erasmus, i en la meua condició, ara, de candidat a eurodiputat pel BLOC-Coalició per Europa, em planteja una única pregunta. Vol saber què pense sobre la creació, a la Comissió europea, d’un registre de representants d’interés, de lobbys.
Em sembla interessant senyalar d’entrada, que no es discuteix si han d’existir no eixos lobbys, tot simplement, si cal regular mínimament la seua existència. I això és determinant, ja que la realitat és que els lobbys existeixen i funcionen. Per tant, tenim dues opcions, regular allò que existeix o continuar fent vore que ignorem l’existència de grups de pressió que tracten d'influir davant l’executiu o el legislatiu a fi d'afavorir els interessos d'aquells als que representa.
A Brussel·les, com a Washington (amb una llarga tradició, no sempre edificant, de lobbys), per la seua condició de policy makers, les pràctiques lobbystiques són quotidianes, i em tem, que inparables.
Davant d’eixa inqüestionable realitat, la meua opinió és que haurien d’estar regulats, i el registre és un primer pas positiu. Saber qui (i sobretot com) intenta influir en un òrgan (personal o col·legiat) de decisió política, és un filtre que pot ajudar a evitar, els suborns, les prevaricacions i les corrupteles diverses.
Aquells qui consideren que això seria una limitació del sistema democràtic, obvien, que la no existència d’un registre, no evita l’existència del fenomen dels grups de pressió. I on hi ha risc de fractura o perversió del sistema democràtic, no es pot amagar el cap sota l’ala, el que cal, és regulació i transparència.
A més a més, convé no oblidar, que tots els lobbys, no pretenen vendre armes, talar l’Amazones o vessar aigües contaminades a un riu. Alguns volen que s’augmente fins el 0’7% dels pressupostos, per obres de cooperació amb el tercer món; o que es millore la política agrària en favor dels cítrics; o que es dediquen fons a investigar contra malalties perilloses. I no crec que això tinga res de roí.

nova web jove

LA GENT DEL BLOC JOVE DE LES COMARQUES DEL NORD, TÉ NOVA WEB, VISITEU-LA, AFEGIU-LA ALS VOSTRES FAVORITS, LLEGIU-LOS, PARTICIPEU.

http://www.joventdelnord.net/

"VOT REMOT". Mediterráneo. 30.04.09

Susan B. Anthony, Hubertine Auclert, Harriet Stanton Blatch, Amelia Bloomer, Carrie Chapman Catt, Edith Cowan, Emily Davison, Maria Deraismes, Jeannne Deroin, Henrietta Dugsdale, Abigail Scott Duniway, Marguerite Durand, Max Eastman, Gyp, Marianne Hainisch, Matilde Hidalgo de Prócel, Julia Ward Howe, Aletta Jacobs, Ellen Key, Aleksandra Kollontai, Serena Lake, Nellie McClung, Emma Miller, Lucretia Mott, Anna Maria Mozzoni, Gretchen Neidles, Elizabeth Nicholls, Louise Otto, Christabel Pankhurst, Sylvia Pankhurst, Alice Paul, Madeleine Pelletier, Marie Popelin, Pauline Roland, Rose Scott, Julia Sears, Séverine, Kate Sheppard, Elizabeth Cady Stanton, Lucy Stone, Dr. Emily Howard Stowe, Martha Carey Thomas, Mary Emma Wolley... Igual a vostés no els sonen els seus noms. Van ser algunes de les sufragistes que reclamaven el seu dret al vot. En aquell moment, a molta gent, homes i dones, els semblava una bogeria impossible.
Hui el debat és un altre. Es pot compaginar la baixa per paternitat o maternitat amb la funció de representació política? Com es pot votar a un plenari quan s’està a casa donant pit o biberó? La resposta està en els evidents avanços en matèria de telecomunicacions, i notablement de la Internet de Leonard Kleinrock.
De fet la llei 11/2007 mitjançant la signatura electrònica equipara l’assistència remota o no presencial als òrgans de govern. Es tracta doncs d’una decisió política. Totes aquells dones ja no ho podran veure, que ho vejam nosaltres, depén a Castelló de la voluntat de l’equip de govern.
Va en el signe dels temps. Les Corts valencianes ja ho han resolt, el parlament català també. I Castelló quan?

"ELS TRES TENORS". Levante-EMV. 25.04.09

Dimarts compareixíem davant la premsa, els portaveus dels tres grups municipals. Javier Moliner, Juan Maria Calles i jo mateix. I bromejaven presentant-nos com els tres tenors, una periodista fins i tot ens va preguntar si anàvem a interpretar Nessun Dorman.
Compareixíem per explicar a la societat castellonenca, que havíem arribat a un consens per invertir els quasi 37 milions d’euros del Pla Confiança del Govern Valencià. Jo crec que en època de crisi, els polítics, no tenim dret a no posar-nos d’acord. Simplement no tenim eixe dret. Jo porte anys dient, que als polítics ens paguen per parlar, no per discutir. I ara toca fer eixe esforç suplementari per arribar al consens. Un espai, el del consens, en el que el BLOC es troba molt còmode. Eixa és la política que a mi m’agrada fer.
Clar que no sempre ens podem posar d’acord. Lògic. Però no és un concurs de castellonerisme, ningú estima més la ciutat que l’adversari, simplement entenem la ciutat de forma diferent, defensem models socials diferents, tenim prioritats diferents, o marquem ritmes distints.
Amb algunes de les coses que vol Calles per la nostra ciutat no hi estic d’acord, amb altres si. Amb algunes coses de les que vol Moliner per a Castelló no hi estic d’acord, amb altres…tampoc. No, em venia de gust la maldat, però en algunes coses si que hi estic d’acord.
Aquesta actuació d’Els Tres Tenors, era ja la segona. Fa uns pocs mesos ens vam estrenar per explicar un primer consens, aleshores, sobre com invertir els 30’5 milions d’euros del Plan E. Ja teníem doncs certa experiència, i potser animat per això, vaig reclamar un tercer recital, un tercer consens. Un consens sobre les inversions que té previstes l’Ajuntament de Castelló, fruit dels pressupostos municipals. Ai! Que em sembla que no hi haurà tercer recital. Em tem que el PP no està pel tema.
El pressupost municipal, es va aprovar amb els vots del PP, l’abstenció del PSOE i el vot en contra del BLOC. Perquè el consens, no és sumar-se al que proposa el majoritari, sinó arribar un cert equilibri, en el que ningú no guanye del tot, per evitar així que ningú no perga del tot.
L’oposició ha donat mostres de bona voluntat, facilitant els consens, en unes inversions, que, no ens enganyem, totes formen part del pla de govern popular. Ara, haurà de demostrar el PP, si està disposat a fer algun esforç, de facilitar el consens en les inversions pròpies. Quin sentit té, que puguem posar-nos d’acord quan els diners venen d’altres administracions, i no, quan els diners són de fons municipals? Jo trobe que cap.
Com tampoc no entenc, i em permetran un últim dubte, que en un any de crisi, Generalitat i Govern Central puguen retornar (els diners són nostres, els hem pagat amb els nostres impostos) a Castelló 37 milions d’euros, mentre els anys de vaques grasses les inversions del Govern del PSOE i el Consell del PP, no apareixien per enlloc. Curiós no troben.
Però em tem que ni rebrem inversions similars tots els anys, ni el PP local té cap vocació de consensuar les inversions pròpies. Els Tres Tenors han fet la seua darrera actuació.
Com en els originals, ja no hi haurà més concerts. En el seu cas, perquè un dels tres ha mort, Pavarotti. Per cert, l’únic que duia barba, com jo, i això m’inquieta.

"L'EX DE FALETE". Mediterráneo. 23.04.09

No sé si recorden Isaac R.S.? Si home, l’ex de Falete, aquell xic que se’n va anar de “picos pardos”, i per dissimular es va inventar que l’havien segrestat. Un prodigi d’imaginació a l’hora de comparèixer davant els mitjans de comunicació.
Doncs bé, en imaginació malaltissa l’alcalde Alberto Fabra l’ha superat. La setmana passada va comparéixer per assegurar que durant l’any 2009 es faran inversions a la ciutat per valor de 190 milions d’euros. I sense que se li escapés el riure. Cent noranta milions és la suma dels 30 del Plan E, més 12 milions d’altres inversions estatals, més 30 milions d’inversions previstes al pressupost municipal, més 118 que han de vindre de la Generalitat.
Menteix. L’Ajuntament no té un clau. Encara ni tan sols té aprovada la preceptiva autorització, per traure al mercat els solars per valor de 25 milions d’euros, amb els que té previst finançar la major part d’eixes inversions. En el millor dels cassos tindrem l’autorització a l’estiu, i després ja vorem quants solars venem, quan els venem i per quin preu. I després caldrà licitar. No serà enguany.
Pel que fa a les inversions de la Generaliat, si tenim present, que malgrat les promeses, han confirmat que durant tot l’any no hi haurà ni un cèntim ni per al Centre de Convencions de Calatrava, ni per la Universitat Internacional de Gehry, ni per a Parc Castelló; doncs que volen que els diga! Ens han mentit tant que no sé perquè els hauria de creure ara. De manera, que ara com ara, només tenim garantits els 30 milions del Plan E. Falete és com si un hipopòtam s’hagués engolit un rossinyol, Fabra un alcalde que s’ha engolit el sentit de la realitat.

"CRISI DE GOVERN". Lrevante-EMV- 18.04.09

Estos dies hem pogut i llegir diferents anàlisi de la remodelació del govern central. Jo voldria, si m’és permés, dibuixar-ne una visió valenciana.
La primera cosa que sembla evident és la disminució del mal anomenat poder valencià. Cauen Solbes (El Pinós) i Bernat Sòria (Carlet), i només queda com titular d’una discutible valenciania, la Vicepresidenta Primera, que ho és per estar censada al nostre país. Un filiació discutida persistentment pel popular González Pons, que parla de frau en el cens. Resultaria més creïble si hagués denunciat les desenes d’irregularitats en els censos de molt pobles d’estes comarques. Censos inflats, per garantir la pervivència del PP provincial a la Diputació.
Com a valencià, celebre la marxa, per fi!, de Magadalena Álvarez. Només lamente que la puguen convertir en Eurodiputada ara, precisament en una legislatura en la que s'ha de donar l'impuls definitiu al corredor mediterrani, i em tem, que igual que va fer la popular Loyola de Palacio, i a la vista del que ha fet fins ara, farà tot el possible per deixar als valencians sense eixa infraestructura. Tampoc no em tranquil·litza molt, francament, el Sr. Blanco com substitut. Ha dit el nou Ministre que de seguida transferirà les rodalies a Catalunya, me n’alegre pels veïns, però em preocupen més les nostres. Primer, unes rodalies decents entre Vinaròs i Castelló, i després el traspàs de les trodalies. D’això no en diu res. Ara, que el govern valencià tampoc ha invertit un cèntim en Ferrocarrils de la Generalitat, en les nostres comarques.
També com valencià veig amb preocupació el retorn al Ministeri, i en època de crisi, de Chaves. Este senyor ja va ser Ministre als 80, i va ser contra una reforma laboral seua, que precaritzava els llocs de treball, que va convocar-se la primera vaga general. El nou Ministre porta 19 anys governant Andalusia (als que cal sumar 11 anys més dels seus antecessors també socialistes) i ingressant milionàries aportacions estatals en concepte de deute històric. El nou Ministre, no ha estat capaç de millor el teixit industrial, ni comercial d’Andalusia, té mitja població depenent dels subsidis públics, i ha engreixat desorbitadament l’administració pública. El nou Ministre, mentre feia calaix, s’ha queixat amargament de que altres vulguerem un sistema de finançament just i equitatiu. I l’han fet Ministre de Política Territorial. És qui ens ha dir quin finançament tindrem, i en que ens els hem de gastar. Bon un per donar lliçons!
I també com valencià em preocupa la nova Ministra de Cultura. No només per la seua opinió sobre canon digital, que considera clarament insuficient. Sinó i sobretot, perquè va recolzar el "Manifiesto por la lengua comun". La Senyora Ministra de Cultura (de la cultura d’on? No del meu país, òbviament) considera que el castellà està discriminat als llocs on tenim per pròpia i comuna una llengua diferent a la seua. El Ministeri de Cultura és una rèmora, una obsolescència, una institució inútil i sense quasi competències. El que cal és acabar de buidar-lo de contingut en favor dels governs autònoms. Era el moment d'estalviar amortitzant el Ministeri, i d'estalviar-nos a esta senyora..
En qualsevol cas, esta remodelació, representa si més no, l’acceptació per part del President d’un contundent realitat. El seu Govern estava (i ja vorem si hi continua) sense idees, sense capacitat de reacció. I això que feia poc més d’un any que s’havia format. Tant de bo en prenguera nota el President valencià (em costa dir-li Molt Honorable), i assumeix que el seu de govern està igual, i toca el relleu. A vore si tenim sort i Font de Mora esdevé,com Magdalena Álvarez, un trist i lamentable record del passat.

"AUTÒNOMS". Mediterráneo. 16.04.09.

El meu amic B és autònom, i està indignat. No pel fet de ser-ho, clar, sinó pel tractament fiscal que rep. M'explica que l'abril és el més de la passió, és quan toca pagar IVA, però que l'Agència Tributària encara no ha tornat el del 2008. Més greu encara, ni tan sols ha reconegut el deute, la qual cosa impossibilita compensar la condició de deutor amb la de creditor. Segons B, Zapatero només ajuda als autònoms, a enfonsar-se més i més. “Voldrà que això també ho resolga el G-21” diu sorneguer.
Afirma que ara mateix no li ve bé pagar, que li costa cobrar de molts clients que també estan passant les de Caïm. Li dic que quan jo exercia podia demanar-se un aplaçament a Hisenda, i que no sé si ara... M'interromp per dir que ara també, però que cobren un 7%, “si,si, un 7, i ja saps com està l'euribor, a l'1'25. Són pitjors que els bancs”. M'informe i veig que per ajornar deutes de més de 6.000€ (desconec si és el seu cas) cal un aval bancari, i ara els bancs no s'avalen ni entre ells. Podria avalar l'Estat eixos deutes, sobretot el dels contribuents a qui l'Estat deu diners.
És terrible, les xifres del deute de l’Administració amb els proveïdors són escandaloses. Només la Generalitat deu més de 11.500 milions, l'11`4% del PIB. Més del doble que la mitja de les comunitats autònomes. I amb diners públics es dediquen a salvar banquers, mentre arruïnen els autònoms i la xicoteta i mitjana empresa. Si dedicaren eixos diners a pagar el que deuen, moltes empreses sobreviurien, i salvarien llocs de treball. A B li va costar molt posar en marxa la seua empresa, i “al final, diu, m’arruïnaran les administracions que haurien d’ajudar-me”.

"30 ANYS". Mediterráno. 9.04.09

La setmana passada commemoràvem, en un senzill acte, el retorn ara fa 30 anys de la democràcia als ajuntaments. Recorde aquella campanya electoral, tan diferent a les d’ara. Al carrer es vivia una efervescència democràtica contagiosa. La gent tenia esperances en que la política servia per canviar les coses. I aleshores, hi havia tantes coses que canviar!
També recorde la presa de possessió de la primera corporació democràtica des d’abans de la guerra, i com la gent ens agombolàvem a la plaça Major, en un esclat de joia, esperança i un cert i desconcertant vertigen per un nova etapa, encara agafada amb fils, que voliem estable, perenne.
Ara, trenta anys més tard, no només ja puc votar, sinó que alguns de vostés m’han votat. Ara, jo forme part d’eixe reduït grup de privilegiats que tenim l’honor i el compromís de servir la nostra ciutat. Però de la mateixa manera que deia el tango "veinte años no es nada", trenta sembla que són suficients per haver fet oblidar aquell esclat d’esperança. La democràcia municipal s’ha deteriorat en tot este temps. La vocació de servei que impregnava tots els electes d’aquella primera corporació va fer possible que tots els grups treballaren plegats per inventar una ciutat moderna, una cultura parlamentària, unes normes de coexistència pacífica i complementadora. Ara? Ara la política municipal és un mercat. Crits, males cares, males formes, insults, insinuacions malicioses, dificultats per tal que l’oposició treballe, i un llarg i gens edificant etcètera, és el dia a dia de la política municipal.
No creguen que estic decebut de la política, no, estic decebut de molts polítics. La política continua semblant-me una activitat noble i honesta, això si, plena de gent deshonesta i innoble. Òbviament que no ho són tots, sinó ja hagués picat sola, però sovint fot molta angúnia. Hi ha gent que va passar 40 anys esperant amb il·lusió poder votar, i ara, en només 30 uns quants li han llevat la il·lusió a massa gent. Vergonyós.

EL CAMÍ VALENCIÀ D'EUROPA

A un no poden jutjar-lo per les seues companyies, mireu sinó Judes Iscariot, tots els seus companys eren d’allò més respectable, i en canvi ell era un penjat. O va acabar com un tal.

Som el que som, no el que diuen que som. I nosaltres som el que fem. Allò que fa Ximo Tur a Calp és de dretes? I el que fa Roser Frasquet a Palma de Gandia? És que és de dretes l’alcalde de l’Olleria Julià Engó, o el d’Almussafes Albert Girona? Fa polítiques de dretes Maria Josep Ortega a Carlet? I Alfred Remolar a Betxí? Fan politiques de dretes els nostres col·lectius, els nostres més de 300 regidors i regidores, els nostres 25 alcaldes i alcaldesses, els nostres dos diputats?
Hui m’ha escrit a este mateix bloc, Tona i diu:

Enric, jo sóc de les que estic al 100% orgullosa d'anar en eixa coalició. Amb un partit com el PNB que acaben de fer fora de les institucions i que durant tots estos anys de govern ha aplicat les polítiques socials més capdavanteres de tota Europa: ensenyament, sanitat, un any d’excedència pagat per als funcionaris cada cinc anys...Sí, un partit -de dretes?- que va posar de Ararteko un senyor negre i homosexual.

Té raó.

EB, la marca basca d’EU, ha governat amb ells durant anys, i sempre ha afirmat fer-ho amb tota llibertat ideològica, però tot i obviant això, encara hi ha un altra cosa que dir.

L’autoproclamada esquerra, del PSE-PSOE, tan laïcista ella, ha fet Presidenta del Parlament Basc a Arantza Quiroga, un dona que es confessa (sovint, intuisc) propera a l’Opus Dei. La seua avia, de 92 anys, viu a un “caserio”, i no va aprendre castellà fins als 30, ella ja ha complert els 36 i encara no ha aprés euskera. Amb això està quasi tot dit.

Però seguim. Diu Quiroga que mai no ha gastat preservatius, i que està en contra del seu ús. Dic jo, que deu preferir que els negres morguen de la SIDA a l’Àfrica, abans que no arriben ací en patera, i els nacionalistes els convertisquen en Ararteko.

Vergonya, cavallers, vergonya!

Ha estat CiU qui ha defensat al Parlament Espanyol la rebaixa del 3% en el nostre estatut, mentre el representant valencià d’ERC abandonava el debat, per no evidenciar que prefereixen el 5%. Conscients que mai no aconseguiran ni el tres, prefereixen dificultar la consolidació del nacionalisme polític valencià, que el BLOC representa.

CiU la federació nacionalista que ha guanyat les eleccions a Catalunya contesa rere contesa, i que ja fa dos legislatures seguides que malgrat ser la força majoritària, ha vist com ERC i Iniciativa donaven el seu suport al PSC-PSOE, per fer President, un socialista sotmès a la disciplina de vot del socialisme espanyol. Això, els independentistes i els ecosocialistes de Saura, que en lloc de fer verd el país, envia els Mossos d’Esquadra a posar morats els estudiants.

Vergonaya cavallers, vergonya!

Lliçons les justes, i de qui tinga capacitat per donar-ne.

Tenim uns socis de luxe a Catalunya i al País Basc, i no tenim uns socis de luxe a Galicia i les Illes (hagués preferit al PSM mil vegades, però el PSM no vol compartir llista amb UM, malgrat no tenir cap problema per compartir govern amb ells). I amb tot, estic satisfet amb els socis, i no tinc cap mena de complex.

Sé el que som i el que volem. I al País Valencià a efectes pràctics anem sols. Feia molt de temps que no teníem llibertat absoluta per definir la nostra campanya i el nostre missatge. Tenim socis, però a casa nostra estem lliures de tot Compromís.

Hem de fer una campanya de proximitat, alegre, àgil, dinàmica, moderna.

Amb alguns eixos bàsics que també algú apuntava a este bloc:

1. infraestructures i corredor mediterrani
2. Immigració i polítiques socials
3. Major reconeixement de les regions europees amb autonomia com el País Valencià i per tant també de la nostra llengua.
4. Polítiques energètiques i mediambientals

I no cal improvisar res, el cos doctrinal del BLOC emana de les ponències del recent Ve Congrés, i supose que és per això que la llista va obtenir el major suport que cap llista ha rebut en el BLOC en els darrers anys, perquè tot el partit és plenament conscient, que defensarem les polítiques del BLOC, les que hem aprovat en les nostres ponències, les que fan els nostres diputats, les que fem cada dia els regidors i regidores als nostres pobles, que no ho oblidem, per valencians, són pobles europeus. Ningú no ens farà el guió. El guió del BLOC l'escriu el BLOC.

Que ningú no es preocupe més del que toca. Sabem on anem i no estem ballant la yenka.

Estem caminant un camí, el camí del redreçament nacional, de les llibertats públiques i privades, de l’economia sostenible, dels serveis públics de qualitat, de la sostenibilitat ambiental i social.

Estem fent el camí valencià d’Europa.

GRÀCIES.

www.bloc.ws

"LES SET DIFERÈNCIES". Levante-EMV.11.04.09

L’altre dia, entre dues classes de la universitat tenia una hora morta, que vaig passar a la cantina, amb un cafè llarg i el diari. Vaig pensar en dedicar-me als passatemps. A fer un d’eixos jocs de percepció visual en el que cal trobar les set diferències entre dos quadres famosos, o entre dos bucòlics paisatges amb casetes, arbrets i una vaca a la que, segur, en un dels dos dibuixos li falten les mamelles.
Probablement per deformació professional vaig obrir el diari pels fulls de política, i ja posats, vaig decidir fer un híbrid. Jugaria a buscar les set diferències entre les polítiques del PSOE i les del PP.
A vore...en temes de corrupció no hi ha grans diferències. Tots dos diuen estar en contra de la corrupció, tots dos diuen que expulsarien els seus càrrecs públics si estigueren imputats, però cap no ho fa, i tots dos creuen que la corrupció dels altres és més corrupció.
Pel que fa al respecte per les institucions nacionals valencianes de seguida me’n vaig adonar que tampoc no hi havia de grans diferències. El PSOE va perdre la part del cos que serveix per seure-hi a sobre, per pactar amb el PP una miserable reforma de l’Estatut que ens deixa sense un finançament digne, a diferència del que ha passat amb altres estatuts.
I pel que fa a la llengua? No, sembla que tampoc no hi ha diferències. Feijóo, el que ha de ser president popular de Galícia, ja ha anunciat que s’ha acabat amb el bilingüisme, i Patxi López, el socialista que serà Lehendkari amb els vots de la dreta, ha dit que farà exactament el mateix. PP i PSOE acabaran amb el bilingüisme, i apostaran per crear dos guetos monolingües. Els hi agrada dividir la societat.
Potser en temes d’urbanisme... però veig que tampoc. Que d’urbanisme depredador en practiquen en la mateixa mida els uns i els altres, que de denúncies per destruir el sòl en reben governs municipals dels dos colors. I a sobre, gràcies al gir que va fer donar als socialistes el Secretari General Alarte, es posicionen de la maneta contra els informes de la Unió Europea, que senyala amb dit acusador la depredació territorial a la que sotmeten uns i altres el nostre país.
En economia tampoc no és fàcil trobar grans diferències. El PSOE sembla haver entés que les seues demagògiques i antisocials formules de repartir 2500€ per fill, 200€ per emancipar-te, 400 per que sí, etc, són un fracàs sense pal·liatius. Supose que per això, sense idees estant, ara ajuden a aprovar els pressupostos del Consell, de les Diputacions i de tots els Ajuntaments governats pel PP. La llàstima és que el PP tampoc no sembla tindre cap mena d’idea de com afrontar la crisi, més enllà de buidar les caixes públiques amb campanyes de propaganda, sous injustificats (Ciutat de les llengües, Mundo Ilusión...), i un llarg i lamentable etcètera.
El cas és que quan me’n vaig voler adonar, havien passat cinquanta minuts i no havia estat capaç de trobar, ja no dic set, ni una sola diferència entre el PP i el PSOE. Però tenia classe d’economia. Els hi passaré els apunts.