25 de setembre, 2015

"NO PASSA RES" Levante-EMV 26.09.15

Des del mateix dia en què CSenM va anunciar que no entraria en el govern, els cinc grups municipals sabíem que un dia o un altre hi hauria un desacord. I qui no ho sabés, és que té menys llums que una gaiata en una matinada d’octubre.
I no perquè CSenM tingués interés a mostrar perfil propi, que entraria dins de la lògica política; sinó perquè no entraven al govern perquè tenien certes prevencions al respecte, van dir,  del partit socialista. I concretament sobre algunes polítiques practicades pel partit socialista en el govern estatal, més que no pas en l’àmbit local. Una d’elles precisament sobre la política de desnonaments. Així que no resulta sorprenent que haja estat precisament este tema el que ha servit per a escenificar una dissonància. Segurament no serà l’ultima. Des de Compromís ho vivim amb la incomoditat que representa les dificultats per tirar endavant certes polítiques, però valorant molt positivament el que això significa de pluralitat democràtica. 
Ací, després de dècades de majories absolutes, tant se li val el que proposares que no ensopegaria amb el mur de la matemàtica. I tant se val el que proposés el PP, que tiraria endavant gràcies també, no a la intel·ligència, sinó a la força dels números. Ara la situació és nova, i obliga a seure's a parlar.
Vicent Sales en nom del PP va eixir fet un bou (embolat diria jo perquè envestia sense saber com ni a què) acusant al govern de xulos, perquè segons ells no havíem dialogat amb l’oposició. Menteix com gairebé sempre. Havíem parlat amb ells i havíem parlat amb C’s. Gabarda ens va arribar a amenaçar dient que si no aprovàvem la seua esmena, el PP votaria a favor de la moció de CSenM. Això era tot simplement absurd. De fet, la moció de CSenM només va obtenir 4 vots, els propis. 
Fa anys que parlem de desnonaments al ple, i sabem quina és l’actitud del PP en estos casos, de servilisme amb els bancs i de falta de consciència social. La seua inacció en el tema ha agreujat el problema de per si ja greu. No hi havia molt a negociar. No van votar a favor. Cap sorpresa. Buscaven el colp d’efecte de la votació.
L’esmena que presentava el govern proposava un grup de treball, amb un full de ruta clar, i temps per fer les coses. No era una dilació. Era organització. Enlloc millor que allí es podien construir consensos. PP i C’s no van voler, per ells era més important que el govern perdés una votació. Ja tenen el premi. Però és una pírrica victòria, perquè en el fons no canvia res. El treball continua.
Ali Brancal explicà amb gran detall el que estem fent i continuarem fent. Primer cursos de formació financera per a les famílies, per evitar més enganys. I en paral·lel convenis amb particulars, altres administracions i bancs, que cedeixen habitatges a l’ajuntament per a la seua gestió. Recuperació d’habitatges de propietat municipal que el PP no sabia ni qui els ocupava. Acords amb companyies per evitar que tallen subministraments d’aigua, gas i llum a les famílies amb dificultats econòmiques. I sense parar la gestió dels Serveis Socials municipals que dirigeix José Luís López i que ha incrementat recursos per a les famílies. Eixe és el cercle antidesnonaments del que parlava l’alcaldessa. Clar que no hem aconseguit aturar-los. Ni cap ajuntament ho pot fer. Però hem creat els mecanismes perquè en aquells casos on la pressió social (via PAH o no) no els puga aturar, les famílies tinguen un allotjament digne en 24 hores. 
I algú es preguntarà per quina raó el govern no va votar a favor de la moció del CSenM. Simple. Proposava il·legalitats. Proposava coses que nosaltres volem fer, però que la llei encara no permet fer. Malgrat la insistència de Joan Baldoví, diputat de Compromís al Congreso, de què canvie la llei per a poder fer-ho.
Si CSenM hagués acceptat responsabilitats de govern, estic segur de que tampoc no hagués aprovat eixa moció, simplement per coherència, per honestedat intel·lectual davant la societat, conscients de què no ho hagueren pogut complir. 
El resum doncs és simple. CSenM va presentar una moció que només va tindre 4 vots. El govern una esmena que només en va tindre 11. Cap de les dues es va poder aprovar. El treball continua en la mateixa direcció, i en eixe treball real i realista, seguirem coincidint amb CSenM, i no ho farem amb PP i C’s, que estan de l’altre de costat. Com deia Gabarda...”yo es que vengo de la banca”.

23 de setembre, 2015

"CENT DIES" CSN 24.09.15

L’any 1933, en plena Gran Depressió, va prendre possessió el President Franklin D. Roosevelt. Per això el seu govern va presentar un paquet de mesures que pogués donar resultat a curt termini, iniciant així el precedent de la necessitat d’avaluar els primers tres mesos. Ara este costum s'ha estés.
Hui, tota nova administració pública és avaluada en els seus primers cent dies. Cent dies que es coneixen com els de “cortesia” en referència a la comprensió i amable paciència de l’oposició. A Castelló és obvi que esta tradició no ha quallat del tot. Ciudadanos quan no està fent-se oposició a ells mateixos, ha intentat fer-ne al govern. I el PP, ha estat d’una duresa poc elegant. I sobretot d’un cinisme gran en omplir els 100 dies de retrets, crítiques i siguem sincers…alguna al·lucinació greu.
Quan vam obrir els calaixos vam descobrir que no hi havia cap projecte (què hagueren fet si hagueren guanyat?), i un ral per a la despesa corrent. Una part molt gran se l’havien gastat, i una altra l’havien compromés. Per entendre’ns, nosaltres només podíem executar el que havien contractat ells o començar una batalla legal amb mig Castelló per anul·lar contractes i compromisos. Ho hem fet en alguns pocs, absolutament inacceptables, i estem complint amb la resta. El PP, però, fa notes de premsa dient que tot el que ha passat al món des d’allò d’Adam i Eva, és idea d’ells! Coi, clar! I ho havien deixat contractat! Per això es fa! Tant de bo haguérem tingut més capacitat de decidir! 
Però tot i això, hem fet. Hem resolt problemes heretats. Hem dissenyat noves inversions. He programat noves actuacions. Hem començat a canviar estructures viciades. I hem comés alguns errors. Cent dies apassionants. Els primers cent dies de govern.
Supose que parlant de cent dies, el PP preferiria pensar en aquell govern de Napoleó, dit “Els cent dies”, que durà des de la seua tornada de l'exili a l'illa d'Elba, imposat pel Tractat de Fontainebleau; fins a la restauració de Lluís XVIII. 100 dies (111 en realitat) de govern efímer. Però no. A estos primers 100 dies de govern de progrés en seguiran 100 més, i 100 més i encara 100 més. Tants com vostés vulguen. I nosaltres treballarem per guanyar el seu suport. 

20 de setembre, 2015

"ESTRATÈGIA DE COVARDS" - Mediterráneo - 20.09.15

Com candidat de Compromís, em vaig afartar durant la campanya electoral, i molt abans, d’explicar que els vots que dipositaren en la nostra candidatura es posarien al servei de profundes transformacions en la nostra ciutat. No tant en l’espai físic, com en la qualitat de vida de la ciutadania. I per això, caldria canviar moltes coses en el model de relació entre administrats i administració. Podia haver sigut més prudent...però hagués sigut menys sincer, i no volia. Parle de prudència, perquè sóc plenament conscient que tot canvi produeix una força resistent. Els que es beneficien de la situació, entren en pànic, organitzen la resistència, i et consideren hostil. 
La confiança de molts d’entre  vostés, va fer que fórem l’únic partit polític amb trajectòria anterior, que va créixer. Vam créixer molt, gairebé vam duplicar els vots, i vam escurçar de forma notable la distància que fins aleshores ens separava dels tradicionals dos grans. La força del nostre grup municipal, sumada a la del partit socialista i la candidatura d’unitat popular, va fer possible un nou govern. Un govern que va signar un acord amb 420 punts. Document que poden trobar al web de Compromís. El que poden llegir allí, és el que pretenem fer, el que ja hem començat a fer. Ni més ni menys.
Tenim molt clar que acabar amb la xarxa clientelar creada pel PP en els darrers 24 anys, no serà senzill ni còmode. Rebrem pressions, i atacs. També tindrem, n’estem segurs, el suport d’aquella gent que vol joc net. Acabar amb un model de relació amb alguns mitjans de comunicació basat en el talonari, també desencadenarà crítiques severes i editorials apocalíptiques. Algunes empreses han tingut més facilitats que altres per treballar a la ciutat, ser transparents i justos en les adjudicacions, deixarà ferits consells d’administració sencers. 
I ara els ho dic com Vicealcalde, serà complicat, però ho assumirem, i farem pedagogia. No serà senzill, però anirem de cara. Ho explicarem. Ho justificarem. Ho farem. Serem justos llei en mà. Posarem fi a la discrecionalitat i als pactes de despatx. El que no farem però són moltes de les bestieses que corren boca orella per la ciutat. S’ha desencadenat una rumurologia maliciosa, que neix en l’ànima ferida dels que han perdut el poder, i s’alimenta de la por dels que temen perdre els privilegis. Hi ha rumors que diuen que no volem pagar als interins de la banda municipal, que no renovarem als policies que estan en comissió de serveis, que tallarem les subvencions a les gaiates, que deixarem sense ajudes a les associacions.  Ja hem vist algun episodi d’intent de polititzar els rumors malintencionats. La qual cosa, per cert,  ha servit per deixar al descobert l’estratègia popular. 
Res de tot això és veritat. No s’ho creguen. De veres que no. Si ho volguérem fer ho diríem, sense complexos. Creuen que algú que signa un article com este, amagaria coses com eixies? I més encara, perquè hauríem de voler fer coses així
Tot això que diuen no són més que bestieses. L’estratègia de la por. Del desànim. De la desconfiança. Convé que no obliden que els rumors són l’arma dels covards. I nosaltres ens vam presentar a les eleccions amb un lema descriptiu: Amb valentia!

19 de setembre, 2015

"SANDVITX MIXT" Levante-EMV 19.09.15


Diuen que això que coneixem com sandvitx va néixer al segle XVIII per donar satisfacció a l’aristòcrata anglés John Montagu, IV Comte de Sandwich. Sembla que era un gran aficionat als jocs de cartes, i que no suportava la idea d’haver d’alçar-se a meitat d’una timba, per fer un mos. L’any 1762  Montagu portava jugant a cartes de forma ininterrompuda 24 hores, i vençut per la fam, va demanar al seu servent que li portés un tros de carn entre dues llesques de pa, de manera que pogués menjar amb una mà, mentre amb l’altra aguantava les cartes. 
De sandvitx n’hi ha tants com persones es posen a preparar-lo. N’hi ha de tota mena i condició. De molt elaborats, i de molts simples. Possiblement el més conegut hui en dia siga el conegut com “mixt” o “biquini” en alguns llocs. El de pernil dolç i formatge. 
Des de que forme part del govern de la ciutat, tinc els ulls més posats en la gestió que en la política. Més en intentar resoldre problemes de la ciutat, o posar en marxa projectes nous, que en la baralla partidista. Però convé no oblidar (ni ho hauria d’oblidar jo, ni ho ha d’oblidar la resta del govern) que dirigim una institució política, no una societat mercantil. I de vegades tinc la sensació de formar part d’un sandvitx polític.
Sóc del tot conscient que la combinació de pernil dols i el formatge (el govern) és infinitament més saborosa que les dues insípides llesques de pa de motllo (que representen a l’oposició).  També sóc molt conscient que sense l’oposició (les llesques de pa) no hi hauria sandvitx (democràcia) i ens passaria com al comte que hauríem d’agafar la carn amb els dits. Però és de veres, que des de fora estant, és veu més el pa que la mescla.
I és que ser llesca de pa és més senzill. El PP va ser mescla durant dues dècades i mitja, i coneix perfectament els ritmes de l’administració local, per això quan sap que el govern està treballant en les ordenances fiscals (és ara l’època de l’any en que toca fer-ho) i sap que el govern estudia reduir alguns impostos, presenta mocions demanant que fem el que saben que anem a fer. I ho fa sense passar vergonya pel fet de que si es pot fer és precisament perquè ells no ho van fer abans. I qui diu això, diu qualsevol cosa. Si el sandvitx ix bo, diuen que sense pa no pot fer-se, si el formatge regalima amb vida pròpia i s’escapa de l’emparedat, diuen que no és culpa d’ells. I així tot el dia. Reclamant que fem el que ells es van negar a fer, queixant-se quan canviem alguna de les seues pràctiques discutibles, i proclament-se autors intel·lectuals d’algunes de les coses que fem. Coses, que en molts casos, van deixar contractades, i que este govern encara no ha pogut canviar, sense que això ocasionés un greu perjudici econòmic a la ciutat. Llesca de pa. Què fàcil!
I de l’altre costat CSenM, que va desgranant el programa electoral que va pactar amb nosaltres, i presentant-lo en forma de moció, conscients que no direm que no a allò que ens hem compromés a fer. Però conscients també de que el ritme del govern és forçosament més lent que el de l’oposició, esperen a que ho fem per dir: “va ser idea nostra”.
En fi, un sandvitx. Però que ningú no es duga a engany, el pernil i el formatge, el formatge i el pernil, continuem sent qui dóna sentit a l’entrepà. I diré més, només nosaltres podem decidir si hi posem mostassa, o qualsevol valor afegit. La resta, pa. I quan fas la digestió, recordes la frescor del pernil, el sabor del formatge...però ja has oblidat el pa. I sí, ja sé que me n’he deixat a uns. Però francament, sent un article sobre pa de motllo, de l’únic Punset que tindria sentit parlar és del pare i l’anunci de Bimbo. 


17 de setembre, 2015

"APRENEM CADA DIA" CSN 17.09.15

No és que les eleccions ho canviaren tot, és que el resultat de les eleccions demostra que tot ha canviat. Per això hui hi ha un govern diferent a la ciutat. Compromís junt amb els socialistes formem l'actual executiu. Un executiu en minoria, i, hem de reconeixer-ho, inexpert encara. Les dues coses juntes, faciliten la comissió d'errors. N'hem comés alguns de comunicació, que no s'haurien de tornar a repetir. Estes dues circumstàncies estan segurament també en l'origen de que alguns processos siguen més lents del que voldríem. Però alerta, que se'ns ha criticat per part del PP per ser lents, i els hem hagut de recordar actes en mà, que en els anys electorals, ells van tardar molt més del que tardarem nosaltres. N'aprendrem, però no d'ells. 
I això em fa recordar, que el PP també ha d'aprendre el seu nou paper. El d'oposició. Van perdre 2 de cada 5 vots, i amb ells, tota possibilitat de governar. Perquè quan vostés votaven, ja sabien que si no era amb majoria absoluta ho tenien pelut. Ells havien trencat tots els ponts possibles en estos 24 anys de règim popular. I dic que n'han d'aprendre, perquè ara com ara només han fet coses molt sorprenents. Per exemple, presentar una esmena a la totalitat a una moció, i quan van perdre la votació, votar a favor de la moció que deia el contrari del que ells defensaven. O criticar durament, tot i que poc argumentada, algunes accions de govern i acabar votant a favor. I no és que em semble malament que voten a favor, el que em costa d'entendre és que critiquen ofenedorament allò que al final voten.
D'altra banda està CsenM, que podent ser govern, van decidir no ser-ho. I ara busquen el seu espai. És difícil, ho comprenc. Perquè per coherència no voten en contra del que fem, que no és altra cosa que complir el programa que vam pactar amb ells. Però no poden evitar fer crítiques, algunes tan desencertades com la de l'aparcament d'autocarabanes, que figura al programa electoral. O la de l'auditoria, que no només està en marxa d'acord amb el que diu el programa, sinó que anem per davant dels terminis que ens havíem proposat. Són qui més difícil ho té. Ser sense ser. Deixar de ser sense voler. 

I després està Ciudadanos.

12 de setembre, 2015

"BONO FISCALIA" Levante-EMV - 12.09.15

Si en un plenari el portaveu del pp digués que jo (o el govern del que jo forme part) havia permés una il•legalitat, si m’acusés d’una cosa així, és possible que allí mateix anunciés accions judicials per difamació. 
Quan en el plenari del dijous vaig acusar al pp de permetre irregularitats greus, amb un elevat cost econòmic, i vaig afirmar que com a poc tenien “culpa in vigilando”, la seua reacció no va ser anunciar una querella, sinó que automàticament fins a tres regidors van dir des dels escons, que ho portés al fiscal. I no és que fóra, que era, una reacció en calent, sinó que acte seguit va eixir la seua portaveu a la trona i va dir el mateix: “Si tiene algo contra nosotros, vaya al fiscal”. És a dir que donava per més que possible el fet de que hagueren tornat a fer una malesa, però devia pensar que mentre anàvem al fiscal, guanyaven temps. Supose que amb el carnet del pp et donen un bono de fiscalia, pel qual el procurador de la desena demanada t’ix debades. 
M’estaviaré qualificar l’actitud de la portaveu. Recordaré el que ella mateixa va dir: “Yo soy Begoña Carrasco, no Vergonya Carrasco. Nosotros de vergüenza nada de nada”. Doncs això que ella diu. Res de res. Tan poca, que van intentar carregar les culpes en les associacions de veïns! No. No. La culpa és de la pèssima gestió de l’anterior govern.
Concrete. Ací el pp havia obert diferents línies de subvencions. I algunes d’eixes línies eren coincidents. Les associacions de veïns, o culturals, o de la classe que siga, amb molta freqüència viuen exclusivament de les ajudes públiques, ja que no són capaces de generar recursos pròpis. I les persones que les presideixen són voluntàries, dediquen moltes hores a fer funcionar les associacions i no tenen cap obligació de tindre una formació específica en dret administratiu. El que fan és desviure's per intentar trobar fons per a poder fer activitats. I si veuen que l’ajuntament, que es suposa és garant de la legalitat, ofereix subvencions diverses, doncs les demanen! 
El problema és que el pp va crear una estructura municipal feta de regnes de taifes, on cada àrea decidia què subvencionava, com, quan i de quina manera. En la majora dels casos amb absoluta opacitat respecte als criteris, i com ara ha quedat demostrat, sense cap mena de coordinació. Per això si participació ciutadana admetia el lloguer de taules i cadires per un sopar de germanor entre els veïns o per celebrar les festes del barri, doncs l'associació en bona lògica presentava les factures del lloguer, i cobrava. I si la junta de festes, sense cap mena de projecte, i amb un procediment francament opac, subvencionava les festes fent-se càrrec de les taule i cadires, doncs… 
Este govern va detectar la duplicitat de cobrament en un número reduït d’associacions i va prendre la determinació d’impedir que això tornés a passar. Com? Senzill. A partir d’ara participació ciutadana ja no paga taules i cadires. Les associacions poden demanar eixa ajuda a festes, de forma, que no eixen perjudicades. I les subvencions de participació ciutadana, les podran justificar amb altres factures que tinguen correspondència amb el projecte que prèviament hauran presentat i que un cop avaluat haurà donat peu a la subvenció. I hem anat més lluny. Hem creat un grup de treball on estan representades totes les àrees municipals que donen subvencions, per tal d’unificar criteris i evitar duplicitats. Això vol dir que s’acabaran estos problemes, i que molt possiblement quedaran disponibles més diners per a poder subvencionar millor activitats que ho meresquen. Ajudes més justes per a les associacions.
Si el govern de la ciutat, en 65 dies va detectar el problema i en 80 el va resoldre, i el pp no el va detectar en 24 anys, sembla bastant evident que això subratlla la ineficàcia, deixadesa i incompetència amb la que els populars gestionaven els diners públics. 

10 de setembre, 2015

"ETNICISME RIDÍCUL" CSN 10.09.15



L’altre dia vaig llegir una nota de premsa del PP, que signava el regidor Guillamón, en la que criticava amb l’habitual mal to popular, la designació com membres del Consell d’Administració de PortCastelló, de l’alcaldessa i de la meu persona. Tots dos representant l’ajuntament.

Diu Guillamón que històricament el Tinent d’Alcalde del Grau sempre ha estat en el Consell. És una veritat interpretable. Fins al 2010 l’ajuntament tenia tres representants, després, en quedaren només dos. L’alcalde i la Vicealcaldessa. Es donàva la circumstància, cert, que esta era també Tinent d’Alcalde del Grau. També és cert que amb la reducció es va deixar fora a Ximo Torres, que també és del Grau i també havia estat Tinent d’Alcalde grauer.
Afirma Guillamón que el fet de ser del Grau et dóna, per ciència infusa, una grau de sapiència sobre el que es tracta en el Consell d’Administració, que no tenim els que vivim al carrer de les Adoberies. No ho argumenta, clar, no pot. Bàsicament perquè és una estupidesa. Jo no entraria en este debat si Guillamón plantegés que Rafa Simó està més preparat que jo, perquè això pot ser opinable i ho respecte. Però l’argument de Guillamón és etnicista i ridícul. És com si diguérem que la Regidora de Turisme hauria de ser qui visca a un hotel, el d’esports qui visca prop de Castàlia, o la de Cementeris una òrfena.
També afirma que la designació és un repartiment de cadiretes en funció de poders polítics...no sé que en pensarà Moliner que ha posat el crit en el cel per no estar en el Consell. Però en això té raó Guillamón, és un repartiment en funció de la composició plural del Govern Municipal. I és en si mateix una sort per al Port, perquè tindrà dues visions complementàries, i això no només és bo per a la democràcia, sinó també per a les societats i els Consells d’Administració.
Obvia també el regidor que a proposta del Consell hi ha un altre castellonenc, Javier Peris, de més que provada experiència professional al Port. Més que cap de nosaltres, i més que tot el PP junt. Cosa, per cert, que no li va servir de molt quan el 2010, amb la reducció de representants, el PP el va fer fora per ser socialista. Aleshores la idoneïtat no comptava. Ai Guillamón!

05 de setembre, 2015

"HOMO NO SAPIENS" LEvante-EMV 05.09.15

Que va Pérez Macián, un del PP, i en una declaració institucional diu que “la Comunitat Valenciana és una nacionalitat històrica consagrada al llarg de centenars de segles d’història”. Ah collons! Impressionant! Centenars de segles! Quasi res porta el diari! 
Un segle són cent anys. Un centenar són cent. Per tant, un centenar de segles serien cent segles, uns 10.000 anys si no m’enganye. Com Pérez parla de “centenars” i això és plural, vol dir que com a poc serien dos centenars de segles, és a dir, 20.000 anys, els que porta el País Valencià (o més concretament la Comunitat Valenciana, denominació que en realitat no té ni 40 anys d’història) forjant la seua pròpia identitat. Si foren tres centenars 30.000 anys, i si en feren 5, 50.000. És fàcil. Posem per exemple 5 centenars de segles, val?
Ho he anat a mirar, fa 50.000 anys els únics que he trobat són els “denisovans”, en referència a la cova de Denisova, a Sibèria. No se sap massa bé qui són, però no eren neandertals ni Homo Sapiens, tot i que sembla que es van emparellar amb les dues espècies. En aquella època es veu que en qüestió de fornici, no s’entretenien a preguntar “tu de quien eres”.  Però això de Sibèria queda lluny del Baix Vinalopó. De moment, no trobe cap rastre d’una hipotètica prehistòrica nacionalitat valenciana. 
Vinc més cap ací en el temps, però de fa 30.000 anys només he pogut documentar la desaparició al continent europeu dels elefants d’ullals llargs. Això que vulgarment en diem mamuts… Però tampoc no consta que foren del Portell de Morella. I ja els dic ara que no he trobat cap trinquet documentat, ni cap dolçaina mal conservada en cap jaciment paleontològic. I per molt que he furonejat en els llibres buscant rastres d’una valencianitat multisecular, no he tingut cap èxit. Sembla que Paquito el Xocolater ha de ser posterior. 
Ara fa 20.000 anys, la Terra començava a escalfar-se. El casquet polar iniciava, en el nostre hemisferi, la seua retirada cap al nord i les grans glaceres cap a les altures de les muntanyes. Les temperatures pujaven i la vida trobava nous espais on desenvolupar-se. Era el final de la quarta glaciació de l’era quaternària. Però no hi constància de què ningú aprofités l’incipient bon temps per vendre orxata amb fartons, posant les bases de la cultura valentina que ens ha dut fins ací.
Els exemples més antics de poblats que he estat capaç de trobar, són una sèrie d'assentaments escalonats en el temps, els primers dels quals daten de fa 19.000 anys. Però es trobaven al nord-est de l’Àfrica, en l’actual Egipte. Igual per això Pérez Macián s’ha confós, i en imaginar les palmeres ha pensat en l’Elx d’abans que el morrut roig. Però no amic antropòleg, no, no s’han trobat fòssils de xufa de fa 20.000 anys. Ho lamente, la teua teoria és patètica.
La vocació del PP de fer el ridícul, és inesgotable. I eixa voluntat de fer exhibició de la seua incultura resulta d’una obscenitat francament desagradable. Em puc imaginar a Pérez al despatx de repassant mentalment la història, i de prompte, obrir els ulls com si fos Dora l’exploradora, i dir “amb una llengua tan mil·lenària com el valencià, és normal que tinguen la ce trencada. Serà tan velleta la pobra!” 
En la seua declaració reclamen que el Consell “no subvencione amb fons públics (el Consell té fons privats?) projectes o associacions que tergiversen o posen en dubte la realitat històrica i el marc legislatiu que empara el dret a l’autogovern de la Comunitat Valenciana”. No es pot ser més cínic! Però si han subvencionat Lo Rat Penat o l’Associació Cardona Vives, que incompleixen la normativa lingüística de l’AVL. Organisme este que han atacat i intervingut!  En fi, una pallassada continua. L’únic que queda clar en este tema és que ni Pérez ni la resta del grup són homo sapiens sapiens. 

03 de setembre, 2015

"EL COSSIO" CSN 03.09.15


La Diputació de Castelló, durant anys, i fins que es va presentar una denúncia a fiscalia, organitzava una correguda anual (de bous) presumptament benèfica, que era un disbarat majúscul en termes, com a poc, econòmics. El cost era tan alt, que el que quedava per a beneficència era una misèria, hagués estat més senzill donar una subvenció directa. Però aleshores, com diria un amic meu, no hagués corregut el Moët i la Chandon. I els VIPs de pa sucat amb oli, no hagueren lluit tant al paper couché. A sobre, la Diputació extorsionava els ajuntaments obligant a comprar entrades, o directament descomptant l’import de les ajudes, per exemple, en serveis socials.
També, i des de fa anys, la Diputació té en marxa una Escola Taurina (gestió que també està judicialitzada, per cert) assumint unes competències que no té formalment, i dedicant recursos públics a una formació discutible, en una matèria no precisament fonamental per a l’avanç social, ni per descompensar desigualtats entre famílies i persones.
Són les prioritats del govern de Javier Moliner, qui per cert, ha passat les vacances, segons diu la premsa, en algunes fires taurines. Però no seré jo qui trobe una relació entre les seues aficions i en que es gasta els diners públics.
El Conseller d’Educació, el castellonenc Vicent Marzà ha anunciat un pla esta setmana per tal de fer gratuïts els llibres de text per als alumnes valencians. No diré jo que siga perquè el Conseller és ensenyant. El pla només és possible amb la col·laboració d’ajuntaments i diputació. L’ajuntament ha dit de seguida que sí, tampoc no seré jo qui diga que és perquè l’alcaldessa o el regidor d’educació són ensenyants tots dos. Crec que és perquè eixa és la sensibilitat social del Govern municipal i del Consell. La Diputació, en canvi, ha dit que no vol participar. Que prefereix gastar-se els diners en ensenyar a torejar, a ajudar a les famílies a comprar llibres escolars.
Potser caldria que les AMPEs acudiren al proper ple de la Diputació, com van acudir els aficionats als bous. Pacíficament, però per mirar a la cara a un Moliner que l'únic llibre que vol pagar amb diners públics, és El Cossio.

02 de setembre, 2015

"AMB L'EDUCACIÓ" - Castelloninformación- 02.09.15

Quan la setmana passada el Conseller Marzà visità l’ajuntament, el seu, el del seu poble que és el nostre, vam mantenir una llarga conversa, sobre una agenda que havíem treballat prèviament.
Vam parlar d’innovació, i vam parlar d’esports, i vam parlar de cultura. Els regidors delegats van plantejar demandes, van presentar projectes i van insistir en la necessitat de col·laboració institucional. El Conseller prenia notes en una llibreta roja plena de lletres i xifres. Al seu torn, ell va explicar les línies mestres de la seua Conselleria i fa fer especial esment a dues actuacions en matèria educativa, la gratuïtat dels llibres de text, i la posada en marxa d’una xarxa pública d’aules de 0 a 3 anys.
La xarxa per als alumnes més joves, es posarà en marxa progressivament i en forma experimental per les diferents comarques del país, i no cal dir, que Castelló està en l’agenda. Tindrem experiències pilot a la ciutat i les tindrem a les zones que més ho necessiten i es pensarà especialment en les escoles que han tingut matriculació més baixa, com un incentiu per garantir la seua continuïtat. L’aposta de la Conselleria per l’escola pública és ferma com la de l’Ajuntament.
I el segon anunci s’ha fet oficial esta mateixa setmana, els llibres de text seran gratuïts en tot el País Valencià. És una operació de llarg abast, complicada perquè demana la col·laboració de totes les institucions, també de les escoles, i les famílies i fins i tot les editorials. I no ha estat fàcil. Els comptes de la Generalitat, com els dels ajuntaments, no donen per a grans alegries, però este era un compromís importantíssim. El President Puig ho tenia clar, per això ha fet repelar l'os del pernil i treure diners de davall les pedres. Com ha fet el govern municipal que ja treballava amb eixe objectiu, conscient, discretament conscient, del pla.
Bancs de llibres, propietat dels centres, amb quatre cursos de vida útil. Una ajuda de 200 euros per alumne! Per una vegada els valencians i les valencianes, serem pioners i serem noticia per una bona pràctica. Ja tocava!
I les dues coses poques setmanes després de que el Conseller anunciés que, sense cap cost addicional per a la Conselleria, s’havien recuperat més de 15 línies que el PP havia tancat,. La qual cosa demostra que no era un problema econòmic, sinó ideològic.
Este Consell està invertint grans quantitats de recursos públics en educació, perquè sempre hem dit que eixa és la millor inversió social que pot fer un país. El PP gastava eixos diners i molts més en altres coses. En l’Àgora de València, per exemple, que ara necessita més de 10 milions d’euros per intentar que l’obra de Calatrava no acabe com la de Ripollés. O en Formula 1, que si es celebrava havíem de pagar i si no es celebrava, també. Coses del fals liberalisme d’un govern, el del PP, que ha castigat tant com ha pogut l’educació pública. És ideològic. Profundament ideològic. Enginyeria social. Llibres cars menys aules… Qui es puga pagar l’educació que se la pague, la resta mà d’obra barata. Més barata després de la seua reforma laboral.