29 d’abril, 2014

"POPPER" - www.castelloninformación.es- 30.04.14

No gaire lluny de ma casa, està el carrer Karl Raimund Popper. Un nom peculiar per a un carrer de Castelló. La vinculació amb la nostra ciutat és nul·la. Les seues aportacions als món de la filosofia, no són més rellevants que les de Hume, Kant o Plató, i cap dels tres tenen carrer a Castelló. I les que va fer a la sociologia tampoc no està clar que superen a les de Max Weber o la parella formada per Karl Marx i Friederich Engles. Que no cal dir-ho, tampoc tenen carrer.
Però mola. Popper li mola al PP, perquè té dues pes seguidetes. Bé, per això i perquè va discutir frontalment i ferotge el positivisme, i més frontalment i més ferotge al marxisme. I això si que posa berraco al PP. Però molt.
Dins del PP hi ha molts tipus de gent, molts. Fins i tot hi ha un nodrit grup que es sent molt incòmode amb el “sector negocis”. Els corruptes del seu partit. Incomodes amb les pràctiques caciquils que han mantingut (i segons on encara mantenen) molts dirigents del seu partit. Incòmodes també amb les polítiques que ens han arruïnat als valencians, i que malgrat el discurs oficial, no es justifiquen amb un finançament insuficient.
Gent que està incòmoda, dic, però que no ha fet res per denunciar eixes pràctiques. Els hi anava la carrera, el sou, la projecció publica. Gent que a força de callar i mirar cap un altre costat, s’han convertit en còmplices del pitjor del Partit Popular. Que no és poc. I ho saben. I es senten bruts, i desanimats.
També hi ha molta militància i una gran tropa de càrrecs públics que està encantada de la vida, que justifica tot el que s’ha fet. Uns i altres, però, davant les enquestes que mes a mes van pronosticant un final de cicle, necessiten un revulsiu. Un revulsiu quotidià.
I és ací on apareix eixe reduït però sorollós grupuscle de la nova dreta molt dogmàtica i estrident, i desacomplexada fins l’arrogància.  En la política casolana, ningú no representa millor este paper que Vicent Sales.
L’home té la virtut d’excitar els ànims de la tropa popular. És un excel·lent orador, cosa que no garanteix que diga ni una sola veritat quan parla. Però el que diu, ho diu bé. Amb un cert to petulant i arrogant, sempre agressiu, de vegades faltador, però és molt bo en l’arquitectura de les idees. Sap construir un discurs amb un poilcim de raó, dos quarts de quilo de demagògia, dues estadístiques manipulades per parcials, tres cites cultes, set brofegades innobles i algunes provocacions. Es un discurs efectista, que fa trempar als companys de fila, que majoritàriament saben que no podrien lligar set frases amb solvència; i que resulta efectiu, només perquè és qui tanca el torn. Sales guarda per a l’últim torn tota la fel, que relata amb aparença calma i educada, i guarda també les burdes tergiversacions del que els adversaris han dit. Així queda en acta, sense màcula. Només perquè ja no podem contestar.
En el passat plenari de la Diputació, Sales va carregar amb no poques mentides, contra l’escola pública, que afirma està segrestada pel professorat i l’esquerra. I ho va fer de la mà de Popper, com si Popper fora el principi i el fi de la sociologia. Com si ningú no l’hagués qüestionat mai.
Ja li ho vaig dir a Sales al debat, el Popper serveix per dilatar els esfínters, una llàstima que a ell no li servisca per obrir una miqueta la ment.

26 d’abril, 2014

"AMERICAN WAY OF LIFE" -Levante-EMV- 26.04.14

Vivim enlluernats pel que Hollywood ens explica. No és d’ara, això ve de lluny. Hem anat adoptant els seus costums, hem canviat als Reis d’Orient per un Pare Noel disfressat de Coca-Cola. Al dia dels difunts ja hi ha qui li’n diu halloween. Al Ratoncito Pérez li ha eixit una ferotge competidora en forma de Fada de les dents. La rua de pernil amb tomata tremola davant la pressió del Burguer-el-que-siga. I els pobres pollastres han deixat de tindre ales per a tenir nuggets. Les sales de cinema ja no estan al centre, o sí…però a condició de que el centre siga comercial. La boina ha mort a mans de la gorra de base-boll, un esport que ningú no practica ací. Ja poden guanyar les xiques de waterpolo que la gent només aguanta desperta fins a les quatre per vore la Super bowl (bàsicament perquè a la mitja part Gisele Bündchen és capaç d’anunciar supositoris Rovi embotida en una tanga imperceptible). El “To er mundo e güeno” de Manolo Summers, ara és molt més bèstia i es diu: “Jackass.” Així està la cosa.
I no és només l’alimentació, l’oci, els costums, les festes o la forma de vestir. No. No. És tot això, i tota la resta. També la política es contamina de l’ ”american way of life”. I tots hi tenim responsabilitats. El grup polític al que jo represente, per exemple, ha fet una important aposta per les primàries. Una tradició forània, que si bé no és exactament d’origen nord americà, si que és cert que ens arriba bàsicament per aquella via. Convidem a la gent a inscriure’s a un cens, i després el convidem a triar junt amb la militància les persones que han de formar part de les candidatures. Els ianquis (i els suïssos) tenen allò que se’n diu “caucus”, nosaltres no, però tenim “reserva de pluralitat” que també és bonic.
Després està allò del “Tea party”, que ací ens ha arribat en forma de poder mediàtic, i de cadenes de ràdio i televisió privades, ultraconservadores, demagògiques, i que entenen com debat plural convidar a dos tipets, un dels quals defensarà el “no”, i un altre el “tampoc”. En el cas valencià, el Tea Party, és l’Orxata Party, i viu dins del PP. Els joves coronels amb pressa, que veuen que el futur a curt termini no és tan obvi com els hi havien fet creure, i ara empenyen per desfer-se dels generals que guanyaren les batalles que els hi han permés asseure el seu cul a un escó.
També està tot allò de la moral. Ja no dic l’ “impeachment” que se li va plantejar al Clinton per allò de la becària fent gàrgares amb el fruit de la masculinitat presidencial; sinó coses més senzilles. Hem vist dimitir congressistes i senadors, perquè 37 anys abans li havien pagat un avortament a una companya de campus a la que li havien fet un bombo. O al propi Clinton havent de confessar amb cara de pa sucat amb oli, que efectivament, quan era jove, una vegada li va pegar dues xupladetes a un porro (en el seu cas), però que això sí, no s’havia empassat el fum. I ara i ací, sembla que del pecat del piu tothom se’n riu, encara. Però es munta un bon canyaret cada colp que un polític fa una prova d’alcoholèmia i li ix a tornar. O dimiteix (o el dimiteixen) un regidor, perquè en una foto sembla que després de fer de natzaré divendres sant, va voler fer de Jesucristo Superestar. I mentre, al seu partit, tothom calla davant dels imputats per corrupció, i delictes varis. Nulla ethica sine aesthetica.
I ara els telepredicadors. El Pablo Iglesias, l’Elpidio Silva, el Vidal-Quadras o el Javier Nart. Habituals de les tertúlies  catòdiques, convertits en candidats electorals, per obra i gràcia del share i de l’ego. Que no dic jo que no tinguen coses que dir i defensar,  però que res més poc progressista,  transformador, i renovador,  que els personalismes messiànics. Ja vam tindre a Ruiz Mateos venent flams a l’Eurocàmera, i el PP envia al dels iogurts caducats. Segur que necessitem més personatges singulars? En tot cas, supose que a estos quatre els espais gratuïts de TV també els eixiran a tornar.
En fi, que ens anem americanitzant. Ells ja tenen un president afroamericà, i ací n'hi ha alguns que paguen les campanyes en negre. 

24 d’abril, 2014

"LA DISCAPACITAT INVISIBLE" - Mediterráneo - 24.04.14

Perquè el diari no em deixaria publicar-lo, però hui em venia de gust deixar tot l'espai d'esta columna en blanc. No perquè no tinga res a dir, sinó per intentar explicar la sensació amb la que es queden sovint les persones sordes.
Ahir ens vam reunir amb l'associació de Castelló. Per raons que fóra llarg d'explicar, tinc una relació personal amb molts d'ells, i tinc un cert grau de consciència de la seua problemàtica específica. La sordesa és una discapacitat invisible. Una persona cega, en cadira de rodes, o fins i tot moltes de les discapacitats psíquiques, són detectables a simple vista. Una persona sorda podria estar llegint un llibre al teu costat en el tren, durant hora i quart, i no ho sabries. Però té greus limitacions. 
Hem vist com s'ha avançat a la ciutat a l'hora de disminuir les barreres físiques (rampes, wc adaptats, plataformes al transport públic, places reservades d'aparcament...). Queda molt per fer, però s'avança. En canvi, en les barreres sensorials quasi bé no hem avançat gens. Alguns semàfors amb senyals sonores per a persones cegues i poca cosa més. 
Per exemple, quan l'Institut Valencià d'Acció Social organitza Plans Integrals d'ocupació, sempre busca locals accessibles per a persones amb mobilitat reduïda, però si una persona sorda està interessada en fer el curs, es quedarà amb les ganes, perquè “no hi ha pressupost” per a interpret. Mai. 
És molt greu. Doble exclusió. El Pla d'Accessibilitat serà una prova de la sensibilitat municipal. 

23 d’abril, 2014

"TOTS NO PODEM TINDRE RAÓ" - www.castelloninformación-es -24.04.14

“Les xarxes han democratitzat l'estupidesa humana. Ara qualsevol borinot es discuteix amb un catedràtic”, ho vaig escriure dilluns a la xarxa i donà pas a un debat molt interessant. Per una banda aquells que pensaven que jo pretenia que només les opinions de les persones amb formació reglada eren rellevants. Vaig haver d’explicar que em referia bàsicament a discutir sobre la matèria en que eixa persona és catedràtica. Però també vaig dir, que defensant fins on calga el dret de tothom a opinar, això no significa que done a totes les opinions el mateix valor. Hi ha opinions formades, i altres que no ho estan tant. Això és elitista? No, és racional. 
Una persona em posava l’exemple de l’avortament, i no veia per quina raó l’opinió d’un metge havia de ser més respectada que la seua que era, posem per cas, especialista en història clàssica. I li vaig dir que això no era pròpiament una discussió científica, sinó moral i que en eixe cas, la llicenciatura en medicina no era un plus. Que el que jo trobaria estúpid seria que l’especialista en història li discutís les tècniques quirúrgiques al metge. Per la mateixa raó que em decantaria a creure que el historiador en sap més de la guerra del Peloponés, que no pas el ginecòleg. A risc d’enganyar-me, sí. Però no puc relativitzar-ho tot. Crec en la ciència. Defense el valor de l'estudi, de la formació.
També hi va haver qui em va recordar, amb raó, que fins i tot científics reputats en una mateixa matèria, discrepen amb freqüència. I ací la resposta era obvia, qualsevol de les opinions formades em mereixerà més crèdit que la d’una persona sense formació específica. I ací sí que podríem dir que la cosa es complica, perquè amb formació o no, la gent té ideologia, i sensibilitat, i escales de valors, que voluntàriament o no, influeixen en la seua forma d’aproximar-se o de practicar la seua ciència. Som humans. Afortunadament.
La ciència, o més concretament, una titulació universitària, no és per si sola una garantia d'encert. Això està clar, però tranquil·litza. Personalment, en cas de malaltia abans em posaria en mans d'un llicenciat en medicina que d'un xaman que diu curar el càncer amb suc de iuca. 
“Licenciado en la universidad de la vida” queda curiós en un perfil de Facebook, però siguem francs, eixe títol no és garantia de res. No et permetria, per exemple, debatre en un congrés científic. A les xarxes, però, no hi ha filtres. Tothom opina sobre tot. Hi ha un cert relativisme que juga en contra de la col·lectivitat. 
Tots hem llegit i sentit coses com ara: “Tu opines això i jo opine allò”, “és la meua opinió, i com estem en democràcia té el mateix valor que la teua”, “tindré dret a opinar, no?”.  I la resposta a la darrera pregunta és un contundent sí, però a la resta és que no. No. No totes les poden tindre la mateixa consideració. És el que crec. 
I tot este rotllo que els hi explique, per dir que de vegades la gent, amb la millor intenció del món et proposa “solucions” a problemes de la ciutat, sense adonar-se'n que eix “solució” genera més problemes dels que resol, o simplement no és factible. I també, per criticar a molts polítics que volen imposar criteris en contra de l'opinió dels tècnics, o tècnics que volen imposar criteris polítics. 
És una qüestió de saber delimitar espais. Els polítics locals hem estat triats per dissenyar la ciutat i els seus serveis, però ens hem de basar en els criteris tècnics dels especialistes. I els funcionaris són els que han de trobar la fórmula tècnica i jurídica per convertir en realitat les propostes del polítics.
Als polítics els dic que si volen ser funcionaris es presenten a unes oposicions. I als funcionaris que si volen ser polítics es presenten a unes eleccions. I per sobre de tots nosaltres, la gent. Que pot canviar als polítics, però que hauria de respectar als “catedràtics”.

19 d’abril, 2014

"EL RISC DELS GÒLEM" - Levante-EMV- 19.04.14

Estic segur que a Mònica Àlvaro, Tinent d’alcalde nacionalista a Vila-real i companya de viatge, no li sabrà greu que use una part de la llarga i agradable conversa de sobretaula que vam tenir dimarts passat, per substantivitzar el fil argumental d’este article. Jo li explicava que el treball del govern de progrés a Vila-real ens està sent de gran ajuda, perquè les bones pràctiques, i la gestió pulcra, són una garantia per a la gent que té ganes de canvi però encara té alguns dubtes. Ells són l’exemple que posem. El bon exemple. I això és especialment útil i tranquil·litzador en un moment on comença a ensumar-se a l’aire un molt esperat vent a favor d’un gran canvi de polítiques a les nostres ciutats i a tot el país. 
Este ambient també es nota poderós en el creixement orgànic tant del nostre partit, el BLOC, com de tot Compromís. Eixe instrument col·lectiu i plural, que és ja el pal de paller d’un canvi profund en la política valenciana. I vam comentar també el risc del creixement en allau que comporten estos processos. Se’ns acosta gent amb moltes ganes de treballar, però també apareixerà gent, ho sabem, a la flaire d’un hipotètic poder. I hem d’estar molt vigilants amb això. Ens ha costat massa anys construir una il·lusió col·lectiva per tal que una ambició individual puga fer-la malbé. No estic dient que els llocs de responsabilitat tinguen que ser per a gent amb triennis, dic que han de ser per a la millor gent. Recent vinguts o clàssics. Però gent honesta i preparada. 
No és moment de “mirlos blancos”. Eixa figura que si en algun moment hagués tingut sentit era quant ens faltava a un grapat mal comptat de vots per saltar el 5%. Però ara ja no és el cas. Els lideratges han de ser plurals, i governen els equips. 
Crear un candidat, o una candidata des del no res, no té sentit. I sempre ix malament. Ho hem vist fa poc, ho estem vivint. Hem vist com una persona normal i corrent era designada per l’aparell del seu partit (no triada democràticament per la gent) i aprofitava un (en)càrrec públic per bastir un lideratge. I després eixa persona que aparentment no comptava amb els suport del partit, ha vist com una gran part d’este se li girava en contra, i ell acabava per abandonar la disciplina, en un acte d’indisciplina suma. 
És el mite del Gólem. Les primeres històries de gólems es remunten al principi del judaisme. Se suposa que algunes persones que se senten imbuïdes d’una saviesa especial, serien capaces de repetir el sortilegi i convertir en vida un grapat de fang. Tot afegint-li una espurna divina. Els rabins aleshores, algunes executives de partit ara. Però clar…mai no seria un ésser com el que la Torà descriu va crear Jahvé. L’Adam bíblic era una cosa, un gólem, tot un altra.
Els gólems no tenen ànima. Són éssers incomplets i poden acabar per regirar-se contra qui els hi ha donat la vida. Així diuen que li passà a Rabbi Judah Loew, el Maharal de Praga, que n’hauria creat un per defensar el gueto i, finalment, l’hagué de destruir quan començà a crear problemes. I és que els gólems no són intel·ligents. Fan allò que se’ls ordena, i ho fan a plena consciència, però executant les instruccions de forma literal. No entenen de matisos. No dubtaran en deixar pel camí als companys, o trairan les idees, per aconseguir l’objectiu (l’alcaldia, la presidència de ves a saber què…) 
Ens ha vingut bé el darrer episodi local de transfuguísme a casa dels veïns per recordar que els lideratges no es poden crear artificialment, i que la política dels personalismes no és la que nosaltres volem fer. És l'hora dels equips, dels lideratges col·lectius. És el messianisme el que ens ha dut a la guerra d'Irak, a la F1 i a la ruïna econòmica. La resposta, ha de ser forçosament plural. I contrastada. 

17 d’abril, 2014

"LA MONA DE PASQUA" - Mediterráneo - 17.04.14

En Pasqua, és tradició ben nostra que els padrins regalen als seus fillols una mona. Li diem mona a eixe dolç esponjós que sovint s’adorna amb un ou dur i confitura. Si més no, en la versió més tradicional.
Diuen els que ho entenen que este costum, unit a les llonganisses de Pasqua, simbolitza el final de la Quaresma i les abstinències que a este període del calendari acompanya. 
Per als cristians l’objectiu de la quaresma és establir un període de reflexió i penitència per tal que tinguen temps de preparar-se com toca per la celebració de la Pasqua. Una festa heretada dels jueus, del Péssah, que commemora la fugida d’Egipte, la fi del captiveri. 
Se m’acut que eixa fugida de la penúria, i eixe final del llarg període d'abstinències i dejunis, té un paral·lelisme amb la situació actual. Amb eixe “canvi de tendència”, amb eixa “clara recuperación”, amb la que els gurus que no la van vore vindre, ara ens anuncien que la crisi comença a marxar. 
No sé jo! Serà per als bancs, culpables en gran part de la situació, i que no només no han patit la crisi, sinó que han fet negoci amb les injeccions de diners públics detrets dels serveis més bàsics. La gent normal, però, la que més ha patit la crisi, segueix vivint a un País Valencià amb molt més atur que la mitja europea. I quan ara venen “els padrins” a dir que s’acaba la quaresma econòmica i que ja podrem menjar mona, saben, que irremeiablement, serà al seu front que els hi esclafaran l’ou dur. Sempre la paguen els mateixos.

15 d’abril, 2014

NOVA POLITICA (III) - www.castelloninformación.es - 16.04.14

La setmana passada vaig esmentar el sistema de tria de candidates i candidats per a primàries com una fórmula d’obertura dels partits a la societat. I els vaig dir que hui entraria en més detalls.
D’entrada m’hauran de deixar que diga que este sistema no és més democràtic que altres, i que per ell sol no és la panacea per resoldre l’anquilosat sistema de poders dins dels partits. La societat ens reclama que fem llistes amb gent honesta, preparada, complidora i capaç. No estic tan segur de que ens haja demanat que els hi traslladem a ells esta responsabilitat.
El sistema de primàries ve a resoldre parcialment el problema de les llistes tancades. Especialment en el sistema triat per BLOC i per Compromís, que garanteix la tria no només del cap de llista, sinó de tota la candidatura.
És veritat, però, que com deia aquell, tot depén del reglament. Si tu li preguntes a la gent qui vols que encapçale la llista, qui vols que vaja de dos, o de 27, i després el partit o la coalició es reserva el dret de modificar l’ordre triat per la gent, crec que el procés perd en participació.
Comprenc perfectament, sobretot en el cas d’una coalició, els temors de les minories a que una hipotètica majoria puga imposar-se. Ho comprenc perquè sempre he estat en minoria dins de la minoria. Però hi ha fórmules experimentades que garanteixen la pluralitat, sense eixa imatge, des del meu punt de vista molt perniciosa per al procés, que es produeix quan després de la votació popular, el Sanedrí, els saberuts, reordenen la llista segons quotes de poder o reserves de pluralitat. Este, però, és un debat que haurem de resoldre quan toque i on toque.
Fins i tot amb un model no tan transparent i participatiu com alguns voldríem, el model de primàries obertes a la societat és indiscutiblement un pas endavant. Crec que té avantatges respecte a com s’han fet les coses fins ara.
D’entrada, és una evident aposta per la mobilització prèvia a les campanyes electorals, i no només de la maquinària interna dels partits, o de la seua militància, sinó també de la societat. T’obliga a eixir al carrer, a explicar el procés, a convidar a gent a que s’acoste a la política, a invitar-los a participar... Alimenta la democràcia... sempre i quan, qui genera eixe debat, siga demòcrata. Perquè és evident que hi ha un risc gran de tupinada. Només cal vore el que va passar amb els pakistanesos i el PSC de Barcelona.
I hi ha també altres riscos. A Compromís oferim a la gent el dret de triar les persones de les candidatures, i també de participar molt activament en els programes electorals, i en el dia a dia institucional. A Castelló hem estat pioners amb els Sopars de Propostes, i ara tot el país amb les sectorials que funcionen tot l’any. És a dir, equiparem els drets del militants i dels no militants, i això està molt bé, però no equiparem els deures. I això pot fer que una part de la militància no entenga per quina raó ha de seguir pagant quotes, si pot col·laborar activament sense fer-ho. I això és un problema per aquells partits que ens nodrim bàsicament de les quotes de la militància. Potser estem en un moment de transició cap a un nou model de participació política.
D’altra banda, el plus de legitimitat que dona a un candidat estar triat en un procés de primàries podria deixar sense sentit eixa reivindicació d’alguns de limitar els mandats. Si la gent del carrer, no només la militància, vota massivament a X per anar en llistes, amb quin argument “l’aparell” ha de dir que ja hi ha anat massa vegades?
Però eixe plus de legitimitat, pot segons com tindre també un efecte perniciós. Tota la llista ha assumit un mateix programa, i és el que ha de defensar. De forma, que és igual que el triat siga Z o X, defensaran el mateix. I per tant, el que la gent valorarà en una elecció, o en un debat sobre candidats, seran sobretot les habilitats personals. Empatia, capacitat de comunicació, imatge pública... Son eixos els valors que volem debatre en una democràcia avançada?
La meua generació té la fortuna de viure este moment de transformació del sistema de democràcia de partits, cap a un sistema de democràcia més oberta i plural. Espere que estem a l’alçada.

12 d’abril, 2014

"ATRAPATS A LA XARXA" - Levante-EMV - 12.04.14

Sempre he defensat que les xarxes socials són una gran oportunitat per als polítics. I sempre he dit també que les xarxes no són exactament informació. La informació no pot existir sense professionals formats, sense periodistes…. Però són comunicació. Són una oportunitat per interactuar amb la gent a la que volem representar. Jo que en sóc un usuari constant en trec grans aprenentatges. A diferència del que passa amb els mitjans de comunicació, el que dius a les xarxes, té una resposta immediata. Té retorn. Saps el que en pensen (alguns) del que dius o opines. 
Però també és una oportunitat per a la societat civil, per saber qui som, i com actuem en primera persona, els càrrecs públics, o els qui es mouen als seus partits per a poder ser-ho. 
Un exemple. Dies enrere, l’Alcalde Bataller, va fer un panegíric del TRAM al seu mur de Facebook, i aquell fil va generar una conversa força reveladora. El  ciutadà O.S.G. li deia: “No tire más dinero público señor Bataller. Más de 85 millones de euros nos va a costar un simple autobús al que el alcalde le llama TRAM”. L’Alcalde li va contestar; “El TRAM es un proyecto que ha pagado la Generalitat Valenciana”, i el ciutadà va retrucar immediatament: “¿Y no es dinero público?”
Brutal!  Si analitzem la conversa veiem que a una opinió d’un ciutadà, l’Alcalde contesta amb una bestiesa, i mitja mentida. Que l’Alcalde no considere com a diners públics els que ixen de la Generalitat, potser explica l’alegria amb la que signava contractes quan era alt càrrec d’aquella administració. L’home deguera pensar que els diners eren seus, o d’una cunyada, i que els podia administrar com volgués. Això explicaria també que ara estiga imputat per la seua participació en la trama corrupta Gürtel, que presumiblement pagava entre altres coses les campanyes electorals dels tramposos del PP. 
La resposta de l’alcalde revela també que sembla haver oblidat que l’ajuntament de Castelló que ell diu presidir, va avançar 400.000€ per a eixes obres, i que encara esperem que la Generalitat en els retorne en el seu conjunt. 
Com és de suposar, i no és el primer colp que li passa després d’alguna de les seues pífies intel·lectuals, el mur de l’Alcalde es va convertir en un festival de l’humor. La gent deia la seua, no pocs feien broma. I aleshores començà a actuar l’exercit troll del PP. Els acrítics que feien coses tan ridícules com escriure: “en mi opinión personal el TRAM es….” i després copiaven textualment les 37 línies del comunicat oficial del PP. Ridícul. I el tema va seguir fins que va entrar Samuel Fabregat, Secretari General de NNGG a Castelló i va pontificar: “Vamos a ver, que la izquierda se entera de lo que quiere. Os ponemos una infraestructura para que vuestros Regidores pueda (sic) beber sin necesidad de coger el coche y triplicar la tasa de alcoholemia, o de hacer el ridículo en patinete por todo Castellón cual quinceañero; ¿y no lo queréis? Ok, seguir (sic) conduciendo borrachos y haciendo el ridículo en patinete, cada uno a lo suyo”.
Revelador també. Passant per alt que el xic no sàpiga usar correctament els temps verbals, em sembla subratllable eixe contundent “os ponemos”. Ells ens posen! Ells! En la línia del que deia l’Alcalde, com el TRAM no s’ha fet amb diners públics, deu ser que la pasta la posen ells. De la caixa B eixa que explica el jutge que els investiga per finançament il·legal.
I l’elaborat argument del patinet. És més que probable que a ulls d’alguna gent puga resultar ridícul que jo em desplace per la ciutat en patinet. A mi em resulta còmode i pràctic. I a sobre, a diferència del que fan altres, no costa un cèntim a la ciutat. A mi el cotxe oficial no em recull a casa, ni em porta a l’apartament de Benicàssim, ni em porta al meu treball particular… Però clar, supose que esta gent deu pensar que els cotxes oficials tampoc no es paguen amb diners públics. 
En fi, que per a això també serveixen les xarxes, per vore amb qui ens juguem els quartos, per desemmascarar imatges públiques fetes a cop de talonari públic, i per avisar-nos de com són els que venen darrere.

09 d’abril, 2014

"EXEMPLARITAT ASIMÈTRICA" - Mediterráneo - 10.04.14

Fa unes setmanes el regidor d'urbanisme de València, PP, va donar positiu en un control d'alcoholèmia. Es va negar a dimitir i va dir: “això li pot passar a qualsevol”.  Fa uns dies van retirar el carnet de conduir durant 8 mesos a un regidor (encara) socialista de Castelló, pel mateix, va dir que ho lamentava, que no dimitiria i que li podia passar a qualsevol.
Esperanza Aguirre segons ella mateixa ha relatat, va deixar el seu cotxe en un carril bus per anar al caixer automàtic, mentre els AMU la sancionaven, es va cansar d'esperar (¡porque yo lo valgo!), va accelerar repetidament, va arrancar, en la fugida va fer caure la moto d'un agent de l'autoritat, va desobeir als agents persecutors que li ordenaven aturar-se i es va refugiar al seu palauet com la seua condició de dues vegades Comtessa i Gran d'Espanya mereix. Van ser els guàrdies civils, pagats per tots, qui van eixir a parlar amb els AMU. Ella vidr “esto le puede passar a cualquiera”. 
No sé. A mi no em passa. Com a molt un colp se'm va dur el cotxe la grua perquè una roda ocupava part d'una rampa. Vaig pagar la multa i la grua. I vaig passar molta vergonya pel despiste. Ara vaig amb patinet, i si un AMU em diu que pare, els promet que no em donaré a la fuga. Seria ridícul.
En tot cas, però, crec que l'exemplaritat passa per altres coses. No estar imputats en el cas Gürtel, per exemple. No alimentar el transfuguisme. O complir el codi ètic de l'Ajuntament. Quasi que em conformaria. Brindaria i tot. Això sí, amb orxata! 

08 d’abril, 2014

"NOVA POLÍTICA (II) - www.castelloninformación.es .09.0414

El diccionari de la RAE, que és l’acadèmia que vigila la pulcritud de la llengua en la que Juan Maria Calles guanya premis literaris, quan defineix “tránsfuga” diu:

       1. com. Persona que pasa de una ideología o colectividad a otra.
       2. com. Persona que con un cargo público no abandona este al             separarse del partido que lo presentó como candidato.
       3. com. Militar que cambia de bando en tiempo de conflicto.

La tercera accepció no s’ajusta al cas, ja que en en el millor dels casos el que hi ha al PSOE local és una guerra de guerrilles, però no un conflicte bèl·lic formal.  La primera accepció supose que és més discutible, perquè atenent a les declaracions que ha fet el Sr. Calles, ell diu que seguirà votant al PSOE malgrat tot; tot i que sembla intentar substantivitzar parcialment les seues diferències en qüestions de model d’oposició. Però ni tan sols ell gosa tirar per eixa via. 
I finalment la segona accepció li encaixa com un guant nou a una mà amb cinc dits. Calles ha fet públic que ha abandonat la militància en el partit que el va fer regidor, i que seguirà mantenint la condició de regidor. No adscrit, des d’ara. També ha dit que ara treballarà, i que si fins ara no havia fet res és perquè el seu partit no el deixava. 
Dic tot això per posar les coses en el seu lloc. Perquè els Sr. Calles ha dit que els que el titllaven de trànsfuga mentien. No. I per si entrem en qüestions semàntiques, li aconselle mire el que diu la Llei Orgànica 2/2011, de 28 de gener, per la que es modifica la Llei Orgànica 5/1985, de 19 de juny, del Règim Electoral General.
És obvi que la figura del trànsfuga distorsionarà de forma clara este final de corporació. Queda un any, i serà tens. Però tampoc caldria oblidar que esta corporació ja va començar d’una forma bastant atropellada.
Potser caldria recordar que el sistema electoral pel que fa a l’alcaldia és indirecte. És a dir, que la gent, no tria alcalde, sinó que tria regidors en llistes tancades. I són estos qui han de triar a l’alcalde. I diu la llei que han de fer-ho d’entre els caps de llista. A Castelló hi va haver quatre persones que encapçalaren llistes electorals que van obtindre representació. Carmen Carreras d’EU, Juan Maria Calles del PSOE, Alberto Fabra del PP i jo mateix per BLOC-Compromís. I Fabra va obtenir l’alcaldia fruit de la majoria absoluta del seu grup. EU unida obtingué un vot. Jo dos. I Calles cap. Cap perquè el seu partit es va abstenir (de votar-lo), entre altres coses perquè ell va tardar un any en prendre possessió. Ara està possés del tot.
A les poques setmanes Fabra va dimitir. Calia, d’acord amb la llei, repetir la votació, i la lògica aritmètica volia que qui va ocupar el número dos de la llista popular, fos proclamada alcaldessa. No va ser així. El PP, per raons que fóra llarg d’analitzar ara, va decidir que Marta Gallén no era la persona adequada, la va forçar a renunciar. També van renunciar Javier Moliner (per presidir la Diputació) i Marisa Ribes que tampoc agradava al partit per a alcaldessa. 
En eixa votació es va triar com a alcalde a Alfonso Bataller, que anava ocult en el número 5 de la llista. I dic ocult, perquè gairebé no va participar en la campanya (ara que el coneixem, ja s’entén). Carmen Carreras va obtenir el seu propi vot, jo els dos del meu grup, i el PSOE va votar a la número dos de la seua llista. Bé, tot el PSOE tampoc, que Calles continuava sense haver adquirit la condició legal de regidor.
En el cas del PP i en el del PSOE, amb tot este canvi de candidats, renuncies forçades (o no), moviments de llista electoral i fins i tot dimissions (Beatriz Gascó del PP, va dimitir com regidora per anar a fer carrera a València), és evident que alimenten un cert desencís i confusió en l’electorat; que es pregunta per a què serveix votar unes llistes tancades, i sense possibilitat de modificació, si després els partits fan el que els hi sembla amb l’ordre (i el desordre).
Compromís creu que una part, òbviament no tot, però una part de la solució passa per les primàries obertes per a que la ciutadania puga participar en l’elaboració de tota la llista electoral. Triant-ne els membres, i l’ordre. 
Este article forma part de la sèrie iniciada la setmana passada, sobre Nova Política, i la setmana que ve, si tenen paciència, els explicaré alguns avantatges i problemes del model de les primàries. Dimecres més. 

05 d’abril, 2014

"CORPORACIÓN ACME" - Levante-EMV- 05.04.14

No sé si els ho havia explicat, però estic estudiant anglés. Dos dies a la setmana, ve un professor i parlem una hora. De tot i de no res. Del que hem fet eixe dia, de la família, d’aquell restaurant que vam descobrir. Ell és un melòman il·lustrat, així que parlem molt de música. Les lletres de les cançons són una bona forma d’aprendre un idioma. També parlem de cinema, i fins i tot de programes de TV. Jo li explique que sóc molt “freak” i només veig programes de “pawn shops”, de gent que compra “storages”, o “How it’s made” i coses així. Ell és un fan declarat dels Simpson i altres sèries de dibuixos. 
Dimarts, parlant precisament de la família de Homer vam fer cap a “Itchy and Scratchy” l’ “spin off” dibuixat, amb ratolí cruel, sàdic i salvatge, que en cada episodi inventa una forma de fer la vida impossible al gat. Que el mata, vull dir. Amb bestialitat. I així com qui no vol la cosa, vam parlar de la Hanna-Barbera (per cert, el darrer d’origen valencià i amb cognom accentuat, Barberà), de la Warner Bros i clar… el Correcaminos…Bip-Bip.
Vam parlar “about” eixe pardalot de potes llargues i el “Coyote”, als que Extremoduro (salude a Ana Burgos que em deu estar llegint) van dedicar una cançó. Dèiem que el coiot és un mal bitxo. Es passa la vida fent-li la guitza al pardal, intentant assassinar-lo per tots els mitjans coneguts o imaginats. Amb l’ajuda dels més inútils artefactes de la Corporación ACME. Una catapulta, unes roques deshidratades, un forat portàtil, patins de propulsió a xorro, i ves a saber! Invents més estrafolaris que els mini electrodomèstics del Dia de la Mare.
Eixa part de bonhomia que tots tenim dins, ens inclina a sentir-nos solidaris del Correcaminos. Pobre… tot el dia assetjat pel cànid salvatge i maldestre. La gent som així. En general, ens posem del costat del dèbil, del que sembla bo. Però al final de tots els episodis, quan irremeiablement el Coyote acaba malferit per les seues malèvoles ocurrències, el Correcaminos s’hi acosta i se n’enfot descaradament. Bip-Bip. 
No m’agrada eixa actitud del Correcaminos. Fa bo al Coyote, encara que siga un “malote”. Vull dir que en la vida, i en els episodis de dibuixos animats també, s’ha de saber perdre, però sobretot s’ha de saber guanyar. El Correcaminos mirant un Coyote esclafat per un tren que no estava destinat a ell, rient amb el bec tort i amb el seu irònic bip-bip; em toca allò que no sona.
La gent que ens dediquem a la cosa pública estem absolutament exposats. El que fem i evitem, el que diem i el que callem, els llocs on anem i als que faltem, conformen la visió que de nosaltres els altres tenen. La gent ens observa, i està bé que siga així.
Quan hi ha un conflicte, una crisi, nosaltres tenim l’oportunitat de mostrar com la gestionem. Si ho fem amb prudència, amb temprança, amb intel·ligència, amb ponderació, fins i tot amb discreció… Si aconseguim mostrar-nos com bons gestors de conflictes, ens estem creant una imatge de governants capaços. És així.
a gent sap que els governs estan sotmesos a una terrible pressió, i espera dels governants capacitat per suportar-la, de no perdre els nervis. De decidir serenament quina és la millor solució en cada cas. Si davant d’una crisi perds les formes, o uses la teua posició preeminent per castigar al dèbil, estas presentant la teua candidatura al fracàs.
Clar que el Coyote pensa coses horribles de tu, i les diu. I intenta fer-te mal. Però al final, la seua mala-traça, fa que quede atrapat dins de la seua pròpia trampa. El Correcaminos, podria seguir el seu camí i dedicar-se a fer feina. Fer marxa enrere, acostar-se al Coyote atrapat i aprofitant que no es pot moure, enriure’s d’ell, no és intel·ligent. No és el que s’espera. Fa que la resta de personatges de dibuixos, no es fien gaire del Correcaminos. Bip-Bip.

03 d’abril, 2014

"L'AUTÈNTIC RÈGIM" - Mediterráneo - 03.03.14

Escriure un article amb este títol la setmana després de la Magdalena, supose que convida a pensar en els excessos en cacaus, tramussos, botifarretes, llonganisses i vi. Doncs miren, no. No parle d'eixe règim (que hauria de fer i sé que no faré), parle del règim polític que ens governa. El règim popular.
Perquè això que tenim amb el PP no és un govern, o dos, o tres... és un autèntic règim. Entés com el conjunt d'institucions polítiques mitjançant les quals un Estat organitza la manera d'exercir el poder sobre la societat. No de governar-la, sinó d'exercir el poder. 
La forma en que el PP va usar RTVV, i la forma de tancar-la, al marge de les Corts. La forma en que decideix la composició d'òrgans com el CVC, o les Sindicatures, vetant els representants de Compromís. La negació sistemàtica d'informació pública als grups, sancionada reiteradament pel Constitucional per vulneració de drets fonamentals dels diputats. O detalls tan menors com significatius, com vore a les joventuts del seu partit en la comitiva oficial de la Romeria o passejant-se per les bodegues dels mitjans en representació de no sé sap què o qui. Ser els hereus del partit no els fa hereus del règim.
Van tan sobrats, es senten tan segurs, que claven la pota. L'Hospital Provincial està sent auditat per una empresa externa. A les Corts demanem informació, i resulta que abans d'acabar l'auditoria, el PP ja en té un avanç! Se'ls hi va escapar. Tramposos i maldestres. 

01 d’abril, 2014

"UNA POLÍTICA NOVA ( I )" - WWW.casteloninformación.es - 02.04.14


Si l’actualitat no em fa canviar d’opinió encete hui amb este article una sèrie referida al que es coneix amb l’anglicisme d’Open Gevernment. És a dir, eixa doctrina que alguns fa molt que defensem de que l’acció de govern (també la de l’oposició) ha d’estar oberta a la ciutadania. I això es fa mitjançant tres grans principis: transparència, participació i col·laboració. I que sovint es vinculen a l’Open Data i l’e-democràcia.
Com no sóc un teòric, ni tinc cap pretensió de fer articles acadèmics, usaré casos reals, per exemplificar el que crec que són els problemes, i com es poden afrontar amb certes garanties d’èxit.
Comencem amb la denúncia que ha fet el partit socialista segons la qual, el PP a la Diputació hauria adjudicat reformes a casernes de la Guàrdia Civil per un valor global de 140.000€, totes elles adjudicades a empreses que segons el PSOE tenen un grau més o menys evident de relació amb el PP. L’administrador d’una està “vinculat” al número dos de la llista d’un poble, un altra és l’empresa d’un ex alcalde popular, una tercera és d’una persona que va figurar en llistes...
El PP contesta que com tot són adjudicacions inferiors a 50.000€, es tracta d’un procés absolutament legal, i que jutjar per les idees dels propietaris de les empreses i no per la qualitat del treball, és “persecució política”.
El mateix de sempre. Una baralla de pollastres picant-se a la cresta, explicant la història segons els convé, i que té com a resultat més descrèdit de la política, i cap proposta de solució.
Potser cal deixar clar que la lectura legal i l’ètica dels actes administratius no sempre és coincident. És a dir, hi qüestions que èticament poden semblar raonables i en canvi són il·legals (alguna gent considera absolutament ètica la Doctrina Parot, i en canvi és il·legal); i qüestions absolutament legals però èticament reprobables (possiblement això que denuncia el PSOE).
I davant d’això què es pot fer? Els diré el que fa Compromís. A Castelló, hem aconseguit (i la negociació no va ser senzilla) que les obres o els subministraments menors, que el govern local pot contractar directament d’acord amb la llei) tinguen un grau de publicitat molt major del jurídicament exigit. És més, s’ha habilitat a proposta nostra, un espai al web municipal on  totes les empreses de la ciutat poden penjar i gestionar les seues ofertes, de manera que l’ajuntament, té una major oferta. Aconseguim igualtat d’oportunitats per a totes les empreses i comerços, i millora en els preus. I guanyem en transparència.
Pel que fa al grau de relació entre empreses i membres de partits polítics o candidatures, la llei és clara. Ara bé, ací també volem anar més enllà, i diferenciar entre el que és ètic i allò que no ho és. De fet, també a Castelló estem ara mateix immersos en una revisió del Codi de Bon Govern, que entre altres coses pretén determinar això. Quina compromís ètic adquirim els electes, respecte a les empreses que treballen amb l’ajuntament. I haurem de valorar també quin grau de relació amb el sector públic. I també, fins quin grau de relació directa o indirecta amb familiars, es raonable dibuixar la línia.
Això és de gran complexitat, perquè no es pot castigar a una empresària per tindre un cosí regidor, al que es possible que ni tant sols vote. I nosaltres no podem ser jutge i part.
Per això hem demanat que el Codi de Bon Govern, que determina les conductes ètiques dels membres de la Corporació, incorpore un Comité independent, que analitze les conductes discutibles. Un Comité sense membres de la Corporació. Amb un professor d’ètica de la Jaume I, i dos persones triades una per el Consell Econòmic i Social i un altra pel Consell de Participació Ciutadana.
És cert que la legalitat de les nostres accions la jutja el sistema judicial, i l’ètica de les nostres accions, vostés cada quatre anys. Però alguns creiem que hem d’anar més enllà. Ser més transparents, més pròxims, retornar a la societat part del poder que la partitocràcia ha segrestat.