28 d’abril, 2018

"LA JUSTÍCIA A EXAMEN" - Levante-EMV - 28.04.18

Dijous em va vindre al cap un article que vaig publicar ara fa 30 o 35 anys, sobre dues sentències per violació que em van semblar escandaloses. Ja aleshores. Recorde que una de les dues sentències absolia del delicte de violació a un home, culpabilitzant a la víctima, amb el següent raonament. La jove, havia fet autoestop a poqueta nit, després d'haver estat a les festes d'un poble. La va recollir un jove amb una furgoneta, que no tenia seients a la part de darrere. El jutge va considerar que la víctima era culpable d'haver-se equivocat de conductor i de vehicle, «poniendoseen disposiciónde ser usada sexualmente». Estafrase és literal, i mai no se m'ha oblidat. L'altra sentència també culpabilitzava la víctima per la roba que portava. Un escàndol que al jove que jo era en aquell moment em va sublevar. L'article, que encara no sé molt bé perquè el diari va tindre la deferència de publicar-me, el vaig titular «Violar la justícia».
Que tres dècades i mitja més tard, una nova sentència em duga a la memòria aquelles, és un greu símptoma d'involució, o si més no, de no evolució d'alguns estaments. Podria dir que de la societat en el seu conjunt, però la resposta social tan contundent que vam viure el mateix dijous, em fa pensar que la societat sí que evoluciona, i que és possible que qui no estiga a l'altura haja estat el codi penal; o el tribunal. I molt evidentment i fastigosament, el vot particular.
La premsa espanyola és pràcticament unànime a l'hora de dir que no s'entén com amb el duríssim relat que apareix als fets provats de la sentència, no es considera, com a poc, la intimidació que canviaria la tipologia delictiva d'abús a violació. Però m'he permés fer un repàs a la premsa internacional que es fa ressò de la sentència del tribunal.
El cas del Frankfurter Allgemeine Zeitungés significatiu. El principal diari alemany s'ha preguntat obertament si a Espanya "no desapareix la Macho-Kultur", que és així com li diuen a Alemanya al masclisme. La BBC fa un repàs dels condemnats i subratlla entre els seus membres hi ha un professional de l'Exèrcit i un guàrdia civil. Del segon recorda que va robar el telèfon a la víctima i que essospita que ha gravat fins a sis vídeos d'actes similars. Afortunadament per a la imatge del cos, no deuen haver advertit que el guàrdia civil forma part del grup d'atenció a les víctimes de violència de gènere. Que em sembla un escàndol majúscul!
The New York Times, parla de masclisme agressiu, i de com la sentència posa en solfa els drets de les dones a Espanya. El francés Le Monde ha titulat "ràbia a Espanya després de la condemna per abusos sexuals de La Manada de Pamplona". I subratlla la maldat intrínseca (el mot és meu) de la defensa per contractar un investigador privat i filtrar durant les sessions del judici, imatges on es veia la víctima intentant fer vida normal. Anant a classe, o somrient amb les amigues. Amb la pèrfida intenció de culpabilitzar-la.
Així estem. El món occidental, el nostre entorn sociocultural, escruta el sistema judicial espanyol, i sembla concloure que continua impregnat d'aquella vella imatge de toreros i Carmensde Bizet. No debades, especialment la BBC recorda que això passa a les festes de Sant Fermí.
Que se m'entenga bé, a mi em preocupa la reparació (impossible) del mal fet a la víctima. Sobretot això. Però també la imatge de la justícia espanyola davant de la ciutadania i als ulls del món. Perquè no oblidem que les justícies d'Escòcia, Alemanya, Bèlgica i Suïssa, no sé si alguna més, miren de reüll la justícia espanyola per decidir si s'ha d'extradir als polítics catalans reclamats pel jutge Llarena. I ara mateix es deuen preguntar, igual que jo, com és possible que pujar sobre un vehicle policial per demanar als manifestants que tornen a casa siga violència, i que cinc energúmens grans com un armari acorralen i violen reiteradament, mentre ho enregistren en vídeo, a una jove de 18 anys, no ho siga. Tenim un problema amb la justícia.

21 d’abril, 2018

"ELS NOMS, LES COSES" - Levante-EMV- 21.04,18


Qualsevol teòric de la comunicació ens diria que per a entendre'ns entre emissor i receptor, cal un codi comú. Un llenguatge intel·ligible, una llengua compartida... I crec que ja quasi no ho tenim. Gairebé res significa ja el que abans significava. I és perquè de vegades voluntàriament, de vegades involuntària, confonem la semàntica de les paraules. Barregem definicions de caràcter polític, amb les de caràcter jurídic, les filosòfiques amb les etimològiques, les vulgars amb les terceres o cinquenes accepcions d'un diccionari amable. El que més ens convinga en eixe moment.

Pense que bona part de la culpa de tot això és del món polític. Anem accelerats, augmentem la pressió en tot, exagerem, intentem traure petroli on només hi ha un toll d'oli d'un càrter trencat. Som grandiloqüents, hiperbòlics, excessiu, exagerats, desmesurats. Tenim una greu tendència a agegantar les coses, a inflar-les, a engrandir-les, a extremar-les; tot pensant que donarà un millor titular, que semblarem més contundents, que tindrem més raó.

I el més greu de tot això ja no és que no ens entenguem perquè quan un diu gerra, l'altre pensa que amb prou feines passarà de ser un got. I quan un diu pitxer l'altre pensa ja directament en un dipòsit de 2.000 litres. El més greu de tot plegat és que si la semàntica mor, res no té sentit. Si tot és violència, la violència ja no ens sembla tan extraordinària. Es banalitza, i això és extremadament greu. Perquè la violència sempre és greu. Si xiular un himne, fer una pintada, o negar-se a atendre algú per la seua ideologia és violència, aleshores una pallissa, és la tercera guerra mundial. I així tot.

En el judici dels joves d'Alsasua es parla de terrorisme. Eduardo Madina, a qui un atemptat terrorista li va fer perdre una cama, ho qüestiona. Demana prudència en la terminologia jurídica. Allò que fa por, que causa terror, és terrorisme segons el diccionari. Però al codi penal, terrorisme és una altra cosa. Sembla inqüestionable que hi va haver un greu episodi de violència allà. I com a tal ha de ser jutjat. Però és probable que no encaixe en la definició penal de terrorisme.
Alerta però, que això no vol dir que no haja de ser castigat. No és una dicotomia entre el tot i res. Si no és terrorisme, no és res. Si no és rebel·lió, no és res. Si no és violència... No. No va d'això la cosa. El codi penal té un gran ventall de delictes tipificats, i el que cal és ponderar. Però en el sentit d'estudiar, analitzar, examinar; no en el d'elogiar o alabar. Que estem convertint la política, la justícia, tot, absolutament tot, en una baralla entre tifosi, entre hooligans. Ens hem instal·lat en el llenguatge binari. Blanc o negre. Sí o no. Tot o res.

I com eixa bassa d'oli de la que parlava, el mal creix i tot ho contamina. La premsa cau en el mateix parany. Fins i tot algunes interlocutòries judicials hi cauen. No cal dir les tertúlies, els debats parlamentaris, municipals... I no parlaré de les xarxes socials, perquè allí el rei de les derrapades sóc jo mateix. Crec que hauríem d'anar fent un pensament. Alçar el peu de l'accelerador o acabarem eixint-nos en una corba. No siga cas que la hipèrbole ens duga a la paràbola voladora, i acabem a una séquia. Tornem-li a cada paraula el seu significat, a cada mot el seu pes, a cada terme el seu just valor. No ens deixem dominar pels mots. Fem cas a Gabriel Ferrater que digué: "Qui domina els mots, domina el món".


14 d’abril, 2018

"MASTER AND COMMANDER" - Levante-EMV - 14.04.18


Espere em sabran disculpar, però no me n'he pogut estar de tirar de la broma fàcil. Com este article l'escric a primers de setmana, perquè després marxe al País Basc per feina i no sé si tindré temps per escriure, estire un poc la notícia del cap de setmana passat, assumint el risc que haja passat alguna cosa que li lleve actualitat. Així que sí, faré alguna referència al presumpte màster de la presumpta Presidenta de Madrid, però sobre allò que ja ha passat. I això explicaria la primera part del títol. La segona la part del "comandant", fa referència a González Pons, que és el ver protagonista d'este article.

I és que en la convenció que va fer el PP a Sevilla va actuar com a comandant ideològic d'un PP cada cop més esbojarrat, més desvinculat de la realitat. És de veres que el General Rajoy va dir que els únics del món que saben governar Espanya són ells, i que la resta som una barreja d'incompetents i incapaços. I d'eixes dues coses ell n'ha de saber, perquè és màster en ambdues! És de veres també que la Coronela Sáez de Santamaria va oferir una nova sèrie de carasses que és tot un tractat de fisonomia de la desesperació. Ni Winona Ryder en els premis de la SAG. Però jo em vull centrar en el valencià González Pons, encara que siga per a compensar tot el descentrat que està ell.

Sobre el polèmic màster, del que ja sabem que tot el que ha dit Cifuentes ha estat desmentit documentalment per alguns diaris, i finalment per professores i Rector, té la santíssima barra de dir que això és cosa d'un militant socialista que "desde hace años" es dedica a "montar casos contra el PP", i que no descarta que haja manipulat documents. També ha dit, que Cifuentes ha donat una única versió i com la Universitat ja va per la segona, es creu a la primera i que siguen els altres qui s'expliquen. És a dir, una autèntica master class d'allò de matar al missatger. La pitjor defensa possible per a una Cifuentes indefensable.


Però el Comandant Pons, ha anat més llunys en les seues fantasies d'estadista de pa sucat amb oli. I quan es va posar a pontificar sobre l'euroordre i la col·laboració transfronterera, arribà al súmmum de la pertorbació, l'excitació, el desvari, el forassenyament, l'obnubilació, l'al·lucinació... En realitat és molt greu, perquè este home és un dels màxims representants del PPE a l'Eurocambra. Una veu autoritzada de la dreta europea i ha fet afirmacions molt bèsties. Afirmacions que després ha ratificat i confirmat en una de les seus cartes als europarlamentaris. Carta farcida d’incorreccions gramaticals i faltes d’ortografia. Sembla com si González Pons escrigués anglés amb les Normes d’El Puig.


La seua tesi (que com el treball de Cifuentes és obvi que ningú no ha corregit, o cas contrari l'hagueren suspés) és que si un país europeu, del que van dir que tenia una rigorosa separació de poders i absolutes garanties democràtiques, no compra els arguments d'un jutge espanyol, Europa no funciona. Es dóna la circumstància que el que ha dit el tribunal alemany està molt més a prop del que ha dit el jutge belga, o el jutge de Regne Unit, o fins i tot de la neutral Suïssa; però això li és igual. Ell afirma sense pudor que si un país soci presenta una ordre per extradir una persona, l'altre país l'ha de concedir sense més; i com això no ha passat, qüestiona textualment la desaparició de les fronteres i l'Espai Shengen. No se li acut qüestionar l'ordre del jutge Llarena, bàsicament perquè és l'ordre que el seu govern vol. Ja ho han dit reiteradament el General i la Coronela, Puigdemont està a Alemanya per l'acció política del govern. No per la judicial. 

És a dir, que el Comandant González Pons assumeix exactament el mateix discurs de l'extrema dreta europea. No sé si als seus socis els farà gràcia. Populista, demagog i d'extrema dreta. No em sorprén que hi haja qui el postula per a ser candidat del PP a l'alcaldia de València. Té el perfil de l'últim èxit electoral del PP a la capital del Regne.

07 d’abril, 2018

"DIJOUS DE GLÒRIA" Levante-EMV- 07.03.18


Dijous va ser un dia terrible. Terrible. Per al Gobierno, per al PP, però sobretot per a tot el sistema de poders espanyols. Per l'equilibri entre els poders que haurien de ser autònoms i que estan terriblement contaminats. Interrelacionats. Condicionats.

El que està passant amb la Universidad Juan Carlos I és enrome. Les més que probables trampes participades per Cifuentes usant el seu poder polític, per aconseguir una titulació acadèmica en presumpte frau, posa en qüestió la mateixa Universitat. Firmes falses, documents inventats, modificacions de notes, tribunals que no han existit... Els alumnes de màsters d'eixa Universitat, han vist com el prestigi de les titulacions cau fins al nivell de l'acadèmia del barri. Tot per les trampes i l'abús de poder de la Presidenta de Madrid. La popular Cifuentes que es presentava com renovació i vacuna a les males praxis de l'altra popular madrilenya, la ja dimitida Aguirre. El PP no té escrúpols. Ni recanvi. En els seus deliris no els hi importa enfonsar una universitat pública. I Ciudadanos ho permet.

Després va passar allò de Falciani. Espanya el deté i diu que és per extradir-lo a Suïssa, i tothom ho vincula immediatament al fet que allà estan Anna Gabriel i Marta Rovira, que Suïssa sembla no voler entregar a Espanya. Però Suïssa informa oficialment que ells no han demanat eixa extradició des de maig de l'any passat. Per tant, no s'entenia que no se l'hagués detingut abans! Però si fins i tot jo m'he reunit en dues ocasions amb ell, a Castelló i a València. Al final queda en res. O sí. Queda en una altra mentida politicojudicial posada en evidència. 

Bèlgica anuncia dues coses. La primera que obre diligències judicials contra Espanya, perquè aparentment el CNI hauria posat localitzadors al vehicle de Puigdemont, sense autorització judicial, i per tant, actuant en territori estranger flagrant delicte. La policia espanyola en evidència. La segona, la decisió judicial de deixar en llibertat sense condicions als tres Consellers catalans que resideixen ara mateix a Bèlgica. Cosa que se sumava a idèntica decisió que ja havia pres en Escòcia la justícia britànica respecte a la Consellera que es troba allà. Les relacions internacionals d'Espanya deteriorant-se. La justícia espanyola en evidència.

Però la més grossa va ser la decisió de la justícia alemanya, en descartar de forma rotunda i argumentada, un pretés delicte de rebel·lió contra Puigdemont. És més, fins i tot en l'altre delicte pel qual se'l reclama, malbaratament de fons públics, han demanat a Espanya més informació perquè ara mateix no ho tenen clar. Això és un colp demolidor en la mateixa línia de flotació, no només del singular constructe jurídic que ha intentat muntar el jutge Llarena, sinó de l'estratègia política del Gobierno. Del Gobierno, del PP, de Ciudadanos, del PSOE i de tots els que havien fet costat públic a eixa estratègia judicial. Duríssim. Perquè ara mateix si Alemanya entrega a Puigdemont, no pot ser jutjat per rebel·lió. I encara que tècnicament això no tinga una translació directa a la causa penal espanyola que afecta altres presos preventius, el cert és que hi hauria un contrasentit jurídic en el fet de jutjar per rebel·lió als subordinats i no al cap. És insostenible.

La patacada contra les tesis del jutge Llarena i de tot l'entramat polític que li fa de corifeu desesperat, no la pot tapar ni la Reina Letícia com fa amb la sogra. I més enllà del títol de Cifuentes, més enllà de la independència de Catalunya, més enllà de tot això, el que preocupa és la velocitat a la qual es deterioren les institucions espanyoles. I la confiança de la ciutadania. Tot, mentre el PP no pot ni aprovar els pressupostos. Al final, amb independència del que es puga pensar del procés català, haurà servit per a posar en evidència les debilitats de l'estat. Final de cicle, però no electoral o polític. Final del règim del 78. Una oportunitat per construir un lloc millor on viure.