30 de desembre, 2017

"LA INSUPORTABLE LLEUGERESA" -Levante-EMV- 30.12.17


Igual és cosa meua, però a mi em sembla que el PP de Bonig, amb els Català, Caballero, Ibáñez, etc., és d'una lleugeresa insuportable. Lleugeresa argumental, lleugeresa ideològica, lleugeresa estratègica i lleugeresa, si se'm permet, existencial.

Encara que a final d'any hi ha costum de fer un balanç poc o molt exhaustiu d'allò que han deparat els 12 mesos que s'esgoten, jo no m'hi entretindré gaire. Tot just així a vola ploma (caldria dir a vola tecla?) i de memòria recordaré alguna de les pifies terribles del PP en estos darrers mesos, per il·lustrar el primer paràgraf escrit.

Per exemple, encara ressonen entre rialles i carcanades del govern, aquells crits de la senyora Bonig dient que les subvencions als sindicats i patronals majoritàries, eren una herència del franquisme... Quan el cert és que ella va votar a favor de la llei que les establia. Caldria en tot cas recordar, que no són subvencions gracioses, sinó una mena de compensació per les moltíssimes hores de treball que estes organitzacions dediquen a intentar millorar l'administració. I ho dic amb coneixement de causa, perquè com a Director General del SERVEF, puc afirmar que les hores que dediquen a millorar les polítiques d'ocupació no només són moltes, sinó que són sobretot efectives. I com en eixe organisme, en la resta. Desconec què feien amb els governs del PP, amb nosaltres treballen molt i de forma molt satisfactòria. Però Bonig (i això comença a alçar veus contraries dins el PP) està en guerra contra les associacions empresarials perquè van tenir la coherència d'acudir a la manifestació demanant millor finançament, després d'haver signat el mateix manifest que el PP. Però clar, com el PP d'allà li va prohibir al PP d'ací anar a la manifa, van quedar en evidència, i ella ara els ataca. És com una rebequeria de xiquet menuda. 
Per seguir, podríem recordar quan el PP va demanar que en el pressupost del 2018 es consignaren 270.000 euros per a Càritas, quan en el pressupost hi havien consignats 479.000 euros que en són un grapat més. Seguim amb la visita nadalenca a la Casa Caridad, on anuncia una PNL per a recuperar les línies nominatives per determinades organitzacions de caràcter social. El cert és que per al 2018 el pressupost triplica el que hi havia destinat amb el PP a ajudes directes, i a sobre, ara els diners es decideixen basant-se en projectes, no al fet de ser o no "amiguitos del alma", o dòcils amb el poder polític. Si s'hi fixen, és el mateix subtext que amb l'empresariat. Magnificència contra transparència. Discrecionalitat contra avaluació d'activitats. Favors que m'has de tornar contra reconeixement de drets.
Va, dos més. Es queixen de què À punt té un pressupost de 55 milions que els hi sembla excessiu, però Bonig era Consellera amb Alberto Fabra que va defensar una RTVV amb un pressupost de 70 milions! Tot i que al final, la van tancar, després d'haver-la saquejat immoralment. O Terra Mítica. Acusen el Botànic de perdonar 4 milions d'interessos a la societat. S'ha de tindre valor, quan el PP va deixar en la Societat Parcs Temàtics un forat de 135 milions d'euros. I estos quatre dels quals parlen, segons l'advocacia de la Generalitat, són incobrables perquè el contracte de subrogació amb els nous propietaris signat el 2012 amb el govern del PP, no incloïa eixos interessos de demora. Ara ens acusen de no poder cobrar els que ells per maldestres o alguna cosa pitjor, van convertir en incobrables.
En fi. La novel·la "La insuportable lleugeresa de l'ésser" de Kundera planteja amb mestria la situació actual del PP, que és una pugna entre la inutilitat de l'existència i la necessitat de l'etern retorn, del que parlava Nietzsche. Aquell pensament que ve a dir que la història són cicles reiteratius, i per això el PP creu, que no paga la pena treballar, esforçar-se, estudiar els temes, o que no és greu ofendre la intel·ligència de la gent fent el ridícul permanent, perquè ja els hi tornarà a tocar governar. L'etern retorn de Nietzsche. No sé si com deia ell déu ha mort, però ell si, i amb ell la teoria. Si el PP vol tornar a governar, ha de canviar molt. O ha de canviar a Bonig i la seua cort de corifeus desubstanciats. 

23 de desembre, 2017

"COM A VALENCIÀ" -Levante-EMV- 23.12.17


A Catalunya Ciudadanosva aconseguir una extraordinària victòria pírrica. En gran part a costa del PP que va aconseguir una humiliant derrota històrica. Tots dos partits junts sumen el 2017 un total de 210.000 vots més que el 2016. La suma de JxCati ERC dóna 250.000 vots més que quan es van presentar col·ligats com JxSí. Per contrastar algunes magnituds.

Qui crec que també ha perdut molt en esteseleccions és el Rei Felip VI (és de veres que ell no vota, però el seu cunyat sí que va votar, per correu des de Suïssa), perquè la seua al·locució a la pàtria on donava suport a la violenta actuació policial de l'1O, i obria la porta al 155, ha donat com a resultat un fracàs gran. El PP a Catalunya és el partit menys votat, compartirà grup mixt amb la CUP, que els ha guanyat (els conservadors d'ací fan broma amb Cupromís, no sé si ara caldrà dir CUPPal seu grup parlamentari de restes de poda). Al PP no el salva res. Si hagués perdut escons però els independentistes no sumaren majoria absoluta d'escons, Rajoy podria aparéixer disfressat de Churchill (amb un gran cigar i tot) dient que ha sacrificat el partit per salvar Catalunya i Espanya. Blood, toil, tears and sweat. Però no. Com diria la finada Rita Barberà "¡Qué hostia... qué hostia!" (Churchill 0, Rita 1).

Puigdemont des de Brussel·les i Junqueres des de la presó, sumen, junt a les CUP, una majoria absoluta d'escons. Tenen per tant, la possibilitat de formar govern. I és ací on ve la meua reflexió. Ara ja no es pot parlar de minoria silenciosa, l'extraordinària participació en les eleccions serà gairebé impossible de superar. Per tant, amb una mobilització històrica, l'independentisme continua sumant més escons, la majoria absoluta d'escons. Però no de vots. Malgrat els 100.000 vots més que fa dos anys, per l'augment de la participació, continuen representant un 47% dels vots. Això és insuficient per a plantejar la via unilateral. Ja vaig escriure que també ho era fa dos anys, i eixe crec que va ser el gran error.

Trobe que és lícit que vulguen plantejar la independència, i trobe que és lícit que vulguen un referèndum pactat, amb totes les garanties i vinculant. És així com es resolen estescoses en les societats democràtiques, en els estats de dret. Ja en coneixem els exemples. I és possible que davant la disjuntiva del sí o no, el resultat fos un altre. Recordem que Catalunya en Comú, té un 7'4%dels vots que en una votació binària podria decidir en funció de com es comportés el seu electorat, que crec que és plural. Però el cert és que ara com ara, falta suport social. I crec que eixa és la gran tasca del pròxim govern.
Si les forces independentistes governen, crec que el seu repte és governar bé, i demostrar com podria ser eixa república que somnien. Amb polítiques socials, ètiques, transparents, productives... Que puguen sumen adeptes. No se m'amaga la dificultat que representa un PP bloquejant lleis via TC. I de fet és ací on volia anar a parar.

Escric això com a valencià, i com a valencià m'agradaria que Catalunya es tranquil·litzés, que millorés la convivència, i que puguen exercir el seu dret a l'autodeterminació de forma reglada. I també com a valencià necessite que Catalunya deixe de ser la portada de tots els diaris cada dia. I conste que no els culpabilitze a ells, que sóc conscient que hi ha molts interessos a posar el focus allí per tapar vergonyes d'allà. Però amb eixe lícit grau d'egoisme que pertoca, a mi el que em preocupa és el País Valencià.


I resulta que ací tenim un govern que està fent un titànic (hola Bonig!) esforç per recuperar el pols social del país, que està aconseguint atraure inversions estrangeres, que crea ocupació, que retorna drets a la ciutadania. Un govern net de corrupció, eficaç (òbviament no perfecte ni infal·lible), eficient, treballador. Un govern que malgrat un finançament pèssim, aconsegueix reduir el dèficit acumulat, i va pagant com pot els constants «pufos»que apareixen per la gestió dels populars durant un quart de segle. Un govern com veu que totes les seues lleis socials, les seues propostes més progressistes, acaben amb una suspensió cautelar del TC, perquè el PPCVha abandonat la política i es dedica als tribunals, per falta d'arguments i de vots. I un govern, i una societat, invisibles, opacs, perquè no estem a l'agenda d'Espanya. I és imprescindible ser-hi. No podem permetre que el PP continue amagant el que ens fa, amb la permanent crisi catalana.

16 de desembre, 2017

"LLOGAR UNA VIDA" Levante-EMV- 16.12.17

L'altre dia vaig fer disgustar a un periodista, perquè vaig escriure que de la mateixa forma que en la política hi ha persones i decisions encertades i desencertades, positives i negatives, amables i agres, intel·ligents i no tant; en el periodisme també hi ha categories. El d'investigació que resulta fonamental per a protegir i enfortir la democràcia. El copy/paste, que reprodueix acríticament i sense més, les notes de premsa d'oposició i govern. El servil amb qui posa la publicitat... I conste que parle de periodisme, i no de periodistes. Que la condició humana i laboral de cadascú ell se la sabrà. Però el que més el va molestar va ser que vaig dir que hi havia un periodisme de «la vieja del visillo», que escorcolla les xarxes socials per fer notícies. I clar, descontextualitzar les coses és, com a poc, un risc per a tothom.

És com quan es transcriuen converses telefòniques d'investigats, i tothom es tira les mans al cap, perquè diuen paraulotes, i no s'expressen amb la polidesa que se'ls-hi suposa. Crec que això ens passaria absolutament a tots, perquè no parlem igual per telèfon amb un amic, que en una reunió amb un client, en una taula redona amb tècnics de no sé què... I passa igual a les xarxes. Obvi que tot el que hi dic és públic i pot ser usat, assumisc eixe risc, però no pesa igual en una xarxa que en la portada d'un diari. Sobretot, perquè no es gasta el mateix llenguatge, ni el públic és el mateix.

Bo, el cas és que el periodista venia a dir que jo no comprenia les dificultats de la feina a una redacció, perquè mai no hi havia estat, i que parlava des del desconeixement. Vaig tirar de memòria i no recorde que eixe periodista haja estat diputat, ni regidor, ni alcalde, ni gestor públic, i això no l'inhabilita en absolut per opinar i valorar el treball dels polítics. De fet, és una feina que fan i han de fer els periodistes. Vull dir que és cert que jo no he treballat a una redacció, però això no minva la meua capacitat per discernir sobre el que m'agrada o no d'una pràctica periodística. No com a protagonista o no de la notícia, sinó com a consumidor d'informació. Tampoc no he fet cinema, i tinc opinions sobre les pel·lícules, com espectador.

Però el cas és que en eixe estira-i-arronsa amb el periodista, tot de molt més bon rotllo del que esta redacció podria fer intuir, vam arribar a la conclusió de què ens coneixem poc. Sabem poc de l'ofici de l'altre, de les circumstàncies amb les quals topem a l'hora de fer bé la nostra feina, de les dificultats d'un determinat entorn laboral. I aleshores, coses de l'atzar que ja és molt així ell, vaig vore un anunci d'un web «Alquila una vida».

Ho plantegen com la nova generació d'experiència d'oci. Es tracta de viure la vida d'una altra persona durant un breu lapsus de temps. I el sistema és senzill. Tu eres tapiner, directora comercial, pescador de tonyina, arquitecta, diputada o ebenista; omples un formulari explicant el teu dia a dia, amb detall d'horaris i activitats, i poses el preu que vols cobrar-li a una persona que puga estar interessada a convertir-se en la teua ombra durant un dia. O dos dies. Amb el compromís que participarà en totes les teues activitats professionals.

Una oportunitat per a ser durant 24 hores conductora de ral·lis, director de teatre o ... Polític. Polític? Sí, clar, perquè no? De fet, segurament si la gent sabés de les dificultats tècniques, legals, de política aritmètica, de limitacions pressupostàries, de manca de personal, que condiciona la presa de determinades decisions, tindria una millor base a l'hora de criticar-les. I fixes que no dic que deixaren de fer-ho, sinó que ho podrien fer amb major coneixement de causa. Algun polític, jo mateix que sóc el que remugava, podria passar un dia a la redacció d'un diari, o anar a cobrir rodes de premsa no sempre interessants, o intentar aconseguir unes declaracions... I algun periodista podria seure a una reunió d'agenda, a un consell de direcció d'un organisme públic, a una reunió de pressupost... Segur que milloraria l'empatia mútua. Però no només entre el periodisme i la política, clar, això ho dic per tancar l'article tornant al principi. El que seria més interessant és que ho pogués fer gent de tota mena i condició, que hi puga estar interessada.

És un pas més enllà de la campanya de Palaus Oberts, que permeten visitar els llocs on fem política. Ara es tractaria d'acompanyar-los a fer-la. Ho trobe prou interessant (a mi és que m'agraden els riscos que comporta la transparència política), com per haver-ho proposat al Conseller de Transparència per al seu estudi. 

10 de desembre, 2017

"SENSE MÀCULA"- Levante-EMV- 09´12-17


Esta setmana s'ha celebrat l'aniversari de la CE. Els que ja tenim una edat que en semblen dues, recordarem una polèmica d'aquell moment, entre el Govern i l'Església, perquè esta darrera no volia de cap de les maneres, que l'aprovació de la Constitució coincidís amb la festa cristianíssima de la Immaculada Concepció. I va guanyar l'Església, com quasi sempre. I així és com va néixer el pont de primers de desembre, que alguns amb un humor irreverent li diu de la Immaculada Constitució.

La Immaculada Concepció és un dels dogmes de l'Església Catòlica que afirma que la Verge Maria, mare de Jesús de Natzaret, va néixer del ventre estèril de Santa Anna, i que per tant, va ser preservada per Déu del pecat original a l'hora de ser concebuda. Alguna gent ho confon amb el concepte de naixement virginal, que fa referència a la concepció per part de Maria, sense haver «cohabitat» amb Josep.

El cas és que dir-li pont de la Immaculada Concepció té la seua cosa, perquè la Constitució també té els seus dogmes dictats per l'Església de Règim del 78. Si ens hi fixem, l'origen de la Constitució té molt a vore, amb la Llei de la Reforma Política de Fernández Miranda. I per tant, té el seu origen més que directe en les Corts franquistes. Un ventre, que en termes democràtics era més estèril que el de Santa Anna, així que el fruit d'eixe ventre, és de caràcter miraculós. Sí, ja sé que exagere un poc, perquè entre aquells Procuradors, i els Constituents, hi ha un salt important, però a les casernes les armes les vetllaven els mateixos, als tribunals de justícia els togats eren els mateixos, la poderosa Església estava en mans de la mateixa cúria, i als centres de poder econòmic i seguien els mateixos cognoms de sempre. Així que sí, actors nous, alguns del mètode, altres de la vella escola; però tots en un teatre vell i arnat, amb productors arnats i vells... El teatre de la democràcia orgànica.

Hi ha qui diu que el sistema democràtic és fill de la Constitució, i que per tant, esta és intocable. Greu error. D'entrada, esta i qualsevol constitució, hauria de ser filla del sistema democràtic, dir el contrari, és una declaració de principis. I sobretot, una falsedat argumental pueril. Perquè allò que garanteix esta Constitució, ho podria garantir una altra. És més, una altra, diferent, podria garantir efectivament, els drets formals que esta proclama i no es compleixen. I jo diria que és d'això dels que es tracta, o del que s'hauria de tractar en eixa comissió descafeïnada (brutal metàfora del «café para todos» del que s'hi ha de parlar).

Malgrat el que alguns diuen, esta Constitució és terriblement constrenyent pel que fa a la capacitat legislativa dels territoris. El cas valencià, el que em preocupa personalment, n'és bon exemple. Tenim les lleis més socials, emanades de les nostres Corts, recorregudes al Tribunal Constitucional, i per tant paralitzades. És a dir, en aplicació de la nostra pretesa autonomia, legislem sobre la funció social de l'habitatge, i ens paralitzen la llei. Per inconstitucional? No, tot el contrari, la nostra llei dóna contingut a l'articulat banal de la Constitució. Ens la paralitzen per ordre competencial. Comprensible des del punt de vista jurídic, inacceptable des del punt de vista polític. Perquè a xicoteta escala, és exactament el mateix que passa a Catalunya amb la desproporcionada aplicació del 155, que per via interposada, acaba governant el PP, en contra del que el Parlament va decidir. Com ací, que el PP decideix no reconéixer la funció social de l'habitatge, i s'imposa via judicial, a la decisió democràtica del govern valencià legítim, refrendada per les Corts.

Eixa és una de les qüestions que cal revisar de la Constitució i del sistema de poder polític (i econòmic, clar) territorial. No pot ser que pese més l'ordre competencial, que la voluntat de fer efectius els drets socials consagrats a la Constitució. En el cas valencià, l'ús políticament fraudulent d'eixa Constitució sense màcula que ens presenten, és especialment sagnant, perquè nosaltres, ni tan sols hem comés el PdeCAT original!

02 de desembre, 2017

"SÓN EIXA GENT" - Levante-EMV 02.12.17


Sabeu? El PP que porta una proposta a les Corts per crear una Inquisició que ataque la llibertat de càtedra i vigile als i les mestres per evitar un pretés adoctrinament, és el mateix que diu que el valencià ve de l'iber i que Espanya és la nació més antiga del món. És el que creu que es pot dir "maera" i que gairebé no s'hauria de dir nogensmenys. El que creu que els filòlegs són magufos, i el que fa de qualsevol indocumentat magufo un filòleg. És el mateix que va tancar Canal 9 i que ara s'oposa a què obrim un canal nou.

És el que s'ofén quan a l'escola es parla del Rei En Jaume com forjador d'un nou Regne, diferent de tots els regnes coneguts. Però que aplaudeix amb les orelles quan expliquen que Guzman el Bueno va llençar el seu punyal perquè mataren al seu fill abans de rendir la plaça. És el que li lleva tot valor històric al quadribarrat Penó de la Conquesta, però compra sense preguntar tot allò de Marina Pineda brodant una bandera que mai no va tocar.

És eixa gent que sap qui era José Blas Molina, o Daoíz i Velarde, però ignoren qui va ser Vicent Doménech. Saben el que passà el 2 de maig de 1.808 a Madrid, però desconeixen que va ocórrer el 24 d'aquell mes a València. Saben que Goya va pintar allò del dia 3 al Principe Pio, però ignoren què va ser i que va fer la Junta Suprema del Govern del Regne de València.

És el mateix que ix al carrer a manifestar-se al costat de les escoles catòliques reclamant diners públics per al seu adoctrinament formal. Aquell que permetia duplicitat de nòmines de professors confessionals i doctrinaris de religió. El que aplaudeix a Cañizares, i creu que Leonardo Boff és un personatge de Disney. Amic de Goofy, per a més senyes.

El que creuen que posar els noms dels carrers en valencià a Castelló és improcedent, i el que porta als tribunals la retirada dels noms del franquisme a Alacant. Perquè que creu que potenciar la llengua pròpia és adoctrinar, i homenatjar el franquisme és respectar la història. La que volen oficial. La de "por la gracia de Dios".

És el que instal·lat en el "no a l'adoctrinament" exigeix que les institucions munten pessebres cristians a la porta dels ajuntaments, que els càrrecs públics vagen a les cristianes processons, i que sone l'himne d'Espanya al pas de qualsevol imatge de Sant o Santa, amb una vida poc o molt pia.

Escolten a Francisco i fan callar a Raimon. Aplaudeixen a Arturo Fernández, obvien i desprecien a Mercé Sierra o a Manuel Puchades. No coneixen el teatre de Carlos Alfaro, ni les escultures de l'Andreu Alfaro, però han sentit parlar dels vestits d'Agatha Ruíz de la Prada, i instal·len les creïlles còsmiques de Ripollés allà per on passen. Creuen que Nacho Vidal és la polla, però no saben que es va criar a Énguera. Ignoren el Petrarca i ignoren moltes coses, les Estances de Riba... Però això sí, coneixen bé les Rimes de Bécquer. Mai no llegiran a Marc Granell, ni recomanaran un delicat poema de Teresa Pascual, però són followers de Pérez Reverte. Són aquells als qui els hi molesta una muixeranga quan ixen de classe de sevillanes. Són el PP. El partit més votat.