"LA CINTA". Levante-EMV.27.03.09

Esta mateixa setmana, Radio Castellón Cadena SER, emetia un document sonor fascinant. Es sentia a Carlos Fabra, President provincial del PP explicar que qui guanya les eleccions col·loca desenes de persones, i que això “es un voto cautivo, que lo tengáis muy claro”, i després afegia: “yo no sé la cantidad de gente que habré colocado en doce años, no lo sé. Pero entre Penyeta, Hospital, Instituto de Promoción Cerámica, Escuela Taurina, la Diputación, el Puerto, ni sé.” Bé, el President de la Diputació deia més coses, deia per exemple que tenen tants problemes per controlar la Generalitat perquè el PSOE va deixar col·locats desenes i desenes de funcionaris quan hi va governar. El que diu sobre ell mateix, m’ho crec, el que diu sobre el PSOE també.
Al cap i a la fi, és una cosa que tothom sap. A ningú no ha sorprés. Ací la gràcia està en que Carlos Fabra ho reconéix, i per tant s’autoinculpa en una pràctica que com a poc, podríem dir que és lletja. Però en la cinta hi ha més coses.
No sé si recorden que el Sr. Francisco Baila, exdirector territorial d’Educació a Castelló i actual director general de Centres de la Conselleria, va ser denunciat per CCOO per realitzar matriculacions irregulars en un centre concertat. Doncs be, el Sr. Fabra ho confirma, quan diu: “Madre que quiere entrar en el colegio de la Consolación de Borriana. Está muy difíci. No hace falta, Fabra llama a Baila y Baila la mete en este colegio y esta señora es un voto agradecido”.
El Ministre Bermejo, va dimitir (molt tard per al meu gust) per ser un poc xulet, per ser un inconscient, i per deixar-se fotografiar caçant sense llicència, i en males companyies.
I ara què? Davant d’esta cinta que dirà el PP? De veres no hi ha ningú en el PP a qui això li faça caure la cara de vergonya torera, d'eixa de l'Escola de Taurina? Ningú amb mig quilo d’ètica que es rebel·le? Hi ha qui creu que la culpa és del qui ho va enregistrar, qui creu que la culpa és del jutge que ha permés que es filtre, de la ràdio per emetre-ho...Algú trobarem que considerarà que se li ha de retirar el Premi Nobel a Marconi, que si el bolonyés no hagués patentat la ràdio, ningú no se n’hagués enterat.
Segur que hi ha fins i tot qui considere que ha de dimitir Calles, perquè Carlos Fabra faria millor de Delegat Provincial de Treball, al cap i a la fi, ha col·locat tanta gent, que ni ell recorda quanta. Però ningú no sembla tindre vergonya.

"INSTITUCIONALITAT". Mediterráneo. 26.02.09

La falta d’institucionalitat fa que vejam en alguns actes, com el Subdelegat del Govern, que protocol·làriament hauria d’ocupar un lloc destacat, seu en canvi amb el PSOE municipal, i per tant, lluny del lloc que per la dignitat administrativa que representa li pertoca.
No sé si és culpa del Govern Municipal que no el volen a taula (cosa que no m’estranyaria), o d’ell que prefereix seure amb els “seus” (cosa que no em sorprendria). Però més enllà de qui puga tenir la culpa, m’interessa subratllar el valor simptomàtic, d’un partidisme malaltís.
La setmana passada en nom del meu grup vaig arribar a un acord amb el PP i a un altre amb el PSOE. Van ser el mateix dia, i no diré que fora casual. I d’ambdós, els promotors en van voler rendiment mediàtic en forma de fotografia en premsa. Be està. I així es va fer.
N’he sentit de tots els colors des d’eixe dia, interpretacions de tota mena, però qui millor ho va entendre va ser el redactor d’este mateix diari qui afirmava amb raó que jo, en nom del BLOC em posicione en funció del “què”, no del “qui”. Valore si la proposta és bona per la ciutat, no qui fa la proposta. I això que sembla tan singular del BLOC, no és en realitat el que hauríem de fer tots?
El dissabte, vaig acudir a la Pèrgola a la posada de llarg de Na Violant, i el PP seia a una taula, el PSOE i el Subdelegat en un altra, i jo, a una tercera. És cert que el PSOE em va convidar insistentment i amable a la seua, però per al meu gust ja n’eren prous. Vaig continuar sol a la meua taula, i potser és així com ha de ser. Ara, també els hi ho dic, a la meua taula hi ha lloc, els convide a vostés a seure amb el BLOC.

"LA HAINE". Levante-EMV. 21.02.09

L’any 95, vivint a París vaig veure una pel·lícula dirigida per Mathieu Kassovitz , que es deia “La haine”, no sé si es va projectar a Castelló, ni si va mantenir el títol o la van rebatejar com “El odio”. El que és segur és que no es deia “L'odi”, que vore cinema en valencià a Castelló és més difícil que vore al PP guanyar als tribunals.
La pel·lícula explica, amb tres “banlieusards” com protagonistes, una història d’odi, violència i desarrelament. El metratge comença amb l’anècdota d’un home caient al buit i repetint “jusqu’icí tout va bien...” La imatge és terriblement poderosa, algú que cau al buit, i sap que irremissiblement s’esclafarà contra el terra, però mentre continua la caiguda va repetint-se que de moment tot va bé, tot va bé...
Eixe vertigen en caiguda lliure i eixa manca de rumb, és la definició exacta del que fa el PP davant el seguit de sentències desfavorables en matèria d’urbanisme. Un urbanisme depredador, pensat en clau de benefici econòmic, i no en clau de benefici social, que critica durament la Unió Europea. Un model esgotat, val a dir-ho, que fins ara defensava en solitari el PP, i que increïblement ara recolza també el PSOE d’Alarte.
L’equip local de govern, sap que cau en picat, sap que ineludiblement, irremeiablement acabarà per estavellar-se contra el terra de la realitat jurídica i política. Però l’Alcalde, el Vicealcalde i tot el que gosa opinar sobre el tema, no fan més que repetir que, de moment, tot va bé. Que no passa res. Que res no canvia. Que les sentències no tenen cap incidència en la realitat de la ciutat. L’optimisme malaltís de l’home que cau a la pel·li és quasi una nota d’humor. No pot fer res, no ha begut Red Bull, i conseqüentment no té ales. Però l’equip de govern sí.

L’equip de govern pot reaccionar, pot replantejar la sisena modificació anul·lada pel TSJ per injusta i innecessàriament agressiva i cruel amb els veïns de Mestrets. Té mecanismes per fer-ho. I també pot tornar a exposar el PGOU com li exigeix el Tribunal Suprem. I hauria d’analitzar les al·legacions amb més generositat.
O potser esperen dels tribunals que anul·len la Llei de la Gravitació Universal, la força de gravetat? Eixa és l’única possibilitat que té l’equip de govern, si no mou fitxa, d’evitar esclafar-se contra la realitat jurídica. I espere que també contra les urnes.

SOUS DELS ASSESSORS DEL PP A L'AJUNTAMENT

CAP DE GABINET D'ALCALDIA.............51.371'67

SECRETARIA ALCALDE..........................33.017'48

ASSESSOR ALCALDIA..............................32.112'29

AUXILIAR ALCALDIA..............................27.330'38

ASSESSOR CULTURAL............................40.798'87

COORDINADORA COMUNICACIÓ.......42.891'96

ASSESSOR INFORMADOR OBRES........31.465'37

ASSESSOR INFORMACIÓ CIUTADÀ....40.147'55

ASSESSOR ASSUMPTES SOCIALS........24.386'33





CAL AFEGIR UNA ADMINISTRATIVA, QUE PASSA AL GABINET D'ALCALDIA COM A "COORDINADORA DE DOCUMENTACIÓ I ARXIU FOTOGRÁFIC" (ÉS LA FOTOGRAFA) A QUI SE LI DONARÀ UN COMPLEMENT ESPECÍFIC D'11.376'94

Això només són les modificacions de la RPT. Cal sumar, l'assessor de Comerç i Tercera Edat, els tres assessors de grup municipal, dos periodistes de gabinet de l'equip de govern....


RECTIFICACIÓ.

NO CAL AFEGIR L'ASESSOR DE COMERÇ I TERCERA EDAT, EN REALITAT ÉS EL JA ASSENYALAT ASSESSOR D'ASSUMPTES SOCIALS, EL QUE COBRA 24.386'33 EUROS AL MES.
EM VAIG ENGANYAR.

PERÒ POSATS A SER JUSTOS, AFEGIRÉ ARA QUE D'ASSESSORS D'ALCALDIA AMB SOU DE 32.112'29 N'HI HA DOS, I D'AUXILIARS D'ALCALDIA, AMB SOU DE 27.330'38 N'HI HA TRES.

AFEGIREM TAMBÉ QUE LA TITULACIÓ REQUERIDA ÉS:

PER AL CAP DE GABINET I PER L'ASSESSOR CULTURAL ÉS DE BATXILLER.

PER L'ASSESSOR D'ASSUMPTES SOCIALS EL GRADUAT ESCOLAR

I PER ALS SECRETARI DE L'ALCADE I ELS ASSESSORS D'ALCALDIA BATXILLERAT O GRADUAT SOCIAL.

RESPECTE ALS AUXILIAR D'ALCALDIA, LA COORDINADORA DE COMUNICACIÓ, L'ASSESSOR INFRMADOR D'OBRES I L'ASSEOR D'INFORMACIÓ AL CIUTADÀ, NO CONSTA EN LA RELACIÓ DE LLOCS DE TREBALL CAP EXIGENCIA DE FORMACIÓ.

ALGUNES D'ESTES PERSONES, PERÒ TENEN TITULACIONS SUPERIORS A LES REQUERIDES. LA MAJORIA NO.

POSTAS A DIR-HO, DIGUEM-HO TOT.

LA RESTA? LA RESTA NO TÉ PREU!

PS.

És curiós que s'enfaden amb mi les persones que ocupen eixos llocs, quan en realitat no tenen la culpa de res. Els fan una oferta professional que els sembla atractiva i l'accepten. És entendible, poca gent diria que no.

En canvi els responsables, els que generen eixos llocs de treball amb eixes retribucions, tan cridaneres en l'època que els mileuristes perden el seu treball, no diuen ni pruna.

N'APRENDREM?- Mediterráneo. 19.02.09

Més enllà del que diga Leopoldo Abadia, la crisi és real, palpable, mesurable. Dies arrere un diari digital deia que el trànsit particular a Castelló ha caigut en un 40%. No explicava més, però cal suposar que una part és gent que no gasta el cotxe per anar a treballar, perquè no té on anar a treballar; i la resta han optat per compartir vehicles o pel transport públic.
Mercadona és un altre exemple clar. Han desaparegut les marques comercials, i és l’imperi d’Hacendado. La Yenny (ella ho escriu així) m’ha dit que han demanat millors preus als proveïdors, i als que no han accedit, els hi han tornat tot el producte. La verdura ha tornat, afortunadament, als seus orígens. Torna a ser a pes. Han desaparegut els envasos de plàstic i polietilé. La carniceria va canviar fa alguns mesos, i van començar a vendre-la envasada. Aleshores van dir que era per evitar accidents laborals, ja que al no tallar “en directe”, les operaries no corrien riscos. Dic jo que algú deu tallar-ho abans de posar-ho en els envasos, tret que hagen aconseguit clonar els entrecots, o que hi haja una secta suïcida de corders que s’immolen en benefici dels carnívors.
Però un dia la cris s’acabarà. I aleshores que passarà? Haurem aprés alguna cosa? Els regidors tornarem a pujar-nos els sous ara refrigerats, congelats o ultracongelats segons el Capità Frudesa-Macián? Tornarem a agafar cada ú el nostre cotxe i oblidar el transport públic? Tornarem a gastar envasos contaminants per la fruita i verdura? Tornarem a escoltar el càntic de les marques comercials? Perquè la diferència quina és? La melmelada de taronja amarga d’Hacendado t’amarga el paladar, la de Hero el paladar i la butxaca. Si durant mesos hem menjat marques blanques i no ens hem mort d’un còlic miserere, serà que el que fa més car l’altre producte és una publicitat prescindible. Si hem anat a treballar en bus és que és una opció possible. Aprendrem alguna cosa de la crisi, o tornarem a plastificar i posar marques cares a les nostres vides?

"DÉJÀ VU". Levante-EMV-14.02.09

Esta mateixa setmana, al Congrés dels Diputats, allà a Madrid, nova capital mundial de la novel·la d’espies, s’ha produït un debat sobre la crisi econòmica que patim. No vaig poder sentir el President Rodríguez Zapatero des del principi, però vaig sentir sencer a Mariano Rajoy.
Va formular algunes preguntes com ara: “¿Que soluciones nos puede proponer un gobierno que piensa que todo lo malo nos viene de fuera y que no tiene ninguna responsabilidad?” i va deixar anar algunes frases contundents: “Este gobierno forma parte del problema y no de la solución”, “actúa sin método, según se le ocurren las ideas”.
L’escoltava i tenia la sensació d’un déjà-vu, com si tot allò que deia aquell senyor de barba ho hagués sentit dir ja a algún altre barbut..
Mariano Rajoy continuava entre tics i gracietes: “Cada día inventan un método nuevo, señalan un culpable nuevo.” I preguntava de nou: “¿Cuales de sus medidas han dado un resultado positivo? Todas sus medidas son escenarios de cartón piedra.”
I la sensació d’haver-ho viscut era cada colp més poderosa, fins que finalment vaig reconèixer que la practica literalitat del que deia Rajoy, és exactament el que jo li dic a Alberto Fabra, a Pérez Macián i a Masip, en els debats econòmics que fem a l’Ajuntament. Idèntics arguments, similars frases.
Ara els més malvats diran que si jo dic el mateix que diu Rajoy, ha de ser perquè jo sóc de dretes. Farien millor en pensar que en realitat, el que passa, és que les polítiques que fa el PSOE estatal són tan incoherents, tan poc elaborades, tan improvisades i tan inútils, com les que fa el PP local. Per això la crítica és la mateixa. Perquè els errors són idèntics.
Duran i Lleida es queixava que el Pressupost General de l’Estat no era un pressupost per època de crisi, és exactament la mateixa crítica que vaig fer jo al Pressupost Municipal. I incomprensiblement el PSOE de Calles no va votar en contra (ni el de Colomer, ni el d'Alarte) del pressupostos del PP. Possiblement perquè al final, ni els uns ni el altres no tenen formules màgiques.
I si et descuides, és que no n’hi ha. Farien bé doncs, deixant de perdre el temps discutint, insultant-se, mentint, i fer un esforç per resoldre problemes estructurals, dels que tots dos són culpables.

Al cap i a la fi, si la crisi és global, vol dir que és municipal, és valenciana, i és espanyola. I en eixos tres àmbits, es reparteixen les responsabilitats. I les culpes.

"GUERRA FREDA". Mediterráneo. 12.02.09

Diuen que a les facultats de periodisme s’explicava una història de quan la guerra freda. Sembla que es va organitzar una cursa de cavalls, amb només dos competidors un nord americà i l’altre soviètic. Va guanyar l’americà, i el dia següent el New York Times titulava: “El cavall americà va guanyar la cursa, mentre que el rus va ser l’últim”. Per la seua banda el Pravda va obrir amb: “El gloriós cavall soviètic va entrar segon, mentre que l’americà acabà penúltim”. Cap no mentia, però ningú no deia tota la veritat.
Com a l’Ajuntament de Castelló, que també sembla que estem en plena guerra freda, i potser tot el que diuen uns i altres no és mentida del tot, però òbviament no és tota la veritat.
La guerra freda era un enfrontament no declarat, sense ofensives militars, basat en la mútua amenaça i en l’intent per expandir les àrees d’influència respectives. I ni aleshores van aconseguir sumar significativament adeptes, ni ho aconseguiran ara. Perquè els seus discursos, els dels uns i els dels altres, no neixen de la voluntat de convèncer nova gent, sinó de refermar els convençuts. No els entenc.

Cap dels dos grans contrincants, el PP i el PSOE, no diuen tota la veritat, amaguen coses, menteixen doncs. I ho fan per tal d’aconseguir que els seus fidels ho siguen cada colp més, inconscients, potser, del que això significa de confrontació social. Una ciutat, ho he dit moltes vegades no pot costruir-se contra el trenta o el quaranta per cert de la seua població. S’han de bastir ponts, no enderrocar el que han alçat els altres. I precisament això és el que fan PP i PSOE, alimentar una guerra, que fa impossible construir una ciutat.

"MENTIDES". Levante-EMV-07.02.09

Al món de l’articulisme polític hi ha de tot. Gent brillant, gent avorrida, pesats, sectaris, doctrinals... Des de les files del PP, emergeix amb força l’estil directe i contundent d’un Sales al que no he llegit quasi mai defensar cap postura pròpia o de partit, i que dedica tota la seua força narrativa, tots els seus esforços, a fer gal·la del seus visceral antisocialisme. Ser conegut per ser un “anti”, no és una bona cosa, perquè és associar la teua imatge a la negativitat. I a més, com a recurs és molt trist, perquè el que estàs dient constantment és que en no tindre res bo que dir de les teues postures, prefereixes dedicar-te a explicar com són de roïns els altres, tot esperant que funcione allò que el país dels cecs el tort és rei.
Sales porta setmanes i setmanes dient que els socialistes menteixen. I no menteix, perquè els socialistes menteixen. Menteixen a nivell local i a nivell còsmic. No falta a la veritat, Sales, quan diu que el President Rodríguez Zapatero va enganyar amb allò de la crisi, de l’atur i en tantes altres coses, però... A Zapatero, i mira que a mi em sembla un impostor, encara li queden algunes mentides per dir per arribar al nivell d’immoralitat del PP.
Aznar, aquell senyor que va ser President i ara és un torracollons que no fa més que amargar-li la vida al successor que ell mateix va nomenar, va mentir dient que “sabia” que hi havia armes de destrucció massiva a Iraq, i ens va dur a una guerra que a més d’immoral era il·legal. I les seues mentides van costar vides. L’ex-Ministre Trillo és l’autor d’una de les mentides més vomitives que he vist mai, dir-li als pares dels militars morts en l’accident del Yakovlev-42 D que les despulles dels seus fills estaven en unes caixes, on al final no hi eren. La seua mentida sobre els cadàvers, que la seua deficient gestió va provocar, va condemnar a les famílies a plorar sobre taüts equivocats. Acebes i Zaplana es van passar 48 hores mentint immoralment sobre qui havia estat l'autor del terrible atemptat de l'11-M. Mentiren, i mentiren tant, que al final van perdre unes eleccions que anaven a guanyar. Té raó Sales quan diu que la mentida no ha de ser un argument.
Però hi ha més mentides al PP, i més pròximes a Sales. Les mentides d’Alberto Fabra davant el notari. No se n’ha acomplert ni un 10% d’aquell document. No tenim els 16 camps de futbol (competència de Sales), tampoc no s’avança en la Ciutat Esportiva (competència de Sales), ni el Tram connecta la Universitat amb el Grau en cinc minuts (ni en 2.000!), ni sabem res dels parcs infantils, ni del complex empresarial sostenible a la Ciutat del Transport, ni tenim VPO en les xifres promeses, i evidentment no s’han abaixat els impostos als joves i la gent gran, tot el contrari. I que no tornen a dir-nos que eren promeses a quatre anys vista. Ho puc acceptar amb el 100.000 arbres, que si els planten tots el 12 de maig del 2011, hauran complert. Però quan van dir que baixarien el IBI, hi havia l’implícit dels quatre anys, no baixar-lo el 2011 a tres mesos de les eleccions.
Puc entendre que algú a qui no li agrada la mentida com forma de fer política, puga derivar cap un antisocialisme visceral. És una conseqüència, no forçada, però induïda per les mentides del PSOE, que són moltes i plurals. El que no puc entendre és que a algú que no li agraden les mentides, puga formar part d’un equip de govern com el del PP, i d’un partit que en base a mentides, ha generat morts. I a sobre, donar lliçons.

"OFICIS". Mediterráneo. 05.02.09

L’avi Josep era cuiner. Alguna cosa més que cuiner, era el xef d’un important hotel de Calella de Palafrugell. Els records de l’avi, va morir quan jo tenia 10 anys, són els d’un homenot (Josep Pla, fill del país, l’hagués considerat així), sempre vestit de blanc, amb un davantal fins els peus, i un barret d’aquells que semblen un caneló, que sempre em posava a mi, quan entrava a la cuina de l’hotel a vore’l.
El iaio Higini va canviar d’ofici algunes vegades, però aquell que tenia més a cor, era el de sastre. I més concretament de l’època que tallava i cosia gorres. Al iaio no el vaig conèixer.
Els dos tenien oficis. Una professió és un altra cosa. L’ofici s’aprèn, però no tinc clar que puga estudiar-se. I quasi sempre té molt de vocacional, per això sovint la gent que té estos oficis són gent que donen el més i millor cada dia, que treballen amb parsimònia, amb cura, amb deler per oferir el millor producte, per al millor client.
I no ho havia pensat mai, però igual és per eixa herència que visc la política amb idèntica actitud. No faig res sense pensar en per qui ho faig, i sóc dels qui li agrada fer les coses a mida, encara que represente més treball. Tampoc no ho és la política una professió. Un ofici sí. No pot estudiar-se, però se’n aprèn cada dia. M’agrada pensar que sóc una miqueta cuiner, negociant amb uns i altres mocions i declaracions (tot i que uns i altres sovint em consideren el pinxe i em voldrien escurant), o un sastre que fa gorres a mida. Clar què...a l’ajuntament està més de moda el “prêt à penser” i la talla única ideològica. I sobre gorres, alguns aficionats a anar de gorra als llocs també en tenim.