faig vacances

Marxe.

Si, demà marxe amb la Lizbeth una setmaneta. Anem fora, i no se si tindré accés a internet. Ella se n'alegra, i té raó, però jo vos trobaré a faltar.

Com he deixat preparats els artícles de la setmana vinent, i me'ls enduc en un usb, intentaré connectar-me des d'algun lloc i penjar-los, el primer d'ací un parell de dies, l'altre d'ací uns quants dies més.

Fins la setmana vinent.

"TURISTES". Levante-EMV. 31.07.08

Era hora de dinar, i una cosa és que estiga a règim, i l’altra és fer dejú. Així que eixint de l’Ajuntament a mig dia, em vaig creuar amb, el que vaig suposar era, un matrimoni de mitjana edat. Posant en marxa les meues dots deductives, vaig intuir que per les bermudes d’ell, les sandàlies amb mitjons d’ella, eixe color rosadet de les galtetes, i el revelador plànol mal plegat, serien turistes. No anava errat. Parant orella vaig poder escoltar com dirigint-se al policia que feia guàrdia li deien: “Sorry. Do you speak English?” El policia, amb cara de disculpa, va dir que no. La parella es van mirar l’un a l’altra, i fent una ganyota de complicitat i desesperació, van dir: “Et français? Parlez vous français?” Quan el funcionari començava a moure el cap d’un costat a l’altre, vaig interrompre per dir que jo sí que en parlava.
Volien saber si hi havia una oficina d’informació turística. Els vaig haver de dir que la més propera estava a Maria Agustina, la de la Conselleria, que l’única que té l’Ajuntament està al Grau. Com em venia de camí els vaig acompanyar un tros. La senyora, em va dir: “Sap? No resulta senzill fer turisme ací. No hem estat capaços de trobar un sol cartell indicatiu”. Vaig haver de reconèixer que, efectivament, Castelló no és una ciutat especialment bolcada amb el turisme, i el servei que els hi oferim és escàs. A d’altres ciutats resulta més senzill trobar un cartell que indique on està el “Tourism Bureau”.
La turista, no sabria dir si accidental, es va sincerar i va afegir: “i a sobre està això de la llengua. Ací ningú no parla res. Nosaltres som flamencs, i parlem anglés, alemany i francés”. També vaig haver-li de donar la raó, si ho comparem amb altres països europeus, certament, ací no hi ha massa gent que parle idiomes amb una mínima desimboltura. No vaig poder evitar pensar en l’anglés de Aznar i el francés de Zapatero. Vaig fer-li cinc cèntims de la realitat lingüística local. Començant per explicar-li, que l’espanyol no és la meua llengua, que l’escric i la parle correctament, però no m’és pròpia. Essent flamencs ho havien d’entendre, vaig pensar, i hi tant que ho van entendre! De fet, quan la senyora deia parlar anglés, alemany i francés, ho feia considerant-les llengües estrangeres. Com flamencs, la seua llengua és el neerlandés. S’imagina algú que en l’apartat de competències en llengües estrangeres del meu curriculum, escrigués que parle francés, alemany i espanyol? No vull ni pensar-ho!
Ja té carretades d’allò que no sona, que m’entenga millor una flamenca que una senyora de Talavera de la Reina. O de Castelló, que és pitjor!Sort que la Ciutat de les Llengües ho resoldrà tot. No sé si nosaltres aprendrem idiomes, però tots els que ens visiten aprendran la llengua de Cervantes, aquell que es declarava admirador de Tirant lo Blanc.

HUI A LES 17 HORES I DIUMENGE A LES 10, TVCS REEMETRA L'ENTREVISTA.

Demà a les 21'15, si no teniu res millor que fer...a l'espai La Finestra de TVCS, Jesús Martínez, m'entrevistarà durant una horeta llarga. Seré el darrer convidat de la temporada.

"TARZAN". Mediterráneo. 31.07.08

Jo de menut era molt de Tarzan. Bàsicament de les pel·lícules de Jonny Weissmüler. Segurament m’hi identificava perquè igual que Weissmüler jo era nedador. Ara de gran m’identifique més amb Xita, la que ocupava plaça de Reina de la Selva, fins que es va creuar en el seu camí “Girl”, una “pija” de ciutat.
Vull ser Xita, gràcies al “Proyecto Gran Simio”, proposició no de llei, aprovada a instància socialista, que promulga els “drets civils” dels nostres cosins peluts. El projecte reclama una protecció específica del seu habitat, impedint, per exemple, la tala de les selves tropicals on molts fan vida. Em recorda una miqueta eixos eurodiputats que van vindre a casa nostra i van dir, que la llei urbanística valenciana, estava acabant amb l’hàbitat dels valencians i valencianes, que mentre no es demostre el contrari, també som homínids (i homínides o donímides, o jo que sé!)
Jo voldria una institució com el “Chimpanzee and Human Comunication Istitute”, de la universitat d’Ellensbrug a Washington, que emetés un comunicat cada colp que mor un valencianoparlant, pel que això significa de retrocés de la nostra llengua. Ells ho han fet per la mort de Washoe, una ximpanzé que havia aprés a comunicar-se amb els humans anglofòns, off course. La seua lamentable pèrdua, evitarà que el Conseller Font de Mora li oferisca un contracte per ensenyar “Education for citizenship”, ací, a la reserva natural on habitem un grapat de valencians i valencianes, que a falta de Tarzan, o ens espavilem, o som carn de circ. “Pasen y vean. La mujer barbuda, el consejal inteligente, y el valensiano en sargüells, que aún habla vernaculo”. ”Angaua, PP, angaua”.

NO ÉS PERSONAL, SÓN NEGOCIS.

L'altre dia vaig intentar comprar per internet dos llibres a Casadellibro.com! Quin error! Ha passat un mes i no tinc els llibres. El que tinc és un cabreig considerable.

Al final els he enviat una carta i els he promés fer-los hi mala propaganda, així que en penge ací la traducció.

Normalment este bloc serveix per altres menesters, però, com és meu...

Estimades senyores, senyors i electrodemèstics diversos:

Hi ha dues coses de què m'he penedit en la meua vida. Una, quan vaig fer cas del meu cosí Manolin, i em vaig refregar unes ortigues en l'escrot, creient que això faria que m'isqueren abans uns masculins pèls.
L'altra, comprar (o millor, intentar comprar) en Casadellibro.com.
Ni en comerç tradicional, ni electrònic, havia trobat abans una empresa tan incompetent com la de vostés. Els felicite, al mateix temps que els propose un canvi en la seua raó social. En compte de Casadellibro, haurien de dir-se “La casa de las chivas” que com sabran són parents de les cabres.
La meua comanda va arribar 15 dies després d'haver-la realitzat, correctament, a l'adreça que també correctament els vaig facilitar. Llevat que pretenien cobrar-lo contra reemborsament. Evidentment no ho vaig acceptar, jo havia triat pagament electrònic i els havia facilitat les meues dades bancàries.
Des d'eixe moment he rebut no menys de 15 telefonades a quina més absurda. D'entrada, em pareix de nul·la educació, que em telefone un "trasto", que em commina a estar pendent que algun empleat tinga temps d'atendre'm. Però si em telefonen vostés!
Atés que el meu interés en els llibres era real, vaig decidir parlar amb les innumerables persones, que al final es posaven en contacte amb mi, persones, per cert, entre les que no hi havia una sola que sabera llegir un simple nom i un simple cognom. El fascinant món de les tele operadores!
A cada una d'elles, que viuen en bombolles sense contacte amb l'exterior ni amb les seues companyes, els tènia que explicar la mateixa història. Crec que cap la va entendre.
Als pocs dies, va tornar el transportista, i malgrat el que se m'havia assegurat, portava de nou la comanda contra reemborsament. De nou li vaig ensenyar l'eixida.
Els vaig enviar un correu a vostés, que no es van molestar a contestar, explicant-los el que ocorria.
Van continuar les telefonades, a les últimes vaig contestar exigint parlar amb algú no lobotomizat amb unes tisores d'esquilar ovelles.
Em van enviar vostés un correu dient que no podia cobrar-me perquè el número de compte estava malament. I que pretenien cobrar si no m'havien entregat els llibres?

Quin "morraco" que es gasten! Els vaig tornar a escriure, i els vaig tornar a enviar la numeració de la meua targeta de crèdit.
Els dos dies següents, em van telefonar totes les maquines (humanes o no) amb el mateix estúpid rotllo, i a les que abans de penjar iradament, els exigia parlar amb algú amb criteri.
Em va telefonar finalment la responsable, una tal Laura. Molt correcta i amable. Li ho vaig explicar, em va entendre. Vam parlar llarga estona. Jo crec que ens agradem. De fet vaig acabar per disculpar-me i li vaig dir: “sap Laura, la seua gent està entrenada pel MOSSAD per a contestar amb monosíl·labs i bestieses a tot el que diguem els clients, però jo no, per això, he arribat a ser groller amb alguna d'elles. Amb vosté és diferent, és vosté amable, sensata, és, fixe's, és inclús capaç de construir una frase amb subjecte i predicat...”
El cas és que Laura (amo a Laura) em va prometre parlar amb l'encarregada de la Casadellibro, fer que canviaren la forma de pagament, i resoldre-ho tot en pocs dies. També em va dir “El cridaré jo”. No ho ha fet. Laura no m'ha telefonat. Però això tampoc és nou en la meua trista vida emocional. Totes em diuen el mateix. “Et cridaré jo”. Ai! Si jo els expliqués. Bo, de fet, si els interessa realment, diguen a una de les seues maquines que em telefone.
Hui m'han enviat un correu, este a què responc, que denota que no han entés res del que ha passat. Que demostra que vostés no parlen entre vostés. De fet, m'ha assaltat un dubte somien les tele operadores amb clients elèctrics? Perquè a mi m'estan posant tense com un cable.
He telefonat als números que vostés em faciliten. No contesta ningú! Ni res! Igual és que el contestador està prenent una tasseta de toner, o el que prenguen els contestadors per a desdejunar-se. O està de vacances en un ecoparc.
En fi, quina llàstima que ningú vaja a llegir açò. Bo, en realitat sí. enviaré copia a tots els meus contactes (sona rotllo gàngster, eh?) per correu electrònic, demanant-los que ningú els compre a vostés. Que són vostés un prescindible error en el món del comerç, electrònic o no.
En el seu correu em diuen que no tenen lloc per a emmagatzemar els llibres que vaig demanar i que si no els accepte hauran de tornar-los, doncs bé, se m'ocorre un altre lloc on els poden guardar. Però fa mal.

Enric Nomdedéu
o segons les seues tele operadores Énrrrri Mordandreuxxx, Henry Nomtrasfluc, Enrique Monodedéu...
ho dic per si no troben la referència.

"BALANCES". Levante-EMV.23.07.08

Em telefona Josep per dir-me que hauria de dir alguna cosa sobre la publicació de les balances fiscals. Té raó, el que passa és que som precisament els nacionalistes aquells que històricament venim reclamant eixa publicació, i com veig que ara tothom s'hi apunta i tothom en parla, havia decidit deixar passar uns dies per llegir i escoltar socialistes i populars. La primera cosa que em sorprén (poc) és vore com efectivament s'ha parlat més sobre la publicació que sobre les pròpies balances. Sembla com si publicant-les hagués començat a canviar alguna cosa.
Siguem seriosos, publicar-les és un deure democràtic i pedagògic. Sense publicar les balances, no es pot entendre Espanya.
Les balances no han informat de res, han confirmat el que alguns déiem, basant-nos en les publicades per institucions privades com el BBVA, per exemple. Confirmen entre d'altres coses que el País Valencià és contribuent net. Com ho són Catalunya, Balears o Madrid. Clar que Madrid té una peculiaritat difícil d'ignorar. La capitalitat fa que les seus socials de moltes empreses estiguen allí instal·lades i per tant paguen impostos a Madrid, encara que les línies de producció, els centres de treball, o les fàbriques, estiguen repartides per altres llocs. Per tant, d'altres creem la riquesa, però és Madrid qui inventaria. Esta gent, amic Josep, haurien de llegir l'informe de FAES, que recomana la concentració d'empreses a Madrid, amb la vocació política, no només econòmica, de crear un determinat model d'Espanya.
Per això, els governs d'Andalusia, Extremadura, etc, han afirmat contundents que això de publicar-les era confús, i podia generar malestar. Només els qui tenen por a la veritat (i és una patologia doblement greu en els polítics) poden mantindre eixe trist discurs. La publicació destapa la seua mala gestió al llarg de dècades.
El millor d'este pseudodebat sobre les balances, és la falta de recursos discursius, i la falta d'arguments intel·ligents (i intel·ligibles) dels que s'omplin la boca de la paraula solidaritat. Diuen "el que paguen de més els més rics és una contribució en concepte de solidaritat". Què va home! Saben perquè ens costa tan car als valencians ser espanyols? Doncs perquè el PP i el PSOE han pactat un estatut sense ambició. Un estatut sense vocació de resoldre el mal finançament. I ho han fet, perquè així podran jugar al victimisme, ara uns, ara els altres, davant eixe difús concepte que és "Madrid". Confonen el victimisme amb un cert sentit "nacionalista". No, no. Els nacionalistes no volem queixar-nos, volem resoldre els problemes. Ells no, ells no tenen cap interés en millorar el nostre model de finançament. Cap.
L'altre argument de marca blanca d'Hacendado, és eixe segons el qual paguen les persones i no els territoris. Només es pot contestar amb la contundència que la imprudència i demagògia que els adorna mereix. Miren, si paguen les persones, aleshores, que no cobren els territoris, sinó les persones. Volen solidaritat? Ho he parlat amb la meua parella, estem disposats a apadrinar una família extremenya que tinga menys recursos que nosaltres. Però continuar pagant impostos per tal que els governs d'Andalusia, i Extremadura, entre d'altres, siguen incapaços de generar teixit productiu i millorar el seu PIB, a canvi de tindre millors serveis socials que nosaltres, doncs no. La solidaritat és invertir en la millora d'altres territoris, nosaltres el que fem és subvencionar. Això no és solidaritat, això és ser cornut i pagar el beure.
I que no ho barregen amb un altre debat. Que la Generalitat malbarata recursos econòmics en projectes no productius, mentre manté sota mínims la sanitat o l'educació és una obvietat absolutment criticable. Però, insistisc, eixe, és un altre debat. El deixe per un altre dia, Josep.

"CHURCHILL". Mediterráneo. 24.07.08

Fa ben pocs dies, vaig prendre el vermut amb un grup d'amics escriptors i d'escriptors de qui no em molestaria gens ni mica ser amic. Em van fer alguns comentaris, amables, sobre el que escric, més basats en les formes que en el fons. Algú va dir, no sé si del tot de broma, que m'hauria de plantejar deixar la política i dedicar-me a escriure. Com la vanitat és una desvirtut privada, vaig decidir agafar-m'ho per la part positiva.
Escriure és, a banda d'un plaer íntim, per al gaudi públic, una eina més per transmetre. Alguns emocions, d'altres històries, n'hi ha d'ell qui transmet coneixements tècnics, o assenyades reflexions teòriques. Jo pretenc, amb un èxit certament irregular, transmetres inquietuds, idees o preocupacions, bàsicament, sobre la política a la meua ciutat. I de vegades funciona.
Sovint, quan en un article faig una crítica a l'equip de govern, em telefona algun socialista per comentar-ho, o em cluca l'ullet còmplice a l'ascensor ( cosa que els primer dies, confesse, em provocava un cert neguit indefinit). Quan és al revés, quan li toca rebre al socialisme local, aleshores els que riuen la gràcia són els populars, els mateixos que van restar muts quan els havia criticat a ells. Val a dir que en general uns i altres encaixen bé. Millor així.

En qualsevol cas, si finalment interessa més el que escric que el que dic, doncs igual em passa com a Churchill, que es va passar la vida fent política i li van donar el Nobel de Literatura. Perdonen si semble immodest, sé de la desproporció. Només és un exemple. Entre Churchill i jo hi ha grans diferències. Jo, no fume cigars, i estic viu, també políticament, que no és poca cosa.

"MANTEGA". Levante-EMV. 16.07.08

"El darrer tango a París" és una pel·lícula fascinant. La primera vegada que la vaig vore em vaig quedar meravellat. Mai no havia vist explicar una història de dolor i desarrelament d'una forma similar. La pel·lícula parla de la mort física i la decadència moral. Parla també d'una bellíssima història d'amor, i d'una història de passió degradant. Hi ha tres escenes que em van colpir. La primera, és quan Brando descobreix l'apartament idèntic al seu, on viu el pusil·lànime amant de la seua dona, que vesteix una bata com la seua i té l'habitació distribuïda igual que la seua. Un sòsia secret, que viu la seua pròpia vida duplicada. La segona escena és l'inoblidable i sublim monòleg de Brando, davant el fèretre de la seua dona, que s'ha suïcidat "com una falsa Ofèlia, ofegada a la banyera". I finalment, hi ha una seqüència pertorbadora, on Brando ha rebut un tret de mort i, abans de caure, es trau parsimoniosament el xiclet de la boca i l'enganxa suaument a la barana del balcó. El xiclet esdevé materialització de l'ànima, i la veus abandonar el gran Brando, que és desinfla coreogràficament, fins caure mort.
Però tot això, jo ho recorde perquè sóc un enamorat del cinema. La majoria de vostès, quan han llegit "El darrer tango a París" han pensat ineludiblement en l'escena de la mantega.
En eixos dos dits poderosos empastifant-se de mantega, per obrir-se pas en les seues pretensions. Per dirt-ho d’alguna manera.
És així. Una fantàstica pel·lícula s'ha vist reduïda en l'imaginari col·lectiu a una anècdota, per obra i gràcia d'una potent imatge.
En política és exactament igual. Igual. Un plenari, una comissió, un debat sobre el tema que puga semblar-los-hi el més interessant, pot quedar ocult, darrere de l'anècdota. Darrere la frase punyent, la insinuació maliciosa. Tota una argumentació brillant, tot un treball de dies o setmanes, tota una preocupació per un barri, per un tema, per un sector social, poden quedar ocults darrere d'una anècdota.
El PP i el PSOE són els professionals de l'anècdota. Aconsegueixen habilment que tots parlem de la darrera ocurrència, la darrera insinuació, el darrer crit... Mentrestant, se'ns escapa allò que realment és transcendent, el nucli del debat, de la història. L'argument. La política.
Que bé els hi va! Els uns per ocultar incompetències, d'altres per tapar disfuncions. Aquells perquè no en saben més, estos per por a què no en sapiguem massa. Ens volen distrets amb les anècdotes.
En esta història d'amors i passions, de dolors i desarrelaments, que també és la política, el PP i el PSOE són la mantega. I ens hauríem d'anar preparant, ja sabem per a què la volen.

"FINS ALS SOUS" Mediterráneo.17.07.08

Sembla ser que al Sr. Calles el nomenaran Cap Provincial de l’Àrea de Treball del Ministeri de Treball i Immigració. Un càrrec més llarg que l’horari que pensa consagrar-hi. L’explicació és que el Sr. Calles, no podia dedicar suficient temps a la política municipal, perquè havia de compatibilitzar-ho amb el seu lloc de treball com professor d’institut. El Sr. Calles cobra de l’Ajuntament 1.800 euros mensuals. Com jo. Aproximadament uns 1.400 euros més dels que guanyaven els anteriors portaveus, senyors Subias i Porcar. Ambdós compatibilitzaven el seu lloc de treball amb la dedicació política.
Ací el problema és que el PP i el PSOE no tenen ni vergonya, ni memòria, ni escrúpols. El Sr. Calles canvia d’ocupació per assumir un càrrec amb menys vacances i menys hores lliures que exercint la docència. Tret, clar, que no pense complir amb les seues obligacions com responsable provincial del Ministeri. El PP es queixa amargament i amb raó, que el Sr. Calles i el seu equip, van exigir a Pérez Macian que triés entre Tinent d’Alcalde i Director General. Era incompatible, deien. Però el PP oblida, que , per exemple, Fran Medina, qui va ser cap de llista popular a Morella, ha estat recompensat pel seu fracàs nomenant-lo Director Territorial de Cultura, des d’on ha autoritzat el pas del TVRCas, o com es diga, pel bell mig del Ribalta. Si més no Medina ha dimitit com regidor.
Siguem clars, no hi ha diferència entre el PP i el PSOE, ambdós usen les administracions per donar sous als seus polítics. Nomenaments, comissions de serveis...,perjudicant la imatge de l’administració, i perjudicant els administrats que estan, lògic, fins als sous.

"TYSON I CAMARON DE LA ISLA". Levante-EMV.10.07.08

Els diré com ho farem. Jo vaig explicant coses i si vostés no diuen res és que estem d'acord.
En democràcia, govern i oposició són dos socis indissociables. L'un dona sentit a l'altre i l'altra a l'un. I tots dos sentit al sistema democràtic. Si? Doncs seguim. El govern té la responsabilitat i l'obligació de dirigir la institució que l'hi ha estat encomanada. I ha de fer-ho amb transparència, sentit de la responsabilitat, honestedat i vocació de servei. Per la seua banda, l'oposició, és el contrapunt democràtic a eixe govern, i com a tal té l'obligació de fiscalitzar allò que fa el govern. Però té altres obligacions també, ha de participar en la millora de la condició de vida de la ciutadania, i ha de fer-ho senyalant els errors dels altres, però també fent propostes, fent aportacions. S'enganya qui creu que l'oposició és dir no. I s'enganya, perquè el "no" per sistema no millora la vida dels ciutadans i ciutadanes. I eixa, ja s'ha dit, és la missió de la política. Feta siga des del govern o des de l'oposició. Cap objecció? Continuem.
És evident que molts governs escamotegen informació a l'oposició, amaguen documents, oculten activitats, no expliquen projectes, i fins i tot dificulten físicament el treball de l'oposició, apropiant-se dels bens i serveis que haurien de ser corporatius, contravenint l'obligació del govern de ser lleial amb l'oposició. I quan això passa, l'oposició té el dret i l'obligació de denunciar-ho. I és cert també, que l'oposició té l'obligació legal, i sobretot moral, d'usar la informació de forma lleial. De forma lleial amb el govern, però sobretot amb lleialtat cap a la societat. No és honest, ni és lícit, donar a la societat informació fragmentada, usar demagògicament els documents per insinuar, quan no directament imputar, delictes al govern de torn. Per una raó bàsica, si una oposició creu haver descobert un delicte o una falta i no acudeix als tribunals, esdevé còmplice. Usar la pretesa falta per fer política partidista, converteix qui ho fa exactament en el mateix que critica. Bé, continue perquè ningú no ha dit res encara, tot i que alguns arronsen ja el nas.
La responsabilitat en política no és només patrimoni del govern, l'oposició també tenim responsabilitat. Perquè si no som responsables des de l'oposició, per què hauríem de ser-ho quan governem? I això vostés ho saben.
Tot no val per fer oposició. Hi ha models opositors que jo no compartisc. Un és el d'eixos que creuen que davant no tenen un partit polític, sinó a Camarón de la Isla. Per això pensen que tot el que isca del govern "es ilegal, es inmoral o engorda".
L'altre és el de l'aspirant reforçat a les urnes. Un opositor que no té tanta experiència com el campió, que no posseeix el mateix grau de tècnica ni de preparació, però que considera que amb uns quants colps al fetge, pot doblegar l'adversari. És el cas de Tyson, un força de la natura, amb un colp poderós. Però amb massa pressa, per això quan es va trobar davant del campió Holyfield, que el superava en tècnica, preparació física i experiència, en sentir-se impotent, li va mossegar l'orella. A Tyson el van desqualificar.

ARA CONGRÉS

Els resultats electorals del BLOC l’any 2003 van ser uns bons resultats. Però no suficients. Aleshores pensava que calia un revulsiu, i que calien canvis a l’organització. També en el lideratge. Continue pensant el mateix.
Pere Mayor va haver de dimitir el 2003, sobrepassat pels mals resultats, malgrat ser un capital polític de primera magnitud. Pensava aleshores i pense ara, que no podia continuar conduint el BLOC. Pensava aleshores i pense era que era millor candidat que dirigent. Millor polític, que Secretari General.
El Congrés subsegüent va iniciar un camí de cainisme i desencontres que no paga la pena de recordar ara. Però va fer que molta gent, massa gent, dediqués o dediquéssim més esforços en la baralla interna que en escoltar la gent. I eixa endogàmia, va fer créixer les diferències i va radicalitzar postures, per la vocació de diferenciar-se dels companys-adversaris. El ròssec més dolorós son els abandons d’alguna gent molt valuosa. I òbviament, això ha tingut conseqüències electorals.
Ho resumiré matusserament, uns pensaven que no podíem créixer i avançar sense aliances. D’altres dèiem que si era possible. “BLOC, tu pots”, déiem. Però això volia dir que calia dedicar-nos a “arrelar i créixer” (ho dic sense sorna, però amb intenció). Van guanyar els que pensaven que calien aliances.
Va ser un temps de compulsions internes. De desencontres. De temps i energia perduda, i d’una irresponsable actuació compartida, d’oblidar la realitat per dedicar-nos a la metapolítica.
Els intents de sumar línies d’opinió, ampliant, per exemple, l’Executiva, no van resultar fructíferes del tot.

El Congrés següent, va ser quasi bé de tràmit. Millorà la relació inerna, però va tornar a evitar el debat d'idees, així que les diferències van continuar.

No ens anà bé el 2007. el Compromís va fracassar a les urnes. El BLOC no va fracassar del tot, va aconseguir dos diputats. Però l’operació va fer fallida. Obviem que hi havia qui ja ho havia advertit, perquè no ens conduiria a res de bo eixe camí.
Pel que fa a les municipals...les lectures sempre són interessades, però el que és cert és que no vam millorar en termes generals. Potser com diuen alguns, si sumarem els vots de València (o no vam concórrer a les eleccions) o Elx i algun altre lloc on ho férem en coalició, vam obtindre resultats molt similars a quatre anys arrere. És, doncs, un fracàs, atès que el BLOC duia una trajectòria ascendent que resultà lamentablement truncada.
Amb un partit debilitat i més preocupat pel que passava a Compromís, i fins i tot a EU, ens van caure damunt les eleccions Generals.
I de la mateixa manera que l’esser humà és l’únic animal que ensopega dues vegades en la mateixa pedra, el nacionalisme valencià és l’únic capaç d’ensopegar tres vegades amb el mateix cudol. També quatre?
Noves-velles aliances, noves-velles baralles internes, nous escàndols, el BLOC de nou deixant-se dur per les circumstàncies, incapaç d’assumir el lideratge que li correspon...abocats a un fracàs. Estrepitós ara. Sense pal·liatius. Dur. Definitiu.

I les coses dures i definitives, fan reaccionar. Vaig ser el primer en demanar una Conferència ideològica. No s’ha fet. Es va fer un altra cosa, que també va ser útil. Il·lusionadora. Interessant. Però el debat ideològic queda per fer.
L’anàlisi intern de la salut de l’organització, no és este el lloc per debatre-la. Vull pensar que més enllà de les conclusions oficials, qui havia d’escoltar va escoltar. I confie en que va entendre.

Mentre, el Compromís que havia mort el dia després de les eleccions valencianes, mantenia en estat vegetatiu un grup parlamentari lamentable, que només era capaç de generar vergonya i disbarats. I no per manca de dedicació, no per què els diputats del BLOC no treballaren de valent, fent política, POLÍTICA en majúscules, sinó per què és impossible que un organisme funcione amb una infecció com la que patia. Eixa gangrena necessitava d’una amputació. Feta l’amputació, falta vore si algun altre òrgan ha quedat danyat per la metàstasi. Si és així, caldrà amputar més.
Els qui no volíem compromís reclamàvem uns solució. Els qui consideraven Compromís com una mera estratègia per entrar a les Corts, reclamaven una solució. Els qui creien en Compromís, reclamaven una solució, confie, que convençuts ja que eixe espai somniat per ells ni existeix ni es podria construir-se amb segons qui.

I ara el Congrés.
Un Congrés que ja s’havia avançat davant el clam de la militància. I que ara s’avança de nou sobre la data prevista, per què a molts els semblava urgent. Al BLOC Jove, per exemple.
Un Congrés en el que inajornablement caldrà parlar d’ideologia, d’idees, de posicions polítiques. Un debat massa vegades obviat, que no hauria de vores desdibuixat pel debat dels noms. Per això demanava jo una conferència ideològica. Per què ens ensenya la nostra pròpia història que quan hem de triar càrrecs o candidats, les idees queden en segon terme. I això és el fracàs de la política. Hem de parlar del “que”, no del “qui”. El “que” és el que interessa a la societat, el “qui” ja ens encarregarem nosaltres de fer-ho interessant.
I un debat sobre el “que”, sobre les idees, per a què? Ni per anar cap al centre, ni per anar més a l’esquerra, ni per anar a la dreta. Un viatge cap al pragmatisme, cap a la realitat. I no només la realitat que ens envolta (a la que amb massa freqüència em donat l’esquena), sinó i sobretot, la realitat del que som. Allò que ja som. No cal anar enlloc. Hem d'eixir de l'armari.

Perquè en política no som el que diem, sinó el que fem. I hui per hui, el BLOC és, bàsicament, el que fem poble a poble. El que fan els nostres alcaldes i alcaldesses, els nostres regidors i regidores. Els nostres col·lectius locals.
És eixa força municipal, que ha demostrat sempre que és cert allò de “BLOC, tu pots”, qui dibuixa el dia a dia de la política del BLOC. Qui ofereix els millors resultats, qui té més credibilitat, qui és més i millor comprés per la societat, i qui millor la compren.
És ridícul, i és suïcida, que continuem ignorant allò que el municipalisme nacionalista, que és el principal actiu del partit, fa poble a poble, ciutat a ciutat. Tenim una experiència fantàstica, positiva, activa. Tenim un electorat més que raonablement fidel. A que esperem?
Toca un Congrés, i si ho fem bé, pot ser el Congrés del rellançament definitiu del BLOC. Però no ho serà si tornem a obviar les idees per centrar-nos en les persones. Per això toca responsabilitat, intel·ligencia i valentia, per part de qui ha de dirigir este projecte, i generositat per part de tothom. Des d’ara ja dic, que jo faig un pas enrere.
El Secretari General pot disposar del lloc que ara ocupe a l’Executiva nacional. No estaré en la batalla pels noms. Convide a fer el mateix a totes les companyes i companys. Des dels que ocupen llocs de molta responsabilitat, fins als que com jo, som un membre més de l’Executiva. Necessitem un lideratge sòlid, sense rèmores. Un lideratge que il·lusione. Fresc. Amb idees, amb discurs, amb orgull. Amb voació de guanyar.

Però necessitem sobretot, un debat d’idees, i en eixa batalla, jo si que hi seré. Des del primer dia. Fins al darrer minut.

SEXE, MENTIDES I TITULARS.

Com Mediterráneo s’ha enganyat i ha publicat el mateix article que la setmana passada, este d’ ”ESTIU” queda pendent. Per tal de refrescar el bloc, vos explique una historieta.

L’altre dia, un destacat socialista local (que no forma part del grup municipal) em deia amb to entre burleta i recriminador: “tu continua votant amb el PP, continua”. “Per què ho dius “fulano”? vaig preguntar-li. “Què no has llegit la premsa?”.

Vaig riure. Té la seua gràcia, no? Per a saber el que jo personalment vaig fer al plenari he de llegir que en diuen els diaris. Sembla una “boutade” però en realitat no ho és del tot. Llegint els diaris podré saber que creu la gent que he votat, que no sempre coincideix amb el que he realment he votat.
Posaré dos exemples. Un d’ “El Mundo”, que deia alguna cosa semblant a “26 votos a favor de retirar los nombres de calles franquistas en Castelló”. Després deia: Sorprendió Enric Nomdedéu votando en contra...” Al cos de la notícia ho explicava perfectament, però el titular...senyor, senyor.

Això no és el que es va votar. El que anava a votació era canviar els noms franquistes per noms de víctimes del terrorisme. I jo vaig votar en contra per moltes raons, entre elles, per què no vull un carrer per Melitón Manzanas o per Carrero Blanco. I com només hi ha 10 o 12 noms franquistes i més de 1.300 de víctimes del terrorisme, amb esta proposta tornem a obrir la baralla partidista. O no? Com triaran? Quins morts tenen més valor? La víctima 32 d’Hipercor, un guardia civil, Gregorio Ordoñez, Enrique Casas o Josu Muguruza?
El cas és que dos mesos abans el PSOE havia presentat una moció demanant la retirada dels noms franquistes i jo havia anunciat donar-li suport, però com el PP va presentar una contra moció, més ajustada a la Llei, es va votar la d’ells. S’aprovà una moció del PP amb el nostre suport, urgint al Govern Central (ho diu la llei) que edite el catàleg de noms a enretirar. El PSOE va votar en contra per què li agradava més la seua. Algú s’imagina un titular “PP i BLOC votan a favor de retirar los honores a franquistas y el PSOE en contra”? Se l’imagineu? Doncs seria cert. Tendenciós però cert.

Però “Levante”, el diari pel que s’informa l’amic socialista, encara ho va fer millor. Al plenari van anar-hi 6 mocions.
Una de socialista, en defensa dels drets del col·lectiu LGTB, amb contramoció del PP, que millorava molt substancialment la del PSOE que no deia res. Vaig intervindre per dir que havien d’haver arribat a un acord. Però com primer es votà l’esmena a la totalitat dels populars, la dels socialistes no arribà a votar-se. Jo vaig abstindrem, malgrat que la popular era més concreta i més útil que la socialista, fart que el PP sempre contraprograme per no votar una del PSOE.

La segona era una moció pactada entre PP i PSOE sobre les víctimes del terrorisme. Ja n’he parlat. Vaig votar que no.

En la tercera, el PSOE reclamava l’agilització de l’aplicació de la llei de dependència. Malgrat que com vaig dir, trobe que és una mala llei, vaig votar a favor del PSOE reclamant que el Consell deixe de boicotejar-la.

La quarta era una moció popular demanant l’agilització del corredor mediterrani i l’AVE. El PSOE havia anunciat el vot a favor, finalment, buscà una excusa absurda per votar en contra. Jo a favor. Com sempre.

La cinquena, una moció popular reclamant dotació econòmica de l’estat pel Centre de Salut de Gran Vía i el transport adaptat. Van acceptar una esmena meua molt substancial, i la vaig votar a favor. El PSOE en contra. Mai no demanarà res al govern de Madrid, no siga cas que...els hi diguen que no. O que si.

I la sisena una moció del BLOC reclamant que l’Estat retorne la residència de Suboficials a la ciutat. El PP va recolzar-nos, el PSOE, ara ja sense trobar excusa va votar que no dient, que era millor que ho parlarem en un altre plenari!!

“Levante” va destacar tres titulars, els tres que començaven amb “PP y BLOC votaron a favor...”
No va dir que també vaig recolzar una del PSOE, o que en realitat de les tres en les que vaig coincidir amb el PP una era del BLOC i eren ells qui coincidien amb nosaltres, o que PP i PSOE van votar junts una moció a la que vaig votar que no. No. Això no serveix per els seus objectius que no són altres que fer creure que el BLOC és allò que no és. "El BLOC vota amb el PP". "Nomdedéu és de dretes".

Que fàcil és fer mal i fer demagògia amb els titulars. I que fàcil és deixar-te enganyar, quan ja venies enganyat de casa, amic socialista.

I això no és més que una anàlisi numèrica, superficial, si entrarem al fons de les qüestions i de que vota cada ú, em tem, que qui menys vergonya passaria davant la societat és el BLOC. Però això l’hi és igual a massa gent. A alguns polítics. A alguns periodistes. El que compta és alimentar la mentida en benefici propi.

p.s.

Val, les mentides i els titulars s'enten. Això del SEXE era per cridar la vostra atenció.

"ESTIU". Mediterráneo. 03.06.08

El Sol apreta. Fa calor, i les nits tornen a ser de suor i mosquits impertinents. Les finestres resten obertes de bat a bat tot el dia, tot convidant a la improbable fresca a entrar a quedar-se a casa. D'aire n'entra el just. De fresca no gens. Entren, però, tots els sorolls d'una ciutat que està viva i es mou.
De matí, camí de la dutxa, mentre mandrós estiré quasi tots els músculs (en una versió molt personal del pilates) escolte amb una cadència impertinent el tut-tut-tut de la plataforma elevadora que gasten els pintors per rentar-li la cara a la façana del costat. Este tut-tut-tut, no és més que un crit ofegat que recorda els TUT-TUT-TUT i els MEC-MEC-MEC que els dies que jugava "la roja" han molestat fins ben entrada la matinada a tothom. Mai no he pogut entendre les raons per les quals la felicitat i alegria d'uns ha de bastir-se sobre la molèstia als altres. A mi no m'agrada el futbol, raó per la qual vaig a Castàlia, allò és una altra cosa. Però fins i tot a molts als qui els hi agrada i van viure com propi el triomf de la selecció, reconeixen que fer voltes amb cotxe fent sonar el clàxon és una forma singular de celebrar el seu èxit.
On jo visc hi ha un jardí interior, i els arbres estan atapeïts d'ocells. Deia Boris Vian que a París, els ocells et desperten tossint. Ací canten. Malament, però canten. I els acompanya el gosset menut que lladra trist tots els dies i a totes hores, per què la seua propietària no se n'ocupa. I la xiqueta del primer festeja un xaval que té una motet que fa més soroll que alguns pubs que han tancat per molestos. I a sobre, deixa damunt la vorera un rastre d'oli. Ja és estiu. Que disfruten.