25 d’abril, 2020

"MENYS CHURCHILL I MÉS PROZAC" - El Mundo- 25.04.20


He qüestionat des del primer moment la presència diària d'uniformats en la gestió comunicativa de la crisi. Sembla raonable que quan hi haja qüestions d'ordre públic a comunicar, puga comparéixer puntualment algun portaveu policial, o un comandament militar quan es vulga explicar el treball de desinfecció per part de l'UME. Però no té cap sentit que en la gestió comunicativa de la pandèmia sanitària i la crisi econòmica, se'ns explique que s'ha detingut a un tipet que havia robat 30 kg de taronges. No té gens d'importància. El que ens han d'explicar són les pífies en les compres exteriors, o quan es podran fer tests massius. És això el que importa ara.


Mantinc també des del primer moment que això es deu a una pulsió autoritària del govern central, que molt probablement es retroalimenta amb un complex d'inferioritat greu. El de creure que el poder uniformat és més important i ofereix més tranquil·litat que el democràtic, i eixe complex es trasllada a la societat com si fóra cert, convertint-lo en cert. I això mina la base del sistema democràtic.


Algú va decidir que esta crisi s'havia de tractar amb retòrica bèl·lica, i així ens va. Generals comparant l'acció amb el que l'exercit va fer a Iraq o Bòsnia i Hercegovina. I tot quadra quan escoltes al President fer discursos de (fallida) inspiració en aquells de Winston Churchill. Voler ser Winston i acabar semblant un Celta curt. Churchill li va espetar a Chamberlain"You were given the choice be ween war and dishonour. You chose dishonour adnd you will have war", ací van triar tractar això com una guerra i han aconseguit el deshonor i milers de baixes en el que consideren "camp de batalla".


Churchill va guanyar la guerra i va perdre les eleccions. Alguns historiadors creuen que qui t'ha guiat amb èxit durant la guerra, no és la persona indicada per a guiar-te en la pau. Perquè són escenaris molt diferents. De ser així, haver convertit la malaltia en temps de pau en una «guerra», és cosa de la qual algú se'n podria acabar penedint. I és que quan un poble guanya, i els polítics converteixen eixa victòria en derrota, estan condemnats a sucumbir per la falta de perícia.


Potser també cal recordar, que a Churchill el van guanyar els laboristes, que estaven integrats al seu govern, però no van patir el desgast de la guerra. Quan vols capitalitzar tots els èxits, mentre els socis treballen més discretament, pots passar a la història com responsable final de tots els fracassos.

18 d’abril, 2020

"CAFÉ JAMÓN" - El Mundo - 18-04.20


Just baix del despatx hi ha un bar que es diu Café Jamón. Ara està tancat clar, i tinc ganes que torne a obrir. El meu dubte és si seguirà fent les seues bones torrades amb pernil, una miqueta de tomata, un rajolí d'oli i un pessic de sal. O si el seu café seguirà sent igual de bo. I m'ho pregunte per què no sé si Manu haurà pogut aguantar financerament totes estes setmanes, o haurà hagut d'acomiadar a Raquel, o haurà perdut algun dels seus proveïdors per no poder pagar a hora, o perquè és el proveïdor qui ha fet fallida. I clar, igual quan torne a obrir hi ha bona part de la clientela que deixa d'anar-hi, perquè ha perdut el valor que donava.

I és que esta crisi va bàsicament d'això, de mantenir el capital humà, de retindre el khow how i tota la cadena de valor, i si el confimanet no ho destrueix, la recuperació podrà ser ràpida. Perquè encara que l'errònia política comunicativa del govern uniformat parle de guerres, això és una altra cosa. Ací no caldrà reconstruir ponts i carreteres, perquè estan intactes. Buides, però intactes. Com el bar té tot el seu immobilitzat llest. I el que passa amb Café Jamón no és gaire diferent al que passa en sectors industrials diversos.

Des dels primers 90 fins al 2006 la nostra economia semblava floreixer, però en realitat s'estava florint. No feia altre que destruir valor. Només li va anar bé a uns pocs, era tot una orgia a crèdit, i no n'érem conscients. Durant 15 anys gairebé no vam fabricar res que fora realment competitiu, per això s'exportava poc, tecnològicament vam perdre tres lustres. Ara sabem que l'economia està malalta del virus, però en realitat està molt més sana. La pandèmia ha interromput bruscament uns anys de creixement sostingut, ens havíem sabut refer, innovar, buscar nous mercats i exportar com mai abans. Estàvem creant ocupació i en alguns sectors, de qualitat. Si això no dura massa més, eixa capacitat estarà intacta, i la podrem recuperar.

Però hem de crear un clima de confiança, hem de generar predicibilitat i expectatives de creixement a llarg termini. Les inversions només arribaran si sabem quan guanyarem per cada euro invertit, en quin lapsus de temps, i quan ens costarà en impostos. L'enemiga de la prosperitat és la incertesa que genera la mala política. Això es diu "consistència temporal", i no ho dic jo, ho diu Finn Kydland, i li van donar el Nobel d'economia per demostrar-ho.  

11 d’abril, 2020

"BOTS I REBOTS" - El Mundo- 11.04.20

Esta setmana ha passat una cosa fascinant a Twitter. Un jove civeractivista de la dreta més dura va tindre una idea i es va recolzar en un col·lectiu que es fa dir “Team Facha” per dura-la a terme. La cosa era senzilla, llançar des d’un bon grapat de perfils vinculats a les dretes, un parell de hastags provocadors #GobiernoDimisión i #SánchezSepulturero. El text però, tenia la maliciosa característica de contenir el que semblaven ser errades mecàniques i símbols inintel·ligibles. Simulàven ser bots.
Això dels bots per contaminar les xarxes, és una pràctica molt estesa. Trump la coneix bé, i ací sense ser patrimoni exclusiu seu, la dreta i l'extrema dreta, l'han adoptat amb fruïció i entusiasme. I com l'esquerra és sovint gregària i en xarxes actua com una rabera, de seguida va començar a tirar d'eixa trista superioritat moral que de vegades l'adorna i a fer mofa i befa de les dretes, dient que els hi havien fallat els bots. Se’ls llegia cofois d’haver destapat les perverses maquinacions dels conservadors. També ho van fer bona part de l’star system periodístic progre, i fins i tot algun ministre.
Però quan això ja havia agafat una dimensió quasi pandèmica a la xarxa, va aparéixer la reacció. El “Team Facha” va destapar la impostura, i va posar en evidència que tot havia estat una trolejada mítica, que s'havien conjurat fent-se passar per bots, per enganyar a l’esquerra i provocar la reacció. I aleshores començà la remuntada. Des dels comptes de la dreta van començar a enfotre’s a la cara dels que els hi deien rucs, perquè suposadament havien pogut demostrar que eren bots maliciosos. La ultradreta ho va fer tan bé, que arribà el gir de guió definitiu. El troleig era tan massiu, i tan creïble, que Twitter se'l va empassar i va tancar manu militari, els comptes dels activistes de la dreta, convençuts que realment eren bots. Més de 300 comptes tancats en un minut.
Em sembla una metàfora bellíssima de la vida a les xarxes, i ho dic jo que en sóc un usuari prime! Però és que també em sembla una metàfora traslladable a la vida analògica, i ara amb tota la pressió que estem vivint sanitàriament, emocionalment, econòmicament, es fa més evident. Una batalla d'eslògans per engoril·lar als convençuts, per confrontar-se virulentament amb l'adversari, sense importar l'ètica, ni la veritat. Estan disposats a semblar idiotes funcionals, a canvi de poder demostrar que l'adversari encara ho és més. Spoiler: no ix bé.

04 d’abril, 2020

"EL POETA ERRA" - El Mundo - 04.04.20


L'excels Miquel Martí i Pol, al seu magnífic poema «Ara mateix» acaba amb aquell vers arxiconegut: «que tot està per fer, i tot és possible». I jo crec que no. Jo crec que ni tot està per fer ni tot és possible. I esta crisi econòmica associada a la urgència sanitària ens ho demostra.


Que el sistema econòmic col·lapse, no és conseqüència del COVID19, és conseqüència del seu dèbil i inestable equilibri. És conseqüència de la seua insostenibilitat. El COVID19 és el que ho ha posat en evidència. Com fa uns mesos ho feu la DANA, o els temporals marítims fa un poc menys de temps.
L'economia valenciana és feble, presenta una elevada sensibilitat als cicles econòmics i té una dramàtica dependència de factors externs incontrolables. I això es deu a l'elevada especialització en activitats d'escàs valor afegit (principalment serveis i construcció), i a la persistència d'estratègies competitives basades en preus.



Estos dies estem assistint a canvis molt ràpids, entre altres a la forma de treballar de les empreses, que digitalitzen i innoven a marxes forçades. Comerç tradicional que ha començat a vendre on-line quan fa un mes deia que era impossible. Teletreball en sectors que es negaven a estudiar-ho. Estalvi energètic i de temps substituint reunions presencials per videoconferències. Reduccions de jornades per a la conciliació familiar. Hem vist empreses que en set dies han canviat el producte fabricat. I hem fet valdre els Instituts Tecnològics que han estat capaços d'homologar productes i materials, que hem aprés a fabricar en quinze dies. Tot això s'ha pogut fer, perquè no estava tot per fer. Perquè alguna gent, de vegades davant la incomprensió generalitzada treballàvem en este nou model productiu. En la reindustrialització del país, perquè hem descobert amb el drama de cadàvers apilats, que tenim una dependència absoluta de mercats exteriors en sectors fonamentals. I sense caure en l'autarquia, ho hem de canviar.



Des dels poders públics hem eixit al rescat d'un sistema que no funciona. No funcionava el 2008 amb aquella crisi, i no funciona ara. I ens costa aprendre'n i acceptar-ho. I miren, ni tot està per fer, ja s'ha dit, ni tot serà possible. Si més no, no ara, no en estes condicions, no sense un profund canvi social, i econòmic.



Mohamed Ali (abans Cassius Marcellus Clay Jr.), pronuncià la frase «Impossible is nothing», que ara gasta una coneguda marca esportiva com eslògan. No és cert. S'enganya el poeta, s'enganya el boxador, s'enganya la publicitat. S'ho poden permetre. Els polítics no hauríem de permetre'ns estes llicències. Per respecte.