Just baix del despatx hi ha un bar que es diu Café Jamón. Ara està tancat clar, i tinc ganes que torne a obrir. El meu dubte és si seguirà fent les seues bones torrades amb pernil, una miqueta de tomata, un rajolí d'oli i un pessic de sal. O si el seu café seguirà sent igual de bo. I m'ho pregunte per què no sé si Manu haurà pogut aguantar financerament totes estes setmanes, o haurà hagut d'acomiadar a Raquel, o haurà perdut algun dels seus proveïdors per no poder pagar a hora, o perquè és el proveïdor qui ha fet fallida. I clar, igual quan torne a obrir hi ha bona part de la clientela que deixa d'anar-hi, perquè ha perdut el valor que donava.
I és que esta crisi va bàsicament d'això, de mantenir el capital humà, de retindre el khow how i tota la cadena de valor, i si el confimanet no ho destrueix, la recuperació podrà ser ràpida. Perquè encara que l'errònia política comunicativa del govern uniformat parle de guerres, això és una altra cosa. Ací no caldrà reconstruir ponts i carreteres, perquè estan intactes. Buides, però intactes. Com el bar té tot el seu immobilitzat llest. I el que passa amb Café Jamón no és gaire diferent al que passa en sectors industrials diversos.
Des dels primers 90 fins al 2006 la nostra economia semblava floreixer, però en realitat s'estava florint. No feia altre que destruir valor. Només li va anar bé a uns pocs, era tot una orgia a crèdit, i no n'érem conscients. Durant 15 anys gairebé no vam fabricar res que fora realment competitiu, per això s'exportava poc, tecnològicament vam perdre tres lustres. Ara sabem que l'economia està malalta del virus, però en realitat està molt més sana. La pandèmia ha interromput bruscament uns anys de creixement sostingut, ens havíem sabut refer, innovar, buscar nous mercats i exportar com mai abans. Estàvem creant ocupació i en alguns sectors, de qualitat. Si això no dura massa més, eixa capacitat estarà intacta, i la podrem recuperar.
Però hem de crear un clima de confiança, hem de generar predicibilitat i expectatives de creixement a llarg termini. Les inversions només arribaran si sabem quan guanyarem per cada euro invertit, en quin lapsus de temps, i quan ens costarà en impostos. L'enemiga de la prosperitat és la incertesa que genera la mala política. Això es diu "consistència temporal", i no ho dic jo, ho diu Finn Kydland, i li van donar el Nobel d'economia per demostrar-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada