29 de febrer, 2012

"CLEMBUTEROL I PGOU" -Mediterráneo - 01.03.12


Deu ser una qüestió d’estereotips, de fet ni tan sols sé si a vostés també els hi passa, però el cert és que sempre que pense en un carnisser (cosa que dit siga passant, no faig sovint), no puc evitar que em vinga al cap la imatge d’un senyor grassonet, de complexió forta i mitjana edat. I amb este perfil, em costa d’imaginar-lo entre singlots i llàgrimes de sentiment, mentre deixa sobre la taula la seua destraleta  de fer xulles, i partir columnes.
Però de vegades estes coses passen. Va passar dimarts. Jo tornava d’un barri, de reunir-m’hi amb els veïns i escoltant les noticies a la ràdio del cotxe vaig sentir sanglotar un senyor que deia ser el carnisser que havia subministrat el famós entrecot al ciclista Contador. L’home explicava que estava estudiant la possibilitat de demandar a l’esportista per haver dit que criava les seues vedelles amb biberons de clembuterol. 
I és que fa un temps es veu que Contador va donar positiu en les proves antidòping. I l’home, per intentar salvar la situació, va dir que li haurien donat carn d’animals fets créixer a colp de xuta de clembuterol. És com allò de; “mamà, et jure que només m’he pres una Fanta, però m’hi hauran posat alguna cosa. Uups! Perdona mamà Uuuuups, vaig a vomitar!”.
El més ranci patrioterisme espanyol va donar per bona la versió del corredor Contador. Com havia d’haver fet trampes l’heroi dels tres “tours”, dos “giros” i una “vuelta” (en total sis tombs segons el SALT)? I a sobre eixos guinyols del francesos! Grrrr. “Contador està net”, es repetien, “deu haver estat la carn” insistien. 
No pensaven, segurament, que per voler salvar l’honor d’un senyor que corre en bici, posaven en la picota la credibilitat de centenars de famílies que es dediquen amb esforç a la cria de boví. Tancaven portes del mercat europeu el sector carni local.
Amb el PGOU passa el mateix. El TS diu haver detectat restes d’il·legalitats i el PP, com no vol reconèixer que es van enganyar, diuen que la culpa “fue del cha-cha-cha”, fent molt més mal a la ciutat del que farien si confessaren que es van fer una ratlleta il·legal (al plànol de la ciutat, vull dir). El recurs és pa per a hui i fam per a demà.

24 de febrer, 2012

"#TARDOR POPULAR" - Levante-EMV- 25.02.12


El hashtag Primaveravalenciana ha estat trending topic sideral durant uns quants dies. I malgrat la pueril i estúpida polèmica generada pel TDT Party i alimentada per un grapat de twitters populars, el cert és que ha estat una etiqueta (per fi una paraula en valencià!) a la que centenars de desenes de persones ens hem sumat per comentar allò que ha passat estos dies als carrers de València primer, i en solidaritat i menor mesura a moltes ciutats valencianes després.
No tinc intenció d’analitzar ara i ací els evidents abusos de la força a càrrec de la policia nacional. Una cos de policia sota les ordres polítiques de Paula Sánchez de León, una funcionària que arribà a Vicepresidenta del Consell de la mà de Camps, i que pocs mesos després eixí per la porta de darrera del puntelló al cul que li pegà Fabra. Tampoc parlaré de l’evident responsabilitat del cap del cos armat, ni de l’esmentada política de curt recorregut.
El que dic és que la Primavera Valenciana, és el crit d’esperança social, davant la tardor popular. El PP trontolla. I les majories absolutes no haurien de fer-nos oblidar una realitat: al País Valencià els populars porten perdent vots des de fa dues eleccions, i només la davallada d’un PSOE desnoratat els hi permet salvar la cara, guanyant escons. 
El PP és ara una olla a pressió. Dijous la policia (i ara la culpa no és de Rubalcaba) s’enduia a la trena a tot un Director General de la Generalitat. L’ex-vicepresident està imputat (amb companyia d’altres) en la causa oberta pel presumpte finançament il·legal del partit. L’ex-president implicat al cas Urdangarin, i malgrat que un jurat popular el va declarar no culpable del cas dels vestits, les cintes van evidenciar que és un personatge indigne d’ostentar cap representació política. 
La massa social de votants populars (empresaris, professional liberals, farmacèutics, metges, advocats...) estan enfadats perquè no cobren i veuen que els seus diners se’ls gasten pagar a arquitectes obres que no es faran mai, o en aeroports d’Exin Castillos, o en Fórmula 1 mentre les escoles no tenen calefacció. O com els d’Emarsa en anar de putes.
La Generalitat Valenciana és el primer govern autònom que ha hagut d’estar rescatat financerament per l’estat, perquè no podia ni pagar les nòmines. Nòmines que en alguns casos portava pagant fa anys a través d’operacions financeres facilitades per uns grans magatzems. El País Valencià obri portades de Le Monde, Le Figaro, The New York Times, The Guardian i altres diaris de prestigi mundial i en som la riota. Ruïna econòmica, megalomania, corrupció... Això es diu de nosaltres a la resta del món. 
Fabra cridava com un possés dijous passat a les Corts: “ustedes perjudican la imagen de la Comunidad Valenciana”, li ho deia a l’oposició, per haver denunciat el mal govern. Dues hores més tard havia de destituir un Director General per corrupte. Qui desprestigia? El lladre o el que avisa que hi ha lladres?
La tardor popular ensenya el nas, deixant caure les primeres fulles, les més podrides, i avança, avança inexorablement, fins que deixarà l’esquelet d’un arbre, que descobrirem corcat. I aleshores sí, la Primavera Valenciana que ara no és més que una tímida flor, serà un esclat de roselles als bancals, d’un país, el nostre país, que no mereix la vergonya de tenir estos governants. 

22 de febrer, 2012

"M'HAN MULTAT" -Mediterráneo- 23.02.12


Dimarts vaig cometre una infracció de trànsit. No és habitual en mi, de veres, m'han posat molt poques multes en els més de 30 anys de conductor. Però dimarts per la nit, amb les presses per arribar a una reunió, vaig aparcar i amb el cul del cotxe obstaculitzava una rampa per a persones amb mobilitat reduïda.
El primer que vull fer és disculpar-me amb el col·lectiu afectat, que no és només el de persones “disminuïdes físiques” com diu la sanció. Estes rampes són per a totes les persones (jo mateix) que en un moment o altre, tenim dificultada la nostra mobilitat perquè espentegem un carro de xiquets, un carro de la compra, patim lumbàlgia, o tenim un bon grapat d'anys. No tornarà a passar.
Un taxi em va dur al diposit i quan vaig entregar el meu DNI i la targeta de crèdit a l'encarregat, que he de dir que era d'una inusual amabilitat, va llegir el nom, va alçar el cap i em va dir: “Vosté és qui jo pense que és, no?”, Li vaig contestar: “si vosté pensa que jo sóc jo, sí senyor, ho sóc. Cobre'm”. I em va cobrar els 112€ del servei de grua.
Dimecres pel matí a primera hora, vaig anar a un dels bancs autoritzats i vaig pagar la sanció de 200€, que es va quedar en 100 per pagar abans de 20 dies. No hi havia cap motiu per presentar un recurs, però si l'hagués presentat hagués perdut la bonificació del 50%. Això caldria revisar-ho.
Total de la broma: 212 € ben merescuts per incívic. És car, sí, però és que l'Ajuntament ha pressupostat recaptar 2'2 milions d'euros en multes. Res a dir. Si aparques bé no et multen, si vas en cotxe oficial tampoc.
Esta anècdota em va servir per descobrir una cosa que no sabia. La grua es passeja amb un AMU dins. Per què? Doncs perquè abans l'AMU sancionava i, si calia, cridava a la grua. Sovint quan esta arribava el propietari ja s'havia endut el cotxe. Ara no, ara la grua pega voltes i quan veu un vehicle mal aparcat para, l'AMU sanciona, i el xofer el retira. Quin és el problema? Que això és fa per augmentar la recaptació en grua, i la grua és una empresa privada. Per tant, l'Ajuntament posa funcionaris públics al servei d'interessos particulars d'una empresa. Greu.

19 de febrer, 2012

UNA OPINIÓ (PRESCINDIBLE) SOBRE LA CONSTRUCCIÓ DE COMPROMÍS


Fa unes setmanes, vaig penjar en este mateix bloc la meua opinió sobre Compromís.
Des d'aleshores s’ha avançat en la voluntat de trobar una fórmula estable per gestionar l’èxit electoral de la coalició. I jo voldria fer ara algun comentari.

RAONS PER REFLEXIONAR

El model triat

Front al model de la Federació CiU que alguns van plantejar i del que jo vaig discrepar, sembla que les direccions dels partits membres han optat pel model BNG.
El BNG està patint una greu crisi des de fa mesos, agreujada les darreres setmanes. Algunes de les formacions fundadores, i de les figures més rellevants com Xosé Beigas, han abandonant l’organització.
Això no significa que no siga el model correcte, significa que caldrà no repetir els errors que hagen pogut cometre ells, per no arribar als mateixos problemes que fan ara que la viabilitat del BNG estiga en qüestió.
De vegades, ser els últims et dóna l’avantatge de la perspectiva.

La realitat actual, i la seua praxi.

Deia en el meu escrit de desembre que Compromís ha esdevingut el principal partit de l’oposició. Per mèrits propis, i per comparació.
  • EU diu el mateix que deia fa 5, 10 o 15 anys, amb un discurs arnat i amb ferum a naftalina, i que segons la major part d’anàlisi publicats, ha crescut vegetativament més per demèrit socialista que per mèrit propi.
  • El PSOE viu una greu crisi, que el seu congrés federal no ha resolt. I el socialisme valencià està en estat d’encefalograma pla. Amb un grapat d’escons vegetatius, i una direcció erràtica i oculta, més ocupada en dirimir baralles internes que de buscar solucions als problemes del país.


Això li dóna a Compromís una oportunitat d’or per seguir destacant i consolidant el seu espai. El treball metòdic del grup parlamentari, amb iniciatives pròpies, i sobretot traslladant preguntes i propostes de tot el territori (i en això el BLOC hi té molt a vore, donat que és qui posseeix una major implantació social, i un nombre abassegadorament més gran de càrrecs públics) està resultant molt efectiu. Els qui som càrrecs públics municipals des d’abans de tenir representació a les Corts (o ara també al Parlament espanyol) som molt conscients del salt qualitatiu que significa el suport a la nostra acció política quotidiana. La retroalimentació entre nivells de representació està funcionant bé (i les disfuncions que es produeixen als llocs on no ha estat possible encara tancar una coalició, les sabrem resoldre amb intel·ligència).

Però al meu entendre, correm el risc de que l’agit-pro de “samarreta i manifa”, tape el treball del grup. És cert que maldestres actuacions com la de Cotino, posen en evidència un PP més preocupat de l’anècdota que de resoldre els problemes del país. I això en un moment on el país comença a prendre consciència dels problemes, i de qui els ha causat, és toix per part del PP i un avantatge competitiu per a nosaltres.

Però... correm el risc, he d’insistir, que la samarreta no ens deixe vore els xoriços. I crec que s’entén el poc fi joc de paraules. 

L’estètica, no només és important (no parle de moda) a l’hora de conceptuar una opció (nosaltres mateixos insistim en que les formes són importants, i si ho són per al govern, han de ser-ho per l’oposició); sinó que segons com pot arribar a ser determinant.
Vull dir, que eixa alegria amb la que a les xarxes s’aplaudeix la nostra visibilitat té un risc important. Pot donar una imatge injusta del bon treball que fa Compromís. No som polítics espectacle, no ho som, o no ho som només. I és una llàstima que se’ns conega més per això que per la bona oposició que el Grup parlamentari està fent.
I això mereix i reclama una reflexió. L’anècdota i el paper couché, no pot tapar el rigor i les pàgines sèpia, les d’economia, que és on s’està dirimint la política real del país. En eixes pàgines és on hem d’estar presents. Ara ja tenim rellevància pública. Ja hem guanyat Operació Triunfo, ara hem d’editar el primer disc i competir al mercat.
Ara toca guanyar credibilitat com alternativa.
  
COM ENS ORGANITZEM?

Hi ha tres partits amb presència social asimètrica al si de Compromís. El BLOC, Iniciativa i els Verds. I de forma difícil de quantificar i ubicar, hi ha els “independents”. En tot cas sembla evident que l’electorat supera la suma de tots tres. Això es veu especialment bé a llocs com la ciutat de València, on es treballa com a Coalició, havent superat en la pràctica les estructures de partit.
Esta realitat ens confronta a un problema, un beneït problema, hi ha gent que vol ser de Compromís, i no necessariament vol ser de cap dels partits membres. És a dir, com integrem els independents en la presa de decisions?
Sembla evident que cal eixa organització estable que estem buscant, i sembla evident que un part poc menyspreable de l’èxit de Compromís és que ha sabut llegir la nova política que la societat civil ens reclama. I això en alguns aspectes significa superar la tradicional estructura de partits.
Els afiliats als partits membres, serem afiliats a Compromís, però també ho seran els afiliats directes a Compromís. Per tant, la presa de decisions respecte a posicions polítiques, programes i llistes, en bona lògica s’haurien de prendre per tota la militància de Compromís en peu d’igualtat.

El programa hauria de ser el resultat d’un intens i organitzat debat entre la militància de Compromís, tot buscant fórmules de participació que vagen fins i tot més enllà de la pròpia militància. Obrint-nos més i més a la societat. (Si se’m permet, a Castelló hem tingut una experiència molt positiva en eixe sentit en les passades municipals, que s’ha traduït en un excel·lent programa, que ens ha donat els millors resultats de la història del nacionalisme a la ciutat). En cap cas pot ser el resultat d’un pacte entre els tres partits, amb aportacions d’independents. Decebríem les expectatives que hi ha posades en nosaltres.

Pel que fa a les llistes electorals, el procés ha de ser similar. Primàries. Primàries a les que puguen presentar-se militants de Compromís o fins i tot independents (hem de trobar una fórmula per la que militants puguen avalar independents fent possible així que es presenten al procés de primàries).


És cert que jo vaig manifestar dubtes respecte a Compromís, i és cert que vaig reconèixer el meu error d’anàlisi. No es tracta en absolut de la fe del convers, però si Compromís ha funcionat és per representar una nova cultura política, si no creiem en això, no som més que una amable enganyifa. Un embolcall de cel·lofana de colors que oculta la partitocràcia més rància.
Faig este apunt personal, perquè sóc conscient dels riscos que té la meua proposta. Sé que en un procés com el que propose pot perjudicar al BLOC, per dir-ho clar. Ara el BLOC gaudeix d’un lògica posició de preponderància percentual (per davall fins i tot del que li toca segons jo ho veig) al si de la coalició, i amb un sistema de primàries podria ser que perguerem eixe avantatge perquè persones d’altres formacions o independents, tingueren major suport. Per mediatiques, o tot simplement, perquè a ulls de la gent que fa Compromís, ens representarien millor. Doncs què hi farem!   
O ens creiem Compromís, o Compromís no serà creïble.

Com no sóc un passerell, també comprenc que la fórmula preocupe als partits més menuts que poden vore així qüestionats alguns privilegis dels que ara gaudeixen. Doncs dic el mateix que per al BLOC, què hi farem!
O ens creiem Compromís, o Compromís no serà creïble.

Si la militància de Compromís (la militància subsidiària d’aquella gent que militem en altres partits, més la militància directa) decideix qui encapçala el projecte, qui ocupa cada lloc en cada llista, quina és la posició política respecte a això o allò, o marca l’esperit i la lletra dels programes electorals, serà un triomf global. No guanyarà el BLOC, no guanyarà Iniciativa, no guanyaran els Verds i no guanyaran els independents. (Per tant tampoc no perdrà ningú d’ells i ens evitarem moltes de les tradicionals tensions) Guanyarà la democràcia. Guanyarà Compromís. Guanyaran els i les millors per ocupar cada lloc. Guanyarem nosaltres. Guanyarà el país. 

17 de febrer, 2012

"SENSE CORREDOR, SENSE FUTUR" - Levante-EMV - 18.02.12


Divendres passat Ramon Tremosa, Doctor en Ciències Econòmiques, especialista en infraestructures i logística, i ara Eurodiputat per la coalició en la que s’integra el BLOC, va dictar una conferència sobre l’Eix Mediterrani. Venia a dir que la Mediterrània torna a ser la mar comercialment més important del planeta. Ho va explicar contrastant alguns mapes mundi. Àsia concentra la major part de la producció primària mundial, i Europa, és amb diferència el mercat més gran del planeta. El camí més curt entre “la fàbrica” (Àsia) i “els clients” (Europa), és travessar la Mediterrània. Pel canal de Suez, un punt estratègic en les comunicacions marítimes, i constantment observat per la comunitat internacional per garantir-ne l’estabilitat geopolítica.
Els principals ports d’arribada de la Mediterrània són Algesires (tot i que queda molt al Sud) València, Barcelona, Marsella i Gènova. Ni Marsella ni Gènova no tenen tradició industrial i, a sobre, Gènova no pot oferir espai per un parc logístic de grans dimensions, perquè està constret per l’orografia. Barcelona i València poden, de fet el Port de Barcelona acaba d’ampliar-se de forma rotunda, gràcies a una potent inversió d’una empresa xinesa que és qui més contenidors mou a tot el món. I entre Barcelona i València estan els ports de Castelló i Tarragona, que si juguen bé les seues cartes poden atreure una part del moviment de mercaderies. A Tarragona s’ha produït una important disputa els darrers mesos per part de la mateixa empresa xinesa i la segona del sector, danesa si mal no recorde, per desenvolupar un immens parc logístic, que ha permés al port millorar substancialment les seues xifres de trànsit. Fa no més de 10 dies hem sabut que una empresa xinesa s’havia interessat per desenvolupar el nostre Parc Castelló. És una magnífica notícia i tot un símptoma de que les coses van per on Tremosa diu. El nostre futur és logístic. Aportar valor afegit als productes bàsics que venen d’Àsia. Això donarà llocs de treball qualificats, i genera riquesa.
Ara com ara, però, molt més de la meitat de contenidors que entren a França no ho fan per Marsella, sinó pels ports d’Amsterdam i els seus veïns, tot i estar molt més lluny d’Àsia i, per tant, encarir els costos. I això val per la resta d’Europa. La marxa del sector indica que els vaixells de càrrega seran cada dia més grans i necessitaran calats de 15 o 20 metres. Els nostres ports els poden oferir, els del Nord d’Europa no, perquè són fluvials. 
Aleshores, perquè encara no som els ports mediterranis els més potents? Perquè no tenim ferrocarril de mercaderies que ens connecte amb la resta d’Europa.
El passat 19 d’octubre de 2011 la Comissió Europea va esmenar els mapes de prioritats ferroviàries que havia proposat el Govern Espanyol. El dia abans, el Ministre Blanco va presentar 5 corredors. Habitualment els ministres compareixen al costat del Comissari del ram. Però este darrer es va negar a avalar cinc corredors, i Blanco va haver de comparèixer sol. El Comissari de transports Siim Kallas va dir en la roda de premsa de presentació de la futura Xarxa Bàsica europea que “les infraestructures a Espanya eren massa centralistes” i que “no tot havia de passar per Madrid”. Van apostar exclusivament per la lògica econòmica, és a dir pel Corredor Mediterrani.
Molt pocs mesos després governa el PP, i la Ministra, la mateixa que deixa Castelló sense inversions en carreteres, obvia de nou el Corredor Mediterrani i torna a apostar per l'inviable corredor central. Un corredor que la UE ha dit que no finançarà, i que implicaria pujar els contenidors més de mil metres d’altitud, amb el cost econòmic que això genera, i fer un túnel de 40 km que travessés els Pirineus.
El PP va atacar durament al PSOE per no defensar el Corredor Mediterrani, i ara ells fan el mateix. Això no fa bo al socialisme, el que fa és demostrar que els problemes d’este país els generen a parts iguals socialistes i populars. Ens arruïnen, ens deixen sense Corredor, i sense Corredor no hi ha futur.

15 de febrer, 2012

"PARTICIPACIÓ CIUTADANA"- Mediterráneo - 16.02.12


Fa 10 anys el BLOC va presen- tar una proposta de reglament per a Participació Ciutadana, que comptà amb el suport de les dues grans plataformes ciutadanes. Mai no es va fer res, continuem amb un reglament absolutament inoperant i superat per la realitat política.
Una realitat dual. D'una banda l'adequació de l'organització municipal a la Llei de Grans Ciutats. Això vol dir, la creació de les juntes de districte, del Consell Social de la Ciutat, la Unitat de Reclamacions i Suggeriments, etc. I d'altra, una creixent demanda social de major participació política per part de la ciutadania. I això, alguns partits com el meu, ho trobem més que just, necessari.
De sempre, hem estat molt respectuós amb els escassos i constrenyits espais de participació directa per part de la societat civil. Per això mai participem en votacions sobre persones al CPC, ni en els processos (quan existien) de pressupostos participatius. No per desinterés, sinó perquè com legítims representants de la voluntat popular, tenim altres espais per fer-ho. Anem a les reunions, participem, fem propostes, observem, i sobretot, escoltem. Els polítics tendim a oblidar que el fet de tenir dues orelles i només una boca, no és un error de disseny, sinó que està fet per escoltar el doble del que parlem. I nosaltres intentem que així siga.
Per tot això resulta tan injusta i extemporània la reacció d'un federació de veïns davant l'abandó de la nostra portaveu adjunta, de la darrera reunió del CPC en entendre que no hi havia espai per al debat democràtic. Injusta però no sorprenent. Esta federació, és corresponsable de que la participació ciutadana a Castelló estiga sota mínims. En els darrers 15 anys no ha fet absolutament res per millorar-la.  Hi ha una connivència mercantil esgarrifosa entre una part del moviment veïnal i el PP. A canvi de quantioses subvencions econòmiques, s'oposen a qualsevol avanç en la participació ciutadana, que els deixaria sense poder continuar mangonejant.
I ara vostés diran que sóc un imprudent per dir estes coses, i que els faré enfadar i no ens votaran. Miren, diguem-ho clar, a nosaltres ens vota un 9%, a estes associacions ningú. Qui representa millor el sentir de la ciutadania?

11 de febrer, 2012

REFORMAR PER FER ÚTIL - Nomdedéu - 11.02,12


Sóc un polític de metodologia reformista. És la meua forma d’actuar. Treballar per canviar les coses que no m’agraden, les que crec que no funcionen. Així, per la via de la racionalitat, de la proposta. No és exactament una estratègia de la meua vida pública, sinó la translació a la meua activitat de la meu personalitat. En la meua vida privada també sóc així, evolutiu, poc estrident, però constant i amb determinació. Un colp sé què vull fer, i això ho sé després de pensar-hi molt, m’hi pose. M’hi pose i ja no pare. 
Milite en un partit, el BLOC, i ara forme part d’una coalició, Compromís, on no tothom és així. En un grup humà ample, sempre hi ha diferents visions i, mentre siguen compatibles, enriqueixen el resultat i milloren el viatge. No em preocupen en excés, eixes diferències de criteri, si més no, mentre em permeten a mi continuar sent fidel a la meua manera d’entendre i viure la vida pública. I fins ara, tot va bé.
Ni el meu partit, ni la meua coalició, ni jo, no creiem en les diputacions. Podria, com fan alguns, pujar-me sobre una taula i cridar als quatre vents: “Dipu caca”, però això no canviaria res. Tinc el convenciment intel·lectual i polític de que les Diputacions desapareixeran per obsoletes, innecessàries, inoperants i cares. Però també sé que eixa decisió no la prendré jo, ni la prendrà una institució com la pròpia Diputació. La desaparició es prendrà al Congrés dels Diputats més prompte que tard, i la UE i la crisi ens ajudarà a prendre-la. 
Però mentre, cal que funcione. I cal que funcione el millor possible. Calen reformes, i el meu partit, i jo mateix, hi participarem encantats. Per dues vies. D’una banda, hi ha un grup de treball constituït a instàncies de l’equip de govern, del que han de formar part 10 persones entre polítics i tècnics, de la pròpia Diputació i dels municipis que la integren. El BLOC estarà molt ben representat per Alfred Remolar, alcalde de Betxí. Un polític amb una visió de la gestió molt avançada i innovadora. Tinc el convenciment que les seues aportacions (que comptaran com no pot ser d’altra forma amb l’assessorament i suport de tot el nostre grup) seran molt útils i permetran redissenyar, reformar, l’actual funcionament.
I d’altra banda, com a conseqüència d’una moció del BLOC que pretenia ampliar la democràcia al si de la Diputació, el President Moliner va proposar la redacció d’un reglament propi. És difícil de creure que encara no el tinguérem. Hi treballarem els portaveus. Estic entusiasmat amb esta possibilitat, perquè fa uns pocs anys ja vaig participar en totes les modificacions reglamentàries de l’Ajuntament de Castelló, quan vam haver d’harmonitzar l’estructura amb el previst a la Llei de Grans Ciutats. Es textualment un procés legislatiu, i això és molt infreqüent en la política municipal. Jo hauré tingut el privilegi de participar de la redacció del cos reglamentari de les dues institucions, i això per un polític, que a sobre té una certa formació en dret, resulta intel·lectualment molt excitant. Crec que, modestament, la meua experiència en el procés anterior serà útil ara, sobretot, perquè seré l’únic amb una experiència prèvia. La Diputació es democratitzarà amb el nou reglament, n’estic segur. 
Anem a reformar la Diputació, no per salvar-la, que crec que està definitivament condemnada, sinó per fer-la útil mentre continue viva. Al cap i a la fi, ja hauria de ser ben bé això la política, fer que les coses funcionen.

08 de febrer, 2012

"DOBLE VELOCITAT, DOBLE MORAL" - Mediterráneo - 09.02.12


Fa uns dies, una amiga meua (que no sé si seguirà considerant-se tal després de llegir este article) publicava la seua visió personal de com afecta la crisi als treballadors públics, i als del sector privat. La seua tesi és que mentre els qui treballen per al sector privat corren l’evident risc de perdre la feina quan les coses van mal, els funcionaris sempre la salven. 
Arrodoneix la seua teoria dient que la crisi i les seues conseqüències tenen doble velocitat. Una lenta (pretesament menys greu) per als funcionaris, i l’altra ràpida per a la resta. Diu que els funcionaris són molt egoistes, i protesten i demanen solidaritat quan els hi retallen un percentatge del sou i part dels drets socials adquirits. Però que la resta ho passa pitjor, perquè en el millor dels casos, quan els treballadors perden la feina, i si han cotitzat el suficient, rebran un subsidi temporal d’atur. 
Tot això està molt bé, però esta persona oblida algunes coses. Ser funcionari no és hereditari, és una decisió personal en la que pesen dues coses: la voluntat de servei públic (i després en donaré un exemple) i la seguretat laboral. I això té contrapartides, clar, el gruix dels funcionaris tenen sous notablement inferiors als que cobren gent amb idèntica  formació i preparació que han triat el sector privat. Per exemple la meua amiga, que ha sigut durant quasi tota la seua carrera professional càrrec de lliure designació, primer del PSOE i després del PP. 
Com a funcionària, i amb la seua llicenciatura, a l’Ajuntament hagués cobrat entre tres i quatre colps menys del que ha cobrat sense haver de fer examen ni prova d’accés.
I ara l’exemple promés. Una mestra està tenint un mal embaràs. El metge li proposa una baixa per gestosi, però ella es planteja agafar un permís no remunerat de tres mesos per no perjudicar al centre. Conselleria li diu que cal un escrit del Director acceptant que no substituiran a la funcionària. Ella no ho entén i argumenten que no hi ha diners! Però si ella renuncia al seu propi sou precisament per això! Res, no hi ha diners per a substitucions, perquè se’ls han gastat en pagar a una persona de lliure designació, el sou de quatre funcionaris. 

04 de febrer, 2012

"TENIEM RAÓ NOSALTRES" - Levante-EMV- 04.02.12


Un dels errors més típics dels polítics mediocres és opinar sobre totes les coses sentant càtedra, pontificant, dictant lliçons magistrals i, francament, lo que natura non da Salamanca non presta. Vull dir que amb la medalleta de regidor, no et dónen una llicenciatura en dret, ni el títol d'arquitecte urbanista, ni tan sols la diplomatura en explicar línies d'autobús. Per això, tot i que m'apreste a parlar de l'enèssim rebolcó judicial que ha patit la planificació urbana de Castelló, procuraré evitar endinsar-me en una anàlisi jurídica de la darrera sentència, o de l'anterior, o de l'anterior de l'anterior.
El 26 de novembre del 2009, l'Ajuntament de Castelló es reuní en sessió plenària i extraordinària, per tal de contestar les més de 600 al·legacions presentades per persones i col·lectius i, sobretot, per tancar l'expedient de revisió del PGOU. Això s'havia de fer perquè un grapat de mesos abans els tribunals havien anul·lat el planejament urbà de la ciutat. I en eixe moment es va produir un debat jurídic sobre si calia tornar a aprovar el Pla anul·lat de 1.999, més les modificacions del 2.000; o si era suficient exposar al públic de nou la documentació com, mantenien alguns, suggeria la sentència.
L'equip de govern va optar per la segona. Era més ràpida, sobretot si, tal com van fer, desestimaven sense gaires miraments les 662 al·legacions. Però era també la que major indefensió provocava en la ciutadania. Esta disputa em va fer dir textualment a aquell plenari: “Un polític, jo en este cas, espera dels expedients que vénen a aprovació, claredat, concreció i que generen seguretat sobre la idoneïtat del que anem a votar. M'he reunit en més d'una ocasió amb l'Assessoria Jurídica que em diu que si el que fem executa o no correctament la sentència ja ho dirà el Tribunal en el seu moment. Doncs a mi no em val. Jo la decisió l'he de prendre avui i la responsabilitat i les conseqüències del meu vot d'avui són meues i no de l'Assessoria Jurídica.”
Vaig seguir amb una llarga exposició i vaig afegir: “Però hem de votar que no i hem de fer-ho bàsicament per dues raons: la primera, òbvia, és el mateix Pla General al que ens vam oposar l'any 1.999 i a la modificació de 2.000, i no ha succeït res en la ciutat que a este grup polític li faça canviar d'opinió sobre la manifestada en aquell moment. Res, és exactament el mateix Pla General i seguim pensant que no és el millor instrument d'ordenació urbana. La segona, perquè no tenim clar que amb la decisió que avui es prendrà estiguem executant correctament la sentència i, per tant, no podem donar el nostre vot favorable al que avui vostés presenten”.
En el torn de rèplica vaig recordar-li a Javier Moliner que era regidor d'Urbanisme i Vicealcalde, que corríem un greu risc, el de que l'acte administratiu de ratificació no fos considerat com una autèntica execució de la sentència, tornant-nos a deixar sense PGOU, i tornant a obrir un llarg període d'inseguretat jurídica, amb un nou procés d'informació pública, al·legacions, etc. Doncs bé, el Tribunal Suprem qualifica textualment de “pura ficció” i de “simulacre” la pretensió d'executar la sentència amb aquell acte administratiu. Exactament el que nosaltres més temíem. 
Fa un mes, un altra sentència judicial s'ha carregat l'article 26 de l'ordenança de convivència ciutadana, que pretenia delimitar una zona d'excepció pel que fa a la prohibició de consumir begudes alcohòliques al carrer. Parle del problema de les tasques; la sentència ha obligat a l'Ajuntament a dir textualment quins són els carrers exclòsos. I exactament això és el que deia una al·legació presentada pel BLOC, 4 anys abans, i que el PP va desestimar. 
Per tant, en un mes, dues sentències judicials donen la raó al BLOC i li la lleven al PP. En tots dos cassos, si se'ns hagués fet cas, haguerem estalviat milers d'euros, i molts problemes legals i socials als que ara ens enfrontem per la torpesa política d'un PP desnortat. 
Sovien s'havia dit de nosaltres que erem una mena de Pepito Grillo de l'Ajuntament, perquè erem un constant crit d'atenció. Ara, ens estem convertint en “El repelente niño Vicente”, aquell que sempre tenia raó. 

01 de febrer, 2012

"HISTÒRIA DE LA RUÏNA ESPANYOLA" - Mediterráneo - 02.02.12


Carles I es va entestar en ser Rei del Sacre Imperi Romano-Germànic, i aconseguir-ho li va costar 850.000 florins en suborns, que finançà un banquer alemany, de nom Jakob Fugger. El 1556 Felip II el succeí al tro, i un any més tard, no podent assumir el deute heretat, va suspendre pagaments. Amb l’ajuda de préstecs de genovesos i venecians va anar millorant la situació econòmica, però les intraguerres europees van complicar-ho tot fins al punt que el 1577 va tornar a suspendre pagaments. I hi tornà un tercer colp, el 1597.
Felip III va suspendre pagaments el 1607, i Felip IV ho feu quatre colps: en 1627, 1647, 1652 i 1662. Com s’aconseguia en aquella època ingressos? Confiscant terres i bens particulars, augmentant els impostos o recorrent a la inflació. Així, es va anar rebaixant la puresa de la plata de les monedes, fins al punt que en el regnat de Carles II el seu valor s’havia devaluat un 250% i clar, l’estat tornà a fer fallida, de la que es salvà gràcies a una quita del 70%!
Amb el regnat de Felip V, la cosa anà millorant, però va ser arribar Carles IV, i la seua declaració de guerra al francés, per l’execució de Lluis XVI i Maria Antonieta, resultà un desastre econòmic. Per finançar la guerra van emetre una mena de bons patriòtics, dits “vales reales” que ningú no va cobrir, i la corona tornà a suspendre pagaments. Ferran VII accedí al tro amb la caixa plena d’aranyes, fruit de la Guerra de la Independència. 
Isabel II creia haver trobat la solució definitiva apostant per la construcció de nombroses línies de ferrocarrils. Una inversió sense precedents que disparà l’economia, però... la majoria de les línies no tenien viatgers, i això arrossegà a la ruïna a les companyies, i de retruc a la Corona que hi havia invertit, i va haver de suspendre pagaments el 1866. I encara queda per relatar una darrera, per ara, suspensió de pagaments. La que declarà  Franco quan es negà a pagar el deute republicà. “Esta es la España que nos deja ZP!”
Au, Mariano, rei, que tu pots. Al cap i a la fi, això de trens sense viatgers, ja saps de què va. I això de pujar impostos i confiscar nòmines públiques també. Sempre hi ha un banquer alemany.