Des d'aleshores s’ha avançat en
la voluntat de trobar una fórmula estable per gestionar l’èxit electoral de la
coalició. I jo voldria fer ara algun comentari.
RAONS PER REFLEXIONAR
El model triat
Front al model de la Federació
CiU que alguns van plantejar i del que jo vaig discrepar, sembla que les
direccions dels partits membres han optat pel model BNG.
El BNG està patint una greu crisi des de fa mesos, agreujada les darreres setmanes. Algunes de les formacions
fundadores, i de les figures més rellevants com Xosé Beigas, han abandonant l’organització.
Això no significa que no siga el
model correcte, significa que caldrà no repetir els errors que hagen pogut
cometre ells, per no arribar als mateixos problemes que fan ara que la
viabilitat del BNG estiga en qüestió.
De vegades, ser els últims et dóna
l’avantatge de la perspectiva.
La realitat actual, i la seua
praxi.
Deia en el meu escrit de desembre
que Compromís ha esdevingut el principal partit de l’oposició. Per mèrits
propis, i per comparació.
- EU diu el mateix que deia fa 5,
10 o 15 anys, amb un discurs arnat i amb ferum a naftalina, i que segons la
major part d’anàlisi publicats, ha crescut vegetativament més per demèrit
socialista que per mèrit propi.
- El PSOE viu una greu crisi, que
el seu congrés federal no ha resolt. I el socialisme valencià està en estat d’encefalograma
pla. Amb un grapat d’escons vegetatius, i una direcció erràtica i oculta, més
ocupada en dirimir baralles internes que de buscar solucions als problemes del
país.
Això li dóna a Compromís una
oportunitat d’or per seguir destacant i consolidant el seu espai. El treball
metòdic del grup parlamentari, amb iniciatives pròpies, i sobretot traslladant
preguntes i propostes de tot el territori (i en això el BLOC hi té molt a vore,
donat que és qui posseeix una major implantació social, i un nombre abassegadorament
més gran de càrrecs públics) està resultant molt efectiu. Els qui som càrrecs públics
municipals des d’abans de tenir representació a les Corts (o ara també al
Parlament espanyol) som molt conscients del salt qualitatiu que significa el
suport a la nostra acció política quotidiana. La retroalimentació entre nivells
de representació està funcionant bé (i les disfuncions que es produeixen als
llocs on no ha estat possible encara tancar una coalició, les sabrem resoldre
amb intel·ligència).
Però al meu entendre, correm el
risc de que l’agit-pro de “samarreta i manifa”, tape el treball del grup. És
cert que maldestres actuacions com la de Cotino, posen en evidència un PP més
preocupat de l’anècdota que de resoldre els problemes del país. I això en un
moment on el país comença a prendre consciència dels problemes, i de qui els ha
causat, és toix per part del PP i un avantatge competitiu per a nosaltres.
Però... correm el risc, he d’insistir,
que la samarreta no ens deixe vore els xoriços. I crec que s’entén el poc fi
joc de paraules.
L’estètica, no només és important
(no parle de moda) a l’hora de conceptuar una opció (nosaltres mateixos
insistim en que les formes són importants, i si ho són per al govern, han de
ser-ho per l’oposició); sinó que segons com pot arribar a ser determinant.
Vull dir, que eixa alegria amb la
que a les xarxes s’aplaudeix la nostra visibilitat té un risc important. Pot
donar una imatge injusta del bon treball que fa Compromís. No som polítics
espectacle, no ho som, o no ho som només. I és una llàstima que se’ns conega més
per això que per la bona oposició que el Grup parlamentari està fent.
I això mereix i reclama una
reflexió. L’anècdota i el paper couché, no pot tapar el rigor i les pàgines sèpia,
les d’economia, que és on s’està dirimint la política real del país. En eixes pàgines
és on hem d’estar presents. Ara ja tenim rellevància pública. Ja hem guanyat
Operació Triunfo, ara hem d’editar el primer disc i competir al mercat.
Ara toca guanyar credibilitat com
alternativa.
COM ENS ORGANITZEM?
Hi ha tres partits amb presència
social asimètrica al si de Compromís. El BLOC, Iniciativa i els Verds. I de
forma difícil de quantificar i ubicar, hi ha els “independents”. En tot cas
sembla evident que l’electorat supera la suma de tots tres. Això es veu
especialment bé a llocs com la ciutat de València, on es treballa com a Coalició,
havent superat en la pràctica les estructures de partit.
Esta realitat ens confronta a un
problema, un beneït problema, hi ha gent que vol ser de Compromís, i no
necessariament vol ser de cap dels partits membres. És a dir, com
integrem els independents en la presa de decisions?
Sembla evident que cal eixa organització
estable que estem buscant, i sembla evident que un part poc menyspreable de l’èxit
de Compromís és que ha sabut llegir la nova política que la societat civil ens
reclama. I això en alguns aspectes significa superar la tradicional estructura
de partits.
Els afiliats als partits membres,
serem afiliats a Compromís, però també ho seran els afiliats directes a Compromís.
Per tant, la presa de decisions respecte a posicions polítiques, programes i
llistes, en bona lògica s’haurien de prendre per tota la militància de Compromís
en peu d’igualtat.
El programa hauria de ser
el resultat d’un intens i organitzat debat entre la militància de Compromís,
tot buscant fórmules de participació que vagen fins i tot més enllà de la pròpia
militància. Obrint-nos més i més a la societat. (Si se’m permet, a Castelló hem
tingut una experiència molt positiva en eixe sentit en les passades
municipals, que s’ha traduït en un excel·lent programa, que ens ha donat els
millors resultats de la història del nacionalisme a la ciutat). En cap cas pot
ser el resultat d’un pacte entre els tres partits, amb aportacions d’independents.
Decebríem les expectatives que hi ha posades en nosaltres.
Pel que fa a les llistes
electorals, el procés ha de ser similar. Primàries. Primàries a les que
puguen presentar-se militants de Compromís o fins i tot independents (hem de
trobar una fórmula per la que militants puguen avalar independents fent
possible així que es presenten al procés de primàries).
És cert que jo vaig manifestar
dubtes respecte a Compromís, i és cert que vaig reconèixer el meu error d’anàlisi.
No es tracta en absolut de la fe del convers, però si Compromís ha funcionat és
per representar una nova cultura política, si no creiem en això, no som més que
una amable enganyifa. Un embolcall de cel·lofana de colors que oculta la
partitocràcia més rància.
Faig este apunt personal, perquè
sóc conscient dels riscos que té la meua proposta. Sé que en un procés com el
que propose pot perjudicar al BLOC, per dir-ho clar. Ara el BLOC gaudeix d’un lògica
posició de preponderància percentual (per davall fins i tot del que li toca
segons jo ho veig) al si de la coalició, i amb un sistema de primàries podria
ser que perguerem eixe avantatge perquè persones d’altres formacions o
independents, tingueren major suport. Per mediatiques, o tot simplement, perquè
a ulls de la gent que fa Compromís, ens representarien millor. Doncs què hi
farem!
O ens creiem Compromís, o Compromís
no serà creïble.
Com no sóc un passerell, també comprenc
que la fórmula preocupe als partits més menuts que poden vore així qüestionats alguns
privilegis dels que ara gaudeixen. Doncs dic el mateix que per al BLOC, què hi
farem!
O ens creiem Compromís, o Compromís
no serà creïble.
Si la militància de Compromís (la
militància subsidiària d’aquella gent que militem en altres partits, més la
militància directa) decideix qui encapçala el projecte, qui ocupa cada lloc en cada llista, quina és la posició política
respecte a això o allò, o marca l’esperit i la lletra dels programes
electorals, serà un triomf global. No guanyarà el BLOC, no guanyarà Iniciativa,
no guanyaran els Verds i no guanyaran els independents. (Per tant tampoc no
perdrà ningú d’ells i ens evitarem moltes de les tradicionals tensions) Guanyarà
la democràcia. Guanyarà Compromís. Guanyaran els i les millors per ocupar cada
lloc. Guanyarem nosaltres. Guanyarà el país.
Deu ser una qüestió d’estereotips, de fet ni tan sols sé si a vostés també els hi passa, però el cert és que sempre que pense en un carnisser (cosa que dit siga passant, no faig sovint), no puc evitar que em vinga al cap la imatge d’un senyor grassonet, de complexió forta i mitjana edat. I amb este perfil, em costa d’imaginar-lo entre singlots i llàgrimes de sentiment, mentre deixa sobre la taula la seua destraleta de fer xulles, i partir columnes.
