30 de desembre, 2011

"CANÇÓ DE NADAL (VERSIÓ) - Levante-EMV - 31.12.11


Jo ja sé, que d’uns anys cap ací, en Nadal és costum que les televisions que ens deixen vore (Volem TV3!) facen pel·lícules com ara: “ET” (que no narra precisament el naixement d’un minyonet ros i blanquet, ros i blanquet, sinó l’abandó d’un infant sideral més lleig que un ornitorinc amb xarampió), però jo sóc antic i els meus referents iconogràfico-nadalencs són més clàssics.
Jo pense en “Cançó de Nadal”, del magnífic Charles Dickens. Supose que la coneixen, és la història d’Ebenezer Scrooge un vell avar que té esclavitzat el seu treballador, un jove pobre i de bon cor. La nit de Nadal rep la visita de tres fantasmes: el fantasma del passat,  el fantasma del present  i el fantasma del futur. El record dels seus inicis, la realitat actual, i la visió d’un lúgubre futur, produeixen un canvi en el caràcter d’Scrooge. 
Em permetran que per acomiadar l’any revise el clàssic i convertisca en protagonista a un dels polítics d’estes comarques, que ha aconseguit major progressió en els darrer anys, Javier Moliner. 
No crec que Moliner siga àvar ni que tinga esclavitzada la gent que treballa per a ell, però sí que em consta la seua dedicació, el seu grau d’autoexigència, i d’exigència al seu entorn. I per tant, trobe absolutament plausible una imatge zenital de Moliner al seu despatx de la Diputació, al capvespre, i en solitud. I que en eixe moment se li aparega l’esperit del passat. Un esperit que posem es diu Carlos, i hauria estat President de la mateixa Diputació.
Carlos el duu de la mà a fa no tants anys, quan un jove Moliner es va presentar a la seu del partit, amb entusiasme, convicció, i ganes de treballar. De seguida el van fer assessor a l’Ajuntament, i en molt poc temps regidor de via pública, d’urbanisme després i Vicealcalde en només cinc anys. Carlos estava fascinat amb ell, que a sobre, havia estat un bon estudiant i professor associat a la UJI (això a Carlos, que va ser un mal estudiant, sempre el va impressionar). Moliner veu en el seu passat un camí senzill que li va fer creure que tot era possible.
En la meua versió, després d’això se li apareixeria l’esperit del present, que seria, posem per cas, un alt funcionari de la Càmera de Comerç. L’esperit arrossega a Moliner a un escenari real, la casa d’una jove diputada, de carrera meteòrica, que està trista. Després li mostra a dos ex Vicepresidents enfadats perquè ja no ho són, a assessors cabrejats perquè els hi ha baixat el sou, a altres assessors que han deixat de ser diputats per voluntat de jove Moliner. I tot una seguit de gent molesta amb les decisions del nou President. I Javier, reflexiona sobre el dolor causat i els enemics que s’ha creat.
Per últim, apareix l’esperit del futur. Carlos, sempre Carlos, el perenne Carlos, ara en la seua condició de President del partit, i acompanya a Moliner a un viatge a l’any 2012, al Congrés provincial. I allà veu moviments intensíssims contra la seua candidatura a la Presidència. Veu al propi Carlos elaborant llistes, imposant vicepresidències, secretaries generals. Veu el partit dividit, i Moliner que és llest com la fam, sap que la falta d’unitat és el primer pas per la derrota electoral.
Torna el plànol zenital, Javier està al seu despatx, sol, en penombra, pensa en el seu passat, en el present, en el futur, i pren una decisió: fa a Esther Pallardó Vicepresidenta. Feliç any

28 de desembre, 2011

"BROMES DE MAL GUST" - Mediterráneo - 29.12.11


Segons Mateu (Mt 2,1-16) Herodes el Gran, Rei de Judea, va ordenar matar tots els xiquets menors de dos anys per desfer-se del tal Jesús, que segons la profecia havia de competir amb ell per tron del reialme. A Herodes li ho havien explicat els Reis d’Orient (el Pare Noel amb el seu vestit apelfat no hagués aguantat el clima d’Orient Mitjà), però Josep, el bon fuster, estava més ben connectat i en somnis se li aparegué un Àngel que l’avisà, permetent a la família que més tard coneixeríem com “la sagrada” picar sola i fugir a Egipte. 
Ara, veges tu quines coses, el dia 28 de desembre, dia que es commemora la matança d’innocents, es celebra arreu Espanya i a diferents països hispanoamericans fent bromes a familiars i amics. Simpàtic, no? A altres països menys macabres també fan bromes, però l’1 d’abril. A França li’n diuen el Peix d’abril, i a la tradició anglosaxona, la festa dels bojos.
Bo, el cas és que seguint la tradició local, alguns mitjans de comunicació tenen el costum de publicar alguna noticia falsa que intenten fer empassar als incautes lectors. Això, clar, genera tot un seguit de malentesos. Com a servei públic i gratuït, voldria informar-los que algunes coses que semblen innocentades no ho són en realitat.
La casualitat va fer que es fes públic ahir que Esther Pallardó seria la nova vicepresidenta de la Diputació, i pot ser una broma, però no és una innocentada. I tampoc no és mentida que l’expresident de la Generalitat està sent jutjat per suborn, junt a alguns dels seus estrets col·laboradors. Ni és una broma que la Generalitat, segons el Síndic de Comptes, estiga en situació de fallida, és a dir, no pot fer front als compromisos de pagament amb les previsions d’ingressos que té. Tampoc no han de creure que és una innocentada que l’Ajuntament de Castelló retalle línies d’autobús, o dies de Bicicas (ara que és de pagament) mentre és mostra incapaç de fer funcionar el TRAM des de fa 15 dies.
Els ho dic per a que no s’enganyen. En esta ciutat i país nostre, les coses més increïbles són el pa de cada dia. El “dia dels bojos” a casa nostra dura tot l’any. 

23 de desembre, 2011

"UN PAÍS EN MANS DE TAFURS" - Levante-EMV - 24.12.11


Bé, doncs ja està. Mariano Rajoy ja és President del Govern. No vaig poder seguir tot el debat d’investidura, perquè mentre a Madrid trien el President, la vida a la resta del món no s’atura, i Ajuntament i Diputació continuen funcionant, si més no per aquells que creiem que la representativitat pública vol dir treballar tots els dies. No només el dia del Plenari i quinze dies cada quatre anys.
Estic perdent el fil. Deia que no vaig vore tot el debat, però després en diferit he pogut veure allò que els francesos en diuen “morceaux choisis” i que podríem traduir com “trossos triats”, i clar, d’entre ells vaig triar els 8 minuts (al final va aconseguir tres minuts més dels que li havien estat assignats) en els que el valencianisme progressista presentava les seues credencials a la nova Espanya popular. Setanta anys després, una veu valenciana de progrés tornava a sonar a la trona del Congrés dels Diputat. 
I sonava amb un discurs que a mida que passen els dies esdevé més contundent i políticament oportú. Joan Baldoví, ex alcalde del BLOC a Sueca, i ara Diputat de Compromís-Q a Madrid, va explicar amb cruesa les raons per les quals, per a ell (i per a nosaltres) com a valencià, el discurs de renovació, esperança i canvi que pretenia vendre Rajoy, no tenia cap credibilitat. I la raó era senzilla: el nostre país està governat pel mateix partit del Sr. Rajoy fa 16 anys, anys en els que hem vist desaparèixer el nostre sistema financer, víctima de la incompetència política, de la desídia econòmica i de la voluntat espanyolitzadora. Hem vist deteriorar-se l’estat de benestar per les polítiques populars que han descapitalitzat el sector públic que el sosté, per beneficiar a les empreses amigues que el converteixen en negoci. Hem assistit a la destrucció del teixit industrial i comercial, com a conseqüència de l’aposta per l’economia especulativa. Hem vist desviar fons públics que haurien de suportar l’educació, la sanitat, els serveis socials, o l’atenció a la dependència, als esdeveniments (“events” que en diuen els horteres) de cartró pedra. Hem vist crear i fracassar Terra Mítica. Hem vist com es privilegiaven arquitectes de renom per a canviar la fisonomia de la ciutat, en lloc de canviar-hi l’estructura social, que s’ha descompensat de forma alarmant en estos anys. Hem vist com no ens arriben les infraestructures necessàries, mentre es gasten milions d’euros en infraestructures innecessàries i destinades al fracàs. Hem vist arruïnar un país, mentre en paral·lel es deteriorava la qualitat democràtica en les institucions. I mentre una colla de sangoneres immorals s’omplien les butxaques. Som el país que mentre ha estat governat pel partit del President Rajoy, hem vist tancar a la presó un ex Conseller per robar a les monges, dimitir i ser jutjat el President per haver deixat de ser Molt Honorable per la seua desvergonya i la nostra vergonya. El País on les llistes del partit del govern tenen quasi tants imputats com diputats. 
Rajoy es va enfadar moltíssim, ens contestà amb més duresa que a ningú, fins i tot amb més duresa que a Amaiur, la seua bèstia negra. I ho va fer dient que eixe no era el retrat correcte del País Valencià. Deia que el nostre és un país de gent honesta i laboriosa, que s’alça de matí per anar a treballar. De gent que estudia. De gent que paga puntualment els seus impostos. De gent decent.
I té raó Rajoy. Eixe és el nostre país, el país a qui nosaltres volem representar i el país al que pertanyem. El retrat que va fer Baldoví no era el d’un país, sinó el del Partit Popular al nostre país. I Rajoy ho sap, per això es va emprenyar com una mona.

22 de desembre, 2011

"JAZZ" -Mediterráneo- 22.12.11


Com sóc una persona observadora, el dia que vam inaugurar la Fira del llibre vell i d’ocasió, vaig fixar-me en quins llibres cridaven més l’atenció a l’alcalde Bataller. No per xafarderia, sinó perquè el conec poc, i a mi m’agrada conèixer  a la gent amb qui treballe. L’alcalde va comprar un llibre de jazz. No cal ser Sherlock Holmes, per intuir que  té afició pel gènere. Mira tu que bé, ja tenim alguna cosa en comú.
El jazz té com base una composició ad hoc, o una cançó popular, i sobre eixa base rítmica, sovint sincopada, els intèrprets improvisen. Abandonen la base, evolucionen, creen i després han de tornar.
Doncs bé, el primer pressupost que ens presenta l’alcalde Bataller té alguna cosa de jazz. Hi ha un esforç en la composició de la base, un esforç de contenció i d’estalvi que sona prou bé. No és una obra mestra, ha fet de la necessitat virtut, però sona bé. 
El problema ve amb alguns dels intèrprets, alguns dels instrumentistes, alguns dels regidors volen lluir-se tant en les seues improvisacions que un colp abandonada la base rítmica no saben per on tornar. Volen lluir-se tant que s’obliden que el compositor de la melodia l’havia titulat: “austeritat per a un any difícil”.
Quin sentit té gastar-se 76.000 euros en becar pintors de fora, per a que vinguen a pintar ací? Què hi guanya Castelló? No seria millor becar artistes d’ací, que paguen impostos ací, per formar-se fora?
Quin sentit tenen els milers i milers d’euros repartits entre associacions de tota mena i condició, que justifiquen la despesa amb factures diverses, però que mai no han justificat el compliment de l’objectiu de la subvenció? Quin sentit social pot tenir? Hi ha menys absentisme escolar? Menys drogoaddicció? Menys maltractament?
Quin sentit té que la regidoria de joventut malbarate milers d’euros en cursets i assessories que ja preste altres administracions? 
I així un intèrpret rere l’altre. No seria millor cenyir-se a la melodia marcada? No allunyar-se tant de l’objectiu de l’estalvi? I tot per al lluïment personal de cada membre de la banda (amb perdó). 
En fi, que l’Alcalde Bataller no sembla mal compositor, però com director encara fluixeja. Massa “star system” té al seu càrrec.

17 de desembre, 2011

"DONCS JO, CABUT, CONTRA LES DIPUTACIOS"- Levante-EMV-17.12.11


Això no afluixa ni cara a Nadal. Quan no és una cosa, n’és un altra, el cas és no parar. El President Moliner que diu que no li preocupa el debat sobre el futur de les diputacions i el has been Carlos Fabra amb la seua proverbial i florida desimboltura, diu que “muerto el perro (govern socialista) muerta la rabia”. Tot això en un acte en defensa de les Diputacions (per a no estar preocupats s’han molestat molt en muntar l’acte de...”adhesión inquebrantable”) al que estava convidat tothom, però en el que només podien parlar els que hi estaven a favor.
I només dues hores més tard, el propi Moliner anuncia que ha demanat una reunió bilateral Consell-Diputació, al President Fabra, per tal de vore com encaixen les diputacions en l’actual sistema, i en l’actual crisi. L’Honorable li ha dit que d'un tu a tu, tururú. Que el que farà serà una quadripartit entre el Consell i les tres diputacions valencianes. En tot cas, el que queda clar és que preocupats o no, són conscients, al·leluia!, que cal repensar el paper de les corporacions provincials. 
I per un altre costat, els estudiants de l’assignatura de llibertats públiques de la UJI, aconsegueixen el que encara no havia aconseguit ningú, seure en la mateixa taula a representants dels partits polítics amb representació i a representants, portaveus, líders... del moviment 15-M. Quan dubte a l’hora de definir els interlocutors, no és per maldat, és perquè ells mateixos es negaven la representativitat. La representant de l’assemblea de València (que va ser candidata al senat, per EU, i no va eixir) va dir només començar: “yo no represento a nadie”, la qual cosa ja dibuixa un escenari confús front als que sabem a quanta gent representem. I el representant de la de Castelló, que va llegir un document aprovat a la seua assemblea. Doncs bé, en esta interessantíssima taula redona, una de les coses que van quedar més que clares és que no podem seguir mantenint, ni democràticament ni econòmica, la duplicitat i triplicitat d’institucions. I l’exemple que va reeixir amb més força va ser el de les diputacions. Una institució sense capacitat de generar ingressos i sense competències pròpies. Per tant, rep diners d’altres institucions, per prestar serveis d’altres institucions. D’això se’n diu mitjancer, i tant se val que siguen serveis públics o taronges, els intermediaris només serveixen per encarir el producte. Per exemple, pagant sous de diputats i diputades (el meu sense anar més lluny) i l’staff, que en el seu conjunt suposen una xifra similar a la que dedica la diputació al pla d’obres i serveis per a tots els pobles. Absurd, no troben? Un company de corporació em va dir un dia: “això que dius Enric, és tirar pedres sobre la teua teulada”, i jo li vaig haver de contestar que era tirar pedres contra el meu compte corrent, però a favor de la meua ètica, i de la teulada comuna dels ciutadans que el voten a ell i a mi. 
Doncs bé, això que ho sap tothom, semblen ignorar-ho els qui van imaginar, suspendre per electoralista, i tornar a presentar, la cimera de Cabanes, aquella de nom poètic de cors i batecs. 
I com es dóna la circumstància de que qui organitzà tot això és gent intel·ligent, resulta obvi que esta defensa numantina té més a vore amb la cartera de clients polítics i la cartera personal, que no amb les necessitats organitzatives del país i la societat. Així ho vaig explicar en la taula rodona del 15-M, i crec que el grau d'acord era elevadíssim.
En canvi, el representant popular se sorprenia, quan parlava de democràcia participativa, estalvi, racionalitat en la despesa, etc, hi havia somriures sardònics entre el públic. I l'home, tot fent-se l'ofés va interrompre el seu discurs per dir: “hi ha somriures que em fan més mal que una galtada”. 
Veges tu! Si creus que les diputacions no són necessàries, no pots parlar als actes oficials que organitza una institució de la que formes part per decisió popular, i si algú somriu quan troba cínic el discurs popular, el renyen. Demòcrates dels de tota la vida, que deia aquell!

14 de desembre, 2011

"L'ESTACIÓ SENSE APARCAMENT"- Mediterràneo- 15.12.11


A mi m’agrada escriure, però els confessaré que de vegades eixa pressió d’haver de publicar tal o qual dia se’m fa incòmoda. I també se’m fa incòmode haver de parlar sempre de política, però ja entenc que si Mediterráneo em convida a escriure és per la meua condició de polític. Tot i això, jo procure escapolir-me mínimament de les dues coses. De la temàtica, adobant l’opinió política amb alguna anècdota o buscant un fil conductor que puga semblar-me atractiu. De la pressió de la data per entregar, amb disciplina. Però quan estic sec a més no poder, demane ajuda. Ho he fet en un parell d’ocasions al Facebook, preguntant al meu mur sobre què podria escriure.
La matinada (entre molts altres defectes, també sóc insomne) del dimarts al dimecres vaig demanar ajuda, i un altre insomne em va dir que podria escriure sobre la manca d’aparcament a l’estació de Renfe. 
Jo sóc del barri de la Guinea, i la meua memòria nocturna d’infantesa té per banda sonora el terrabastall sorollós i grinyolant dels trens per la via. L’única forma que va tindre Castelló de deixar d’estar dividit per les vies (la frontera fins on la mare em deixava anar en bicicleta) va ser que vingués El Corte Inglés i exigís per instal·lar-se el solar que alliberaria el trasllat i soterrament de les vies. Així vam aconseguir l’estació nova, que des del primer dia tingué problemes de goteres, i un greu dèficit en el planejament en superfície. Es va destinar un espai per a instal·lar empreses de lloguers de cotxes, però cap espai per aparcar els vehicles particulars dels usuaris del tren. Això és especialment greu per la mala combinació d’autobusos que té l’estació. Autobusos que encara no s’han traslladat tots a l’estació feta ad hoc, al costat de la de trens. Despropòsit que creixerà quan el TRAM funcione. 
Una estació sense aparcament de cotxes és com una botiga sense porta d’entrada, no hi pots accedir. Hi ha un projecte d’aparcament dormint en un calaix, esperant que passe la crisi, ja que no es va fer quan tocava. Per cert, enderrocant un edifici habitat. Tot plegat, una infame manca de previsió, indigna i inacceptable per una ciutat com Castelló, que es vol moderna. I parlen de mobilitat!

10 de desembre, 2011

"EL MATEIX I EL CONTRARI" - Levante-EMV- 10.12.11


Obris el diari, i et trobes les fermes i incisives declaracions del diputat benicarlando Jaime Mundo, exigint a les Corts, i en nom del PP, que el govern central (encara en mans del PSOE) no retarde més l’arribada de l’AVE a Castelló. I un pensa...home, porten vostés no sé quants anys dient el mateix, i posant en evidència els retards del govern socialista. Retards ara que les coses van maldades, i retards quan encara es lligaven gossos amb llonganisses (comprades a crèdit a una xarcuteria dels Lhemans brothers). I un segueix pensant que no els hi falta raó quan parlen d’incompliments, però que la veritat és que ha estat amb un govern socialista que l’AVE ha arribat a València des del melic de totes les espanyes. I penses també, les vegades que el PP i no sé ara si el propi Mundo han afirmat que tot el que va avançar amb el PSOE era gràcies als governs populars precedents.  I finalment un pensa, que sent cert tot això i algunes coses més que Mundo no diu; no és menys cert, que resulta quasi de mal gust reclamar això a mig camí entre la Constitució i la Puríssima, bàsicament perquè el PSOE ja està fent les maletes per abandonar la Moncoloa, que és com la casa del Big Brother de la política estatal. És a dir que és com si Mundo continués pegant-li colps a l’adversari quan l’àrbitre ha comptat ja fins a deu i ha sonat el gong. I un tanca el diari.
I quan agafa el següent rotatiu de la pila dels que ha comprat, no li cal ni obrir-lo, perquè en portada, amb grans lletres s’anuncia que Rajoy ha manat parar les màquines. Ha exigit que es retarden tres mesos les licitacions (fins que ell es faça amb el control de la cosa pública), entre les que destaca l’AVE València-Castelló.
Ai caram! El diputat Mundo pateix Jet lang polític, un decalatge horari (quasi bé diari, o mensuari fins i tot) que fa que no s’haja assabentat que els seus han guanyat les eleccions i que s’ha de ser molt prudent a l’hora de continuar reclamant coses a Madrid, que ara és quan els hi toca a ells complir-les.
Jo una miqueta per provocar, que ja sóc jo de la cosa de provocar, quan algun amic em deia mig apesarat: “ai mare! Que guanyaran estos del PP. La que ens espera”, jo deia: “doncs si han de guanyar que guanyen per majoria absoluta, que puguen governar sense demanar permís”. Els meus amics, que majoritàriament no són precisament proclius a riure-li les gràcies al PP em miraven estabornits. I jo explicava la meua teoria.
La situació econòmica és molt greu, la situació social més greu encara, i continua empitjorant cada dia que passa. Així que si és veritat que els del PP saben com resoldre la situació, que ho resolguen el més aviat possible, i ací pau i allà glòria. I jo seré el primer en reconéixer que la meua desconfiança respecte a algunes de les fórmules de govern que el PP ha assajat en les comunitats autònomes on governa, eren infundades. Demanaré perdó públicament per desconfiat, em pegaré tres colps al pit, i aniré de genolls fins a casa de la mare del soldat desconegut, que tenia l’alqueria al costat d’aquella on es va perdre un xiquet.
I si no tenen solucions, si tot era parlar i parlar i de forment ni un gra, aleshores els hi podrem tapar la boca amb contundència als ploramiques populars de la Generalitat i ajuntaments, que sempre posen per excusa de les seues malifetes i incompetències, al pèrfid govern central. 
I miren...encara no ha pres possessió el PP i ja comencen les estridents contradiccions entre el que porten anys reclamant i el que comencen a fer. Hem passat de: “el PSOE retada l’AVE” a donar ordre executiva de retardar l’AVE a Castelló. “Hay otros Mundos, pero estan en este” que diria aquell.

08 de desembre, 2011

"RETORN SOCIAL" - Mediterráneo - 08.12.11


Fa anys que portem dient que cal un control sobre el retorn social de les subvencions i ajudes que prestem les institucions públiques.  I sincerament pensava que això de “retorn social” era un concepte comunament reconegut. Esta setmana van preguntar a la regidora de serveis socials, per esta qüestió. “El BLOC-Compromís –li van dir- qüestiona la utilitat de les ajudes”, la resposta de la regidor fou sorprenent: “les ajudes són útils, la prova és que els ajudats tornen a per més”. Doncs mire, això és la prova de que no funciona.
Serveis socials ofereix diferents tipus de prestacions, i les úniques que encaixen en la fascinant lògica de la regidora, són les ajudes puntuals per a pagar el lloguer o ajudes d’aliments. Precisament perquè són pal·liatives i finalistes. És a dir, no pretén canviar una situació, sinó resoldre un problema urgent. La manca de diners per omplir la nevera.
Però després hi ha tota una sèrie d’ajudes i subvencions que sumen milers i milers d’euros, molts milers d’euros, que si que pretenen canvis estructurals. Per exemple, subvencionem un col·lectiu per a que evite l’absentisme escolar, subvencionem associacions per a que lluiten contra algunes malalties, o contra certes addiccions, o contra la violència de gènere. Tenen èxit? Els diners invertits ajuden a canviar eixes situacions? No ho sabem. No hi ha cap tipus de control per part de l’ajuntament. Cap ni un.
Quan diem això, salta de seguida d’equip de govern escudant-se darrera la intervenció (a qui per cert, no fan cap cas quan els recorda els compromisos d’estalvi i contenció) tot dient que les associacions justifiquen documentalment les subvencions. No és així. Allò que certifica la intervenció és que presenten factures que coincideixen amb el import subvencionat. Res més. Per exemple, la factura d’un sopar, o d’un conferenciant. Però...el sopar ha aconseguit que 13 joves deixen de consumir haixix? El conferenciat ha dissuadit a 4 jovenetes gitanes (i les seues famílies) de que la nova talla de sostenidor i els estudis no són incompatibles? És això el que significa “retorn social”, saber si els diners serveixen al fi, i no es prou una factura d’una impremta o del Bar Berecho.

07 de desembre, 2011

TOT ALLÒ QUE JO PENSE DE COMPROMÍS I (QUASI) NINGÚ NO HA GOSAT PREGUNTAR-ME


L’acceptació de la realitat.

Compromís funciona.

Sembla una obvietat, però jo ho he de dir. Ho he de dir, perquè vaig ser contundentment i tossuda contrari a la primera coalició; i si bé és cert que no m’hi vaig oposar, vaig ser crític amb les condicions de la segona.

Funciona perquè així ho ha ratificat l’electorat, premiant el treball institucional i el treball a peu de carrer.

També és cert, que a aquells llocs on per diferents raons no va ser possible un pacte (per falta d’enteniment dels diferents actors, o per no compareixença d’alguns d’ells), el BLOC en solitari també ha funcionat. I els exemples que demostren eixe creixement són tants, que no m’entretindré ara a enumerar-los. 

No sóc un analista polític, sóc un treballador de la política que veu les coses des de dins (per tant, possiblement tinga una visió viciada). El que jo diga, doncs, no és més que una opinió personal, no especialment qualificada.

Amb esta coalició hem aconseguit tres fites històriques:

a)    Entrar a l’Ajuntament de València (sens un bon resultat electoral a la capital, les altres dues no hagueren estat possibles)
b)    Hem ratificat la nostra presència a les Corts, i com tercera força nacional (la qual cosa demostra el que deiem alguns, EU i nosaltres tenim electorats diferents. Si bé és cert, que més que probablement, sense la primera coalició els resultats actuals no s’hagueren donat)
c)     Hem aconseguit el primer diputat al Congrés de la nostra història com organització, i el primer diputat valencianista en 70 anys (per als puristes matisaré: el primer diputat valencianista triat per una llista valencianista, i triat pel país.)

Negar això seria negar la realitat. I qui vulga entendre això com una rectificació de les meues posicions, fa bé.

Una espineta clavada

De vegades, quan he manifestat orgànicament la meua preocupació pel futur del BLOC se m’ha recordat que estem millor que mai.

Bé, jo afirme que hi ha com a poc dues qüestions internes que han empitjorat substancialment respecte a fa anys, però com són internes les exposaré on toca.

Però és cert que tenim major implantació (territorial i en militància) que mai, més càrrecs públics que mai. De fet, ningú no discuteix que un dels principals actius de l’èxit de la coalició és precisament la fortalesa territorial i militant del BLOC. En això ningú no ens fa ombra, ni de bon tros.

Ara bé, dins de la coalició, per eixa vocació igualitària, hem minorat voluntàriament el pes que ens pertoca. Ara no ho critique, ho constate. És possible que això precisament haja donat major credibilitat a eixa pluralitat que sembla tan valorada. Que el logo siga més menut té una importància discutible, que cedim llocs de privilegi en les llistes (molt especialment al sud del país, on sembla que el BLOC siga minoritari al si de la coalició, quan no ho és en absolut) forma part de la mateixa estratègia de pluralitat...Tot això haurà de resoldre’s de la manera més proactiva i intel·ligent possible en els acords d’estabilitzió de la coalició. (Fins i tot és possible que siga més útil “no meneallo”).

Però també ens hem minorat en el missatge, i això em sembla més greu. Definim la coalició com valencianista, progressista i ecologista.

Amb major o menor grau, això ja definia al BLOC, per tant sembla raonable pensar que la definició no ha de incomodar al gruix de la militància. Això és tan cert, que només cal fer seguiment de les declaracions de la gent del BLOC (a les xarxes, a la premsa, en campanya, en la tasca institucional...) per vore que hem passat de dir que som “nacionalistes” a dir que som “valencianistes, progressistes i ecologistes”. Tinc poc a objectar.

Ara bé, quan escoltes amb atenció els actes unitaris, t’adones que eixa identificació ideològica en forma de trinca, només la manté en públic la militància del BLOC. Els nostres socis, les nostres sòcies, s’autodefineixen com progressistes (o d’esquerres) i/o ecologistes. No sentim assíduament que candidats i càrrecs electes dels partits col·ligats es definisquen regularment com valencianistes o nacionalistes.  Per tant, el discurs i la ubicació ideològica de Compromís que percep  la societat és que som un partit instal·lat més clarament en l’eix esquerra-dreta, que en el nacional. I sense queixar-me de la primera part, reclame correspondència per la segona. El nostre fet diferencial és la valencianitat. De la resta, hi ha més ofertes (tot i que pitjors) al mercat electoral. No ho hauríem d’oblidar.

I ara què fem?

Després de les eleccions valencianes, alguns representants del BES, amb lògica satisfacció, van intervenir en un Consell Nacional per recordar la paternitat de la idea. Fins i tot un d’ells, indissimuladament em mirava a mi (que seia al pati de butaques) i recordava que alguns havíem dit  que en lloc de muntar Iniciativa, els i les dissidents d’EU havien de vindre al BLOC. Deia el company, que això hagués estat un error, perquè l’èxit electoral es sustenta precisament en el fet de que Compromís va més enllà de l’estructura tradicional d’un partit a l’ús. Afirmava que això garanteix major pluralitat. I la pluralitat, per a la gent del BLOC, sempre ha estat, i ha de seguir sent, un valor irrenunciable.

Sembla raonable el que diu el BES.

Recentment, Monica Oltra en el Consell Nacional (no sé si li’n diuen així) d’Iniciativa, ha afirmat que cal superar l’estatus de Coalició.

No ho sé. Si el que vol dir és que cal consolidar-la, i fer-ho orgànicament, crec que té raó. Però hem de trobar la formula adequada, la que sense fer malbé eixa imatge de “pluralitat que supera la concepció clàssica d’un partit polític”, evite les tensions i refregues prèvies a cada contesa electoral. I les formes de resoldre això són plurals. Hem de triar pelgats la que millor s’adeqüe, no només a les formacions polítiques integrants de Compromís, sinó i sobretot, la que més puga adequar-se i satisfer al nostre electorat.

Amb certa freqüència s’ha acudit a l’exemple de CiU pel que fa a la relació estable entre dos partits. Bé, hui en dia, CiU és una Federació de partits, té un òrgan directiu comú, però el seus socis integrants continuen tenint els seus propis òrgans. I per arribar a este estatus actual, han aguantat 25 anys com a coalició. Amb tensions també, no ho oblidem.

Jo no dic que tinguem que mantenir-nos 25 anys com a coalició, és possible que puguem aprendre de l’experiència d’altres i saltar-nos algun pas...però amb prudència.

Prudència, perquè no podem restar immòbils davant la nova realitat sociopolítica, i hem d’assumir la responsabilitat que ens pertoca, però prudència perquè les presses, mai no han estat bones conselleres. 

Les coses tenen un temps, i unes formes. Anar lent et fa perdre oportunitats, anar ràpid et fa cometre errors.

Fem el que calga però fem-ho bé. No podem decebre el cabdal de confiança que ens ha prestat la societat valenciana. I ara assumiré un risc de futuròleg, la meua sensació personal, és que no hem acabat de créixer. Si ho fem bé, no hem acabat de créixer.
  
Què hem aconseguit?

Els resultats electorals ens avalen com la millor oposició.

Mentre continua produint-se el tradicional transvasament de vots entre el PSOE i EU, Coalició Compromís creix per si sola (cert que també per raons al·lòctones, no només conjunturals, sinó clarament estructurals) creant un espai propi, nou. En parlarem.

Però no és prou. He afirmat que podem créixer més. Com?

Hem de canviar el paradigma mental segons el qual a nosaltres ens va bé quan li va malament al socialisme. No és cert. La realitat és que al socialisme li va malament quan ens va bé a nosaltres. Mai ningú ha militat al valencianisme dient: “és la meua segona opció, jo realment sóc un socialista espanyol, però com el socialisme espanyol és incapaç de crear una oferta electoral creïble i sòlida, vote valencianisme una miqueta a contrapèl”. En canvi, si que coneixem desenes de persones que han votat al PSOE perquè, tot i dir-se (i sentir-se sincerament) compromesos amb el país, trobaven que no havíem estat capaços de bastir una oferta electoral creïble. Ara ho hem fet, i tornen. I més que en tornaran si sabem ser receptius.

Vull dir que davant d’això es poden fer dues coses, recriminar-los-hi que si hagueren estat amb nosaltres tot este temps, l’oferta electoral hagués quallat fa molts anys evitant així tantes renuncies i traïcions com ha perpetrat el socialisme al nostre país. O bé, i jo aposte per això, rebre’ls sense preguntar on han estat estos darrers 25 anys. D’un en un o de deu en deu. Electors i militants.

És una via de creixement segura, segura.

I hem de canviar un altre paradigma mental. També tenim una frontera electoral, tot i que molt menor respecte a l’anterior, amb el PP. Possiblement coste de vore a nivell nacional, però és més nítida a nivell local. En els pobles i ciutats on som vera alternativa de govern, o directament govern, rebem transferència de vot de gent que a les eleccions nacionals o a les estatals voten al PP. No propose que tinguem  que fer cap política d’acostament en esta direcció, dic que hauríem de procurar no espantar-los.

I finalment, hem començat a rescatar gent de l’abstenció, i hem incorporat nous electors que s’estrenen democràticament votant Compromís.

A tall d’exemple relataré una història real que ens va passar a Castelló a estes generals. Es va presentar per demanar ser apoderat un jove que ens va informar que no ens votava i que no ens anava a votar, perquè era pròxim als plantejaments abstencionistes del 15M, però que volia col·laborar amb nosaltres, que érem, després del seu plantejament abstencionista, la millor opció. Si se’m permet, ja està tendre, a les properes serà el suficientment madur com per votar-nos.
  
Què hem d’aconseguir?

Hem d’aconseguir com coalició allò que com BLOC hem aconseguit ja a molts municipis, que la gent comence a vore’ns com alternativa de govern.

El nostre objectiu ha de ser governar este país. Poble a poble, ciutat a ciutat, fins governar la Generalitat i tenir un pes important al Congrés i Senat i a l’Europarlament.

Eixe ha de ser l’objectiu principal. Això és lent (si ho fem bé, menys del que pot semblar) però és l’objectiu.

Un partit nacionalista (el BLOC ho és, i jo sóc del BLOC) i la coalició que pivota al seu voltant ha de tenir com vocació la governabilitat.

L’oposició és una gran oportunitat per a treballar pel país. Ho demostrem cada dia a les Corts, ho demostrem a les Diputacions de València i Castelló, ho demostrem a moltíssims ajuntaments arreu la geografia valenciana, ho demostrem a l’Europarlament i començarem en breu, a demostrar-ho al Congrés. (Jo mateix ho sé bé, gràcies a la meua experiència institucional.)

Però el govern és una oportunitat encara millor (també he tingut el privilegi d’experimentar-ho durant quatre anys).

Governar és la fórmula més ràpida, àgil i eficient de canviar les coses, de millorar les condicions de vida de la nostra gent. La millor forma d’influir en la sostenibilitat nacional (que jo sempre dic que inclou la l’econòmica, la social i la mediambiental, bàsicament, perquè eixe és el país i la societat que somniem i que volem construir).

I en eixa voluntat de governabilitat, el BLOC ha de jugar un paper primordial.

Vaig insistir moltíssim en la necessitat de que Enric Morera assumís el rol de Síndic de Compromís, no només per ser de justícia, sinó perquè pensava, pense i crec que ha quedat demostrat, que era qui millor podia assumir-l’ho de tot el grup parlamentari.

Perquè (estic intentant defugir la personalització, però crec que tothom entén el que intente dir) la potència del discurs opositor, de reformulació de l’ètica política que fa el nostre grup, amb veus plurals, és inqüestionable. Però eixa tasca indispensable de control, ens situa, ja ho he dit, com la millor oposició. Però això no et converteix directament en alternativa de govern.

La millor oposició no és la que fa enfadar més vegades al govern (per molt d’autocomplaença i cofoisme que això ens genere), sinó la que el fa canviar més vegades d’opinió.

I això demana un altre tempus, un altre tarannà, unes altres formes, un discurs més constructiu, més propositiu... I en això al BLOC som millors. Som els millors, curt i ras.

No podem oblidar, ho sé, que estem a l’oposició a quasi tot arreu, però tampoc no podem oblidar que no ens hi volem quedar per sempre. O sí? O alguns viuen millor a la contra?

El redreçament nacional (amb una societat més justa, amb una economia al servei de les persones, amb serveis socials i públics de qualitat, amb respecte mediambiental i un llarg etcètera) depén de nosaltres. No és una missió mística, és una responsabilitat política.

I això es fa des del govern.

Ara toca saber gestionar l’èxit, i començar a dibuixar escenaris futurs. Hem de ser alternativa de govern, cal que siguem percebuts com a tals. La percepció aliena arribarà quan internament preguem consciència de que eixa és la nostra vocació. I la percepció externa és el primer pas, indispensable pas, per convertir-nos realment en l’aternativa il·lusionadora.

I per això, Compromís ha d’amarar-se de la cultura política del BLOC, i això, encara està per fer. 

02 de desembre, 2011

"SENTIT COMÚ" - Levante-EMV. 03.12.11
























Alberto Fabra, que és un senyor Molt Honorable gràcies a la falta d’honorabilitat del seu antecessor al càrrec, recomana als seus que per estalviar quan dinen fora de casa demanen el menú del dia. Un redactor d’esta casa em pregunta què em sembla a mi. Doncs a mi em sembla bé, què volen que els diga!
Quan un treballador per imperatiu laboral ha de desplaçar-se lluny de casa i per tant dinar fora, sembla raonable que l’empresa li pague el dinar. Està a quasi tots els convenis. I en tots els convenis també, s’estipulen unes dietes. Apel·lar al sentit comú em sembla una falta de sentit comú, si em permeten el gir. Que no s’ha actuat amb trellat ni prudència és una obvietat tan gran, que ha d’intervindre el President del país per demanar que la seua tropa no abusen de la VISA.
El que caldria és limitar-ho reglamentàriament. Així evitaríem els abusos, els que en un dinar de feina aprofiten per demanar un vi que val més que els sou del xofer que seu a la taula del costat, i els que demanen al xofer que es desvie uns quants quilòmetres amb aquella excusa de que: “si hi ha camioners, és que es dina bé. O hi ha putes”, que ja hem vist el cas Emarsa.
Això és el que el grup municipal BLOC-Compromís ha demanat a l’Ajuntament. Regular eixes despeses. Quins límits de consum, si cal, han de tenir els telèfons públics, i qui n’ha de tindre. Un control dels viatges que fan els cotxes oficials. Volem saber qui el gasta i per anar on. També haurem de parlar dels dinars protocol·laris que fa l’Ajuntament. És evident que caldrà reduir-los, però és també evident que l’Ajuntament té unes mínimes obligacions en eixe sentit, i que per tant alguns d’eixos dinars i sopars de cortesia caldrà mantindre’ls. Allò que haurem de decidir és quanta gent hi ha d’assistir invitada, deixant la porta oberta a que si un Grup Municipal vol tenir-hi major presència, pague els coberts suplementaris, per exemple, amb les subvencions de diners públics que rep. Volem saber qui aparca en les places municipals dels aparcaments cèntrics, i algunes cosetes més.

Ho vam demanar el 5 d’octubre, i Miguel Ángel Mulet ens va negar la informació. Va dir que ens donaria algunes coses sí i altres no, perquè no es fiava de l’ús que poguérem fer-ne. Això ho diu el senyor que guardava les seues Vespes de col·lecció a dependències municipals. Com qui subscriu, amb el suport de la resta de membres de la junta de portaveus li va explicar que la seua opinió m’era del tot prescindible, el vam urgir a recopilar la informació. Han passat dos mesos, hem hagut de fer ús de la norma legal, concretament de l’article 17 del Reglament Orgànic Municipal que diu que tenen cinc dies per entregar la documentació. Així ho confirma el Secretari, i així també m’ho va ratificar el Sr. Alcalde qui em manifestà que no entenia el problema, perquè era obvi que teníem dret a rebre eixa informació en les condicions i terminis que el reglament estipula. Doncs res, l’amic Mulet que no afluixa.
Usa allò de “pensava que amb això en tindríeu prou”, “exactament què és el que vols?”, “ara que més et falta?” Ara? Ara Mulet? Em falta el que vaig demanar per escrit el 5 d’octubre, document del que guarde còpia firmada que en confirma la recepció, i document del que l'hi he hagut de fer dues còpies en dues ocasions, perquè ens convoca a reunions absurdes sense la documentació sol·licitada. L’home usa maniobres dilatòries esperant que jo em canse. En va.
l sentit comú que reclama el Molt Honorable Alberto Fabra, és el que li va faltar al nomenar a Mulet portaveu, en eixa successió pactada que no ha deixat content més que a l’Alcalde Bataller. I fins i tot este, comença a preguntar-se si Mulet no serà una herència enverinada, que està deteriorant la relació amb l'oposició a marxes forçades.