29 d’octubre, 2016

"PASSANT A LA PRÀCTICA" Levante-EMV 29.10.16


El dimarts passat, després de dinar, vaig agafar el cotxe i vaig baixar a Alacant. Uns dies abans m'havien convidat a un acte de partit. Em conviden a molts, i vaig als que puc, més bé a pocs, per manca de temps. A este, però, vaig dir sí, no diré que ulls clucs, sinó tot el contrari, amb la determinació de dur els ulls ben oberts, les orelles ben destapades, i tota l'atenció del món, perquè el tema em semblava més que interessant.
El grup de Compromís a la Diputació presentava #PlaObjectiva, i ho subtitulava "el temps dels pobles". Era una proposta de repartiment amb criteris objectius dels fons de la Diputació. Mentre vaig ser diputat provincial, i abans i després, he defensat i defense, que les diputacions necessiten un "model científic" a l'hora de repartir els fons, dividits en innombrables plans. Que s'ha d'acabar amb la discrecionalitat que és la porta del clientelisme, i de la corrupció. Els meus companys del sud resistent, han fet un treball fantàstic. Fantàstic de veritat. I que jo ara no sabré glossar en tota la seua importància.
Han construït una fórmula polinòmica per a què a primers d'any cada municipi sàpiga els diners que rebrà, sense haver d'anar a fer el pidolaire, o esperar un cop de sort, o les molles. Perquè segons relaten els nostres diputats, a Alacant, com a Castelló, tens finançament si eres del PP, cas contrari, dos espolsons com a molt. El Coeficient Democràtic, així li'n diuen, al patró d'inversió basat en factors democràtics, geogràfics, econòmics i socials, que s'actualitza cada any.
Població, a menys població més inversió. Superfície, a major extensió major inversió perquè necessita més manteniment; òbviament tenint en compte pedanies i entitats menors. Compta i molt, la situació social, les dades d'atur. Es premien els aspectes de responsabilitat social en relació als contractes d'obres, en els àmbits laboral, mediambiental, d'innovació qualitativa empresarial i empreses del territori. I a sobre, són els ajuntaments (amb els seus càrrecs elegits per sufragi universal) els qui trien els projectes, i la Diputació (amb els seus càrrecs elegits indirectament per la partitocràcia) es reserven només la coordinació. Una aposta clara per la justícia redistributiva i la democratització de les decisions.
Això, clar, per fer justes i útils unes institucions de les quals continuem qüestionant-ne la seua utilitat. No perquè la feina que fan, no siga important, que ho és i molt, sinó perquè eixa feina de compensació de diferències, i de donar suport als més menuts, d'ajudar a prestar serveis públics que per la capacitat econòmica algun municipi no pot prestar; la podria fer perfectament la Generalitat. Des de cada Conselleria.
Quan jo he explicat això, alguna gent ha dit de seguida que "la província de Castelló es quedaria sense res". Sempre he retrucat que és que les províncies també sobren, però sobretot, que això era tan senzill com fer a les Corts (i si cal incloure-ho a l'Estatut) una llei d'inversions i actuacions, absolutament territorialitzades que tingueren presents una sèrie de paràmetres... De l'estil dels que proposen els companys d'Alacant. Són estes les coses que et fan feliç. Poder demostrar amb fets el que dius en la teoria.  
I saben què? També estava feliç de sentir-los perquè just esta mateixa setmana, el Servef del que en sóc Secretari General, publicava les ajudes a la contractació, amb un model nou. Fins ara, s'exigia un mínim de 200 aturats de llarga duració per tal que els ajuntaments es pogueren beneficar del programa, el que deixava fora desenes de municipis menors, per no tenir suficient massa crítica, per així dir. Esta nova ordre no. Per això ha permés que es beneficien especialment els pobles més menuts. Tots els que s'han presentat tenien garantida la contractació de, si més no, una persona. Hem multiplicat per 4 els fons, i hem canviat les bases. Les hem fet més democratitzadores, i les hem pensat per beneficiar als més menuts. Un poc com proposa Compromís per a les diputacions. I que ho fem des del Consell, demostra, que ja no són les diputacions les úniques que poden preocupar-se dels municipis més menuts. Dissabte a Cinctorres, en un acte de pobles d'interior organitzat per la FVMP, vaig poder constatar la satisfacció de desenes de municipis. Per això sempre he dit que agraisc molt a Levante que em deixe escriure... Però que on de veres vull escriure és al Diari Oficial de la Generalitat, o al BOP. A la premsa expliquem el que fem, als diaris oficials, canviem el món. A poc a poc.

22 d’octubre, 2016

"UN CAFÉ AMB PREMSA" Levante-EMV 22.10.16


Estos anys que he estat portaveu del meu grup a l'ajuntament o a la diputació, i el poc més d'un any que a més a més ho he estat del Govern Municipal, ha servit per a teixir una relació molt pròxima amb la premsa local. Igual que els periodistes han vist passar molts regidors i regidores, jo he vist també molts becaris esdevindre redactors, molts professionals canviar de mitjà, i massa, per a dolor de tothom, quedar-se sense feina.
Amb molts d'estos professionals espere seguir mantenint relació, al cap i a la fi, han estat molts anys, i en alguns casos s'han creat complicitats. Complicitats que ara que no interferiran en els nostres respectius treballs, espere puguen continuar.
El cas és que ara, en canviar de feina i de ciutat partisc de zero. La meua relació amb els mitjans de València és gairebé inexistent. La relació amb la premsa color sèpia, la de les xifres, també, perquè mai no m'havia ocupat directament de qüestions d'economia.
És de veres també, que ací la cosa és diferent. Per la dimensió de la ciutat, per l'especialització del que he de fer, per la quantitat de focus informatius que hi han oberts a la ciutat seu de les institucions nacionals valencianes, i perquè el meu rol ha de ser també més discret. Encara no sé exactament com de discret. Però lògicament el focus mediàtic es desplaça a altres actors molt més importants. Jo ací sóc de repartiment. Era la idea. M'està més que bé.
En tot cas però, sembla que la meua curiositat professional per la premsa especialitzada en economia, o la que fa allò que se'n diu «política valenciana» (com si la política que es fa a l'ajuntament de Castelló fos bielorussa!), coincideix amb la curiositat professional que tenen per la meua persona. O millor, per la persona que ocupa la Secretaria Autonòmica.
És per això que l'altre dia un mitjà de la ciutat em va convidar a un desdejuni col·loqui, sense micros, sense bolis, però amb bon café, amb croissants i amb suc de taronja de la terreta. Remarque que era sense micros ni bolis, perquè era per a coneixer-nos, realment. I el format em semblà amable i intel·ligent. Clar que van fer preguntes, i no poques. Sobre per quina raó venia a fer-me càrrec d'una àrea complexa quan era Vicealcalde de la meua ciutat, com havia trobat la secretaria, el personal, el pressupost. Quines idees podia aportar jo. Quin era el pla de treball. Quina valoració feia de les xifres d'atur. Per quina raó pensava que el comportament era diferent a Castelló que a Alacant, per exemple. I també algunes més «indiscretes» o «compromeses», clar, sobre els budells del govern o del meu partit... En fi, supose que preguntes molt similars a les que em podrien fer els periodistes de Castelló si el meu viatge polític hagués estat a la inversa.
Tot això per dir que cada vegada tinc més gola avall, que en un intercanvi de preguntes i respostes, no és només el que respon qui dóna informació. Les preguntes tenen subtext, tenen background que se'n diu ara. En funció del mitjà la mateixa pregunta pot tenir matisos diferents. En funció del periodista també, clar, però jo ja sé per quina raó dic que en funció del mitjà. I vostés també ho saben.
una altra cosa que vaig aprendre va ser com són les xarxes de distorsionadores. En tots els sentits. Una vegada ja vaig escriure sobre el risc particular de confondre el que passa a les xarxes amb la realitat, perquè a les xarxes ens relacionem amb qui volem. Però de gent n'hi ha més. Molta més. I contra més llunys estan eixes persones geogràficament, emocionalment, ideològicament... Més difícil és que t'hi relaciones. Per la qual cosa els nostres telelines, els nostres murs, tenen una tendència a l'endogàmia que els fan perdre tota fiabilitat com a termòmetre social.
I afegiré ara, que també la imatge que projectem està profundament distorsionada. Tant l'equip de premsa de Conselleria, com estos periodistes amb qui vaig compartir desdejuni, esperaven de mi masclets dialèctics constants. Com si la meua vida pública fos una traca sense fi. Em van recordar quatre o cinc piulades meues, els vaig recordar que en duc més de 39.700. És com allò de què quan assenyales la lluna, alguns miren només el dit. Aquell maleit dit.

15 d’octubre, 2016

"EL PRIMER COP" L2vante-EMV-16.10.17


Dilluns compareixeré a les Corts per primer cop. Una compareixença demanada per grups parlamentaris per explicar quin és el pla de treball de la Secretaria Autonòmica per als mesos vinents.

Ací el perfil polític és molt més baix. Hi ha molta gestió i poca política. I ja m'està bé. Vivia els darrers mesos una intensa exposició pública fent de regidor delegat de diverses àrees, portaveu del meu grup, i especialment fent de portaveu del Govern, en plens i en les rodes de premsa setmanals. No me'n queixe que era voluntari, només ho explique.

Tot allò restava moltes hores a la gestió de les àrees delegades, però ho intentava compensar amb horaris irracionals. Ací la cosa és un poc diferent (els horaris no massa). Hi ha molt de temps dedicat a la gestió. L'àrea ho exigeix, el pressupost també. Una part del temps es dedica a actes de representació (també passava allà, però sobretot en caps de setmana i festius). I poc, de moment molt poc, a la política.
Per això confesse un cert neguit davant la compareixença del dilluns. És un format nou per a mi, un espai nou, un repertori humà desconegut, i una temàtica (les meues noves competències) en la que porte imbuït, submergit i capficat d'ençà que em vaig incorporar... Però és que encara no fa ni un mes d'això.

Hi ha tres coses que m'han cridat poderosament l'atenció en canviar d'administració. La primera la dimensió mastodòntica que té tot això. Només al Servef, i sense comptar Invasat o altres, hi ha en l'organització que encapçale, vora 150 treballadors públics més que en l'Ajuntament de Catelló. També només al Servef, disposem d'un pressupost que dobla el de l'Ajuntament. Però... Sempre hi ha algun però. La plantilla està fortament precaritzada. Tenim sense cobrir moltíssimes places, i més del 50% del personal és interí. Durant anys s'ha deixat deteriorar la situació interna del servei públic d'ocupació, per tal d'afavorir les companyies privades. Això va fer que l'any passat la UE considere seriosament retirar una ajuda de 80 milions d'euros. Només després de llargues negociacions i posteriors inspeccions, es va aconseguir garantir-ne 50, i ara haurien de confirmar-ne 40 més.

Al mateix temps s'ha aconseguit que algunes importants empreses valencianes que havien abandonat el Servef com servei de mediació, hagen tornat. Tenim la millor base de dades que existeix, i gràcies a l'esforç de la gent que treballa a la casa, i a la nova orientació que el nou Consell li ha donat, han recuperat la confiança.
Però una de les coses que més glaçat em va deixar en incorporar-me va ser el nul nivell de tecnificació administrativa. Vull dir. A Castelló els documents viatgen en xarxa, es signen telemàticament. Això vol dir molta més velocitat, i moltes menys possibilitats d'error. Ací no, ací cada matí quan arribe em trobe un grapat de portafirmes i de carpetes, plens de documents que he de signar. D'un a un, manualment. Un sistema informatitzat, permetria, com a Castelló, llegir la informació i un cop comprovat que hi ha 23 expedients idèntics en els quals només canvia el nom del beneficiari, posaries 23 creuetes al quadrant de la pantalla, i amb la targeta electrònica i el codi, d'una tacada les signaries les 23. Ací no. Ací d'una a una. Manualment. Com si fóra Sant Jordi i hagués publicat un best-seller! La quantitat de temps que es perd, és proporcional a la quantitat d'erros que es poden cometre. Un desgavell tot plegat.

Dilluns explicaré el pla estratègic de la Secretaria Autonòmica, i tots els programes d'ajudes i formació que en depenen. I els acords amb Universitat per ajudar-nos a diagnosticar de forma científica, que ací feia anys que anàven sumant ocurrències i sense cap projecte formal. En un any s'ha fet molt, i en la direcció correcta. Perquè sent cert que nosaltres no som qui crea ocupació, no és menys cert que som peça clau dins del Consell en la cerca d'un nou model productiu.

Nosaltres amb la inspecció del treball, amb la formació, i amb la intermediació, hem d'aconseguir que els llocs de treball que es creen, siguen segurs i de qualitat. Així està sent. En el darrer any s'han creat 50.000 llocs de treball... Però queda molt, moltíssim per fer. El dilluns explicaré algunes de les novetats, ja els diré com m'ha anat. 

13 d’octubre, 2016

LAUDATIO DE TONI ROYO, VALENCIÀ DE L'ANY 9 d'octubre del 2016

Senyores i senyors.

El passat 9 d'octubre, data comunament acceptada com la de la fundació del Regne de València, per voluntat del Rei En Jaume, vaig pronunciar el meu primer discurs com Vicealcalde, coincidint amb la meva condició de President de la Fundació Huguet.

El passat 8 de setembre, vaig pronunciar en aquesta mateixa trona la meva darrera intervenció institucional com Vicealcalde. Aquell dia, commemoràvem el naixement de la nostra ciutat, amb el privilegi de trasllat atorgat a Lleida, pel mateix Rei en Jaume. Ho vam commemorar amb l'agermanament entre ambdues ciutats.

No tots els països tenen un aniversari a celebrar. No totes les ciutats en tenen un tampoc. Que nosaltres en tinguem dos i que el nexe comú siga el Rei En Jaume, subratlla la valencianitat de Castelló, i ens recorda orígens i història. I em serveix avui a mi, com a fil conductor per aquesta laudatio.

No sé si sap el Patronat l'honor que m'ha fet, no sé si poden copsar l'emoció que em produeix, tornar a aquesta trona i fer-ho per explicar alguns dels mèrits, de qui per unanimitat vam triar com Valencià de l'Any. El Sr. Antoni Royo Pérez.

No cal ser especialment despert per a adonar-se que entre tots dos aniversaris, el de la ciutat i el del país, hi ha ferms lligams.

La voluntat d'un Rei, la relació de pertinença, i ben evidentment, la llengua. La llengua comuna. "Lo més bell catalanesc del món".

Però en el meu imaginari personal (i crec que en el de bastants més persones) hi ha un tercer nexe d'unió, i és la persona del guardonat, Toni Royo.

Els confessaré que a la primera persona que li vaig sentir argumentar amb solvència la conveniència d'agermanar Castelló amb Lleida, va ser a ell. I d'això en fa alguns lustres.

Qui ens havia de dir a cap dels dos que seria jo que com regidor d'agermanaments qui ho proposaria al Govern i a la Corporació?

Qui ens havia de dir, que aquell seria el meu darrer acte públic com Vicealcalde? De fet... Qui ens havia de dir que jo seria algun dia Vicealcalde!

Qui ens havia de dir, que seria jo qui en condició de President de la Fundació Huguet, el darrer document que signés seria la comunicació oficial del guardó de Valencià de l'Any, al Sr. Antoni Royo?

Qui ens ho havia de dir al Dadà, eh Toni?

Qui ens ho havia de dir a l'Espigol, o al Mow mentre dibuixaves sumeris de forma quasi compulsiva?

Qui ens ho havia de dir en les llargues orxates d'estiu a la Plaça de la Pau, o en visites de rampa i fuig al Secretariat, quan compartia seu precisament amb la Fundació Huguet?

I és que són molts anys Toni. Dècades. Assumim que són molts anys.

Jo sóc de la generació a la qual quan li pregunten "abans de la Viquipèdia què fèieu", contestem: "li preguntàvem a Toni Royo".

Toni Royo ha estat introductor i padrí, per així dir, de generacions senceres de valencianistes. Enamorat del país i de la llengua, ha posat tot el seu interés, tots els seus esforços en la defensa d'aquesta llengua i d'aquest país.

Toni Royo, l'activista polític, en els moments de prohibicions i detencions. D'actes que hui semblen gairebé puerils, i que en els setanta (quan el vaig conéixer) tenien alguna cosa de romàntic, i fins i tot d'heroic. L'activista que mai no ha volgut cap protagonisme, i que sempre ha estat el primer a arribar i preguntar "què puc fer"?

Toni Royo, l'activista lingüístic. Que forma part de la recuperació social de la llengua. Des del seu treball a Acció Cultural del País Valencià, o als Casals, però sobretot, del dia a dia. Traduccions, revisions de textos, classes, campanyes... Recorde l'eslògan d'una d'elles, que podria ser el lema del mateix Royo: "Perquè no en la nostra llengua?"

Toni Royo, erudit de la meta història del nacionalisme polític valencià, del cultural. No hi ha manifest, no hi ha campanya, no hi ha acte reivindicatiu en els darrers 40 anys, on no hi haja jugat un paper protagonista Toni Royo. Alerta, sempre des d'una gran discreció. Toni és home de fogons, d'arremangar-se, de trepitjar el territori, però sempre en un segon plànol, cedint protagonismes.

I d'això n'és bona prova el Toni Royo escriptor, que signa com Jordi Querol, com si amagant-se darrere d'un pseudònim no poguérem saber de la seva particular passió romanesa, pose per cas, o de la seva vocació didàctica.

Toni Royo és un personatge fascinant.

El col·leccionista de xapetes i de tortugues.

Jo tinc a casa una tortuga, que és la mascota de la meva filla. És una tortuga de terra. Observant-la he aprés algunes coses. No són molt ràpides, és cert, però tenen la determinació d'anar on volen anar, i no les atura cap obstacle. "Closqueta", la nostra tortuga, té el costum de clavar el cap contra tot allò que li puga barrar el pas, i amb paciència i força empeny. I torna a empènyer. I quan sembla que ja no pot més, continua empenyent fins que l'objecte es desplaça els mil·límetres suficients per a poder seguir camí.

Les tortugues mai van massa lluny de sa casa, perquè la porten sempre a sobre. La seva protecció es tancar-se al seu propi espai, per esperar que escampe. I això les fa fortes i inexpugnables.

I jo crec que tot això Toni ho sap.

Els amics hem fet moltes bromes amb la col·lecció de xapetes de Toni Royo. I ell sempre ens reclama que quan anem de viatge fora pensem a portar-li'n alguna.

Però jo sóc dels que pensa que tot el que fem és també allò que som. I encara que mai no li ho havia dit, sempre he pensat que la col·lecció de xapetes és també una metàfora del seu activisme.

Una botella tancada no serveix per a res. Una botella oberta és una oportunitat. Un esclat efervescent de bambolles. Apaivagar una sed persistent. Un sabor, una olor...

Personalment li dec a Toni Royo una part del meu interés per la història del País Valencià, una part de la militància en favor de la llengua, una part de la vocació de canviar el món des de la política... I crec que com jo, un parell o tres de generacions de valencianistes d'aquesta ciutat. Com a poc d'aquesta ciutat.

I ja em disculparan si la metàfora és grollera, però crec que en aquelles llarguíssimes sessions que abans recordava...al Secretariat, al Mow, a la Pau, a L'Espigol... Toni Royo ens destapava com si fórem botelles. No ens alliçonava, no ens modelava, no ens adoctrinava, només ens convidava a pensar. A destapar el cap, i a deixar eixir les bombolles. I després... Que cadascú fos el que volgués. Un refresc ensucrat, una beguda amarga o un suc de fruites tropicals.

Crec que era això, i tampoc no li ho havia dit mai.

Toni Royo és un personatge improbable en un país que no acaba de voler ser i en una ciutat que no assumeix del tot la seva valencianitat. I per improbable, irrepetible. I per irrepetible, imprescindible.

Avui, com membre del Govern Valencià, he estat al Palau de la Generalitat, on entre a altres persones, se li ha fet un reconeixement al Professor Joan Francesc Mira. Possiblement l'intel·lectual valencià viu, més important i prestigiós. I aprofite per a dir, ciutadà de Castelló des de fa dècades, i a qui potser ja van sent hora d'anar pensant a fer-lo fill adoptiu de Castelló.

Premiàvem el registre més culte del valencianisme. I em sembla necessari i justificat.

Mira també va ser en el seu moment Valencià de l'Any, com Fuster, Sanchis Guarner, Estellés, Germà Colon, Miquel Peris, Enric Valor, o Matilde Salvador...

Premis justos i merescuts... Però saben que? Molts d'ells serien absolutament desconeguts si no hi hagués hagut al país una xarxa d'activistes, de valencianistes de peu en terra, de tastaolletes i manifassers, de treballadors manuals del valencianisme cultural, d'enamorats de la llengua, que han dedicat a la seva vida a conrear la nostra cultura, i a alguns de nosaltres.

Vull acabar, Toni, mirant-te als ulls per donar-te les gràcies. En nom meu, i en nom d'algunes generacions de valencianistes que ho som en part per tu, i que mai abans havíem tingut l'oportunitat de dir-ho en públic, i davant de tanta gent. Gràcies per tant.

Amb tot, crec que la millor definició de Toni Royo l'he sentit en boca del Sr. Manuel Roses, Secretari de la Fundació, qui, jo diria que amb certa admiració, va dir un dia alguna cosa semblant a: "Toni Royo és com un d'aquells romàntics del segle XIX, amb capacitats i talent que el podien haver fet historiador, catedràtic, però que va decidir viure de forma més precària per dedicar-se a un apostolat, per dedicar-se a construir el país que vol". I jo afegiré que és també és el que jo vull.

I és precisament això, Toni Royo, el que et fa gran. El que fa que per unanimitat, la Fundació Huguet considere que has d'ampliar la nòmina honorífica dels Valencians de l'Any.


Enhorabona.

08 d’octubre, 2016

"NO ARRIBEM A FI DE MES" Levante-EMV 08.10.16


Jo no atresore la sapiència econòmica del catedràtic Francico Pérez, que en nom del Comité d'Expert va explicar amb gran solvència el dèficit fiscal que patim al país. Ni tinc viscudes les recurrents, tot i que ben il·lustratives anècdotes, del President Puig, que evidencien no només el dèficit, sinó el profund desconeixement (fill del despreci o del desinterés) de la realitat econòmica valenciana, referida a la seua relació amb l'estat. Menys encara sóc capaç d'humanitzar les xifres, com poèticament (i per això resulta d'una contundència insospitada) sap fer la Vicepresidenta Oltra.
Tots tres, junt al President de les Corts, Enric Morera, que introduí l'acte, participaren en l'escenificació que la societat valenciana, encapçalada pel seu Consell, va dur al Círulo de Bellas Artes de Madrid, dimecres passat. Hi era el Govern en ple. Consellers i Secretaris Autonòmics. Representants plurals d'una societat civil que és plural. Els síndics a les Corts dels partits del Pacte del Botànic. Una nodrida representació valenciana del Congrés i el Senat, que abastava des de Ciudadanos a Podemos, passant, clar, per Compromís i PSOE. Només hi va faltar el PP. El PP és un partit singular, de vegades falta i sovint sobra.
La seua portaveu, la Sra. Bonig va preferir anar a parlar amb el Ministre Montoro, per a contraprogramar. Ho han fet més vegades. La deslleialtat institucional és marca de la casa. Tenen una exasperant tendència a la metonímia, i usen el Govern com si fos el partit, i el partit com si fos el Govern. Bonig anunciava una pluja de milions que segons ella el Consell amagava. Mentia. Era el FLA, el de sempre. I de fet, les condicions que exigeix un Montoro en funcions fa que siga gairebé impossible d'aconseguir. Però vaja...ells al seu univers paral·lel, tot això ho troben normal.
Esta mateixa setmana, al Congreso, es va tornar a debatre (dia de la marmota) la reforma del nostre estatut, que entre d'altres coses pretén lligar el finançament i les inversions, a un criteri tan objectiu (no dic que siga l'únic) com la població. La senyora Bonig, junt amb Fran Ferri de Compromís i Manolo Mata del grup socialista, va ser l'encarregada de defensar la postura del PP. I va dir coses amb trellat, va reconéixer el mal finançament...el que no va dir és que era culpa bàsicament, del seu partit. El que no va dir, és tot el que li va haver de retraure després el valencianista Joan Baldoví. Com que el Consell del que ella formava part, no esmenava aquells pressupostos que durant anys ens empobrien. I li va recordar més coses... Que la precarietat econòmica del país té molt a vore amb la cruel discriminació financera amb la que ens tracta l'Estat, però també amb la pèssima gestió dels governs valencians en època del populars, i al règim de cleptocràcia que s'havia instal·lat a les institucions governades pel partit de la Sra. Bonig.
A Madrid es va explicar, que amb els 1.325 milions que deixem de recuperar (que no se'ns oblide que son nostres, que els ha generat la nostra economia, que no és cap favor, que és justícia!), podríem fer cada any 7 plans d'ocupació per a 560.000 joves aturats, 3 hospitals i mig com el de La Fe, o 265 escoles o instituts nous, huit per comarca, acabant així amb els barracons.
Segons els experts del propi Ministerio, rebem aproximadament un 7% per baix de la mitjana espanyola. No es tracta de fer guerra de territoris, però hi ha 25 punts de diferència entre la millor i la pitjor finançada. Poca broma.
Nosaltres, que ara mateix tenim una renda per capita 12 punts per davall de la mitjana, enlloc de rebre la solidaritat dels qui estan millor, som contribuents nets. Paguem les carreteres buides, les escoles ben dotades, les 35 hores de jornada laboral, els Auditoris, i el que se'ls puga ocórrer, als altres, mentre l'AP7 continua sent de pagament, no tenim rodalia a Castelló, ni tren de la costa, no hi ha corredor mediterrani... El finançament que rebem només cobreix el 76'6% del cost dels serveis bàsics (educació, sanitat i benestar social).

A l'acte hi hagué una gairebé nul·la representació de la «la Villa y Corte». No els interessa escoltar-nos. Ens ignoren. I amb la falta d'educació que el caracteritza, el Secretari d'Estat Beteta, referint-se a l'acte de dimecres, encara té la barra de dir: "Yo no atiendo a mítines, que vengan a mi despacho y nos den papeles". Perdonen el to escatològic, però el paper que l'agafe ell, perquè se'n pot anar allí on vostès pensen i li pot fer falta quan acabe.

06 d’octubre, 2016

"POSANT L'ACCENT ON TOCA" - www.diarivalencia.com- 07.11.16


Veig que els acadèmics de l'Institut d'Estudis Catalans ha decidit que hi ha més de cent accents diacrítics que han passat a estar en estat crític. A l'UVI dels signes de puntuaciócap a la desaparició.  Jo de llengua estic a nivell usuari, així que no entraré en disquisicions respecte a si calia o no esta mesura. Servien per a diferenciar paraules d'idèntica morfologia... Doncs ara ja no les diferenciarem. Pel context, em diran. Doncs sí. Però la titla no molestava. Així que supose que les fan desaparéixer per simplificar l'ortografia i facilitar-ne l'aprenentatge. Bé està. L'anglés, o l'italià, per exemple no en tenen i la gent s'entén.

N'han salvat, però, alguns pocs. Per exemple el de la paraula déu, de deïtat. Recorde quan al  curs 1969-70, i d'amagatotis, vaig estudiar a Lo Rat Penat (abans que Lo Rat Penat es convertís en Batman). El professor ens feia dictats, i sempre se'm quedà a la memòria una frase: "Déu em deu deu pessetes". No han gosat plantar-li cara a déu, i el seu accent es queda. Ara bé, en les paraules compostes, cau. En un article que vaig llegir, expliquen que Marededéu, així tot junt, referint-se a una figura, el perd. He d'inferir doncs, que pretenen que jo deixe de ser Nomdedéu per a ser Nomdedeu. I que ara els castellans recalcitrants i sense gràcia en lloc de dir-me Nombre de Dios, em podrien dir Nombre de diez; per la confusió. Veges tu quina bestiesa. En el cas concret del meu cognom, si més no, no els hi pense fer cas, i ja em perdonaran els acadèmics.
Per cert, són acadèmics? Els acadèmics ho són d'una acadèmia. Si són membres d'un Institut, no sé si no s'haurien de dir institutrius...o vés saber. Que l'etimologia i jo fem vides separades.
Bé tant se val com es facen dir. No fa al cas. El que jo volia dir és que esta és una notícia que ha passat del tot desapercebuda per a la immensa majoria de mitjans valencians. Simplement, perquè a eixa escandalosament gran majoria, tot simplement, no els afecta. Són mitjans en castellà.
Este és també un dels grans dèficits del país. Mitjans en la llengua pròpia. Anem molt justets de ràdios, no tenim televisió (encara no tenim televisió, ja no tenim televisió), i de mitjans escrits ben poca cosa. Es poden comptar amb els dits de la mà del llenyater de l'acudit.
Des del Consell (i crec que esta serà la primera vegada que escric del Consell en primera persona, recent com és la meua incorporació), i concretament des de l'àrea d'educació que dirigeix el Conseller Vicent Marzà, hem presentat fa no res, un avantprojecte de decret sobre l'ús del valencià (i el castellà i l'anglés) en l'educació. El debat és viu, perquè els que ens estimem la llengua sabem que cal eixe esforç d'imaginació, talent, atreviment i seny, per posar en marxa un sistema nou, ja que l'actual ha assolit el seu sostre, i no és precisament elevat pel que fa a l'ús del valencià.
Però que ningú no s'enganye, malgrat tot, és precisament a l'educació on el valencià gaudeix d'una salut menys precària. La nostra llengua, amb accents diacrítics o no, necessita un impuls social en tots els àmbits. Les coses que fem, pensem i diem, poden i han de ser explicades també en valencià. Com a poc també en valencià.
Si l'aparició d'un mitjà de comunicació sempre és una bona notícia per a la salut democràtica, pel que té d'aliment de la pluralitat; que el mitjà siga en valencià és un una doble i excel·lent notícia. Per això salude l'aparició de Diarivalencià.com, i li desitge llarga vida i talent i rigor informatiu. Jo sóc dels que ho vol tot. No em conforme amb un bon producte en castellà. No em conforme en un mal producte en valencià. Vull un bon producte en valencià, que ens informe, i que pose l'accent on toca. I segur que amb eixa voluntat neix el nous diari. Enhorabona. Ens anem llegint.

01 d’octubre, 2016

"MILK SNATCHER" Levante-EMV 01-10-16

L'altre dia a les Corts va intervindre la portaveu popular, la Sra. Bonig, que viu en un constant estat d'excitació nerviosa, que faria impossible una paròdia d'ella, perquè la base de la paròdia és la sobreactuació...i no es pot sobreactuar allò que ja ve sobreactuat de sèrie.
La portaveu (tot i que ací quasi que li escau millor el terme sud-americà de «vocera»), feia un munt d'escarafalls perquè el Consell havia mostrat la seua voluntat de fer una banca pública. Això, l'amic Illueca ja ho ha explicat reiteradament des del IVF, així que no hauria de sorprendre a la popular. Però ella, donada a la teatralització i als excessos movia els braços com qui ajuda a aterrar a un Boing 747 al mateix temps que s'espanta les mosques; i feia cares i rialles sardòniques mentre repetia com un mantra: «un banco público, un banco público, como en Venezuela»
I clar jo no puc evitar pensar en el Banco de España, que és la banca pública, que fa les funcions de banc central. I no sé jo si s'entén gaire eixa relació banc públic-Veneçuela que fa la Sra. Bonig. Banc d'Espanya, per cert, que com en una metàfora del país, va intervindre el Banc de València. Com Montoro ens intervé en funcions cada dia. I ella calla, perquè sap que Montoro ho fa perquè els governs del PP, van deixar un bony a la societat valenciana, que costarà molt de resoldre. Ho sap perquè ella hi era.
Però vaja, ja li ho va arreglar bé el síndic de Compromís Fran Ferri, recordant-li els milers i milers d'euros públics que van anar al rescat de la banca privada i dels que no en tindrem retorn, ni noticia. I això com deia Ferri, no va passar a Corea, va passar ací fa quatre dies, amb el govern del partit de la Sra. Bonig.
A mi la portaveu em sembla una troballa. Ho vaig dir el primer dia. Cada cop que obre la boca escenifica com si pronunciés una rèplica dels celebre discurs de Lincoln a Gettysburg. Però Bonig no fa discursos, fa arengues. Com Patton al Tercer Exercit l'any 44. Bonig en les seues intervencions no es dirigeix al Consell, ni tan sols a la societat valenciana, es dirigeix a les bancades populars, que s'exciten amb els seus crits i les seues impostures. Arenga a una tropa deprimida, per intentar que mantinguen el pols. 
És possible que Bonig vulga motivar el seu equip. Hi ha moltes experiències en este sentit. Aquell vídeo, amb la música que Hans Zimmer i Lisa Gerrard van escriure per a Gladiator i que Guardiola va fer vore al seu equip abans de guanyar una Copa d'Europa. O la pel·lícula Sopa de Ganso, que el popular Blasco va fer projectar al seu grup parlamentari després d'unes jornades. Jo crec que tal com està el pati, la vallera Bonig, hauria de projectar el Show de Monleón, segur que amb aquell mític «a guanyar diners» les files populars es sentiren molt reconfortades. 
Vaig llegir unes declaracions de la Senyora Bonig en les que afirmava que li agradava que la compararen amb Margareth Thatcher. Falta vore que en pensaria la Sra. Thatcher de la comparació! Però bé, a mi m'ha dut a recordar els orígens governamentals de la britànica. Va ser Edward Heath qui la va nomenar Ministra d'Educació i Ciència. 
Només arribar al ministeri va desenfundar les tisores i començà els retalls en educació, arribant fin i tot a suprimir el la llet que històricament es donava als alumnes d'entre 7 i 11 anys. Això va desencadenar una onada de protestes polítiques i socials de gran magnitud, i li valgué el sobrenom de «lladre de llet». Feien un verset, "Margaret Thatcher, Milk Snatcher". A mi personalment no m'agradaria que em compararen amb algú així. Però clar, parlem de la líder del PP de CIEGSA, aquella empresa instrumental creada per Conselleria i que va significar un deute per a la Generalitat de 1.685 milions i més de 1.000 milions de sobrecostos. Vaja, com si hagueren robat 1.250.000 litres de llet a preu de supermercat. 

Així que igual sí, igual la comparació amb Thatcher no és tan descabellada...