El dimarts passat, després de dinar, vaig agafar el cotxe i vaig baixar a Alacant. Uns dies abans m'havien convidat a un acte de partit. Em conviden a molts, i vaig als que puc, més bé a pocs, per manca de temps. A este, però, vaig dir sí, no diré que ulls clucs, sinó tot el contrari, amb la determinació de dur els ulls ben oberts, les orelles ben destapades, i tota l'atenció del món, perquè el tema em semblava més que interessant.
El grup de Compromís a la Diputació presentava #PlaObjectiva, i ho subtitulava "el temps dels pobles". Era una proposta de repartiment amb criteris objectius dels fons de la Diputació. Mentre vaig ser diputat provincial, i abans i després, he defensat i defense, que les diputacions necessiten un "model científic" a l'hora de repartir els fons, dividits en innombrables plans. Que s'ha d'acabar amb la discrecionalitat que és la porta del clientelisme, i de la corrupció. Els meus companys del sud resistent, han fet un treball fantàstic. Fantàstic de veritat. I que jo ara no sabré glossar en tota la seua importància.
Han construït una fórmula polinòmica per a què a primers d'any cada municipi sàpiga els diners que rebrà, sense haver d'anar a fer el pidolaire, o esperar un cop de sort, o les molles. Perquè segons relaten els nostres diputats, a Alacant, com a Castelló, tens finançament si eres del PP, cas contrari, dos espolsons com a molt. El Coeficient Democràtic, així li'n diuen, al patró d'inversió basat en factors democràtics, geogràfics, econòmics i socials, que s'actualitza cada any.
Població, a menys població més inversió. Superfície, a major extensió major inversió perquè necessita més manteniment; òbviament tenint en compte pedanies i entitats menors. Compta i molt, la situació social, les dades d'atur. Es premien els aspectes de responsabilitat social en relació als contractes d'obres, en els àmbits laboral, mediambiental, d'innovació qualitativa empresarial i empreses del territori. I a sobre, són els ajuntaments (amb els seus càrrecs elegits per sufragi universal) els qui trien els projectes, i la Diputació (amb els seus càrrecs elegits indirectament per la partitocràcia) es reserven només la coordinació. Una aposta clara per la justícia redistributiva i la democratització de les decisions.
Això, clar, per fer justes i útils unes institucions de les quals continuem qüestionant-ne la seua utilitat. No perquè la feina que fan, no siga important, que ho és i molt, sinó perquè eixa feina de compensació de diferències, i de donar suport als més menuts, d'ajudar a prestar serveis públics que per la capacitat econòmica algun municipi no pot prestar; la podria fer perfectament la Generalitat. Des de cada Conselleria.
Quan jo he explicat això, alguna gent ha dit de seguida que "la província de Castelló es quedaria sense res". Sempre he retrucat que és que les províncies també sobren, però sobretot, que això era tan senzill com fer a les Corts (i si cal incloure-ho a l'Estatut) una llei d'inversions i actuacions, absolutament territorialitzades que tingueren presents una sèrie de paràmetres... De l'estil dels que proposen els companys d'Alacant. Són estes les coses que et fan feliç. Poder demostrar amb fets el que dius en la teoria.
I saben què? També estava feliç de sentir-los perquè just esta mateixa setmana, el Servef del que en sóc Secretari General, publicava les ajudes a la contractació, amb un model nou. Fins ara, s'exigia un mínim de 200 aturats de llarga duració per tal que els ajuntaments es pogueren
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada