Veig que els acadèmics de l'Institut d'Estudis Catalans ha decidit que hi ha més de cent accents diacrítics que han passat a estar en estat crític. A l'UVI dels signes de puntuació, cap a la desaparició. Jo de llengua estic a nivell usuari, així que no entraré en disquisicions respecte a si calia o no esta mesura. Servien per a diferenciar paraules d'idèntica morfologia... Doncs ara ja no les diferenciarem. Pel context, em diran. Doncs sí. Però la titla no molestava. Així que supose que les fan desaparéixer per simplificar l'ortografia i facilitar-ne l'aprenentatge. Bé està. L'anglés, o l'italià, per exemple no en tenen i la gent s'entén.
N'han salvat, però, alguns pocs. Per exemple el de la paraula déu, de deïtat. Recorde quan al curs 1969-70, i d'amagatotis, vaig estudiar a Lo Rat Penat (abans que Lo Rat Penat es convertís en Batman). El professor ens feia dictats, i sempre se'm quedà a la memòria una frase: "Déu em deu deu pessetes". No han gosat plantar-li cara a déu, i el seu accent es queda. Ara bé, en les paraules compostes, cau. En un article que vaig llegir, expliquen que Marededéu, així tot junt, referint-se a una figura, el perd. He d'inferir doncs, que pretenen que jo deixe de ser Nomdedéu per a ser Nomdedeu. I que ara els castellans recalcitrants i sense gràcia en lloc de dir-me Nombre de Dios, em podrien dir Nombre de diez; per la confusió. Veges tu quina bestiesa. En el cas concret del meu cognom, si més no, no els hi pense fer cas, i ja em perdonaran els acadèmics.
Per cert, són acadèmics? Els acadèmics ho són d'una acadèmia. Si són membres d'un Institut, no sé si no s'haurien de dir institutrius...o vés saber. Que l'etimologia i jo fem vides separades.
Bé tant se val com es facen dir. No fa al cas. El que jo volia dir és que esta és una notícia que ha passat del tot desapercebuda per a la immensa majoria de mitjans valencians. Simplement, perquè a eixa escandalosament gran majoria, tot simplement, no els afecta. Són mitjans en castellà.
Este és també un dels grans dèficits del país. Mitjans en la llengua pròpia. Anem molt justets de ràdios, no tenim televisió (encara no tenim televisió, ja no tenim televisió), i de mitjans escrits ben poca cosa. Es poden comptar amb els dits de la mà del llenyater de l'acudit.
Des del Consell (i crec que esta serà la primera vegada que escric del Consell en primera persona, recent com és la meua incorporació), i concretament des de l'àrea d'educació que dirigeix el Conseller Vicent Marzà, hem presentat fa no res, un avantprojecte de decret sobre l'ús del valencià (i el castellà i l'anglés) en l'educació. El debat és viu, perquè els que ens estimem la llengua sabem que cal eixe esforç d'imaginació, talent, atreviment i seny, per posar en marxa un sistema nou, ja que l'actual ha assolit el seu sostre, i no és precisament elevat pel que fa a l'ús del valencià.
Però que ningú no s'enganye, malgrat tot, és precisament a l'educació on el valencià gaudeix d'una salut menys precària. La nostra llengua, amb accents diacrítics o no, necessita un impuls social en tots els àmbits. Les coses que fem, pensem i diem, poden i han de ser explicades també en valencià. Com a poc també en valencià.
Si l'aparició d'un mitjà de comunicació sempre és una bona notícia per a la salut democràtica, pel que té d'aliment de la pluralitat; que el mitjà siga en valencià és un una doble i excel·lent notícia. Per això salude l'aparició de Diarivalencià.com, i li desitge llarga vida i talent i rigor informatiu. Jo sóc dels que ho vol tot. No em conforme amb un bon producte en castellà. No em conforme en un mal producte en valencià. Vull un bon producte en valencià, que ens informe, i que pose l'accent on toca. I segur que amb eixa voluntat neix el nous diari. Enhorabona. Ens anem llegint.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada