ai!

Al desembre passat, quan s'acostava la fi d'any, vaig penjar a este bloc un post, amb un desig personal (i familiar). Ara s'està complint, i s'està coplint dins de l'any en que ho desitjava.

Lizbeth i jo estem esperant un fill o una filla. Sense cap mena de dubte el projecte més interessant en que ens hem embarcat.

Este és un bloc eminentment polític, però la política la fem les persones i la fem per a les persones.

Em permetreu que guarde, doncs, per l'esfera privada, els sentiments personals, però hi ha també una vessant política, en tot això.

Faig política per ajudar a conseguir una ciutat millor, i una societat millor, i el futur sempre ha tingut per mi una forma abstracta... Ara tindrà dues orelletes, un parell d'ulls (espere que tan bonics com els de sa mare), un nasset...

Ara que podré abraçar el futur, em resultarà més fàcil esforçar-me en construir-ne un de millor.

PRESSUPOSTOS DE "QUITA I PON"

http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2008112900_4_525455__Castello-inversion-municipal-crecera-2009-llegara-millones-euros

De vegades no sé massa bé, si és qüestió d’hipocresia, de cinisme, o es que es pensen que la gent no té memòria.

El dijous, el Ple de l’Ajuntament, va aprovar una modificació de crèdit, en la que entre d’altres partides, anul·laven per no haver-les gastat, 15.000 euros del itinerari escolar del Carles Salvador i 300.000 de millores al centre històric. Un any pressupostat (en el cas del Carles Salvador una promesa del 2004! reclamada pel BLOC) i al final, com no s’ha fet res, es gasten eixes partides per pagar deutes.

El divendres, en el mateix saló, però en l’altre costat, el que es gasta per fer rodes de premsa, el Vicealcalde fa un avanç dels pressupostos per el 2009 i presenta, 15.000 euros per l’itinerari escolar del Carles Salvador i 300.000 per al centre històric.

Només 24 hores de diferència! Quina barra!

"QUÈ FAIG ACÍ?! Levante-EMV. 29.11.08

Esta setmana he assistit a un interessantíssim seminari impartit pel professor Rodríguez-Pose, sobre estratègies d’innovació i desenvolupament regional. Em va sorprendre no vore cap polític entre els assistents, ni tampoc cap empresari, amb una ressenyable excepció. Jo pensava, que una de les coses que havíem de fer els polítics era reflexionar sobre el model de ciutat i el model social. I creia que en eixa reflexió, les aportacions d’un brillant i guardonat professor del Departament of Geography and Environement, de la London School of Economics, eren més que benvingudes.
La densitat dels coneixements transmesos, era, afortunadament, proporcional a la capacitat didàctica del professor. Ara no en faré un resum dels dos dies de seminari, ni estic qualificat, ni este és el lloc ni el moment, però d’entre les diferents teories apuntades, n’hi ha una que vull destacar.
Deia el professor, i ho fonamentava en innombrables estudis i anàlisi, que per fer evolucionar una societat i cohesionar-la, la principal inversió s’ha de fer en el capital humà. En canvi, el món de la política, aposta sempre per invertir en capital físic. Edificis, carreteres, aeroports, tramvies híbrids talla parcs, ponts, fins i tot la il·luminació de Nadal... Mentre que segons tots els indicadors estudiats, el que de veritat fa convergir un territori i evolucionar una societat, és unes generacions de ciutadans i ciutadanes ben formats, uns infants ben alimentats, sans i amb protecció mèdica. Per què si el que cal és treballar sobre les persones, els polítics s’entesten (ens entestem) en invertir en "coses"? Doncs perquè les "coses" són inaugurables. Pots inaugurar des d’un Centre de Convencions a un Pipi-can (jo mateix ho he fet) i tindrem clavegueram nou al Grau el dia que a algú si li acudisca una inauguració digna en el subsòl pudent. En canvi, es fa difícil inaugurar una generació amb títol universitari, o una promoció d’estudiants d’F.P. Com es fa? Se’ls hi posa una cinta al voltant del cap, com si foren indis, i després es talla dient: "queda inaugurada esta matèria gris"? Lleig!
Eixe és el problema, que els polítics estan (estem?) més preocupats pensant en les properes eleccions que en les properes generacions, i vinga a proposar coses i més coses, i després a construir-ne la meitat.
Jo vaig interessar-me per la política, per canviar el món. Per millorar la meua ciutat, per participar dels reptes que la societat moderna té plantejats, i fer-ho activament, podent ajudar i retornant a la societat, part del que la societat m’ha donat a mi al llarg de la meua vida.
Però veig que anava errat. Si vull canviar de veritat la societat, si vull realment participar en el projecte del Castelló futur, he de deixar de ser polític. Cas contrari em passaré el dia inaugurant (en el millor del cassos) o protestant per les primeres pedres (en el pitjor). Igual els altres ja ho saben, i per això a ningú no li interessava el seminari.

"L'INTERRUPTOR". Mediterráneo. 27.11.08

L’interruptor és un invent fantàstic. És el comandament que permet, per exemple, encendre i apagar la llum. Sense eixa brillant invenció, la llum estaria sempre encesa. O sempre apagada. Les coses simples, són sovint les més útils.
Fa uns mesos, l’ajuntament va fer obres a la tercera planta, on està confinada l’oposició, els sindicats i uns pocs funcionaris. Tampoc no creguen que va ser gran cosa, van pintar-ho tot d’un absurd color verd pistatxo (ve Sr. Pepe como escribo un valenciano normal, no digo “festuc”) que fa mal als ulls, i van sanejar la instal·lació elèctrica. Això sí, en allò que podríem anomenar un balafiament (“derroche”, Sr. Pepe) d’ingeni, van deixar tots els despatxos sense interruptors. De forma que el primer en arribar havia d’anar al panell de comandaments i enllumenar tota la planta. Algunes vesprades que vaig a fer hores, buida i desèrtica com està aquella planta, he hagut d’encendre el llum dels 7 despatxos per poder il·luminar el meu. Absurd.

Quan el PP va anunciar mesures d’estalvi energètic en un plenari, vaig comentar este despropòsit. L’Alcalde em va mirar amb cara de sorpés. Ho entenc, l’Alcalde no pot estar en els detalls del dia a dia. No és faena seua revisar la instal·lació elèctrica, o la dieta de Moliner. No el vaig culpar de res, però m’alegra pensar que em va escoltar, perquè la setmana passada va vindre un electricista i va posar interruptors a tots els despatxos.
Fantàstic. Ara només caldrà que l’empresa passe una nova factura de treballs extraordinaris en manteniment d’edificis municipals, pels interruptors. Sembla que l’empresa estiga contractada per endoll (“enchufe” Sr. Pepe).

"MÀRQUETING". Levante-EMV.22.11.08

He acabat de llegir un assaig titulat Màrqueting polític: l’art de guanyar eleccions. Fins al 2011 no sabrem si l’he entés.
La tesi primària és el pes del màrqueting electoral en la política, cada colp més marcadament mediàtica, dels darrers anys. De fet, fa una anàlisi dels candidats, com producte, en un mercat, l’electoral, que s’assembla significativament al que estic estudiant a la universitat sobre les empreses, en l’assignatura de Direcció Estratègica. Fins i tot en algun capítol, suggereix la necessitat d’aplicar una anàlisi DAFO al candidat o al partit. Ho he fet amb mi mateix, però no els exposaré el resultat, perquè tinc la poderosa sensació que el meu professor llig este diari, i francament, tampoc no cal donar-li avantatge. Si m’ha de suspendre que s’espere a febrer com tots.
Una de les contundents afirmacions de l’autor, és que per si sols els mitjans de comunicació no són garantia de l’èxit d’un candidat, però sí que ho poden ser del seu fracàs. I això trobe que és especialment significatiu en una opció com el BLOC. És indiscutible que nosaltres no tenim grups editors “amics”, o directament deutors del favor d’una llicencia, o de milers i milers d’euros en publicitat. Per tant, cada titular que aconseguim, és el fruit d’una inversió en temps i dedicació molt major que la dels nostres adversaris, PP i PSOE, i cada ratlla que ocupem en un diari, o cada minut en antena, són també el resultat d’un treball de qualitat, que ha de competir amb les immenses maquinaries propagandístiques del PP i el PSOE.
Rebaixant el nivell i per entendre’ns. Si el PP o el PSOE presentaren una granera com cap de llista aconseguiren el 35% dels vots. I això és un fet provat, perquè ho han fet en alguna ocasió. I que em perdonen les graneres. Nosaltres juguem en un altra lliga.
Si al final, l’èxit polític, té més a vore amb la repercussió mediàtica, i esta és filla dels favors i els deutes, aleshores, nosaltres ho tenim pelut. A finals del XIX o principis del XX era prou habitual que un partit tingués un grup mediàtic propi. Això hui ja no passa. Ara són els grups mediàtics qui semblen tenir partits propis. I en mig d’esta guerra de guerrilles, nosaltres alçant el ditet i dient: “psst, ei, escolte, que nosaltres estem ací”. Pelut he dit que ho teníem? Peludíssim.
Quasi tothom ara compra le menjar en grans superfícies. Jo mateix compre habitualment en una de mitjana, però quan necessite una cosa de qualitat, bona, especial...no sé, per exemple, ara que la meua dona està constipada i necessitem taronges bones per fer suc, vaig a Benlliure, la verdulera del barri. Mai no ha eixit a la tele, ni l’hi he vist anuncis als diaris, però és garantia de qualitat. Si per triar una bona taronja, la gent reflexiona, sembla raonable que reflexione també abans de votar, caram, que si no, acaben comprant melons!

"ALBERTO". Mediterráneo. 20.11.08

Alberto F.P. va fer números, la família havia crescut, així que caldria canviar de cotxe. Va comprar un monovolum car, molt car, i gran, molt gran. I va afegir-hi més extres que Benach, el President del Parlament català, al seu cotxe oficial. En eixir del concessionari, ensumant l’olor a nou, el primer que va fer va ser anar a la Plaça del Rei, volia que tot el món veiés la seua nova adquisició. Va intentar aparcar on sempre ho havia fet, però el cotxe no hi cabia. Amb el morro ocupava la rampa prevista per l’Ajuntament per a les persones amb mobilitat reduïda. Un veí, va eixir i el va advertir: “Perdone, així no es pot aparcar, impedeix vosté el pas a una xica que viu ací dalt i va en cadira de rodes”. Alberto, el mirà amb un somriure maliciós i va dir: “a la majoria de la gent li és igual. Si no està content denunciem”. El veí va cridar a l’AMU. Este, va advertir a Alberto que allà no s’hi podia aparcar, que enretirés el cotxe mig metre arrere i no hi hauria problema. Alberto, superb va dir que no li donava la gana, que si el tenia que multar que el multés. I va afegir que l’AMU era d’extrema dreta per defensar els interessos d’una minoria. El funcionari, pacient, el va avisar que la multa era cara, i Alberto va insistir en la seua indiferència. “Recorreré -va dir-, i si finalment em toca pagar, m’és ben igual, pagaré amb diners de la empresa”. I va deixar el cotxe allà, aparcat de forma il·legal i impedint els drets d’una minoria.
Supose que no cal que els explique que Alberto F.P. és el nostre alcalde, la minoria afectada els veïns de Mestrets, l’AMU el TSJ, i l’empresa que pagarà la multa, l’Ajuntament. És a dir, vostés.

no només teniu permís, sinó que vos convide a fer còpies de l'octaveta i dur-ne mitja dotzena a la butxaca. segur que tindreu ocasió de deixar-les a algun prabris.

"LA DECLARACIÓ VALENCIANISTA" 1918-2018

La nit del 12 vaig tindre l’honor de sopar a València, en un acte de memòria i reivindicació de la Declaració Valencianista de 1.918.
Allà ens vam aplegar quasi cent persones. No erem tots polítics, però tots erem patriotes.
Diuen que la diferència entre un polític i un estadista és que mentre el primer es preocupa de les properes eleccions, el segon es preocupa de les properes generacions.
Doncs crec, que mentre els polítics valencianistes ens hem de preocupar, i molt, per les properes eleccions; els patriotes, sense oblidar-les, hem de mirar més enllà. Hem de pensar en la nació.
En la primera reunió del Centre d’Actuació Valencianista Faustí Barberà, vaig pronunciar una frase que va fer certa fortuna. Quan algú va preguntar que era el que teníem en comú els allà reunits vaig dir: “la fidelitat a aquest país, que va ser regne i que volem nació”. Pretenia sumar.
Crec que és això el que pretenia el sopar a València. Sumar voluntats, reconciliar germans que ens hem estat ignorant (quan no directament enfrontant), mentre l’enemic (no nostre, l’enemic plural de la nació) reia a boca plena, tot furtant-nos reiteradament la cartera.
Sóc nacionalista, no tant perquè recorde el passat gloriós del Regne de València, sinó perquè crec profundament en el futur del meu país.
Em preocupa més el futur que el passat, per això, en temes de simbologia, m’ocupa més saber quines senyes identifiquen hui el meu poble, i amb quines senyes s’identifica el meu poble, que saber quina bandera onejava el segle XVI sobre ara no sabria dir on. La vexil·lologia és la taxidèrmia del nacionalisme. A mi em preocupa el futur. Vull ajudar a construir el futur.
Recordar el 90 aniversari de la Declaració Valencianista, filla de la voluntat i determinació d’un grup de patriotes (als que un corrent del valencianisme hem ignorat dolosament durant anys; de la mateixa forma que un altre corrent del valencianisme ha volgut ignorar també dolosament Fuster, Mira o Marqués), té el mèrit del just reconeixement.
Però tindrà una importància estrictament simbòlica, si no entenem que el que importa és el futur.
I la nostra generació de patriotes tenim una fita històrica. El Centenari de la Declaració Valencianista.
Encara queden deu anys, i queden només deu anys. Déu anys per bastir ponts que ens permeten construir un moviment nacional que ha de superar la vessant estrictament política. Un moviment cultural, social, cívic, que haurà de tindre també, una expressió política unitària.
Queda molta feina per fer, i només la podrem fer si som capaços de fixar-nos més en el que ens uneix que en el que ens separa.
Jo sóc un patriota, però sóc també un polític, i un polític del BLOC Nacionalista Valencià. Per això crec que el meu treball de compromís amb els principis que emanen de la Declaració Valencianista ha de ser doble. He de treballar per fer possible que en els déu anys que resten abans de commemorar el centenari de la Declaració, el moviment nacional valencià siga tan plural, com ferm, cohesionat i fort. I he d’esforçar-me també, en fer entendre això dins del meu propi partit, perquè no sé si el BLOC serà l’expressió política unitària del nacionalisme valencià, però sé que per voluntat popular és la formació política més representativa i més ben situada per ser-ho. I sé que sense el BLOC no hi haurà unitat al valencianisme polític.
Com patriota i com polític, assumisc el doble repte.
El polític treballarà per impregnar el BLOC de l’esperit de formar part d’un moviment nacional ample. Com patriota, “em mantindré fidel per sempre més, al servei d’aquest poble”.
Sé que no estic sol en aquesta voluntat de canviar el futur, per escriure un nou capítol gloriós de la pàtria.
I també sé que si fallem, aquest país que va ser Regne i que volem Nació, no ens ho perdonarà.

"LA JUSTÍCIA VIOLADA".Levante-EMV. 14.11.08

La tradició iconogràfica occidental dibuixa la Justícia com una senyora cega. Un, en la seua proverbial innocència, té ganes de pensar que ho fa per significar que actua amb total imparcialitat, sense mirar qui demanda i qui es demandat. La realitat del dia a dia, però, és ben diferent.
És sabut que el TSJ ha declarat il·legal el PAI de Mestrets, posant en qüestió l'obtenció de sòl per a alguns dels "emblemes de modernitat" que el PP havien triat, anunciat i contractat per la nostra ciutat. Hui, amb la sentència a la mà, res d'això no és possible fer-ho. És cert, que el sistema judicial permet, afortunadament, el recurs. Mentre queden instàncies superiors, pots anar recorrent i recorrent, fins que algú et done la raó o no. Com li passa al Sr. Vilanova de Vila-real, que ja només li queda acudir al Senat de la República Galàctica d'Star Wars.
La sentència de Mestrets seria ferma si ningú no l'hagués recorregut, de forma que totes les actuacions que se'n deriven quedarien anul·lades. Però clar, la Conselleria havia de recórrer per forçar la seua actuació. I l'Ajuntament, com "palmero" s'hi afegeix. I ara és quan un se n'adona, que la Justícia porta un bena als ulls per no vore com n'és d'injusta ella mateixa.
Voran. El PP diu que vol tirar endavant amb les obres, mentre espera el resultat al seu recurs de cassació, que tardarà entre quatre i cinc anys en ser resolt. Diu, que si finalment no els hi donaren la raó i ells han enderrocat les cases dels veïns, se'ls indemnitzaria i punt. Diu que per la ciutat és més econòmic pagar les presumptes indemnitzacions milionàries, que paralitzar les altres dotacions. Com si no hi hagueren altres solucions! Han arribat dir que és una qüestió d'interés general, i jo que pensava que l'interés general és complir la llei!
És ben trist vore com el Vicealcalde té una concepció tan pecuniària de la vida. No se com ha arribat a la conclusió que tot té un preu. Creu que tot s'arregla pagant. Amb diners d'altres, clar. No vol entendre què els veïns no han encetat esta batalla de David contra Goliat per aconseguir més diners, sinó en defensa d'un model de vida, que creuen, compatible amb un creixement ordenat de la ciutat. Jo també ho crec. El PP vol aplicar la doctrina de l'Auditori. Allà van construir una dotació en zona verda de forma il·legal, com van sentenciar els tribunals. I el Sr. Fabra, aleshores regidor d'urbanisme, va reptar l'oposició a demanar-ne l'enderroc. És a dir, que actuen il·legalment, i després, amb supervia, redireccionen la responsabilitat a l'oposició conscients, que ningú no gosarà demanar que s'enderroque l'Auditori malgrat la seua il·legalitat.
Ara fan el mateix, diuen: "nosaltres ens passem per les dallonses la sentència, tirem al recte, enderroquem cases i repercutim exageradament sobre uns pocs, els desenvolupaments urbanístics de tots, perquè si finalment el Tribunal confirma la sentència del TSJ ja els pagarem. Al cap i a la fi, són diners públics, i com l'Ajuntament va sobrat..."
En canvi, si els veïns, en defensa dels seus legítims interessos, decideixen demanar la paralització cautelar, és possible que el Jutge els hi demane un aval bancari, per si de cas finalment perden. Un aval inassumible per persones amb rendes normals. I en això fonamenten la seua perversitat el PP. Abusar de les injustícies i incongruències del sistema per massacrar els veïns (la part més dèbil del procés), demostra ben a les clares que l'actitud del Partit Popular no només és injusta, és també innoble i brutalment indigna.

MOLINER I EL REI NU

Javier Moliner diu que sóc d’extrema dreta per defensar, afirma, els interessos d’una minoria en contra de la majoria. Ho diu pel tema Mestrets.
No Javier, no. Jo no defense els interessos d’una minoria, defensa un determinat model de ciutat, i defense l’imperi de la llei. L’ urbanisme del PP és il·legal, ho ha dit el TSJ.
Però a més a més d’imprudent, Javier és un badoc. Si defensar els interessos d’una minoria contra la majoria és d’extrema dreta, és d’extrema dreta defensar els interessos de les dones maltractades que són, afortunadament, una minoria? O dels immigrats? O dels afectats per la síndrome de Down?
I més encara. L’ajuntament té una sentència en contra, la de Guitarrista Tàrrega que afirma que l’equip de govern ultrapassant la seua capacitat d’ordenació urbana, beneficia a un particular contra la resta de veïns implicats. Ho diu una sentència que no ha recorregut el PP, i que és ferma.
L’esperança blanca del PP, l’enlluernador i carismàtic Javier Moliner, té un greu problema, el temps.
El temps l’està posant al seu lloc. Les seues eixides de to, els seus tristos (no)arguments, i la seua propensió a la “macarroneria argumental”, demostren, que el Rei va nu.
I te pengen les vergonyes Javier!!

La meua opinió sobre el tema a la tertulia de la SER

http://www.radiocastellon.com/audiolive.php?audio=Tertulia_Martes&nombre=La%20Tertulia%20de%20Radio%20Castellón&dia1=Martes&dia2=11&dia3=Noviembre&dia4=2008

ALCALDE NEGRE. Mediterráneo. 13.11.08

Finalment tots els pronòstics s'han complert. Barak Obama és el nou president electe dels EUA, i de retruc de tot l’imperi. Se n’ha parlat i escrit molt estos dies, i sembla que per la majoria dels analistes, els ximples i els assenyats, és significatiu el fet que el Sr. Obama siga un afro-americà, allò que abans del politically correct, es deia un senyor negre. Està bé. Segur que és un avanç en un país, on encara no fa cent anys, el Ku Klux Klan, assassinava amb impunitat en nom de la supremacia blanca. L’arribada a la Casa Blanca d’un senyor negre, és en eixe sentit, una evidencia de com ha evolucionat majoritàriament el poble nord americà.
I nosaltres? Els negres de Castelló són blancs, i van nàixer majoritàriament a Romania. Ha evolucionat suficientment la societat de Castelló per assumir com ciutadans amb drets i deures a tots els nouvinguts? Està llest Castelló per tindre un alcalde nascut a Tergoviste o a Slobozia? I ells? Tenen interés en integrar-se, en formar part de la societat que els ha acollit? Fa pocs dies l'Ajuntament va organitzar una setmana de la interculturalitat. Ben intencionada i tot això, clar. Exposicions, conferències, i un acte de final de festa, fet de música i balls. Cada grup present representava la cultura i la música del seu país. Romanesos, ucraïnesos, peruans, colombians, cubans, marroquins, nigerians... Vaig trobar a faltar música d'ací, música en valencià. Perquè clar, a mi ja m'està bé, ja m'agrada saber com viuen als seus països d'origen i quina música escolten, però Obama és President perquè és americà, no perquè els americans s'hagen fet keniates, com ho era el pare del President.

"DR.JEKYLL AND MR. HYDE". Levante-EMV.08.11.08

The Strange Case of Dr. Jekyll and Mr. Hyde és el títol d’una fascinant novel·la de Robert Louis Stevenson. És, sens dubte, la més reeixida recreació literària de la psicopatologia de la doble personalitat. Hi ha altres exemples de personatges amb doble personalitat, per aquells qui tinguen referents literaris diferents. Els hi recomane “El otro yo del Profesor Bacterio” , dels grans investigadors privats Mortadelo y Filemón. Que per al símil que vull fer, igual el dibuixant Ibañez s’ajusta més que el novel·lista Stevenson.
Ho dic perquè voldria referir-me a “L’estrany cas del Dr. Pérez i Mr. Macián”. El Dr. Pérez és el tinent d’alcalde delegat de personal, d’hisenda i de modernització. Al capdavant de la modernització municipal, ha fet un excel·lent treball, si més no, en el sentit d’haver treballat colze a colze amb l’oposició. Escoltant les nostres propostes, incorporant-ne no poques al Pla de Modernització, reconeixent públicament que eixe Pla no hagués estat possible sense la col·laboració generosa de tots. El Dr. Pérez, és també el delegat d’Hisenda, que ha invertit temps i interés, en escoltar les propostes de bonificacions que en les ordenances fiscals ha fet este regidor opositor, que escriu l’article. El Dr. Pérez és el polític, que reconeix en sessions plenàries, les aportacions de l’oposició (de l’oposició que aporta) al dia a dia municipal.
I després està Mr. Macián. Un regidor misantrop, agressiu, amb un discurs duríssim i allunyat del joc democràtic. És el regidor, que parapetat darrere d’un pretès sentit de la responsabilitat de la “res pública”, amenaça a l’oposició amb les tenebres exteriors, la castiga negant-li el pa i la sal, com si el pa i la sal foren propietat de l’equip de govern al que serveix amb fruïció. Mr. Macián, és la personalitat malaltissa que es pensa que la informació a la que té dret l’oposició se li ha de facilitar, o no, en funció de l’ús que en vaja a fer.
La dissociació de la personalitat coincideix sovint amb el primer i segon torn de les seues intervencions plenàries. El Dr. Pérez apareix en la primera intervenció, sovint argumentativa. Mr. Macián apareix en el segon torn, se li unfla la jugular com a Maria Patiño, i castiga a l’oposició sense postres. Si el Dr. Pérez parlés amb Mr. Macián, li diria que no pot conculcar els drets democràtics de l’oposició. I que en qualsevol cas, si l’oposició en fa mal ús, per això estan els tribunals. Però clar el Dr. Pérez és advocat de professió i sap que el PP, als tribunals, darrerament ho perd tot.

UNA OPINIÓ POLÈMICA (?)

Veig amb una certa estupefacció eixe entusiasme amb el que destacats socialistes aposten per Obama.
Comprenc que a la meua veïna, la meua amiga periodista, o el caixer de la meua sucursal de Bancaixa, diguen que prefereixen Obama. Fins i tot jo preferisc Obama, però me’n guardaré molt de mostrar-me fan de Barack Hussein Obama, com fan destacats socialistes als seus blocs.
I no és que no m’agrade per ser negre (que no ho és, per cert, és un mulat), o per tindre un segon nom àrab (lògic donada la procedència paterna), al contrari, tot això poden ser, fins i tot, valors afegits, per a la simpatia.
Li reconec una oratòria brillant, a l’altura de la seua ambició (i això tampoc no és cap crítica). Li reconec una força política arrabassadora, una empenta vital fantàstica, un voluntat de canvi que entusiasma.
Li reconec la intel·ligència política d’haver triat un candidat a vicepresident a Jhon Biden, que representa precisament el que ell no té, experiència, i “washingtonitis”. En això també ha estat més intel·ligent que McCain triant a Pallin, qui, d’alguna manera, també compensa al presidenciable, aportant inexperiència i un cert caos mental.
No, a mi, Obama no m’agrada perquè el seu programa és profundament reaccionari. Si Obama fos d’Almendralejo votaria al PP. Si fos valencià, votaria a Camps, i aniria al circuit urbà de Formula 1. Però si s’assembla a Hamilton!
Obama és un poc com Gonzalez Pons, un verb fluid, una capacitat comunicativa important, un paper d’embolicar preciosista, però el regal no és més que això, un paquet. (Val, exagere, Gonzalez Pons no entusiasma ni a la Reina Sofia, però ja s’entén el que vull dir.)
El sistema de protecció social que proposa Obama és profundament insatisfactori. Clar que és millor que el que diu McCain. Molt millor. Però siguem seriosos. Si jo fos nordamericà no sé que faria, possiblement demanar la independència d’Alska (i extraditaria a Pallin). Però ací, Obama no mereixeria el meu vot. M'hauria de seroprendre que puga mereixer el de Jordi Sevilla, Ximo Puig o Francesc Colomer, per parlar d’alguns dels socialistes que s’han definit públicament.
Però en realitat no em sorpén, és la seua vella teoria del vot útil. La d’ “amb mi o amb el caos”. Ells s’identifiquen amb els demòcrates nord-americans, i identifiquen els republicans amb el PP. En realitat és més greu, em tem que quasi tots els votants tan republicans com demòcrates, estan més prop del PP que del PSOE.Però igual fins i tot tenen raó. En qüestions socials, el PSOE és (poc) menys reaccionari que el PP. En qualsevol cas, que guanye Obama!

"ARROGANCIA". Mediterráneo. 6.11.08

“Un dels motius pels quals m’he compromès amb la feina que faig és precisament per fer veure a la gent que és possible dialogar amb tothom, que no cal guanyar per deu a zero als adversaris, que l’agressivitat infundada amb els qui tan sols oposen idees a les idees genera violència i amaga una gran incapacitat per argumentar.” Ho diu el meu amic Antoni Vives, regidor a Barcelona i Vicesecretari General de CiU al seu llibre “Per què faig de polític?” Un llibre amb format de carta dirigida als seus fills, que hauria de ser de lectura obligada per a molts fills d’esta democràcia.
Em ve bé la reflexió, esta setmana, en plena ressaca de la sentència del TSJ que anul·la la sisena modificació del PGOU. Una sentència que es fonamenta bàsicament en el fet que de forma il·legal, el PP local, havia repercutit sobre un grup menut de xicotets propietaris, els costos urbanístics dels desenvolupaments més emblemàtics de la ciutat. Des del BLOC sempre havíem dit que era raonable que la ciutat cresquera en eixa direcció, però sense vulnerar la llei, i sense perjudicar innecessàriament els veïns. L’arrogància i la prepotència del PP, eixa voluntat de voler guanyar sempre per deu a zero, eixa manca de respecte per qui té davant, l’ha dut al fracàs.
Esta no és la primera sentència (ni previsiblement serà la darrera), però si la més dura contra la política depredadora del PP. Una política, ho diu la justícia, que ultrapassa el dret a l’ordenació urbana i que castiga els menuts en favor dels grans. El pitjor, són les reaccions. Decebedor. No n’aprenen. Continuen desafiant amb arrogància. “Hasta que las urnas nos separen”, semblen pensar. Doncs amén!