"EL OCASO". Mediterráneo. 2.04.09

En el nostre primer aniversari de noces, quan vaig arribar a casa, vaig entregar un sobre a la meua dona i li vaig dir: “Felicitats, ací tens el teu regal”. Era la meua pòlissa d’El Ocaso, on l’havia inclòs a ella com beneficiaria. Em va mirar sorpresa. “Què?!” li vaig dir “és una prova d’amor sense fissures, és la meua manera de dir que estarem junts fins que la mort ens separe”. Jo considerava que era una forma bella de dir que allò que construïm plegats tenia vocació d’eternitat. Ella no quedà convençuda de la meua vessant poètica.
És així la vida, la vida política també. De vegades fas les coses amb la millor intenció, prens decisions molts meditades, convençut que faràs un bé, i en canvi, qui n’ha de ser beneficiari no en percep la bona voluntat. No tant per l’acció en sí, que pot ser intrínsecament bona, sinó perquè o bé no t’has explicat bé, o bé no t’han deixat explicar-te. Per això vaig agrair públicament al darrer ple municipal, la presència dels responsables de Centre Ciutat Castelló. Ja que malgrat les diferents sol·licituds, no s’han dignat a rebre el BLOC; almenys així van poder assabentar-se de quina és la nostra posició davant les necessàries ajudes al comerç local. Posicions que de ben segur són molt diferents a les que l’equip del govern els ha tramés maliciosament, amb el seu victimisme i la seua vocació de tutejar “nuestros comerciantes”. I és que en política som el que fem, però també el que els altres creuen que fem. Per això comunicar-se amb eficàcia és necessari, imprescindible.
Per cert, si ho volen saber, aquell any la meua dona em va regalar una prorroga, que em renova any a any, i en això estem.

"VÀTER". Mediterráneo. 26.03.09

Hi ha moltes coses que no entenc. Moltes. No entenc com funciona un accelerador de partícules; no entenc perquè Gates (portes) va batejar com Windows (finestres) el seu sistema operatiu quan ho tenia tan fàcil; no entenc en que està pensant el perruquer de Pitingo; i no entenc perquè la cua del vàter de les xiques sempre és més llarga que la dels xics.
L’altra nit, a L’Ovella Negra (ai!) n’hi havia dues, de cues. Una per al de xics amb tres indivius (entre ells l’inspirador d’este article), i una per al de xiques amb 8 ó 10 dones. No sóc l’únic al que li donava vergonya haver d’esperar-se escassos dos minuts, mentre elles n’havien d’esperar huit o deu. "Els xics ho tenim més fàcil", va dir u, "sí, sobretot perquè no vos molesteu ni en apuntar bé", va contestar una.
El cas és que al dels xics hi havia una tassa aillable amb la seua pròpia porta, i un urinari d’eixos en els que si falles, ja t’ho hauries de fer mirar. Els tios entràvem de dos en dos, elles, que per qüestions fisiològiques i de vestimenta tarden més, tenien només una tassa, amb la qual cosa s’allargava més la cua. Curiós, no? A sobre, a la majoria dels pocs llocs on hi ha vàters adaptats per gent amb movilitat reduïda, o canviadors de bolquers, sempre està en el de dones.
No ho entenc. No entenc que encara hàgem de diferenciar per gènere, no entenc que els tios tinguem sempre dues opcions i elles una (i sovint compartida), no ho entenc. Això també és política de gènere.
Si és un problema d’higiene, em compromet a afinar la punteria. I si és de més portes aleshores no li ho encomanem a Gates, que el sistema se li penja, i francament quedar-te penjat al vàter...

"REGENERACIÓ". Levante-EMV. 27.03.09

Tinc un tiquet de ServiRed, d’una compra del dia 13 de març, amb número d’autorització 409838, per un import de 40 euros. És el justificant de la brusa negra que vaig comprar a “Enyorança d’Antany”. Veuen? Ja està, mira si és senzill. És l’irrefutable resposta a l’improbable pregunta de d’on ha eixit la brusa que porta Nomdedéu? Me l’he comprat jo. Tema mort.
Sembla que hui aquella visió tan masclista segons la qual en política t’has de vestir pels peus, ha mutat en que hui en política has de guardar les factures de la roba. I de les reformes als apartaments, i dels pagaments de campanya electoral, i de quasi tot. Per culpa d’uns pocs, els politics estem sota la sospita permanent.
Pla va dimitir perquè, més que probablement, des de dins del seu partit, van filtrar una informació segons la qual no hauria pagat les reformes del seu pis. És el mínim que cal esperar d’un responsable públic. Jo no l’aplaudiré. A qui aplaudisc és a les dotzenes de càrrecs públics socialistes que no han de dimitir perquè són honrats. L’Alcalde d’Elx, en canvi, fa passar vergonya a tots eixos militants honestos, perquè ha reconegut que ha pagat amb diners públics dues factures de campanya electoral del PSOE. El PP, n’ha trobat set més. I el Sr. Alcalde calla i mira cap a Milano.
Al PP no dimiteix ningú. Ningú. Ni el President de la Diputació immers en un Cafarnaüm judicial de mil parells de dallonses. Ni fa cap gest públic el President de la Generalitat, que està sent investigat per formar part presumptament d’una xarxa corruptora, i de qui coneixem tots els detalls del seu vestuari, de l’habitació de l’hotel de luxe on es feia prendre mides pel sastre amb nom de torero tremendista, i de qui només ens manca per saber, si carrega a la dreta o a l’esquerra.
Ara com ara, només sabem que on no carrega res és al seu compte corrent.
I amb tot, reivindique la política com una noble dedicació, com una activitat necessària i honesta. I estic legítimament orgullós d’afirmar no conec un sol imputat del BLOC en cap trama corrupta, ni als llocs on participem al govern, ni als llocs on tenim l’alcaldia, ni als llocs on estem a l’oposició.
Nosaltres no tenim ex Ministres a la presó per segrestar gent, com ha tingut el PSOE, junt a dotzena i mitja de “furtapatos” i lladregots, com el més recents d’Andalusia. Nosaltres no tenim ex Consellers en la garjola per robar a les monges, ni hem hagut de fer dimitir ningú per corrupte, com ha hagut de fer el PP amb alguns alcaldes, o algun alt càrrec.
Però també dic, que crec amb tota determinació, que al PP i al PSOE està ple, farcit, de gent honesta, que vol treballar, que gestiona amb pulcritud, i que està en política per vocació de servei. I és a eixes persones a qui demane, a qui exigisc en nom de l’ètica, que destapen els seus companys corruptes, que deixen de fer costat als impresentables, que deixen de participar en cerimònies corals, i que siguen actors de la necessària regeneració de la política. Per dignitat, per honestedat, i perquè esta societat, no mereix que la política, estiga sempre a la porta de la fiscalia anticorrupció.

"PREGÓ" Mediterráneo. 18.03.09

“L’Alcade de la ciutat, i terme de la Passió, té la trista obligació, de fer saber al veïnat, que el PGOU està anul·lat, i la caixa està pelada.
I la situació complicada, sent filla del mal govern, ni este estiu, ni a l’hivern, podrà estar solucionada. I sabent que això no agrada, a la gent de Castelló, té el PP la pretensió, de canviar sovint de tema, per tapar la gran ...”
Si les nostres gaiates tingueren la vessant satírica que tenen les falles, segur que més d’una comissió hagués pensat en alguns versets similars, per fer crítica política. Estic cert que el món de la poesia agraeix sincerament que no ho facen.
I em sembla raonable. Sempre he defensat que la política casa malament amb la festa. Tan si des d’algun estament de la festa es polititza, fent crítiques o lloances, com si des de la política s’intenta donar color polític al que hauria de ser verd de Magdalena. I em referisc tant a la política de partits, que omplen la Romeria de càrrecs públics que només arriben fins al pont de l’autopista (tret de l’any electoral que s’esforcen una miqueta més), com a la gent que increpa les autoritats democràtiques amb crits grollers. Als peus de la Magdalena algú li va preguntar a crits a l’Alcalde qui li havia regalat la brusa. Em sembla malament. Em diuen que l’alcalde li va dir “maleducado”, em sembla bé. Ni era el lloc, ni el moment.
Ho torne a dir, en Magdalena, els politics hauríem de callar, el protagonisme l’ha de tindre els ciutadans. La nit de l’Encesa ho va deixar claríssim una madrina infantil, qui, veien desfilar tota la corporació municipal i acompanyants davant de la seua gaiata va dir: "¿y toda esta gente quien es?"

QUE VINGA JA LA MAGDALENA! Levante. Extra Magadalena. 14.03.09

Després de setmanes sentit que Castellano s’ha comprat un parany, que a Fernandéz Bermejo li agrada anar a caçar encara que siga sense llicència, i que a Madrid si que tenen llicència però és per espiar. Quan t’adones que els expedients de Garzón tenen més filtracions que la pobra Concha Velasco. Quan veus que les empreses cauen una darrere l’altra, i les botigues tanquen por no tornar a obrir. Quan llegeixes que el President es vesteix a Milano, mentre els tribunals deixen uns quants amb les vergonyes a l’aire. Que el President de la Diputació té complexe d’Inem. Quan veus que hi ha tant de xoriç, el que de veritat et ve de gust, són dos botifarretes i un plat de tramussos. Que vinga ja la Magdalena!
I amb el permís de l’UE que vinga la Nit Màgica i els castells, i que l’ensordidor soroll de les mascletades, tape el també ensordidor soroll que massa sovint fem els polítics parlant de coses que quasi no ens interessen ni a nosaltres mateixos. Que vinga ja la Magdalena!
La Magdalena és un parèntesi. Una parèntesi profilàctic, amb voluntat de ser temps de bon humor, de relaxació. Temps on les úniques disputes lícites, són sobre si ha de guanyar esta o aquella gaiata, sobre si el Pregó durarà 4’5 hores o 5’4, o sobre si aquell article de llibret és el millor que hem llegit en anys.
La Magdalena és el temps de recordar els orígens. És temps de gaiates i de colles, de Reines i Na Violant, de Moros i Cavallers, i és també el temps de l’arrosset del Levante a la tertúlia, dels Casals del vi i de la cervesa. La sort que tenim és que els gràfics ens respecten, que sinó a algú li tocaria fer com al ministre japonés de finances, que ha hagut de dimitir, per tindre un bon "saque" amb el "sake". És temps de festa.
I jo crec que és bo, que ja toca. Per desgràcia, la política, la trista política que es fa per ací, millora quan els politics callem i mengem cacaus. I algú ho ha de dir, i com si ho diuen vostés damunt ens enfadem, ho dic jo que sóc del gremi.
Bones festes.

"LA FESTERA".Mediterráneo. 18.03.09

"Haga como yo, no se meta en política" li va dir Franco a un Ministre. La Sra. Gascó també diu que els politics polititzem la política. Es queixa que alguns grups volen que el 8 de març siga un dia reivindicatiu. I afirma ufana que és un dia de festa. I què celebrem exactament?
El PSOE va denunciar que la regidora s’havia matriculat, amb diners públics, en un curs universitari sobre igualtat de gènere. Matrícula que s’anul·là després, tornant els diners. Jo crec que l’hauria d’haver fet. Així coneixeria a Betty Fridan, a Simone de Beauvoir, o al Col·lectiu de Dones de Boston, per exemple, i no seria tan lleugera. El 8 març, no em posaré ara historicista, és un dia reivindicatiu, un dia per recordar i discutir que el 52% de la població mundial està minoritzada pel 48%. I sí això no és una reivindicació, que baixe Lidia Falcón hi ho diga!
Una cursa no competitiva és una bona iniciativa, aporta la voluntat d’una societat igualitària, que defuig la competició associada a l’univers masculí. Però no es pot criticar el dret d’una part substancialment majoritària del moviment femení, de ser reivindicatives. El moviment de dones és plural, i si el PP no està a favor d’una nova regulació de l’avortament, ho diu i punt. Però eixe papanatisme pueril en el que s’instal•la quan nega que el dret a l’avortament siga una reivindicació primària, contrasta amb l’alegria amb la que rep al si del SIO una associació que hi milita en contra. Jo no em queixe de que hi siguen, però sorprén vore la regidora aplaudint una associació com eixa, i trobant inacceptable que associacions transversals, entre les seues reivindicacions, aposten pel contrari.

"TÒPIC DE CÀNCER". Levante-EMV.07.03.09

Aquells que hagen llegit la novel·la de Henry Miller, “Tròpic de Càncer”, convindran que la seua escriptura té una clara tendència a la prosa poètica, un ús del soliloqui i cert regust a autocomplaença intel·lectual. Reconec que el joc de paraules del títol de l’article i el de la novel·la és molt rebuscat. Ja em disculparan, però és que no se m’ha acudit res millor. Tot i així intentaré explicar-me.
Crec que els tòpics en les entrevistes periodístiques, els apriorismes, són un dels pitjors càncers del món de la informació.
Per què dic això? Doncs perquè este cap de setmana, al Congrés Nacional del BLOC, em va abordar una periodista, per fer-me algunes preguntes. Totes elles tòpiques, totes elles filles d’un monòleg interior de la periodista, i ben adobades amb l’autocomplaença intel·lectual, que sura en l’aire de la redacció de la revista on treballa. Una revista amb nom de butlletí meteorològic.
“Quina opinió té vosté de la polèmica dels símbols?” “No sé de quina polèmica em parla -li vaig dir-, s’ha fet un debat seré”. “Però vosté que en pensa?” Insistia ella. “Doncs mire, per mi, la vexil·lologia és la taxidèrmia de la política. La meua bandera és el territori, la balança fiscal, les infraestructures, la cultura del meu país...”. No li va interessar gaire, i no va escriure molt del que li deia. Va fer algun altra pregunta tòpica, que en no rebre la resposta que el seu soliloqui havia imaginat, tampoc mereixia que prengués nota.
Finalment, el tòpic dels tòpics. “Se’ls acusa a vostés d’aliar-se amb el PP per desallotjar al PSOE del poder”. Desallotjar! Va usar el verb desallotjar, que si bé és obvi que el llenguatge mai no és neutral, no sé jo si es pot ser més tendenciós a l’hora de triar verb! Li vaig respondre que no. Que qui “desallotja” al PSOE de les institucions és la Guardia Civil, com a Alcaucín, que s’emporten l’alcalde socialista i a una dotzena més de persones per lladres. Nosaltres, en alguns poquíssims cassos, hem participat en democràtics canvis de govern. I ho hem fet en aquells llocs, on el PSOE és incompetent, i ho deixe ací, per amabilitat. O que pretén esta senyoreta i la seua revista, que siguem els escolanets del PSOE? També els hi semblarà malament, supose, que a Elx exigim una investigació, ara que ha quedat clar que l’Alcalde socialista paga amb diners públics les factures del seu partit.
De la meua resposta tampoc no en prengué nota. Estava decebuda. Potser esperava a les seues preguntes tòpiques i teledirigides, respostes tòpiques i induïdes. Amb mi punxen en os. Tinc un gran respecte pel PSOE, però no pels socialistes que no ens respecten, o no respecten la legalitat. Com tinc un gran respecte per la premsa, però no em deixe acoquinar pels comissaris polítics que escriuen al dictat de l’adversari electoral.

CANDIDATURA A LES EUROPEES.

Dirigit molt especialment a la militància del BLOC.

El passat 14 de gener, en una de les darreres sessions plenàries de l'Executiva Nacional anterior, i de la que jo formava part, és va parlar sobre els eleccions europees, i vaig aprofitar per formalitzar la meua candidatura per encapçalar la llista valenciana. La meua va ser la primera candidatura presentada. Tinc constància que posteriorment s’han presentat 3 o 4 persones més, desconéc si amb l’intenció d’encapçalar la llista, o per tal de formar-ne part. I és cert també que encara no ha finalitzat el termini de presentació de candidatures.

No ho he fet públic fins ara, perquè entenia que el nostre Congrés Nacional demanava tota l’atenció de la militància, i no era el moment per desviar esforços en cap altra direcció. Ara però, ja toca.

Els motius pels que ho vaig donar un pas endavant són plurals, i vull ara apuntar-ne alguns. Quan siga el moment de defensar la meua candidatura davant de tots vosaltres, podré fer-ho de forma més detallada. Deixeu-me però, ací, en este espai que molts i moltes visiteu, avançar-ne una part.

a) Malgrat que tradicionalment les eleccions Europees no han representat un grau de mobilització social important, i de retruc, tampoc al nostre partit; crec que és una ocasió d'esperonar la militància, en un moment on estarem actius gràcies als processos congressuals locals i comarcals que emanen del V Congrés Nacional. I no se m'acut millor manera d'exigir treball a la gent que assumint personalment una part d'eixe treball.

b) Crec fermament que GALEUSCAT han de ser els aliats naturals del BLOC, com crec que la nostra presència al si de la coalició està infravalorada. Com partit parlamentari hauríem de formar part dels reunions que fa la coalició, mes enllà dels de període pre i electoral. Com també hauríem d'aconseguir que és visualitze el nom del nostre país (VAL), però per això cal que aportem un nombre considerable de vots. Eixe bon resultat que reclame, ha de servir també per posicionar el BLOC de cara al 2011.

c) Compartisc de fa temps, la línia que defensa la ponència congressual d'obrir-nos a altres sectors del valencianisme. I crec que això és fa liderant eixe ESPAI VALENCIÀ DE PROGRES. I liderar vol dir ser generosos en els formes, però no ha de significar obligatòriament oferir els llocs rellevants dels llistes a persones alienes a la nostra formació. Per tant, cal que encapçale la llista una persona militant del BLOC (la qual cosa significa d'entrada el respecte i recolzament de tota l'organització) que pel seu perfil puga sumar (o si mes no, no restar) simpaties d'altes formes d'entendre el valencianisme. I sense falses modèsties, crec que estic ben posicionat.

d) També sense falses modèsties, crec que tinc un grau de coneixement públic al llarg del país (especialment entre la gent susceptible de votar una opció com la nostra), que pot avalar la meua candidatura.

e) Que un candidat del país siga de Castelló (com si fora d'Alcoi, Gandia, Benicarló...) és un valor afegit, que garantiex la concepció territorial nacional. És a dir, no cal que el candidat nacional siga de València. Si tots som país, tots representem tot el país. Donada la vocació localista de molta premsa, un candidat de Castelló ens garanteix una presència molt superior als diaris locals, i no ens en restaria “quota” a Alacant o a Gandia o a València. Un candidat, siga d’on siga ens dona la mateixa (poca o molta cobertura) en tots els mitjans, el factor local pot disparar la presència en la seua zona geogràfica d’influència, i Castelló és una gran ciutat amb molts mitjans.

f) Estes eleccions serveixen per fer partit (ja n'he parlat) i per guanyar espai mediàtic. A Castelló considerem que la meua candidatura seria molt útil a eixe nivell. Un reforçament de la presència en premsa a dos anys dels municipals, ens serveix per revifar l'empenta del BLOC.

g) Amb freqüència hem sentit queixar-se al Secretari General, i amb raó, que no sempre és fàcil trobar algú que s’oferisca per encapçalar llistes a les eleccions generals o Europees. Doncs bé, jo ho faig.

Crec en el meu país, i crec en Europa.

Crec en el BLOC i crec en GALESUSCAT

I crec també en mí, i en tots vosltres. Tinc el convenciment que comptant amb el recolzament de l'organització, puc fer una campanya més que digna, i encapçalar una candidatura d’èxit.

Confie en tindre el vostre suport.

"THE HOURS". Mediterraneo.05.03.09

Dijous passat al Ple, el grup socialista em va recordar “Las horas” una interessant pel·lícula que va guanyar l’Oscar el 2002. Cada colp que algú feia ús de la paraula, començava anunciant l’hora, “són les 12 i quart, són les 12’49, són les 13’23...” i afegia: “i increïblement Carlos Fabra encara no ha dimitit”. A les files populars, i durant una bona estona estaven desconcertats uns, cabrejadíssims altres. Mentre plegats pensaven en aquell bolero que diu: “reloj no marques las horas, porque voy a enloquecer”. Fins que va arribar Pérez Macian i després d’anunciar l’hora va demanar la dimissió de Juan Maria Callés, responsabilitzant-lo personalment del dramàtic creixement del l’atur a la nostra ciutat.
El més sorprenent va ser l’argument. Pérez Macian es va proclamar l’únic amb força moral per exigir dimissions. Deia que com ell va dimitir com alt càrrec de la Generalitat, per dedicar-se exclusivament a l’Ajuntament, podia exigir que Calles també trie entre regidor o Delegat del Ministeri.
Error! Si és un concurs de força moral guanye jo. Quan Macian va dimitir, corregia una situació, donant implícitament la raó als socialistes que li havien criticat ferotgement la doble dedicació parcial, a dues tasques que reclamen d’una dedicació a temps complet.
Més força tindré jo que no he hagut de rectificar, perquè ho faig bé des del primer dia!
El PSOE té dret a ensenyar-nos que han posat el rellotge en hora amb el de Colomer. I el PP a fer el “pino puente”, si vol. No sóc ningú per discutir les seues estratègies. Però amb estos numeretes, en plena crisi, qui dimitirà de la política són els ciutadans, que esperen solucions no cine.