26 de febrer, 2019

"ARTUR I REPARTIMENT DEL TREBALL" - La Veu - 26.02.19

Comencem per allò que no és. El debat sobre el repartiment del temps del treball (i molt especialment de l’ocupació, que no és la mateixa cosa) corre el risc d’interpretar-se com un exercici teòric del govern del Botànic, com un recurs pensat per aconseguir un titular. Però no és així. Ho demostra el fet que en juny, quan les enquestes ens eren molt favorables, ja vam organitzar al MuVIM unes jornades amb ponents internacionals, amb el títol 'Esperant els robots', on en la meua ponència ja vaig avançar la voluntat d’obrir este debat. I en novembre, per commemorar el centenari de l'Organització Internacional del Treball (OIT), unes noves jornades, on vam tornar a incidir sobre este plantejament, que, per cert, va defensar molt argumentadament Joaquín Nieto, director de l’oficina espanyola de l’OIT. I ara mateix, estan en licitació tres grans esdeveniments participatius, per a les tres capitals valencianes, que previsiblement se celebraran a primers d’estiu.
Tampoc no és un debat fàcil, ni és un debat nou. En èpoques d’atur elevat sempre reapareix, associat a eixes taxes. El punt de partida de moltes anàlisis és bastant simplista: es calcula com seria la reducció de la jornada mitjana de treball que hauria de realitzar per donar cabuda a totes les persones aturades al mercat laboral. Un càlcul d'aquest tipus ens portaria a suposar que amb una reducció proporcional de la jornada laboral totes les persones aturades tindrien cabuda en el mercat laboral. La realitat és força més complexa. No és el mateix una gran empresa que una menuda o mitjana. No és el mateix un comerç que una indústria. En l’economia real hi ha un cert repartiment desigual de la jornada laboral, ja que una part de la població treballa a temps parcial (sovint en contra de les seues ambicions o necessitats), mentre que una altra ho fa a temps normal i una tercera per sobre de les quaranta hores. Molt per sobre. Aproximadament el 40% de les hores celebrades no són pagades (i per tant no cotitzen ni paguen impostos).
I després està el greu problema de l’economia submergida que en el cas valencià es calcula que equival a un 6% del Producte Interior Brut (PIB). Així que els càlculs seran de tot, excepte senzills. És per això que el que proposem és un debat científic, intel·ligent, participatiu, plural. Volem fer les coses bé.
I vet ací la cosa. Allò que sí que és, és una aposta valenta d’un govern amb un full de ruta clar. El que fem és llegir amb ulls realistes una realitat que en cas contrari acabaria per superar-nos. L'atur constitueix una realitat que tendeix cap a la irreversibilitat. El model econòmic permet que la productivitat augmente mentre disminueixen les hores treballades. Al País Valencià des del 2007 fins al 2017 (últimes dades publicades) el PIB ha crescut en 3.500 milions, amb 240.000 llocs de treball menys. Una evidència local, que confirma allò que està passant en el nostre entorn geogràfic des de fa molt de temps. I caldria no obviar, tampoc, que hi ha moltes experiències reeixides en el repartiment de l’ocupació com a solució per afrontar este problema.
I no es tracta només, que també, de resoldre un problema de caràcter econòmic sinó que volem transformar la realitat. Els debats sobre el repartiment del temps de treball i el repartiment de rendes, sobre la renda valenciana d’inclusió i l’equiparació dels drets polítics als drets socials, entre d'altres, tenen molt d'interés per fer emergir nous valors imprescindibles en un projecte de societat més humana. L'atenció i el suport a múltiples experiències d'economia alternativa, social, ecològica i comunitària, exerceixen també un important paper en aquest sentit. I els treballs de prospecció d’Avalem Territori així ho han confirmat.
No obstant això, tot pot quedar en la marginalitat i complirà únicament un paper d’esperança de pluralisme polític del sistema si no s’aconsegueix transformar el fet que l’economia siga el principi rector de la vida social. En esta força tenen un paper insubstituïble els milers de persones excloses per la lògica econòmica. I ho volem fer com fa les coses el Botànic, participativament, transparentment i assossegadament, però amb determinació.

23 de febrer, 2019

"SABEM EL QUE FEM" -Levante-EMV- 23.02.08

Com no sóc, afortunadament, Papa, no sóc infal·lible, així que en tot el que dic i faig, sempre corro el risc d'enganyar-me, d'equivocar-me. Ara bé, allò que tampoc no sóc és un passerell, i sóc plenament conscient de la immensa responsabilitat que vaig assumir en el moment que vaig ser nomenat Secretari Autonòmic d'Ocupació, i Director General de LABORA, el nostre servei públic de formació i ocupació. Dic això per significar, que amb tot l'equip directiu, del que vull recordar formen part els dos sindicats majoritaris i la principal organització patronal, reflexionem sobre quins són els nostres objectius. I el que és més important, col·lectivament dissenyem una estratègia.

No sé si cal, però m'hauran de deixar dir que una diferència que es pot identificar entre l'estratègia i la tàctica és que la primera és global, completa, integral, abasta el tot de la fi perseguida, en tant la segona correspon a parts o sub-parts del conjunt d'accions traçades en l'estratègia, en el pla, o pla estratègic com diuen alguns. L'estratègia s'ocupa de com ordenar i tenir sota control tot el projecte. La tàctica s'encarrega d'aspectes puntuals i concrets que formen part del pla mestre. Doncs això és precisament el que va passar este dimecres, que vaig considerar tàcticament oportú, aprofitar la meua presència a una taula redona a Alzira, compartida amb els secretaris generals de les CCOO i UGT, i un representant de la CEV, per posar a l’agenda pública la necessitat de repensar el paper que el treball ha de jugar en les nostres vides. I la conveniència de debatre socialment si hem de repartir el treball, en un món que mostra signes d'esgotament en eixa embogida idea del creixement pel creixement. Un creixement que ha deixat de ser sostenible. Ni ho és ecològicament, ni ho és econòmicament, ni ho és socialment.

Amb la duresa i arrogant imprudència que la caracteritza, la senyora Bonig va dir que jo només tenia ocurrències, i que ells dissenyarien un vertader pla. No ho era una ocurrència, va ser un moviment tàctic per posar en l'agenda pública la nostra estratègia. Que òbviament és molt més llarga i complexa. I ve de lluny.

El 12 i 13 de juny, al MUVIM de València, vaig inaugurar les jornades que havíem programat sota el títol d'"Esperant els robots", amb una ponència que ja era una reflexió sobre la situació actual del mercat laboral, i en la que ja avançava la necessitat d'un debat sobre el repartiment del treball. Al mes de novembre la CEV, CCOO, UGT, la Secretaria Autonòmica d'Ocupació, el Comité Econòmic i Social, i el Consell Tripartit per al Desenvolupament de les Relacions Laborals i la Negociació Col·lectiva, vam organitzar unes noves jornades per commemorar el centenari de l'OIT. Hi van intervenir destacats professors universitaris, representants professionals, empresarials i sindicals. Es va inaugurar amb una conferència de Joaquín Nieto, Director de l'oficina espanyola de l'OIT, i el va clausurar el catedràtic de Dret del Treball i la Seguretat Social, el professor Tomás Sala. Durant totes les jornades es va parlar bàsicament de com superar l'actual saturació del mercat del treball. I el Director de l'OIT va fer especial esment en la necessitat d'explorar les diferents experiències que hi ha en països del nostre entorn, sobre el repartiment del treball. No inventem res, de fet segons la meua opinió ja anem tard. Però això ens permet analitzar les experiències reeixides com les de Suècia, Bèlgica o Regne Unit, i les que no han anat tan bé com la francesa. En juny a les capitals valencianes organitzarem tres potents esdeveniments (ja estan en procés de licitació), dirigits a obrir un debat amb la ciutadania i empreses, sobre el futur del treball. Tot plegat, no sembla pas una ocurrència que diu aquella.

Tenim el ferm convenciment que la reducció de la jornada del treball unida a la redistribució, fa treballar més gent, augmenta la productivitat, millora la salut laboral i la conciliació familiar, té un efecte positiu sobre la sostenibilitat ambiental, millora el benestar, i en definitiva, ens pot fer més feliços. Alguns estem en política amb eixe objectiu. Millorar la vida de la gent.

16 de febrer, 2019

"MÉS MANADES" - Levante-EMV - 16.02.19


Irene Lozano és una periodista, escriptora, tertuliana i política (primer a UPyD i quan va fracassar en l'intent de ser-ne la Secretaria General, amb el PSOE). En la seua trajectòria periodística destaca l'època d'editorialista a El Mundo i de columnista a La Razón. Com a escriptora, el seu combatiu "Lenguas en guerra" que és un cant al nacionalisme castellanitzador. Com a tertuliana res a destacar, quatre crits i un parell d'arguments més o menys ben lligats, com la majoria. I com a política, francament no havia guanyat massa rellevància, fins que ara fa uns mesos va ocupar el càrrec de Secretari de Estado de la España Global. Com el Ministerio de la Propaganda. Càrrec creat ad hoc, per a convertir-la en una mena d'ambaixadora mòbil amb la pretensió de millorar la mala imatge exterior d'Espanya. Una imatge deteriorada per la corrupció sistèmica molt ben representada pel PP, per la resposta desmesuradament violenta al repte independentista de Catalunya, per la persecució de la llibertat d'expressió (rapers, tuitaires, titellaires...)


Esta setmana va ser entrevistada al programa World View, de la cadena britànica Sky News. Preguntada pel judici al procés que se celebra (alguns el celebren amb el furgadents a la boca i la copa de Magno a la mà, mentre fan pudor de Baron Dandy, i a semen vell als calçotets) estos dies, va dir: "Ells volien fer el referèndum però no tenien permís per fer-ho. Normalment utilitze la metàfora del sexe: no està prohibit igual que votar, però no es pot fer-ho a la força, es necessita un permís perquè és una violació". El periodista d'Sky News es va quedar garratibat. Així que li va preguntar si realment estava comparant el referèndum amb una violació. Lozano va deixar anar un riure neguitós i ho va negar, al·legant que potser no s'havia explicat bé. I intentant explicar-se, hi va tornar: "qualsevol acte que faces és diferent si ho fas amb permís o sense. El que he dit és que el sexe està bé, però deixa d'estar-ho quan es fa sense permís". "El sexe sense permís és una violació. Votar està bé, però si no tens permís, és un delicte criminal a Espanya."



Quina indecència! A l'España Global es produeixen 4 violacions diàries, i amb tendència a créixer, segons el Consejo General del Poder Judicial. La falta de sensibilitat de la Secretaria d'Estat és absoluta. Si votar sense permís és violar, el Govern de Catalunya eren La Manada segons ella? La Manada, sí, aquell grup organitzat de violadors que tot i condemnats, segueixen en llibertat. Alguns amb els seus uniformes de militar o guàrdia civil, a esperant l'armari.



I parlant de La Manada, esta setmana ha aparegut un text de joventut (fa quatre dies, doncs) de l'actual líder del Partit Popular, el senyor Casado que personalment crec que podria patir la síndrome de Tourette. Un text publicat en la revista anual del Colegio Mayor Elías Ahúja (on hauria d'haver estat estudiant la carrera i no fent l'ànec, que després així li anaven les notes!) Un text profundament masclista, racista i supremacista, en el que explica del grup humà amb el qual se sent representat: "Se trata de una especie superior, bastante evolucionada, con una masa craneoencefálica muy superior a la de otras manadas colindantes". Sí, es considerava membre d'una "manada" i referint-se a "las hembras", arriba a dir: "al entrar a formar parte de la manada, comienzan a aflorar en él instintos de voraz carnívoro para con toda clase de hembras en periodo fértil" o "entre sus presas más codiciadas se encuentrancomo es obviolas lobasAunque, si existe carestía de estasrecurre de buen grado otras especies animales como cerdaszorrasgallinas o cualquier especie de ave que le ponga los huevos".



Segons com, el bipartidisme també potser una manada. Si més no per a la pluralitat democràtica.  


09 de febrer, 2019

"THE THREESOME" - Levante-EMV - 09.02.19


Les dretes han fet un trio. Bé està. El primer episodi es donà, com sol ser el cas, entre vergonyetes, dubtes, mirades fugitives i un mínim rubor. Però quan ho tastes, agrada. Això és així. Personalment no tinc res contra els trios. Coneixes més gent. Evidentment com a totes les relacions només cal exigir dues condicions, que siga entre persones adultes i que hi haja un consentiment mutu. Clar que als trios hi ha la complicació afegida d'haver d'assumir uns rols, que en principi, podrien resultar més complexos que en una relació a dos. Se n'ha escrit molt, des de «La invitada», de Simone de Beauvoir, al magnífic «Tròpic de Càncer» d'Henry Miller, passant per la molt  sobrevalorada «Beatriz y los cuerpos celestes» de la també molt sobrevalorada Lucía Etxebarria. I després està el cinema. Hi ha un bon grapat de pel·lícules sobre trios. Majoritàriament franceses, supose que en un trio és habitual practicar el francés, però també nord-americanes, sueques o espanyoles.

«Jules et Jim», de Truffaut em sembla deliciosa. Molt més elegant i molt menys explícita que «Ken Park» de Larry Clark, que en algunes escenes sembla que et vaja a esquitar. N'hi ha massa per fer-ne un rànquing, a més, no és d'això del que vull parlar. Jo parle de política en estos articles, i he començat parlant del trio estable de la dreta, que superada la primera «enllitada» a Andalusia, ara fan el gran salt, i el diumenge, sense respectar l'hora de missa major, convoquen una partouze fatxa a la plaça de Colom a Madrid. I o molt m'enganye, o em sembla a mi, que si bé la relació és entre adults, no està tan clar que tots assumisquen amb la mateixa desimboltura i claredat, el rol que han decidit jugar.

PP i VOX accepten amb naturalitat que són la mateixa cosa, encara que intenten escenificar lleugeres discrepàncies. Al cap i a la fi, el líder del segon partit ha viscut sempre dels sous públics que li ha facilitat el primer. Ja siga com a càrrec públic en els orígens, ja siga en fundacions interposades més endavant. Ell, dic. No el partit. Al partit no el finançava el PP. Com l'ha de finançar si el PP no es finançava ni a ell mateix!! A VOX el finançava un grup terrorista islamista. Això diuen els diaris.

En canvi Ciudadanos es fa el desentés. Diu que ell només festeja amb el PP, i que si el PP té una aventura amb VOX, és cosa seua. Però el cert és que comparteixen taula (o Mesa al Parlament andalús) i llit demoscòpic. L'intercanvi de fluids (i fluxos electorals) entre tots tres, és la pura definició dels vasos comunicants. Tot i això, Ciudadanos està descol·locat (no sigueu bords amb Rivera que ja vos conec). A l'americana i bucòlica «Summers Love» un personatge diu: "Jealousy doesn't show how much you love someon, it shows how insecure you are", i això li és d'aplicació a Ciudadanos. La gelosia no demostra el molt que estimes a algú (a Espanya en este cas), demostra com n'eres d'insegur (veus que se't berenen l'espai electoral.) I és que Ciudadanos ha anat sobrevivint en la indefinició. A una altra pel·lícula de trios, l'espanyola «Castillos  de  cartón», diuen: "Habíamos sido felices caminando sobre una cuerda flojahabíamos florecido en una infección de contradiccionesnos habíamos encontrado en un laberinto de paradojas sin mirar nunca al suelosin mirar nunca al  cielosin mirar". Exactament com Ciudadanos

I acabaré amb una altra escena de trios, de la francesa, malgrat el títol, «The Drimmers», on es diu:  "Ouije suis ivreEt tu es belle. Et demain matin, je serai sobre, mais toi, tu serra toujours belle", potser jo hui m'he deixat anar en una borratxera de literatura barata al meu article, però demà de matí em passarà, però ells, tots tres, el trio, demà al matí continuaran sent fatxes.  

02 de febrer, 2019

"LA MÀGIA DE LA POLÍTICA" - Levante-EMV- 02-02-19



Penn & Teller són un duet de mags, que treballa des de fa dècades a Las Vegas, i malgrat que allò que passa a Las Vegas es queda a Las Vegas, ells han transcendit la ciutat i tenen una brillant carrera i projecció internacional. Tant és així que fins i tot tenen un programa de televisió propi, de nom «Fool Us», que podríem traduir com «Enganya'ns». Tot i que en realitat és un repte, i s'hauria de dir «Enganya'ns... si pots!»

La mecànica és senzilla, es tracta d'una competició on diferents mags, mentalistes i il·lusionistes, presenten els seus millors jocs de mans i trucs en un escenari teatral. En una primera fila de privilegi, hi seuen Penn i Teller, que sovint són també cridats a l'escenari per participar o observar de ben prop, dels trucs dels participants. El concurs consisteix a intentar enganyar estos dos reputats professionals. Quan acaba l'actuació, Penn (Teller es caracteritza per no parlar mai, per fer-se el mut) explica si han pogut descobrir la trampa. Ho fa amb un llenguatge críptic, que permet al concursant reconéixer si l'han descobert, sense que el sortilegi siga desvetlat del tot. Ja se sap, els trucs no s'han d'explicar mai. I aquells que han aconseguit enganyar-los, són els premiats. A la resta... Gràcies per haver vingut i tal dia farà un any.

A mi em sembla un format magnífic per traslladar-lo al món de la política, els concursants-candidats-partits, es presenten davant un ampli auditori, i expliquen les seues propostes. El públic poc avesat, aplaudirà o no, en funció de si els hi ha agradat o sorprés esta o aquella proposta. Sense major criteri. Deixant-se enganyar amb la mateixa actitud infantiloide i bonista, que quan veus un mag enlluernador. Però després el jurat especialitzat, analitzarà la qüestió i podrà dir si és o no és efectiva, si és o no és possible, si és o no és realista, si és o no contradictòria amb el que deien a l'oposició o feien quan governaven... És a dir, si han descobert el truc, la manipulació (els mags de cartes o de daus, els polítics de xifres o de fets.)

El problema és qui fa de Penn i TellerPenn és un bon mag, i li permet descobrir alguns trucs, eixe paper el podria fer un polític retirat, un periodista de llarga trajectòria, un economista hiperventilat... Però és que Teller a banda d'un magnífic mag, és un autèntic erudit del món de la màgia. Atresora una de les més importants biblioteques especialitzades del món... A ell no resulta senzill enganyar-lo. Coneix les tècniques de la màgia de prop, dels grans números d'escapisme o de mentalisme, és un creador de nous conceptes... I en este paper, respecte a la política, em costa imaginar el perfil. D'acord... "Maldito Bulo" ajudaria, però no és més que un dels llibres de la biblioteca de Teller... No trobe qui pogués fer el paper, la veritat.

Una altra variant interessant a afegir a este model d'acte polític, neix també d'un programa de televisió traduït ací com La Voz, (si posés el nom en anglés, seria com mentar la bitxa!) i que ja sabran, és un altre concurs de talents musicals, que té la característica de què el jurat ha de valorar al concursant, a cegues. És a dir, escoltant només la seua interpretació vocal, sense vore'l, evitant així valorar l'atractiu físic o la falta d'ell, l'estètica...

D'esquena al concursant, només compta la veu. Estaria bé, que els mítings es feren des del fons de l'escenari, a l'esquena del públic, i que este només es girés si el que sentia li agradava, no si el candidat és guapot o la candidata té un posat atractiu, o tot simplement per fidelitat al logo, o al color corporatiu del partit de sempre. Clar què... Tal com estan les coses, no estic segur que trobarem electors capaços de permetre que els polítics ens posarem a la seua esquena. Massa por a ser apunyalats... De nou.