Penn & Teller són un duet de mags, que treballa des de fa dècades a Las Vegas, i malgrat que allò que passa a Las Vegas es queda a Las Vegas, ells han transcendit la ciutat i tenen una brillant carrera i projecció internacional. Tant és així que fins i tot tenen un programa de televisió propi, de nom «Fool Us», que podríem traduir com «Enganya'ns». Tot i que en realitat és un repte, i s'hauria de dir «Enganya'ns... si pots!»
La mecànica és senzilla, es tracta d'una competició on diferents mags, mentalistes i il·lusionistes, presenten els seus millors jocs de mans i trucs en un escenari teatral. En una primera fila de privilegi, hi seuen Penn i Teller, que sovint són també cridats a l'escenari per participar o observar de ben prop, dels trucs dels participants. El concurs consisteix a intentar enganyar estos dos reputats professionals. Quan acaba l'actuació, Penn (Teller es caracteritza per no parlar mai, per fer-se el mut) explica si han pogut descobrir la trampa. Ho fa amb un llenguatge críptic, que permet al concursant reconéixer si l'han descobert, sense que el sortilegi siga desvetlat del tot. Ja se sap, els trucs no s'han d'explicar mai. I aquells que han aconseguit enganyar-los, són els premiats. A la resta... Gràcies per haver vingut i tal dia farà un any.
A mi em sembla un format magnífic per traslladar-lo al món de la política, els concursants-candidats-partits, es presenten davant un ampli auditori, i expliquen les seues propostes. El públic poc avesat, aplaudirà o no, en funció de si els hi ha agradat o sorprés esta o aquella proposta. Sense major criteri. Deixant-se enganyar amb la mateixa actitud infantiloide i bonista, que quan veus un mag enlluernador. Però després el jurat especialitzat, analitzarà la qüestió i podrà dir si és o no és efectiva, si és o no és possible, si és o no és realista, si és o no contradictòria amb el que deien a l'oposició o feien quan governaven... És a dir, si han descobert el truc, la manipulació (els mags de cartes o de daus, els polítics de xifres o de fets.)
El problema és qui fa de Penn i Teller. Penn és un bon mag, i li permet descobrir alguns trucs, eixe paper el podria fer un polític retirat, un periodista de llarga trajectòria, un economista hiperventilat... Però és que Teller a banda d'un magnífic mag, és un autèntic erudit del món de la màgia. Atresora una de les més importants biblioteques especialitzades del món... A ell no resulta senzill enganyar-lo. Coneix les tècniques de la màgia de prop, dels grans números d'escapisme o de mentalisme, és un creador de nous conceptes... I en este paper, respecte a la política, em costa imaginar el perfil. D'acord... "Maldito Bulo" ajudaria, però no és més que un dels llibres de la biblioteca de Teller... No trobe qui pogués fer el paper, la veritat.
Una altra variant interessant a afegir a este model d'acte polític, neix també d'un programa de televisió traduït ací com La Voz, (si posés el nom en anglés, seria com mentar la bitxa!) i que ja sabran, és un altre concurs de talents musicals, que té la característica de què el jurat ha de valorar al concursant, a cegues. És a dir, escoltant només la seua interpretació vocal, sense vore'l, evitant així valorar l'atractiu físic o la falta d'ell, l'estètica...
La mecànica és senzilla, es tracta d'una competició on diferents mags, mentalistes i il·lusionistes, presenten els seus millors jocs de mans i trucs en un escenari teatral. En una primera fila de privilegi, hi seuen Penn i Teller, que sovint són també cridats a l'escenari per participar o observar de ben prop, dels trucs dels participants. El concurs consisteix a intentar enganyar estos dos reputats professionals. Quan acaba l'actuació, Penn (Teller es caracteritza per no parlar mai, per fer-se el mut) explica si han pogut descobrir la trampa. Ho fa amb un llenguatge críptic, que permet al concursant reconéixer si l'han descobert, sense que el sortilegi siga desvetlat del tot. Ja se sap, els trucs no s'han d'explicar mai. I aquells que han aconseguit enganyar-los, són els premiats. A la resta... Gràcies per haver vingut i tal dia farà un any.
A mi em sembla un format magnífic per traslladar-lo al món de la política, els concursants-candidats-partits, es presenten davant un ampli auditori, i expliquen les seues propostes. El públic poc avesat, aplaudirà o no, en funció de si els hi ha agradat o sorprés esta o aquella proposta. Sense major criteri. Deixant-se enganyar amb la mateixa actitud infantiloide i bonista, que quan veus un mag enlluernador. Però després el jurat especialitzat, analitzarà la qüestió i podrà dir si és o no és efectiva, si és o no és possible, si és o no és realista, si és o no contradictòria amb el que deien a l'oposició o feien quan governaven... És a dir, si han descobert el truc, la manipulació (els mags de cartes o de daus, els polítics de xifres o de fets.)
El problema és qui fa de Penn i Teller. Penn és un bon mag, i li permet descobrir alguns trucs, eixe paper el podria fer un polític retirat, un periodista de llarga trajectòria, un economista hiperventilat... Però és que Teller a banda d'un magnífic mag, és un autèntic erudit del món de la màgia. Atresora una de les més importants biblioteques especialitzades del món... A ell no resulta senzill enganyar-lo. Coneix les tècniques de la màgia de prop, dels grans números d'escapisme o de mentalisme, és un creador de nous conceptes... I en este paper, respecte a la política, em costa imaginar el perfil. D'acord... "Maldito Bulo" ajudaria, però no és més que un dels llibres de la biblioteca de Teller... No trobe qui pogués fer el paper, la veritat.
Una altra variant interessant a afegir a este model d'acte polític, neix també d'un programa de televisió traduït ací com La Voz, (si posés el nom en anglés, seria com mentar la bitxa!) i que ja sabran, és un altre concurs de talents musicals, que té la característica de què el jurat ha de valorar al concursant, a cegues. És a dir, escoltant només la seua interpretació vocal, sense vore'l, evitant així valorar l'atractiu físic o la falta d'ell, l'estètica...
D'esquena al concursant, només compta la veu. Estaria bé, que els mítings es feren des del fons de l'escenari, a l'esquena del públic, i que este només es girés si el que sentia li agradava, no si el candidat és guapot o la candidata té un posat atractiu, o tot simplement per fidelitat al logo, o al color corporatiu del partit de sempre. Clar què... Tal com estan les coses, no estic segur que trobarem electors capaços de permetre que els polítics ens posarem a la seua esquena. Massa por a ser apunyalats... De nou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada