30 de març, 2019

"EM DESPULLE" - Levante-EMV -30.03.19



Ara que vaig d’espectador a les presentacions de candidats del meu partit pensava que si m’hagués de presentar jo, crec que intentaria dir qui sóc, i què sóc. Poca cosa més. Vindira a dir una cosa així: sóc home, paio, caucasià, gentil, d’edat mitjana, pronador, agnostic, i heterosexual no practicant. O per a no exagerar, diguem que com la majoria que es fan dir cristians, només practique en les festes de guardar. I parle idomes, alguns, però sovint no em contesta ningú.

Sóc Graduat Social per la Universitat de València, Llicenciat (TP) en Relacions Industrials per la d'Alcalá de Henares, Llicenciat en Ciències del Treball per la Jaume I, i com tanta gent, he fet molts cursos, cursets i seminaris. Destacaré dos diplomes, tots dos de la UOC, un en Transparència i Govern Obert, i un altre en Prevenció i Lluita contra la Corrupció. Al 1976 o 1977 vaig participar a la fundació de Jove Germania, al 1979 a la fundació d’EIC, i al 1981 em vaig afiliar al PNPV. Des d’allí vaig estar a la fundació d’UPV, i després a la del BLOC, i finalment a la de Compromís. He tingut diferents càrrecs orgànics de caracter local, comarcal i nacional des del 1981, però no va ser fins al 2003 que vaig anar per primer cop a unes llistes electorals.

I va ser així, perquè abans d’entrar en política, ja havia cotitzat 23 anys en l’empresa privada. Dels quals, tres a França. I estudiat. Sempre vaig estudiar de nit, perquè treballava de dia per a pagar-me els estudis i poder ser independent. He treballat ininterrompudament des del 1977. Al 2003 vaig ser elegit regidor a la ciutat de Castelló. I els anys 2007, 2011 i 2015 vaig encapçalar les lliestes municipals sent candidat a l’alcaldia. Entre el 2011 i 2015, vaig ser també portaveu a la Diputació provincial. Finalment el 2015 vam formar govern i jo vaig assumir les responsabilitats de Vicealcalde així com un paquet de competències delegades. El 2016 vaig presentar la meua dimissió, per incorporar-me al Consell, com Secretari Autonòmic d’Ocuipació i Director General del servei públic d’ocupació, ara LABORA. Encara ho sóc.

Però hi ha dos fets de caracter personal que determinen la meua forma d’incorporar-me a la política i el meu comportament polític. El primer una crisi personal de fa 25 anys, que em va dur a desatendre durant alguns mesos les meues obligacions laborals, cosa que em va fer perdre tot el meu patrimoni personal (i no només l’econòmic), i que causà danys col·laterals; com la dreta procura recordar de tant en tant. D’aquella depressió diagnosticada hui, en vaig eixir amb un grau d’exigència personal extraordinàriament estricte pel que fa al compliment de la llei i l’ètica pública. El segon gran fet, va ser una ruptura sentimental traumàtica a 5 mesos de les eleccions del 2003, que em va fer arribar a la política amb la necessitat de demostrar la meua capacitat d’estimar, i el dret a ser estimat. Entenent que en política això vol dir, fer el bé als respresentats, que et serà recompensat amb la seua confiança electoral.

I així he exercit sempre les meues responsabilitats públiques. He fet fora del despatx a qui ha vingut amb pretensions poc ètiques, he gestionat amb pulcritud i honestedat els diners públics. He sigut extraordinàriament estricte amb l’ús dels bens públics. Mai no he passat una sola factura de dinars o sopars, excepte si he estat de viatge oficial, i en eixos casos mai han superat l’import de les dietes d’un funcionari qualsevol. I si ha resultat més car m’ho he pagat jo. No he abusat dels vehicles oficials. Tot el contrari. Continue gastant el meu telèfon personal i la meua tàblet, havent renunciat als que ha posat l’administració a la meua disposició. Mai he consentit, ni he tolerat, ni he permés, cap desviació en la rectitud exigible a un càrrec públic. Precisament perquè sóc el fruit de la meua formació, la meua experiència, i els meus errors. No permetré que el partit més corrupte de la història embrute el meu nom.

22 de març, 2019

"LARIAT SAM" - Levante-EMV- 22-03-19


No és que em guanye la nostàlgia, però estos dies seguint la pre-pe-pre campanya, que donarà pas a la campanya, que acabarà quan comence l'altra pre-pre-pre campanya que vindrà després i que ens ha de dur fins a l'altra campanya; no he pogut evitar recordar uns dibuixos que feien a la tele. L'única tele. Quan jo era menut només hi havia un canal de TV, i era en castellà. Ara n'hi ha dotzenes, però només un és en valencià. Però diuen les dretes que el castellà està en perill. Va! Que perd el fil!

El protagonista era Lariat Sam, un cowboy espigat que compartia aventures amb Tippytoes, el cavall meravellós, i amb Badlands Meeney i J. Skullking Bushwack. Els episodis començaven sempre amb una cançoneta que venia a fer: "Yi-pi-eh-yi-pi-hohYi-pi-yi-pi-yi-pi-hoh... Lariat Sam llegó... Con su lazo y su gran corazón el Oeste conquistó". Llaços i pistoles. Just com esta campanya electoral. És així, i no és casual. A les dretes, i a algunes franquícies de l'esquerra «mesetaria», ja els hi va bé que es parle d'això i no del que caldria parlar. Ja els interessa que caiguem en tots els paranys de la factoria Bannon, i acceptem els marcs mentals del «centroderechaliberalconservador» (Si no ho han pogut llegir sense respirar, no es preocupen, diguen «ultradreta» que ve a ser el mateix en este cas). Uns per a fer por, pensant que això mobilitza cap a un pretés vot anomenat útil, dins de l'esquerra, a altres per sumar-se o desmarcar-se segons l'hora del dia.

Però si ho pensem bé, el 28 d'abril no estem decidint sobre si volem convertir el país en un Bowling for Columine versió Torrente, tot i que segons com vagen les coses podríem acabar així. Del que convindria parlar, em sembla a mi, és de les pensions, de si el seu salari ha millorat, de si en dependència hem estat capaços de diagnosticar i tramitar amb més rapidesa, de si ja no paga medicaments si les seues condicions de renda no ho permeten, de si no cal comprar llibres de text per als escolars, de si hem pogut aturar en part la pressió urbanística canviant les lleis que engreixaven als depredadors econòmics, de si han millorat les xifres de l'atur, de si l'economia s'ha estabilitzat, de si han augmentat les inversions estrangeres al nostre territori. Potser més que mirar catàlegs de pistoles per internet, caldria vore com la UE que ens mirava amb tres lupes i ens tractava de malbaratadors i corruptes, ens posa ara com a exemple de tot el contrari. De si hem passat de ser exemple de tot el pitjor, a l'exemple a seguir. De si només en quatre anys, i sense un finançament just, ni suficient, ni tan sols digne, hem aconseguit millorar la vida diària de les persones, i alçar la hipoteca reputacional que llastava la nostra economia.

Clar. Jo ja ho entenc. Les dretes volen que parlem de fotre trets, i de si els veïns de dalt posen llaços als balcons. Perquè si parlem del que fem nosaltres als governs, i del que feien ells, no els hi ixen els números. Bo. En realitat sí. Tenen tots els números per acabar a la presó. Ningú recorda res de la gestió de la dreta que no estiga contaminat per la corrupció, el lladrocini, i el furt. Si s'hi fixen, nosaltres hem començat a parlar ja de futur, d'allò que hem de corregir per què no ha funcionat tan bé com caldria, d'allò que no hem tingut temps de fer, d'allò que podrem fer ara, un colp estabilitzada la vida política valenciana. D'això van estes eleccions. D'avaluar el que hem fet uns i altres, i sobretot, d'apostar per un futur amb garanties. I mentre nosaltres presentem el balanç d'allò que hem fet, i anunciem el que volem seguir fent, les dretes parlen de Lariat Sam, el pistoler que amb un llaç volia conquerir l'Oest americà.

16 de març, 2019

"I'M STILL HERE" -Levante-EMV- 16.03.19



Si els que saben un mínim d'anglés esperen trobar sota este títol una reivindicació personal, s'equivoquen del tot. Per contra, si vosté és un cinèfil, haurà recordat aquell controvertit fals documental, dirigit per Casey Affleck i escrit a quatre mans per ell mateix i per Joaquin Phoenix, que n'era l’intèrpret. La història és la següent. Després de "Two Lovers", Phoenix anuncià al món que abandonava la interpretació i es dedicava al Hip-Hop. Va canviar d'aspecte físic. Barbut, escabellat, fent fila d'un "clochard" vocacional, i sempre amb ulleres de sol. Durant el període que relata el documental, va fer poques aparicions públiques, on hi mostrava un comportament de més en més estrany i poc sociable. El seu cunyat Casey l'acompanyava sempre i filmava el que passava. Va fer declaracions esbojarrades, es va deixar filmar mantenint sexe oral, consumint drogues... Tot bastant incomprensible per a la gent que el coneixia i que li reconeixia un gran talent com a actor. La farsa durà més d'un any, fins que s'estrenà el documental; i va ser llavors quan van confessar que tot havia estat guionitzat. Incloent una mítica entrevista al programa, més mític encara, de David Letterman.

Phoenix ho explicà així: "Affleck i jo volíem fer un film que explorara la llibertat, la relació entre els mitjans de comunicació, els seus consumidors i les mateixes celebritats". En definitiva, un actor a qui les coses li van bé a la seua professió, en un moment determinat, i quan la fama l'acompanya, decideix deixar l'ofici i comença a comportar-se de forma estrafolària. Diu que li vol donar un nou rumb a la seua vida, canviar de feina, obviar els seus èxits passats, i obrir-se camí en el nou espai professional amb el qual somnia. I per a fer-ho, procura estar sempre acompanyat de càmeres perquè queden enregistrades les seues eixides de to, les seues estrambòtiques opinions, les seues estranyes idees, les seues originals posicions públiques, les seues singulars teories.

I jo he pensat en Toni Cantó. Actor amb una trajectòria, no de tanta qualitat com Joaquin Phoenix, és cert, però respectable, amb una tempestuosa vida emocional, i una sorprenent filia per les tortugues que li ha ocasionat una denúncia per tenir-ne més de 40 a casa. En el seu salt a la política, no va començar amb el Hip-Hop, ho va fer amb ridícul rap. I com Phoenix, Cantó començà a fer declaracions sorprenents: "Hay que poner límites a la inmersión lingüística de la misma manera que no se puede decir que se permita a los pederastas campar a sus anchas”, “Los animales no tienen derecho a la libertad ni a la vida, ni los toros, ni las vacas, ni los corderos”, “La mayor parte de las denuncias por violencia de género son falsas”, “¿Sabían que la UE paga 3.200 € por cada denuncia de malos tratos? Desde 2004 nos han entrado así 2.080.000.000 € ¿Qué gobierno renuncia a eso?”, “Casi el 5% de los mayores de 18 años han pasado por el procedimiento judicial por violencia de género. La mitad han pasado por dependencias judiciales. Sin pruebas”. Allò que no és una mentida, és una indecent comparació. De tot el que ha dit Cantó l'única cosa que no sent tampoc certa, és una llàstima que no ho siga és: "Mi trabajo consistirá a partir de ahora en no decir ni mu", que va pronunciar després d'una de les múltiples polèmiques en les quals ha participat.

El Cantó polític és tan absolutament incomprensible, tan paranoic, tan esbojarrat, tan ofenedor, tan mentider, tan provocador, tan fals, tan cínic, tan maldestre, tan mancat d'ètica, que l'única explicació raonable és que estiga interpretant un paper prèviament guionitzat amb la lícita vocació de generar un debat sobre l'estupidesa al món polític. Seria fantàstic, seria un gir sorprenent i meravellós. Si tot això de Cantó és un documental, aplaudiré la gosadia i la farsa. Perquè com de veritat s'haja fet polític i crega el que diu, no serà un documental sinó una pel·lícula. De por.

09 de març, 2019

"NO ÉS MÉS QUE POR" -Levante-EMV- 09.03.19


La por és una emoció que serveix per a avisar d'un possible perill. Una pertorbació angoixant a causa d'un risc o dany real o imaginari. És un esquema adaptatiu, i constitueix un mecanisme de supervivència i defensa, que sorgeix per permetre'ns respondre amb prestesa i eficàcia, davant situacions adverses o que ens ho puguen semblar.
L'any 1977 va vindre a cantar al Teatre del Raval, Raimon («...de vegades la pau, no és més que por...»). Jo havia quedat amb una novieta d'Almenara al cantó de Governador amb Campoamor. Mentre esperava se'm va acostar un reconegut feixista de la ciutat, fill d'un magistrat, i que ja havia protagonitzat altres actes violentes. I em va exigir que arrancara de la paret un cartell que anunciava els actes de Montejurra d'aquell any. Li vaig dir que no. I m'amenaçà, m'ensenyà una navalla i després un bony al calcetí, que segons va dir era una pistola. No ho sé. Vaig passar molta por. Però com van aparéixer un parell de joves més majors que jo, amb pinta de progres i van preguntar que estava passant, aquell marxà cridant «Viva Cristo Rey».
Uns mesos abans, o uns mesos després, no ho recorde, a Vila-real hi havia manifestacions i talls de la N-340 que passava per dins del poble i havia costat ja la vida a algun veí. La policia nacional, els grisos, van enviar a Castelló antiavalots d'Osca i Lleida. Al pati de la caserna, vestits amb els seus uniformes de gladiadors, s'entrenaven a cops de porra contra els escuts. Jo vivia al costat, al huité, i se'm va ocórrer fer fotos. Em van descobrir darrere la cortina. Tres policies van pujar a buscar-me a casa on estava sol. Jo tenia 15 o 16 anys. Em van dur a la caserna i em van interrogar durant més de dues hores, intentant fer-me dir per a quina revista clandestina treballava! 16 anys! El sergent em va pegar diverses vegades perquè no aconseguia fer-me dir allò que ell volia, i que jo no podia dir, perquè era mentida. Em vaig intentar protegir d'un dels colps, el meu rellotge va eixir volant amb la corretja trencada. Em van traslladar després a la part de darrere del govern civil, en un Jeep, dos grisos anaven davant, darrere anàvem en uns banquets estrets i en el sentit de la marxa, un policia amb metralleta i jo amb un cagalló al cul. Em va interrogar el jutge en 4 ocasions. Entrar i eixir, i tornar a entrar i tornar a eixir. Les mateixes preguntes per vore si em contradeia. No em van deixar avisar a la família. Mesos després vaig ser jutjat al Tribunal Tutelar de Menors. A les Palmeretes crec recordar. M'acusaren de fotografiar secret d'estat. Seria per a riure, si no haguera patit tanta por.
Dos fets que justificaven absolutament la meua por. Però també he patit pors en altres situacions molt menys raonables. De menut i fins i tot d'adolescent, tenia por a la foscor, i entrava a casa encenent totes les llums. Més encara, entrava fent veuetes com si parlés amb algú. Fins i tot intentant fer sorolls metàl·lics picant amb les claus a la maneta de les portes i dient: «és fantàstica esta nova escopeta que t'has comprat per a caçar, pare». El meu pare no crec que haguera vist una escopeta en la seua vida, i òbviament no estava a casa. Però jo en la meua absurda inconsciència pensava que això espantaria els lladregots o assassins que imaginava estaven en alguna habitació regirant calaixos o esperant per assassinar-me cruelment. Si hi haguera hagut algun malandrí, s'haguera petat de riure de sentir-me fer el ridícul. No hi havia cap motiu per tindre por. Cap. I eixa por va ser molt més duradora que la que realment estava motivada per l'amenaça física, o la violència policial a l'interrogatori.
I és que ja hem dit que la por la provoca un risc real o imaginara. El que mai no pot ser, és una prova concloent en un judici.

02 de març, 2019

"REMOR DE RUMORS" - Levante-EMV - 02.03.19


És un no parar. Primer deien que el President Puig volia avançar les eleccions valencianes per evitar que coincidiren amb aquell possible Super Diumenge del que es parlava. La idea era que si a banda de les municipals, valencianes i europees, l'altre President, Sánchez, decidia acabar la legislatura i convocar les generals el mateix dia, allò podia ser un cafarnaüm d'urnes i paperetes. Hi havia una possible doble justificació. Primer exercir el dret que valencianes i valencians tenim, de singularitzar el nostre calendari polític, al marge del que puga passar a ponent. I segona, d'ordre ja més particular, per intentar evitar que el debat sobre les polítiques valencianes quedés tapat per la política espanyola i tot el que passa a Catalunya. I això és una bona cosa, perquè parla del convenciment que tenim al Botànic, de què ens beneficiaria molt un debat sobre política valenciana, perquè hem fet moltes bones coses estos quatre anys.

 

Però unes setmanes abans que Urkullu jurés al Tribunal Suprem que havia actuat com mitjancer entre els Governs català i l'espanyol del PP i Rajoy (i de Casado), el President Sánchez va convocar d'urgència eleccions, perquè el PP de Casado (i de Rajoy) el van acusar de "traidor a la pátria", de "felón" i no sé quantes coses més, per estar plantejant-se la possibilitat de crear una taula de partits per parlar de la qüestió catalana, i convidar a taula a un "relator". 

I les va convocar per al 28 d'abril. I aleshores començà un nou run-run, segons el qual el President Puig voldria avançar un mes les valencianes per fer-les coincidir amb les espanyoles. Tot bastant incongruent amb la pretenció de quatre setmanes abans. Però és que s'han d'omplir diaris, i xarxes, i ací tothom som analístes. Vaig arribar a vore a Twitter una fotografia on el President i la Vicepresidenta asseguts als seus escons contigus, sense mirar-se, on un periodista deia: "ya se lo ha dicho". Referint-se a que el rictus seriós d'Oltra seria conseqüència del disgust per un avançament que a Compromís no veiem amb bons ulls. En fi. Parlar per no callar.

Este dijous, es va fer públic que Puig comptava amb el vistiplau de Sánchez per l'avançament electoral, i que en tot cas, dilluns en parlarien personalment, i és que per complir terminis, s'hauria de convocar al Consell d'urgència i convocar les eleccions el dimarts vinent. I en paral·lel, este guió tan líquid, va fer un nou gir argumental. Va començar a córrer el rumor que Casado i el seu PP, anaven a presentar el dia 5 una moció de censura contra Sánchez. La idea seria impedir que es dissolgueren les Corts Generals. I darrer hi hauria una jugada política molt ben travada. Desmuntar l'estratègia del PSOE i Sánchez, i garantir-se un debat cara a cara en el Congrés amb una audiència i magnitud que no li permet cap televisió. A sobre, sense VOX, el seu competidor directe. Amb un Ciudadanos fent el paper d'extra amb frase. I obligant a tots els partits a posicionar-se, sobre si volen mantenir a Sánchez o prefereixen a Casado de President. Encara que se pergués la moció, és tan bona l'estratègia, seria tan intel·ligent, que segur que a Casado no se li ha acudit. Però és tan barroca, retorçuda i surrealista, que no em sorprendria del tot. Assessors que han estudiat sí que en deu tenir algun.

Però clar, quan entres en esta dinàmica d'anar retorçant el guió basant-se en rumors, idees, ocurrències, suposicions, tot val. I jo remate. Imaginem que finalment dimarts el President Puig convoca les eleccions el 28 d'abril, i 20 minuts després, el PP presenta al registre del Congreso la moció de censura, que automàticament suspén la convocatòria d'eleccions generals, si no s'ha produït encara la convocatòria oficial després d'un Consell de Ministres. Tot hauria estat una excel·lent astracanada, per acabar quedant-nos sols fent eleccions valencianes a l'abril, i les espanyoles ajornades al maig, amb la resta. La qual cosa no estaria malament. O sí. O jo què sé!