"NO ÉS MÉS QUE POR" -Levante-EMV- 09.03.19

La por és una emoció que serveix per a avisar d'un possible perill. Una pertorbació angoixant a causa d'un risc o dany real o imaginari. És un esquema adaptatiu, i constitueix un mecanisme de supervivència i defensa, que sorgeix per permetre'ns respondre amb prestesa i eficàcia, davant situacions adverses o que ens ho puguen semblar.

L'any 1977 va vindre a cantar al Teatre del Raval, Raimon («...de vegades la pau, no és més que por...»). Jo havia quedat amb una novieta d'Almenara al cantó de Governador amb Campoamor. Mentre esperava se'm va acostar un reconegut feixista de la ciutat, fill d'un magistrat, i que ja havia protagonitzat altres actes violentes. I em va exigir que arrancara de la paret un cartell que anunciava els actes de Montejurra d'aquell any. Li vaig dir que no. I m'amenaçà, m'ensenyà una navalla i després un bony al calcetí, que segons va dir era una pistola. No ho sé. Vaig passar molta por. Però com van aparéixer un parell de joves més majors que jo, amb pinta de progres i van preguntar que estava passant, aquell marxà cridant «Viva Cristo Rey».

Uns mesos abans, o uns mesos després, no ho recorde, a Vila-real hi havia manifestacions i talls de la N-340 que passava per dins del poble i havia costat ja la vida a algun veí. La policia nacional, els grisos, van enviar a Castelló antiavalots d'Osca i Lleida. Al pati de la caserna, vestits amb els seus uniformes de gladiadors, s'entrenaven a cops de porra contra els escuts. Jo vivia al costat, al huité, i se'm va ocórrer fer fotos. Em van descobrir darrere la cortina. Tres policies van pujar a buscar-me a casa on estava sol. Jo tenia 15 o 16 anys. Em van dur a la caserna i em van interrogar durant més de dues hores, intentant fer-me dir per a quina revista clandestina treballava! 16 anys! El sergent em va pegar diverses vegades perquè no aconseguia fer-me dir allò que ell volia, i que jo no podia dir, perquè era mentida. Em vaig intentar protegir d'un dels colps, el meu rellotge va eixir volant amb la corretja trencada. Em van traslladar després a la part de darrere del govern civil, en un Jeep, dos grisos anaven davant, darrere anàvem en uns banquets estrets i en el sentit de la marxa, un policia amb metralleta i jo amb un cagalló al cul. Em va interrogar el jutge en 4 ocasions. Entrar i eixir, i tornar a entrar i tornar a eixir. Les mateixes preguntes per vore si em contradeia. No em van deixar avisar a la família. Mesos després vaig ser jutjat al Tribunal Tutelar de Menors. A les Palmeretes crec recordar. M'acusaren de fotografiar secret d'estat. Seria per a riure, si no haguera patit tanta por.

Dos fets que justificaven absolutament la meua por. Però també he patit pors en altres situacions molt menys raonables. De menut i fins i tot d'adolescent, tenia por a la foscor, i entrava a casa encenent totes les llums. Més encara, entrava fent veuetes com si parlés amb algú. Fins i tot intentant fer sorolls metàl·lics picant amb les claus a la maneta de les portes i dient: «és fantàstica esta nova escopeta que t'has comprat per a caçar, pare». El meu pare no crec que haguera vist una escopeta en la seua vida, i òbviament no estava a casa. Però jo en la meua absurda inconsciència pensava que això espantaria els lladregots o assassins que imaginava estaven en alguna habitació regirant calaixos o esperant per assassinar-me cruelment. Si hi haguera hagut algun malandrí, s'haguera petat de riure de sentir-me fer el ridícul. No hi havia cap motiu per tindre por. Cap. I eixa por va ser molt més duradora que la que realment estava motivada per l'amenaça física, o la violència policial a l'interrogatori.

I és que ja hem dit que la por la provoca un risc real o imaginara. El que mai no pot ser, és una prova concloent en un judici.