29 d’octubre, 2010

"PASSATGERS AL TREN!" - Levante-EMV- 30.10.10


Això diu que anàven en un tren un Ministre, un Conseller i un Alcalde... La història que m'apreste a explicar, podria ben bé començar així, perquè els personatges són els que són i la història va de trens i maquinetes que volen, xim pum, tracatà, no sé si de Castelló a Almassora, però si de la UJI al Corte Inglés.
Va el Ministre i diu que l'AVE arribarà en una data concreta, i va l'Alcade i diu que no s'ho creu. Va el Ministre i diu que les obres es faran amb finançament mixte públic-privat, i va l'Alcalde i diu que no li sembla bé. Això té especial gràcia, perquè el socialista (de natural intervencionistes ells) proposa l'entrada del capital privat en una infraestructura pública d'indiscutible importància estratègica, i el popular (que van de liberals per la vida) exigeix que es faça amb capital públic. Si tu dius blanc, jo negre, si tu dius negre, jo blanc. Com si el món fos binari, sense matisos, sense colors.
Després ve el Conseller i diu que no té ni idea de quan s'acabaran les obres del TRAM, que no pot donar data ni per aproximació, i l'Alcalde calla, acotxa el cap. I el mateix Conseller va i diu, que el finançament del TRAM serà mixte, públic i privat. I va l'Alcalde i calla i acotxa el cap.
Com l'Alcalde és pito, se'n va a Madrid a intentar convencer al Ministre que s'han de posar trens llançadera entre Castelló i València, que estalvien dotze minuts mal comptats, per anar a Madrid. Que com és ben sabut, és el melic del món. No he vist a l'Alcalde acompanyar eixa reivindicació d'unes xifres que expliquen el número de ciutadans de Castelló que van diariament a Madrid.
Com qui inventa l'estratègia reivindicativa de l'Alcalde no té senderi ni trellat, fa que l'Alcalde torne de Madrid amb les mans buides. Per dissimular expliquen que “ha conseguido que el Ministro estudie su propuesta”, i un, clar, es pregunta, si quan el Ministre dóna una data d'arribada de l'AVE a Castelló no se'l creuen, per quins set sous ens l'hauríem de creure quan diu que estudiarà això dels trens llançadera? Tot plegat, ben estúpid.
Insulta la intel·ligència sentir l'Alcalde reclamar trens per fer el trajecte Castelló-València, que té rodalia amb freqüència regular de 30 minuts!!! I insulta més la intel·ligencia vore com calla l'Alcalde davant el Conseller i no li reclama rodalia que ens comunique amb Vinaròs i Benicarló, en un trajecte on només hi ha dos trens al dia, i en l'única zona del País Valencià on no hi ha un sol pam de via de Ferrocarrils de la Generalitat.
Esta setmana hem assistit a un picabaralles públic entre l'Alcalde, el portaveu socialista, i el Subdelegat. Que si podrem anar a Madrid més ràpid, que si tu no reclames el TRAM, que si abans vindrà l'AVE que el Panderolo eixe, que si l'AVE no és un AVE de veritat, que si el TRAM no sé sap si es carn o peix, que si, que si, que no, que no. I ahir mateix l'Alcalde tornava a convocar una d'eixes cimeres d'Alcaldes que serveixen per eixir a la portada dels diaris, i per demostrar que ningú no els hi fa cas. Un altre exit del cap pensant estratègic del PP local!
Però saben el més greu què és? Que tot això té ben poca importància. El Sr. Alcalde barallant-se per guanyar deu minuts per anar a Madrid, quan el que reclama l'economia local és l'AVE que connecte Algesires amb més enllà dels Pirineus. No cal més que vore les xifres de passatgers que van diariament de Castelló a València, i els que van de Castelló a Barcelona.
Vore els primeres espases (i alguna Maki Navaja) dels dos partits més grans, barallant-se per un tren que no és el que més urgeix fot pena. I a sobre, com diuen els castellans, “la casa sin barrer”.
La ciutat més bruta que mai, les rates passejant-se pel terme sense por a ser atropellades per un inexistent TRAM, les boreres mal conservades, les palmeres recient plantades morint-se de nou, el mobiliari urbà deteriorat, els contenidors
de selectiva sense buidar-se amb freqüència suficient, i tot mentre els impostos pugen.
Això sí, tot el dia discutint sobre allò que no tenim competències. Passatgers al tren, que venen eleccions.

26 d’octubre, 2010

"LA CIUTAT CREMADA" - Mediterráneo - 28.10.10
















L’any 1976 es va estrenar “La ciutat cremada”, d’Antoni Ribas. Va ser rodada en català, i a Castelló, s’havia de projectar a la sala San Pablo, més tard Condal 2. Però la còpia que arribà va ser en castellà. Un grup de joves valencianistes, vam decidir fer alguna cosa. Amb les flors del Valle de los Caidos encara fresques, organitzar qualsevol reivindicació demanava d’una prudent discreció. Així que als bars Colón, o Dario, per exemple, i boca-orella, va anar prenent cos la idea. Vam reclutar gent suficient com per comprar quasi totes les entrades d’una sessió, i vam anar a vore la pel·lícula. Després d’aguantar estoicament el NO-DO, s’inicià la projecció, i quan els personatges van començar a parlar en castellà, s’encetà un aldarull controlat. “La volem en català” cridava el de la fila 4, “Per què no en la nostra llengua?” es preguntava a crits la xica de la darrera fila. De davall les jaquetes començarem a traure senyeres. Algú es va posar de peu sobre una d’aquells butaques de fusta i va cridar “si podem vore pel·lícules en anglés, en francés o en txecoslovac, per què no en català?” I la gent aplaudíem, tot i que alguns ja sabíem aleshores que el txecoslovac no és cap idioma. S’aturà la projecció, s’encengueren els llums, i el pobre senyor Casalta va intentar tranquil·litzar-nos, i es va comprometre a projectar la VO la setmana següent.
I de sobte, vam sentir la megafonia de la policia. El “grisos” van entrar armats a la sala, i ens van obligar a eixir d’un en un. Vam amagar banderes i tot el que dúiem, incloses unes enganxines de “Volem l’Estatut”, que algú havia baixat de Catalunya, perquè ací encara no teníem ni enganxines pròpies.
Vaig eixir de la sala amb una sobredosi d’adrenalina, convençut que havíem fet una gran cosa. No sé. Han passat 34 anys i este mes s’ha estrenat la pel·lícula “Pa negre”, també en català, dubte molt que arribe una còpia en VO a Castelló.
Divendres passat vaig passar pel carrer Pescadors, i vaig vore que havien enderrocat l’edifici del cinema. Es veien els dos urinaris de l’entrada, alguns trossos de tela verda a les parets, unes bigues de fusta corcada, i vestigis d’un sostre de canyís i guix. Enrunes. La ciutat cremada.

22 d’octubre, 2010

"SOBRE AIXÒ DEL CADASTRE" - Levanete EMV- 23.10.10


La llei diu que el cadastre ha de revisar-se cada 10 anys, i com ací a ningú no li agrada que li diguen que puja els impostos, la llei preveu que siga l'Ajuntament qui ho reclame.
A Castelló, la darrera revisió del cadastre es va fer l'any 1996. A Madrid governava el PSOE i a Castelló el PP. Si Pitàgores no falla, s'hagués hagut de revisar l'any 2005. L'any 1996 era Ministre d'Hisenda Pedro Solbes, el 2005 ho tornava a ser, després del pas pel Ministeri del popular Rodrigo Rato. L'Ajuntament de Castelló no ho havia demanat, i això fa que durant tots esots anys de vaques grasses el cadastre municipal estigués en un gran desacord amb la realitat econòmica.
Posaré un exemple inventat amb vocació exemplificadora. L'any 1997 es va instal·lar en un carrer centric de la ciutat una oficina immobiliària que durant els anys de la rajola es va afartar de guanyar diners. Això sí, pagava un IBI miserable per un local de 250 metres, que continuava catalogat com a cotxera. Qui diu immobiliària diu oficina bancària, però també xicotet comerç. Els locals, com els pisos o les parcel·les, van vore durant anys com es revaloritzaven, com augmentava el seu preu (i per tant, la renda dels propietaris) mentre seguien pagant un impost sobre la base de la realitat econòmica del 1996. Des del punt de vista social una injustícia.
El cas és que tots estos anys de retard per part de l'Ajuntament a l'hora d'instar la revisió cadastral han fet que l'Ajuntament deixe d'ingressar milers i milers d'euros. Possiblement, els que ara troben a faltar en la caixa pública.
Ja s'ha dit que a ningú no li agrada que l'associen amb un augment impositiu, però el govern s'ha d'exercir des de la responsabilitat. I el PP no ho ha fet. Els impostos s'han de pujar quan la situació econòmica és bona, quan la gent té treball, quan els diners circulen. No haver-ho fet aleshores té conseqüències nefastes per a l'economia municipal. D'una banda, ha obligat l'Ajuntament a endeutar-se fins extrems que ara, que les coses venen mal dades, impedeix que la Generalitat ens autoritze un major grau d'endeutament. D'altra, eixos diners no ingressats són diners perduts per sempre més.
La mala política fiscal del PP, la seua irresponsabilitat tirant mà del boom de la construcció i negligint la revisió cadastral, la de preus públics i fins i tot alguns anys l'augment de l'IPC, obliga després, o com a poc incita, a pràctiques fiscals més pernicioses. Ho vam vore fa dos anys. Havien passat dos exercicis sense augmentar l'IPC als preus públics de les piscines o del servei d'escola matinera, per exemple. I en un any, van recuperar els IPC obviats, i van aprofitar per arredonir els preus amb un agument superior. De la mateixa manera que a ningú li agrada pujar els impostos, a ningú no ens agrada que ens els pugen, però la gent acceptem prou bé la revisió anual d'IPC, però en canvi duem molt pitjor que després de dos anys de pagar 10 euros per vés a saber què, passem de colp a pagar-ne 14. Quan no haguérem dit res si haguérem passat de 10 a 11 i de 11 a 13. El que fa 14 és el càstic a que ens han de sotmetre per no haver fet les coses bé.
El retard a actualitzar el cadastre ens ha fet perdre molts diners. És evident que hui aquells locals ja no valen el que valien
l'any 2002, i per tant l'augment serà menor. Però alguns han fet alegrement calaix durant eixos anys, i l'Ajuntament no se n'ha beneficiat. I no s'enganyen, si l'Ajuntament no se'n beneficia, vostés són els perjudicats.

21 d’octubre, 2010

"PSOE CONTRA TV3" - Mediterráneo-21.10.10

Fa poc més de vint anys, Eugenio Burriel de Orueta, aleshores Delegat del Govern al País Valencià, va tancar els repetidors de TV3. Burriel representava el govern de Felipe González. Ho dic més que res per fer memòria a estos socialistes que ara es queixen que el PP talla les emissions de TV3.
Durant anys, aquells que volien podien vore la TV3 a casa. Però la normalitat es trencà quan el nou govern socialista va nomenar Ministre d'Indústria a José Montilla, l'encara President de la Generalitat d'allà dalt. Va ser durant el seu efímer pas pel Ministeri que el socialista Montilla decidí atorgar la freqüència que usava TV3 al País Valencià a La Sexta, del grup encpçalat per Jaume Robles, considerat pròxim al socialisme governant. Com abans havien fet amb PRISA.
Montilla va explicar que la recepció de la TV3 a les comarques valencianes era il·legal. Si ho era, ho és. I si ho és, de què es qu
eixen els Ximo Puig i companyia? És probable que la recepció siga il·legal tal com està l'ordenament jurídic. Doncs que canvien la llei! El PSOE per este tema sap que compta amb el suport de CiU, ERC, EU-ICV, PNV, Nafarroa Bai, BNG... vull dir, compta amb una de les majories més sòlides de la legislatura. No ha volgut fer-ho, no ha volgut crear un multiplex, com va dir Montilla que faria, i no va fer. Davant la inacció del Govern Central, fa uns mesos l'associació cultural propietària dels repetidors que vam pagar milers de valencians i valencianes, ha recollit més de 650,000 signatures per donar suport a una iniciativa legislativa popular per aconseguir un canvi legislatiu que permeta, sense més entrebancs, que la gent puga triar quina televisió pública vol mirar.
Però el govern del partit socialista ha decidit rebutjar la tramitació de la ILP Televisió sense Fronteres. És a dir, no només està en contra de que qui vulga puga vore TV3, sinó que es nega ni tan sols a debatre-
ho al Parlament, en un exercici antidemocràtic del que sols recorde el precedent del PP valencià amb la ILP Salvem l'Horta. Haurien de condemnar als socialistes a mirar tot el dia Intereconomia.

16 d’octubre, 2010

"LA SINDROME D'HYBRIS" - Levante-EMV - 16.10.10


Esta desmesura designa el fet de desitjar més del que en justa mesura el destí ens té assignat. I malgrat que en la politeista religió de la Grècia clàssica, d'on ve el nom, el concepte de pecat a la manera cristiana no existia, sí que existia ell càstic. A la “hibrys” li corresponia la “nèmesi”, és a dir el càstic dels déus que tenia com efecte retornar a l'individu al lloc que li havia estat assignat i que ell havia traspassat.
Ho explica molt clarament en el següent passatge Herodot:
“Pots observar com la divinitat fulmina amb els seus llamps als éssers que sobreixen massa, sense permetre que es vanten de la seua condició, en canvi, els menuts no desperten les seues ires. Pots observar també com sempre llença les seues sagetes des del cel contra els majors edificis i els arbres més alts, puix la divinitat tendeix a abatre tot allò que s'alça en excés”. I si he citat malament Herodot, que Marta Gallén em perdone.
En paraules més actuals, podríem definir la síndrome d'Hybris com una preocupació desmesurada per la imatge pròpia, una forma messiànica de parlar, una excessiva confiança en el judici propi i menyspreu per l'aliè, una e
xagerada creença en allò que poden aconseguir personalment, el convenciment de ser responsables davant de Déu o la Història, la pèrdua de contacte amb la realitat i la convicció en la rectitud moral que fa innecessari considerar altres aspectes. En definitiva, l’envaniment, l’embriaguesa de poder i la pèrdua del sentit de la realitat. (Abans d'acabar de llegir el paràgraf els lectors socialistes estaven pensant en Camps i els populars en Zapatero. No m'extranya, jo pensava en tots dos.)
Val a dir que esta patolgia no és privativa del món de la política, però és precisament en este àmbit on es veu amb més freqüència, i on els exemples són més esfereïdors. I personalment crec que té a vore amb el fet que una persona pot passar de ser un advocat (d'èxit o mediocre, tant li fa), o un tot just llicenciat en biologia sense experiència, o un empresari, o un frustrat cantant d'havaneres, a ser saludat marcialment per la policia, anar en cotxe oficial, tindre un despatx més gran que el saló-menjador de casa dels pares, rebre cobertura mediàtica diga vanalitats o expresse grans idees, o a estar sempre sota la llum dels
focus (la qual cosa converteix a alguns en il·luminats). Tots tenim exemples de gent sense cap formació, o fins i tot sense cap experiència professional prèvia, que han passat gràcies a la política a dirigir equips de funcionaris (amb millor formació), gestionant pressupostos milionaris i prenent decissions que afecten, sovint irreversiblement, a molta gent. Però fem cas a Herodot i oblidem ara els menuts.
Que Zapatero pateix la sindrome, és una evidència, i la seua particular nèmesi, el càstic a la seua creença que és un Déu tot poderós, li ha vingut en forma de Tomás Gómez. L'Olimp de Ferraz ha quedat tocat, per un Déu menor i entremaliat, que ha resultat ser tan fibrós per fora com
per dins. Només el temps ens dirà amb quines conseqüències.
La nèmesi de Camps, està per vindre. Costa de vindre (i perdó pel joc de paraules), vull pensar que vindrà un necessari càstic, infligit per Dice, la deessa de la justícia. Però més enllà d'aquell, jo reclame un duríssim càstic electoral, no només perquè este home patisca la síndrome, sinó pel bé del País al que com un Neró enfollit, acabarà per destruir.

13 d’octubre, 2010

"BREU LLIÇÓ D'ECONOMIA" - Mediterráneo - 14.10.10


Una empresa concursa per prestar un servei públic, i guanya. L’Ajuntament consigna en el pressupost quantitats insuficients per pagar l’import anual, de forma que es retarda en els pagaments. L’empresa, conscient, augmenta els preus, per compensar els interessos bancaris dels crèdits que ha de demanar per poder seguir operant. Primera conseqüència: el servei ens ix més car.
Amb la crisi, l’Ajuntament encara es retarda més, tant que els bancs ja no volen ampliar la línia de descompte de l’empresa, i esta comença a retardar-se en els seus pagaments. Els proveïdors li diuen que si tarda en pagar li han de modificar les condicions i augmentar els preus (en un cercle d’inflació provocada pel mal pagament de les administracions). Finalment, deixen de servir-li, i l’empresa concessionària ha de buscar uns altres proveïdors que amb freqüència, tot i ser més econòmics, ofereixen un producte pitjor. Segona conseqüència: pitjors prestacions.
Arriba un punt en què l’ofec de l’empresa és tal que es retarda en el pagament de les nòmines i quotes de la Seguretat Social. Ha de fer un ERO i enviar temporalment a l’atur a part del seu personal. Tercera conseqüència de la política de l’Ajuntament: augmenta l’atur.
L’empresa, ara deutora de la Seguretat Social, aporta com aval els deutes que l’administració local manté amb ella, però la Tresoreria no en vol saber res. Quarta conseqüència: com que és deutora, no podrà participar en concursos públics.
L’Ajuntament, conscient que és culpa seua, acaba per acceptar un pitjor servei, un retard en la seua prestació i pèrdua de qualitat. Fins i tot, podria retardar la convocatòria del proper concurs, fins que l’empresa trobe un soci amb qui fer una UTE, o una solució legal que li permeta tornar a concursar amb garanties. Cinquena conseqüència: ruptura dels principis de legalitat i transparència.
Resum per a l’examen. Per quina raó el govern municipal posa menys diners al pressupost dels que sap necessitarà per pagar el contracte?
Perquè tot el pressupost és un artifici comptable. Menteixen minorant les despeses
fixes, per intentar enganyar-nos fent-nos creure que faran el que després no poden fer. I té greus conseqüències.

09 d’octubre, 2010

"MURRAY COM EXEMPLE" - Levante-EMV - 09.10.10















Fa pocs dies vaig llegir a la premsa la història, la formidable història de superació, de Liz Murray, que sembla ser va nàixer d'uns pares tardo-hippies, els quals se'n van passar amb el consum de drogues. La història de la tal Liz és la història d'una infància impossible, d'haver de fer d'infermera als 15 anys, d'una mare a la que poc després va matar la SIDA abans que la matés alguna de les xeringues que quotidianament penjaven dels seus braços foradats. La història d'algú que va haver d'abandonar l'escola a eixa mateixa edat, perquè la pudor, la brutícia i els polls que la devoraven no eren la millor carta de presentació davant els companys de classe i la direcció del centre. Explica Liz, que van haver de robar per menjar, o que algunes nits es repartien com a sopar un tub de pasta de dents. Les pitjors nits xuclaven glaçons per distreure la fam. Terrible. El pare sol no va saber fer el que tampoc no havia estat capaç de fer acompanyat, i la família es desintegrà encara més. Ell marxà a un alberg, la germana va aconseguir instal·lar-se al sofà d'un amic, i la protagonista va quedar-se al carrer, dormint als bancs, als vagons abandonats del metro de Nova York.
Als 17 anys, Liz va gestionar definitivament i en solitari, la seua pròpia vida i va reprendre els estudis. En només dos anys es va pol·lir l'institut, gràcies a algú que desinteressadament li donà classes nocturnes. Eixa mateixa persona va acompanyar a Liz a Harvard en un visita amb més estudiants. I fou aleshores que la protagonista va saber que era allò el que volia, i gràcies a una beca del New York Times es graduà a Harvard. Ara, als 29 dóna conferències explicant la seua fascinant trajectòria.
És una d'eixos històries que t'ajuda a creure que al final hi ha justícia, i que una persona com Liz Murray no té perquè pagar els errors dels seus pares, i... Però també és una història que es publica perquè té un inesperat final feliç, i té la part pedagògica de donar confiança a... a qui pot llegir el diari. La gent com ella, no llig el diari. El gasta per tapar-se quan té fred. Segurament seria útil que publicaren les històries de les Liz que, partint d'on ella, acaben mortes als 23, per la SIDA, o a mans d’un xulo, després de fer de putes barates al Harlem. El que passa és que esta realitat ven menys diaris, queda menys lluidora com a contraportada, quan del que es tracta és d’explicar històries amb contingut social. Un error si em pregunten a mi, perquè si del que es tracta és de radiografiar l’estat de la responsabilitat social, la dels poders públics i la solidaritat humana, aleshores cal dir que esta no funciona.
Esta història, que té rivets de faula, és notícia precisament per ser un cas singular. La realitat és que no tothom tenim les mateixes oportunitats per formar-nos, ni per tirar endavant en la vida. Per això, aquells que creiem en la bondat de l’educació pública o la sanitat pública com alguns dels pilars bàsics d’una societat més compensada, més justa i amb més capacitat de projectar-se en el futur, ens hem de revoltar contra les polítiques del PP. Ací Liz seria carn de canó. Les escoles esperen el professorat que falta, el professorat espera cobrar quan toca i com toca, el alumnes amb necessitats especials estan abandonats de la mà de Conselleria, els mòduls de Formació Professional continuen sent la germaneta pobra, l’educació per adults deixa a la porta desenes i desenes de persones per manca de places, l’EOI exactament el mateix, i la Universitat, amb retallades financeres, té enguany més alumnes que mai de la vida.
Sempre, absolutament sempre, però molt especialment en època de crisi econòmica, s’ha de ser molt sensat a l’hora d’establir prioritats en inversions. I sempre, absolutament sempre, però molt especialment en època de crisi econòmica, invertir en l’educació és l’inversió més carregada de futur que es pot fer.
De fet, de la història de Liz, destaquen que s’ha format, no que ha trobat un bon treball, per exemple. I ho fan, carregats de raó, perquè saben que eixe és l’èxit, que eixe és el millor camí per escalar socialment. Encara que siga, o molt especialment quan el camí arranca de la misèria, com és el cas de Murray, o de dificultats afegides. En fi, bé està que sapiem que Liz ha aconseguit superar tots els entrebancs allà als EUA, però... a Càlig, a un xiquet amb una malaltia degenerativa l'han de pujar a braços a classe, perquè no hi ha ascensor, i clar, no pot ni eixir al pati; i a Llíria un altre alumne, este amb la síndrome de Down, no rep suport a casa com la llei estableix.

05 d’octubre, 2010

"COMMEDIA DELL'ARTE" - Mediterráneo - 07-10-10


Aquells de vostés que s’han vist seduïts per Talía, no cal que els hi explique com funcionava això de la Commedia dell'Arte. Per la resta, han de saber que es tractava d’un tipus de teatre en el que els actors interpretaven la història, sense un text literari previ. Només se’ls hi facilitava un argument esquemàtic, i uns personatges arquetípics. Dit d’un altra forma, hi havia predefinits els rols (Arlecchino el criat embolicaire, El Capità Matamoros militar fatxenda i ridícul, Dosseno el geperut, Flaminia la cèlebre enamorada, Pantalone el vell mercader enamoriscat d’Isabella o de qualsevol dama jove...); i l’experiència a l’escena els hi deia com es comportaria el personatge en una història de la que en sabien tot just un parell de situacions predefinides, que conduirien a un final previst.
I a estes altures de l’article, i coneixent-me ja poden suposar que ara diré...a mi em recorda la política local. I em tem que no seré l’únic. A vostés no els hi sembla que amb massa freqüència les polèmiques polítiques estan prèviament pautades? Vull dir, ix el Capità Spaventa de torn i es queixa llastimosament de com de malament ens tracten des de la metròpoli. I abans que no s’acabe l’acte, apareix l’esmentat Matamoros i diu que pitjor ens tracta Giangurgolo, però que com són amigatxos, d’eixe no es queixa. Personatges previsibles, amb un guió previsible, per una final més que previsible. Ni l’un ni l’altre han de resoldre res. Res de res. Però això sí, amb una periodicitat cada colp més breu, interpreten els seus papers.
La trista Commedia (i no és un oxímoron, hi ha comèdies tristes) de la política municipal ja cansa. Sentir, llegir cada dia, els actors que es senten principals, discutint sobre qui fa menys, sobre qui deu més, sobre qui pot prometre més coses impossibles; avorreix. I mentre, el públic, que ha pagat per vore la funció, es regira entre negitós i fastiguejat als seients!
Al segle XVII, Carlo Goldoni va donar un nou aire a la Commedia dell'arte, rescatant-la de la decadència. I va obligar els actors a interpretar un text escrit, renunciant a les bufoneries fàcils i eliminant les màscares. Si vostés m’ajuden, jo tinc vocació de Goldoni.

03 d’octubre, 2010

"LA VERITAT" - LevanteEMV- 01.10.10

No cal fer una ullada al CIS per saber que els polítics tenim menys credibilitat que Mourinho com professor a l’Escola Superior de Diplomàcia i Protocol. És suficient amb parar orella a la barra d’un bar, a la sabateria o a la cua de l’INEM. I no és cert que el problema siga exclusivament de falta d’honestedat, de rectitud. Alguns polítics s’autoenganyen pensant que el desafecte social envers el que fan, o fem, és conseqüència de la corrupció i només de la corrupció. No és cert. És més greu que això. Una part de la falta d’estima per la política té a vore amb la displicència amb què alguns polítics tracten la gent. Eixa mania de tractar la societat civil com si foren menors d’edat, incapaços d’assumir la realitat, d’entendre la veritat. Eixa mania d’explicar-los-hi constantment mentides, amb l’arrogant convenciment que se les empassaran sense més. Com si no tingueren capacitat de diferenciar la mentida de la veritat. Això és un insult, i a la gent no li agrada que els insulten, menys encara que ho facen els seus empleats, i no ho oblidem, els politics som assalariats dels ciutadans.
Quan el Conseller del ram acompanyat per l’Alcalde ens diuen que aquella galàctica estació del TRAM que havien de fer a l’Avinguda del Mar ja no serà soterrània, perquè han trobat un col·lector, estan pressuposant que tots som imbècils. No és cert, no la faran perquè no hi ha diners. Al departament d’enginyeria municipal hi ha un plànol del subsòl de la ciutat on apareix nítidament eixe, i tots els col·lectors, conduccions diverses i clavegueram del terme municipal. Quan l’Alcalde i els seu bicèfal equip d’hisenda anunciaven en gener el pressupost més inversor de la història, estaven tractant la gent com alumnes de preescolar. Tothom sabia que mentien (tot i que només el BLOC ho va dir negre sobre blanc), i que la seua mala gestió afegida a la crisi convertiria l’any en el pitjor de la dècada. A dia de hui, no han invertit ni un sol euro dels 38’4 milions que figuren al pressupost, simplement perquè mai no han tingut eixos diners. Quan deien que les llambordes del Ribalta havien de ser roges, contradient les exigències de Cultura, perquè sinó el TRAM no podria llegir la fibra òptica, tornaven a mentir. La prova és que al tros de davant del templet les llambordes son tan grises com la seua veritat. I intuïm que el TRAM no volarà eixos metres. I mil exemples més, que resulta ociós referir.
També resultaria clarificador que Luna ensenyés les factures, ja no tant pel tema dels favors econòmics i tractes de privilegi amb algun empresari implicat en trames corruptes, que també, sinó perquè ell porta mesos reclamant les de Camps. I el seu persistent silenci actual, ofén. La seua falta de legitimitat esguita tota l’oposició, i no és just. Això decep la gent, els allunya de la política. Com estar en contra del TRAM pel Ribalta, i que els teus diputats a Madrid no et donen suport. O criticar una Vaga General, que ells convocarien gustosos si la reforma laboral l’hagués feta el PP. O muntar el numeret de l’alliberament de l’AP-7, amb oblit sobre el faristol del document que destapa el miserable pla per enganyar la població. L’engany, la impostura, el teatre.
Els polítics tenim l’obligació de tractar els nostres conciutadans com allò que són, gent adulta, intel·ligent, amb criteri (que podem no compartir). Tenim l’obligació de dir la veritat.