Hi ha moltes coses que no m’agraden al món de la política. Una és la demagògia. L’altra allò que en francés en diuen “langue de bois”, tenir la llengua de fusta.
Segons el diccionari, la demagògia seria aquella política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats perquè accepten promeses i programes d’acció impracticables. I qui diu això, diu per a fer passar per una gran acció política una escenificació patètica i sense cap valor.
Pel que fa a la “langue de bois”, podríem dir que es tracta d’una forma d’expressió, especialment en la política, que intenta ocultar la incompetència o la manca de voluntat per abordar un tema, a costa de proclamar llocs comuns abstractes, pomposos, o que s’atinguen més als sentiments que no pas als fets. Altrament dit, fugir d’estudi dient banalitats per por a dir les coses pel seu nom.
Doncs jo hui m’apreste a no fer ús del segon recurs estilístic, per tal de combatre el primer. És a dir, parlaré clar i ras, sense embuts, amb intenció de subratllar la demagògia d’altres. I si s’enfaden que s’hi posen dues fulles.
En les darreres setmanes hem assistit a algunes accions propagandístiques per part d’EU i PSOE (notes de premsa, plenaris, octavetes...) anunciant que renunciaven a beure aigua o prendre café debades a l’ajuntament. EU ho va dir des del primer dia i així ho ha fet. Consideren que tot això són privilegis. Bé està. A ca el PSOE, és nou. Fins ara no només en consumien, sinó que com si princesetes i marquesets fóren, han estat anys demanant que una ordenança els pugés cafés i tallats al despatx.
I nosaltres? Ai pecadors! Ho confesse, amb certa freqüència, especialment als plenaris, bec botelletes d’aigua que, com a la resta de la Corporació, em facilita la casa. I café. Sí, normalment prenc un o dos cafés pel matí a l’Ajuntament. Per cert, que en nou anys mai m’han pujat un café al despatx, baixe i me’l faig, o me’l fan, i me’l puge tot solet al despatx. No sóc fill de la Polla rossa, jo!
Més coses, i més importants, els sous. L’Ajuntament té quatre portaveus. Un, el del PP, el Sr. Mulet, és a més a més segon tinent d’alcalde i té un sou superior a la resta. Al que segons va explicar l’altre dia, hi suma el que li continua pagant la seua empresa, en la que no treballa fa anys! Ell i la seua empresa sabran a canvi de què.
La resta, la Sra. Marco, del PSOE, la Sra. Carreras d’EU i jo mateix, cobrem el mateix sou, i tot i tenir idèntica obligació és obvi que no dediquem el mateix temps a l’Ajuntament, però això ja ho valoraran vostés a les eleccions.
Des d’enguany, a la meua dedicació parcial municipal, sume la dedicació parcial a la diputació. La Sr. Marco cobra una dedicació parcial de l’Ajuntament, el seu sou de la UJI com a professora, i el que cobra com diputada provincial. Res a dir, però dóna un cert rubor sentir-la parlar dels veïns que no poden comprar mortadel·la, com si fos Santa Isabel d’Hongria!
I la Sra.Carreras suma al seu sou polític el de subdirectora d’un institut. Ella diu que ha renunciat al sou polític. No és cert. El cobra puntualment cada mes, si després el regala a EU o a Càritas Interparroquial és el seu problema. Si en lloc de seure un pobre a taula seu un comunista res no canvia, a vostés els costa el mateix que la resta.
Cobrem de la política, perquè és lògic i lícit que se'ns pague per la feina feta. Però fer soroll mediatic per renunciar un café debades o un glop d’aigua, mentre s'acumulen dos o tres sous públics, és pura demagògia. I la demagògia és una mala targeta de visita. Sense rigor mai no guanyarem al PP, perquè ningú no ens prendrà seriosament. I nosaltres sols no podem.