"HISTORIES DE TELEFONIA"

Com Mediterráneo no va publicar el meu article, i el publicarà la setmana vinent, per no deixar-vos tans dies sense novetats, ací teniu una entradeta extra.

El món de la telefonia mòbil ha representat una autèntica revolució, i no només en les comunicacions, sinó en la societat en tota la seua extensió. Ha canviat costums, ara la gent ja no queda en un lloc concret, diu “ja ens cridarem”, i quan arriba, ha no estira el coll per buscar-te entre la gent, tira mà del mòbil. Alguns adolescents que abans no tenien el permís dels pares per eixir, ara ho tenen més senzill perquè sembla com que si porten l’aparell a la butxaca, estiguen més controlats, o si més no, això dona certa seguretat als pares.
També hi han hagut canvis en el llenguatge. Abans si una xica et deia: “fes-me una perduda”, pensaves en tocar-la de qualsevol manera menys per telèfon. I és una trista obvietat que així com el “Video Killed the Radio Star”, els SMS han matat l’ortografia. Wapo!
Quasi ningú no es resisteix a l’avanç tecnològic. Jo mateix gaste una PDA, que a banda de tindre els usos d’aquell primitiu invent de Graham Bell, em permet redireccionar el correu electrònic de l’Ajuntament, i gestionar l’agenda o documents oficials, amb tota comoditat estiga on estiga. Els més joves l’usen també com reproductor de música, i els veus eixint de l’ institut amb els mòbils a la mà i la banda sonora de la seua vida emocional a tota metxa. Els qui com jo som contemporanis del Come-discos, (invent que va empatar en estupidesa amb el ganivet elèctric) entenem fàcilment que és pràctic, però entre els tonos, els politonos, i les cançonets, de vegades més que de Moviestar sembla que siguen de Molestar.
L’altre dia em va passar una cosa curiosa. Estàvem un grup d’amics dinant, i vam decidir cridar a un company que estava de viatge. Va resultar que no tenia cobertura en aquell moment, i el qui telefonava, va usar un servei de VODAFONE que es diu “dicta SMS”, que converteix en teu missatge oral en missatge de text a remetre al destinatari. Van gravar: “Fulano, crida’m”. Als pocs segons va rebre un missatge de text que venia a dir: “No hemos hecho ningun cargo en su saldo. No se ha podido convertir su mensage. Servicio solo disponile en castellano.”
El meu amic ho va provar dues voltes amb idèntic resultat. Li vaig demanar el telèfon i ho vaig provar jo: “Fulano, appelle moi”. I el tal fulano va rebre el missatge i ens va “appellar” de seguida que va recobrar la cobertura.
Fins ací, ofenedor com valencianoparlant. Però curiositats de la vida, eixa mateixa nit vaig rebre un correu electrònic d’un amic en el que em convidava a participar en una enquesta electrònica (en la que fins i tot et pagaven 10 €) per gravar alguns missatges amb la teua veu. Sembla que estan treballant en un reconeixedor de veu català-valencià-balear, precisament, per evitar que mai tornen a dir-nos “servicio solo disponible en castellano”.

"LA CARRETERA". Levante-EMV. 01.04.08

Com sabran, dijous passat el Ple de l’Ajuntament de Castelló, va debatre dues propostes sobre la N-340. La popular, que pretenia que el Ministeri no execute la variant, i la socialista que no pretenia res més que evitar la votació.
Ni el PP ni el PSOE tenien el més mínim interès en resoldre el conflicte que planeja sobre el traçat de la carretera, només volien escenificar, una vegada més, eixe duel de titans, que no fa més que mal als interessos de Castelló.
El PP té por que el traçat de la N-340 afecte el paratge natural de la Magdalena, i el PSOE té por que retardar l’execució de l’obra, perpetue els greus problemes de transit i els accidents. Totes dues preocupacions tenen fonament.
En nom del meu grup vaig oferir una solució ràpida, senzilla, sostenible i econòmica: que l’estat pague el peatge de l’AP-7.

Però això no passarà. I no passarà perquè el PP no pot recolzar-ho ja que van ser ells qui van allargar la concessió castigant de forma injusta i discriminatòria Castelló. I tampoc no passarà, perquè el PSOE només allibera trams als llocs on governa, i el PSOE local no té ni vocació ni capacitat reivindicativa davant Madrid.
Ací haguerem pogut acabar, però els nacionalistes de Castelló, som gent amb sentit de la responsabilitat institucional, i fugim de les postures maximalistes i estèrils. Per això vam fer una segona proposta. La construcció d’un túnel, en les proximitats del paratge natural de la Magdalena, de forma que la N-340 quede soterrada. Afegiem, que la superfície degudament arborada, hauria d’incorporar-se a la zona de protecció. Si al seu pas pel terme de Benicàssim, travessarà en túnel, les Agulles de Santa Agueda, nosaltres tenim dret a protegir la Magdalena.
Amb esta solució s’evitaria un gran retard com temen el socialistes (cosa que sembla no preocupar al PP) i s’evitaria afectar la Magdalena com pretén el PP (cosa que incomprensiblement no preocupa al PSOE). És la solució perfecta.
Saben que van dir el PP i el PSOE a la proposta del BLOC? Res, absolutament res. La van ignorar, perquè als uns i als altres, i acabe l’article com l’he començat, no els interessa resoldre el conflicte, sinó la baralla partidista. Vostés han de saber, que dels 27 regidores i regidors, n’hi ha 26 que parlen molt, però no escolten gens. Una vergonya.

"FREUD I EL TREN". Mediterráneo. 03.04.08

Els que em van llegint de fa temps, ja saben que Lizbeth, la meua dona, és mestra. La novetat és que enguany s’ha posat a estudiar psicopedagogia. Abans quan jo feia alguna cosa malament a casa em renyava, ara em diagnostica. Quan em pillava planxant mentre tenia el bollit al foc i escoltava la ràdio, em deia que tot a la vegada no podia eixir-me bé. Ara em diu: “tens un TDAH”. “No t’entenc, parles massa ràpid”, em deia, ara afirma que patisc un TEL. Ves a saber. L’entusiasme per la novetat de la psicologia. L’altre dia, parlant-parlant vam arribar a Freud. El bo de Sigmund ho explicava tot per les mancances que els individus havien patit en la infantesa. Divertit m’he posat a buscar explicacions freudianes en el món de la política local.
Tinc l’íntim, i impossible de justificar, convenciment, que ni Melcior, ni Gaspar, ni Baltasar, van voler portar-li mai a Javier Moliner un tren elèctric. (Ara que està de moda fer publica la correspondència dels Reis, igual un dia esbrinem les raons.) El cas és que puc imaginar a Javier pel corredor de casa, pintant unes vies amb plastidecor i arrossegant quilo i quart de botifarres, mentre anava cridant “Xu-xu, pasajeros al tren”!
Només eixa obsessió freudiana pels trens explicaria la passió amb la que reclama l’AVE, l’aposta pel TVRCas i la seua via reservada, i la increïble alegria amb la que defensa el corredor ferroviari que ha de travessar mig Grau, passant a fregar de nas d’un bon grapat de cases. Dotació esta última, a la que s’enfrontaria virulentament si la plantegés el Ministeri. I que puc fer jo, si sóc un simple regidor de l’oposició! Això és faena per a la Supernanny.

Per un problema que s'hagues pogut resoldre, Mediterràneo no va publicar l'article dijous passat, així, que apareixerà el dia 3 d'abril.

"ESPANYA". Levante-EMV. 26.03.08

És un fet sabut, que els idiomes es perden si no els practiques. Per això, he aprofitat les Pasqües per fer turisme idiomàtic, i me n’he anat a Valladolid a perfeccionar el meu castellà, sobretot per si mai tornem a Xile a vore la meua família política. Podia haver esperat la Ciudad de las Lenguas, que tan bé representen eixe apòstol del castellà que és José Luis Gimeno, i el seu fidel escuder Josety, però Castella té alguns avantatges respecte a l’aeròdrom local. Un excel·lent “lechazo”, uns embotits i formatges als que cal parlar de vosté, i uns vins, que treuen el sentit. O que donen sentit al viatge.
La gent que hem conegut és gent senzilla, oberta, generosa i agradable, però no ens entenen. No és ni mala fe, ni manca de voluntat. No ens entenen. Sincerament. Si la meua parella i jo parlàvem valencià entre nosaltres, arrufaven el nas. Per què? Quan parlàvem amb ells ho feiem, lògicament, en castellà, però per preguntar a la meua parella que vol per sopar, no crec que calga fer un conclave i reunir la Cort castellana de Felipe II El Prudente.
Que algú parle en valencià davant d’ells, ho consideren una mena de provocació. També li ho semblaria a la cambrera si haguerem parlat angles o portuguès? Ho dubte. Quan em preguntaven el nom i deia Enric, em contestaven “es como Enrique pero con acento valenciano, ¿no?” Esta gent era la mateixa que preguntava si no era roín per als alumnes, que a l’escola s’ensenye en valencià. No, no, el que és roín per a la cultura és saber només una llengua. I això els passa a ells, no a nosaltres. Espanya no funciona, ni pot funcionar. El desconeixement i la malfiança dels uns envers els altres, és la formula segura del fracàs. Per què és tan difícil ser el que ú és? Per què a alguns els resulta tan difícil d’entendre i acceptar la diferència?
Quan estic ací, amb massa freqüència he de justificar que siga fidel a la meua llengua, perquè no se qui que ve de fora, no m’entén. I quan sóc jo qui va fora, tampoc no m’entenen, malgrat parlar-los la llengua d’ells. Un senyor em deia: “Si en las Cortes uno hablase en catalan, otro contestase en castellano, el Presidente cediera la palabra en gallego, y otro explicase su voto en vasco, esto seria, seria...” “Seria Suïssa”, li vaig dir. Segurament, si hagueren assistit, com jo he fet, a una sessió del Parlament suís, no els molestaria tant que jo haguera dit: “ja saps que vols per sopar”?

de flames i passions

Tenim mig país encès en flames. Sort que són flames de festa i regeneració. Moment de cremar tot allò vell i inservible. Moment de desfer-se de velles estoretes i d’idees caducades.
Litúrgia laica per oferir al foc el passat, i esperar de l’esclat de la primavera, un temps nou que ajude a fer florir una esperança col·lectiva.

És temps també per recollir-se per aquells que creguen en el déu dels cristians. Un temps de silenci i reflexió. Un temps de meditació.

Tanque uns dies per vacances. Meditaré. Guardaré respectuós silenci. Em desfaré d’idees velles i caduques. I tornaré amb l’esclat de primavera, amb més força de la que ara marxe, i amb idees renovades.

Bones vacances a totes i tots.

"VACANCES" Mediterráneo. 20.03.08

Sec a taula a escriure (i poder seure després del que vaig explicar dijous, ja és tot un èxit.) He de deixar l’article preparat, perquè dimecres eixiré de viatge. No se molt bé sobre que escriure, els hi sóc franc. No és una sensació nova. Com sóc de natural desmitificador, els confessaré un secret. Als grups municipals això també passa. De sobte ja és dijous, i t’adones que en tota la setmana no has fet cap declaració, ni una sola nota de premsa. I com este món de la política és tan terriblement competitiu, saps que quatre dies mut, és massa, així que mires al teu assessor, i un dels dos diu en veu alta: “de què parlem?” Pas previ a començar a remenar diaris per vore que han dit els altres, i participar així d’alguna discussió. O tires mà del programa electoral per convertir alguna proposta en moció. I al final, acabes fent política en minúscula, participant d’una polèmica artificial. Per intentar donar consistència al discurs, n’hi ha qui estira el coll, engola la veu, i cita a Robespierre, però sembla més que s’haja citat amb Delapierre. I durant hores.
Jo crec que vostés se n’adonen. Siguem sincers, ja no enganyem ningú. Amb massa freqüència les nostres declaracions resulten absolutament banals i prescindibles. En lloc de resoldre els problemes de la gent, estem més ocupats de la confrontació partidista, de semblar més brillants que l’adversari, o de trobar una contradicció en el discurs del qui seu davant. Cada dia que passa estic més convençut que cal una regeneració democràtica. Revisar les actituds, subvertir les prioritats. Cal fer una parada per reflexionar. Per això està bé que de tant en tant fem vacances.

"MITES ELECTORALS" Levante-EMV. 18.03.08

Estes eleccions haurien d’haver acabat amb dos mites creats pel PSOE. La primera fal·làcia que ha quedat al descobert, és aquella segons la qual l’abstenció és d’esquerres, i concretament socialista. La saludabilíssima, per democràtica, participació al País Valencià, ha desmuntat la teoria. El PP ha guanyat encara de més vots. Així, que com dèiem alguns, els abstencionistes són abstencionistes, sense etiqueta. I quan ho deixen de ser voten a qui volen, en general, amb les mateixes proporcions que els votants més actius.
El segon mite és el del vot útil, una teoria inventada pel PSOE per fagocitar tota la bossa de vots progressistes. Els socialistes ens han tornat a ensarronar, han aconseguit una important transferència de vots d’un bon grapat de partits, entre els que està el BLOC. I ho ha fet amb l’argument capciós, segons el qual, si no els transferíem vots guanyaria el PP. Però al final el que ha passat ha estat que el PSOE ha rebut eixe préstec en vots, però una part dels seus votants ha anat a votar al PP. Així, que el vot útil no ha servit de res, mai no ha servit de res, de fet. A la nostra circumscripció el resultat de 3 a 2 en favor del PP ha estat inamovible. I en canvi, partits com el BLOC hem obtingut uns pèssims resultats.
Saben qui, malgrat perdre vots, ha salvat els mobles repetint número de diputats? Els que no tenen por a que governe el PP. I això és veu molt clarament en CiU. Havien anunciat clarament que no ajudarien al PP a governar, de forma que no es pot dir que siguen del tot neutrals, però una cosa és això, i l’altra és tindre por al PP. Quan un partit, i el BLOC ho fa constantment, es passa el dia enviant el missatge que contra el PP s’ha de fer qualsevol cosa, els seus electors li fan cas, i acaben votant el millor posicionat dels partits progressistes.
Davant la ineficàcia del socialisme a l’hora d’administrar el préstec de vots, i més encara sumits com estan en una guerra de successió, sembla raonable pensar que donat que els vots no han estat més efectius al anar al socialisme, hagueren estat més útils si hagueren anat a la primera opció.

"CUL". Mediterráneo. 13.03.08

"Bones tardes Dr.", "Passa i asseu-te", "Ja m’agradaria. Mire Dr. no tinc per costum ensenyar el cul en la primera cita, però amb vosté faré una excepció. Crec que tinc una fístula." Si fa no fa, així va anar la conversa que la setmana passada vaig tindre amb el cirurgià, i si tot va bé, hui mateix, quan isca del quiròfan ja no la tindré.
Una fístula, dit així de qualsevol manera és com un camí equivocat. És una drecera que naix en paral·lel al camí habitual, per intentar fer les mateixes funcions, però amb mala traça. No se si el Dr. hi estarà massa d’acord amb la definició.
En política també n’hi ha de fístules. N’hi ha d’ell que vol córrer massa, perquè es creu més llest o tocat de la maneta dels deus. Gent que intenta inventar un camí propi evitant l’habitual. Error. Els procediments, els camins traçats amb els anys, són sovint els correctes. En política, com en la resta d’activitats humanes, no s’ha de tindre pressa. Cal anar xino-xano. Tot té un perquè i un com. No se li val a inventar camins ocults que voregen el procediment o la legalitat. Perquè si diuen que l’oli taca per on passa, imaginen la dallonses. I en estes coses el camí correcte és el recte (i ja em perdonaran la manca de subtilesa). Les coses han d’eixir per on han d’eixir, i quan els hi toca. Ja ho he dit no val a fer trampes per salvar el cul, i miren que eixa part tan injustament menysvalorada de la nostra anatomia és d’allò més important. I no només perquè d’alguna forma havia d’acabar l’esquena, sinó pel que diu la dita: Tant se val que siga sobre el tron d’un rei o l’humil cadira d’un drapaire, al final, tots, acabem seient sobre el nostre propi cul.

TOT ÉS POSSIBLE!

Impressionant Rodolfo Chikilicuatre va a Eurovisió! Ha guanyat les eleccions!

Tot és possible quan la gent vota sense por.

Alfred Remolar a Madrid!

http://www.youtube.com/watch?v=TQEn5z5VFAc

escolteu-ne la fascinant versió acustica

http://www.youtube.com/watch?v=hCtD3uOxPtw&feature=related

o la coral...

L’assassinat a mans d’ETA d’Isaias Carrasco, no només arravata la vida a una persona, i deixa en el dol la família i amics. Este covard assassinat aconsegueix també suspendre la campanya. Aconsegueix silenciar la veu plural de la democràcia en el darrer dia útil per demanar el vot.
No entraré ni a valorar com és d’inútil l’assassinat. No perdré trenta segons en qualificar-lo, entre d’altres coses perquè en estos cinc anys de vida pública, m’han fet gastar massa qualificatius.

ETA sobra. I punt.

En alguna ocasió, després d’un atemptat, els mitjans m’han demanat declaracions. Sempre he dit que els assassinats d’ETA em fan mal dues vegades. La primera com demòcrata. La segona com nacionalista.
Tots els demòcrates estem en front d’ETA, i en som, per tant, objectiu. Tots, sense excepcions. Els que estem en la política i els que dormen dins el seu cotxe en un aeroport, mentre esperen el familiar que mai no voran.
Però com nacionalista, em sent especialment insurgent contra ETA. Perquè ETA és l’excusa perfecta del PP i del PSOE (o si més no d’una part important del PP i del PSOE), per criminalitzar els nacionalismes. I cada atemptat, cada assassinat, cada bomba, m’obliga a explicar a algú que “nosaltres no som d’eixe món”. I no vull haver de justificar allò que és obvi. Qué és des del nacionalisme, des d'on més frontalment ens oposem a tret i la bomba.
Jo sé que ETA fa mal als nacionalismes, no només al basc, ells també ho saben.
I jo sé també que ETA ha demanat l’abstenció en estes eleccions.
Així que davant d’este nou atac a la democràcia, que representa entre d’altres coses alimentar el discurs més espanyolista, com nacionalista i demòcrata només em queda una opció.
Anar a votar i fer-ho en clau nacional.

PS

En la política hi ha coses que em costen d'entendre. Avui dinant he rebut un sms d'alcaldia convocant-me a una concentració per fer un minut de silenci, demà dissabte a la porta de Ca la Vila. He conformat que estaria allí.

Ara fa un moment, m'ha telefonat Miguel Ángel Campos de la SER per preguntar-me si hi assistiria. He dit que si, i l'hi he demanat perquè m'ho preguntava. M'ha dit que el PSOE local ha confirmat que no assistirà, perquè la FEMP presidida per Pedro Castro, Alcalde socialista de Getafe, ha convocat concentracions per dilluns. Segons sembla, per no "interferir la campanya electoral". Francament no ho entenc. He de confessar que no ho entenc. No sé si els roïns són els del PP de Castelló per avançar-se, o els del PSOE de Castelló per desmarcar-se.
Pensava que els roïns eren els d'ETA.
He sentit al Lehendakari Ibarretxe demanar als bascos que demà isquen al carrer contra ETA. En este moment estan reunits el representant dels partits politics al Congrés dels Diputats, previsiblement per fer demà una manifestació, si més no així ho han anunciat...
No ho entenc, de veres que no ho entenc.
Jo demà estaré allí. I dilluns hi tornaré

UN DINAR DISCRET.

Hui he tingut l’ocasió de dinar amb Jordi Sevilla. Ja el coneixia, però he de reconéixer que lluny dels micros i les càmeres, guanya.

Era un dinar privat, entre amics, així que em dec a la confidencialitat ètica. I és llàstima, perquè ha estat interessant i sucós. Algunes de les coses que ha dit, però, ja li les havia sentit dir en públic, o llegit al seu bloc, així, que no trairé res ni ningú, si en parle. I em referisc concretament a una, que m’ha fet gràcia, perquè mentre ell en parlava, jo no podia evitar pensar en el post d’ací baix, que vaig penjar ahir.
Deia Jordi Sevilla, que hi ha una mena de sensació de que les campanyes electorals “en províncies” (ell no ho ha dit així, de fet, fins i tot quan parlava en castellà s’ha referit sempre al nostre país, com “nuestro pais”) no serveixen de res. Que el tour poble a poble que fan quan venen els candidats no te gaire sentit. -Ací no he pogut evitar recordar-li el que ahir mateix deia Remolar (gran Remolar, ahir vas estar gran!): “Jo no he tingut que vindre a fer campanya. Jo ja estava ací.”-
Deia Sevilla que quan sent que les eleccions es juguen en eixos dos debats (sóc generós) de les televisions entre Rodríguez i Rajoy, es pregunta que fa ell per ací, de tele en tele, de poble en poble, gitant-se tard i alçant-se d’hora. I clar, això el duia a una reflexió sobre...la circumscripció única espanyola. Com a les Europees. Segons eixa tesi, això resoldria la pretesa infravaloració d’IU i la pretesa sobrevaloració dels nacionalismes ... anava a dir perifèrics. Però...quan vius ací, la perifèria no és Madrid?...ai mare, m’embolique.
Bé, el cas és que sembla ser que alguns constitucionalistes pensen en una formula mixta, que vindria a ser mantindre la representació actual per “províncies” i afegir tots els diputats que de més permet la Constitució, per “corregir” els desequilibris.
Els beneficiats serien PSOE, PP i IU. És a dir els autonomistes, els federalistes, els centralistes, els jacobins, els nacionalistes espanyols. En definitiva, els espanyols.
Quan de temps creieu que tardarem en vore eixa proposta formalment tenint entrada a les Corts?

"DIUMENGE VOTARÉ" .LEVANTE-emv. 7.03.08

El PSOE i el PP són uns tramposos. Porten des de fa dècades pactant les normes del joc amb la clara intenció de reduir la democràcia a llençar una moneda a l'aire i, o bé t'ix el cara de Zapatero, o la creu de Rajoy. Fan eixe circ mediàtic dels debats a dos, copiats de França o els EUA, amb la diferència que allà es tria el President, mentre que ací, l'elecció del President no és directa. Fan trampes. Intenten confondre. El que hem de triar diumenge són els nostres representants al Congrés i al Senat. No hem d'elegir entre Rodríguez Zapatero i Rajoy. Si més no, no a Castelló. Cap dels dos es presenta per esta circumscripció.

Els seus representants ací, són un Ministre destituït nascut a València i que viu a Madrid, que d'estes comarques coneix bàsicament Albocàsser, perquè és el poble on més val que no vaja. I per l'altra banda, el representant és un castellonenc que volia anar en les llistes per Madrid, i que va dimitir com diputat el 1996, el 2000 i el 2004. Així ha defensat la seua circumscripció.
Un colp establert el "who is who" que diuen els anglosaxons, si volen parlem de vot útil. Com a progressista, crec en la necessitat d'una educació i una sanitat pública de qualitat, que vertebre la societat i ajude a nivellar els desequilibres socials. Encara que només fóra per això, mai no podria votar el PP. El vot al PP és útil per finançar universitats privades amb diners públics, per tindre centenars d'estudiants que han passat anys de formació en barracons, per apostar per models sanitaris com el d'Alzira, i per acusar en fals a gent com el Dr. Montes per justificar la deriva dels diners públics a huit hospitals de gestió privada. Votar el PP no és útil per mi.
Podria votar al PSOE si fora andalús. El primer que van fer en arribar al govern va ser pagar el que anomenaren deute històric amb Andalusia. Diners que han servit entre d'altres coses per alliberar autopistes. Als valencians, però, que ens bomben. El meu vot al PSOE seria útil si alguna minusvalidesa em fera dependent, tot i que... no són pocs els usuaris que diuen que amb la LISMI estaven millor. Podria pensar seriosament en votar al PSOE si tinguera 22 anys i digueren que em donaran 200 € per eixir de casa dels pares. Però jo em vaig independitzar tot solet i sense ajudes als 18. Ara tinc 46 anys, afortunadament no tinc cap dependència i sóc valencià. I per a mi, el PSOE no ha fet res. Absolutament res. Bé, si, pactar un Estatut miserable amb el PP, que deixa el meu país sense concert econòmic, això ha fet. Fer una presó a Albocàsser, continuar prioritzant altres territoris abans que el meu país per a l'AVE i l'ample europeu i poca cosa més.
El meu vot val més que 400€, o els empastes debades. Jo faré vot útil votant la coalició que capitaneja el BLOC. No sé si Remolar serà diputat, però segur que des de Betxí es preocuparà més dels meus interessos que Sevilla i Costa des de Madrid.

UN DISCURS.

El món de la política és extraordinàriament complex i sorprenent. De tant en tant visite el bloc personal d’Iñaki Anasagasti. Malgrat les mil diferències que tenim en temes socials i d’altres, em trobe còmode llegint les reflexions d’un nacionalista, un patriota basc, que s’enfronta als qui practiquen la violència. És una qüestió de dignitat. (Ja se que el meu amic, el guanyador del premi al millor article de la Magdalena d'enguany, dissentirà.)
Esta setmana m’ha sorprès una entrada seua en la que hi havia un powerpoint (que em perdone Fajardo, però no és pas un powerpint en català :) ) sobre Mario Moreno, dit Cantinflas. A mi eixe home no és que m’agrade especialment, però agradant-me com m’agrada el cinema de seguida he reconegut l’escena. Un monòleg fantàstic. Han passat quatre dècades des que el va escriure, cert. Fa referència a les antigues grans potències, cert. I que tot això ha canviat bastant, afortunadament també és cert. Però com metàfora d’eixe tercer espai que volem construir, crec que encara té sentit.
Feu un exercici, imagineu la cara del President del Congrés (siga Bono, siga Duran i Lleida. Per cert que tots dos obligarien a resar abans d’iniciar la sessió, la diferència és que Bono obligaria a resar en castellà) mentre escolta Alfred Remolar llegir el discurs. Té gràcia. Segurament, perquè té molt de vigent.
Feu-li un colp d’ull.

Descarregar MarioMoreno_.pps

"TATAGOLOSA". Mediterráneo. 06.03.08

Un-dos los micrófonos; olé, los micrófonos; mercados, los micrófonos; la gente, los micrófonos.
No sé si recorden la que molt probablement va ser la cançó més insulsa i desubstanciada de l’any passat. La cantava Romina Contiero més coneguda per Tatagolosa. Una senyoreta que canta tan rematadament malament, que només ven discs si són regravables. Malgrat el cànon digital. Però com el mercat de la música de vegades sembla la carnisseria del cantó de baix de casa, el cert és que gràcies a les seues desproporcions físiques, la xicona va fer camí emissora a emissora, televisió a televisió, i donant entrevistes a diaris i revistes.
No els recorda una miqueta la campanya electoral? Un-dos los micrófonos, olé, los micrófonos... Tot el dia entrevistes amb polítics. Tant se val si el que diuen té sentit, és igual si converteixen la campanya electoral en una subhasta. El del PSOE: ”la mare carabassera dona...400€”, i el del PP que retruca, “com que 400?” “Que quants?” “450 i el dentista”. Com ja ho han promès quasi bé tot, trobar una idea original en plena campanya, és com garbellar aigua. Com elector vull coses senzilles. Diputats que treballen, que donen la cara, que s’esforcen. Polítics realistes, que aposten per les solucions senzilles als problemes quotidians. No em convencen els que ara alcen el cap i després es dilueixen als seus grups parlamentaris. Preferisc un solista d’ací, abans que la Coral Popular o Socialista. Els menuts també poden enregistrar un disc. La Tatagolosa ja va pel segon. Un-dos la pastilla, Doctor la pastilla, mi cabeza la pastilla… Serà un hemicranial pel mal de cap que ens dona esta xiqueta i alguns polítics!