08 d’agost, 2020

LA REPÚBLICA DE SCHRÖDINGER - El Mundo - 080820


M'hauran de deixar que comence dient que crec que filosòficament la monarquia no té cabuda en una democràcia. Si la democràcia és el govern del poble, i es basa en la igualtat entre els membres d'una nació, no té trellat pensar que hi ha una família que viu al marge d'això. Que està destinada a ocupar la més altra magistratura del país, sense solució de continuïtat, per un mer fet biològic. Basat a més a més, en vés a saber quina cosa va arribar a fer un avantpassat seu fa alguns segles, entre la història i la mitologia. O tot simplement, perquè a ta mare la van rescatar del telediari en un arravatament passional d'un jove desencantat, i al que els pares li havien frustrat ja uns quants amors previs. Cap sentit.

Dit això, hi ha monarquies democràtiques, amb més garanties per a la ciutadania, més igualtat, i més llibertats, que no poques repúbliques. I hi ha repúbliques que són exemple de democràcia, i altres que no són millor que les més corruptes monarquies del Golf. I dic Golf en majúscules que encara no vull entrar en detall.


He de confessar que se'm fa més senzill entendre als republicans de dretes, que als monàrquics d'esquerres, però això no desdibuixa la seua existència. En este sentit sembla paradigmàtic que als EUA els dos grans partits es diguen Republicà el més de dretes, i Demòcrata el que ho és un poc menys. Hi ha repúbliques bolivarianes, i Suïssa que no ho sembla. I pot haver-hi socialistes monàrquics? N'hi ha. Molts. A Noruega o a Suècia, per exemple, la socialdemocràcia i el laborisme, són formacions potents i no qüestionen la monarquia. I a Espanya?


El PSOE va renunciar fa anys al marxisme, amb aquella espècie de "si me quereis irse", que va dedicar als marxistes Felipe González. Podia haver renunciat a la república. Però no ho va fer. El PSOE es defineix com a partit republicà, i estic segur que hi ha militants i votants que ho són. I jo puc fins i tot entendre que en un moment històric determinat, un partit de govern pogués dir: "nosaltres som republicans, però ara mateix estratègicament no toca fer un referèndum, perquè..." i donar l'explicació que creguen oportuna. Però el que no es pot és ser republicà i no ser-ho, ser monàrquic i no ser-ho, tot al mateix temps. Com el gat de Schrödinger. Insistir en la farsa, i ajudar a fugir al farsant. Per respecte als socialistes republicants morts. 

06 d’agost, 2020

"EL PREU DELS DINERS" - Levante-EMV- 06-08-20



Si 
alguna cosa és segur que té preu en esta vida, són els diners.Fins i tot les estrenes de la padrina, porten implícites l'obligació de deixar- te pessigar les galtes i sentir-te dir que t'has fet molt gran, encara que faça anys que t'afaites assíduament. I si algú es pensava que els que vénen de l'Europa comunitària serien una excepció, pecava d'innocent. No dedicaré un minut a analitzar si l'acord és bo, o tot simplement és el millor possible. Ni m'entretindré a recordar allò de l'ós i la pell, que ací hi ha qui escolta un pum, i dóna la bèstia per morta. No. L'acord és el queés, i té un preu.

Els diners estan condicionats a determinades reformes, i fns i tot, s'ha establit un sistema d'incautament dels fons, si de l'avaluació no ix un notable alt. L'executiu comunitari avalua els documents que envia el Ministeri d'Economia i fa les seues consideracions. En el darrer dels informes ja establia tot un seguit de recomanacions. Una trentena. Jo em referiré només a les que estan vinculades a treball, ocupació i la formació professional, que és sobre el que tinc competències; i tangencialment als canvis de model productiu, que són indissociables del mercat laboral, i les oportunitats de futur.

I he de dir que em preocupa, i molt, la lectura que en puga fer el govern central, perquè me'ls veig perfectament avalant propostes pseudoindustrialitzadores per convéncer Brussel·les que fem les coses bé. I que podria servir per a blanquejar les oligarquies de l'IBEX35, que volgueren fer-nos creure que han entés el missatge i amb una miqueta de greeenwashing i amb una disfressa d'empresa innovadora, fan calaix deles ajudes. I em preocupa perquè això deixarà fora les empreses menudes i mitjanes, que realment estan innovant i arriscant, al mateix temps que creen ocupació de qualitat, i que és la tipologia de gran part de l'economia valenciana. Moltes de les nostres empreses s'han sabut reinventar al llarg de la història, i esta crisi ho ha tornat a demostrar. ATEVAL, FEMEVAL, ASCER... Les nostres patronals, amb el suport de REDIT, la xarxa d'instituts tecnològics valencians, han tornat a demostrar la seua capacitatd'adaptar-se als canvis, aportant valor afegit.

Té lògica que des dels governs autònoms reclamem que el pes poblacional siga determinant a l'hora de fer inversions per part de l'estat, però ara correm el risc que des de Madrid es vulga fer un repartiment territorialitzat, i en este cas no toca. Crec que calen, i espere que la UE els impose tal és la meua desconfança en el model econòmic espanyol, un criteri competitiu i finalista, per tal que siguen els projectes realment innovadors els que puguen benefcar-se dels fons.

I ací és on l'administració ha de jugar un paper fonamental. La Formació Professional és un instrument de creació de valor afegit, a LABORA ho sabem bé, perquè anem modernitzant-la i adequant-la a les necessitats empresarials, no debades els principals sindicats i la patronal formen part de la nostra direcció. El sistema d'ocupació i els subsidis d'atur no incentiven necessàriament el treball, com tampoc no ho fan els salaris minsos de segments amb poc valor afegit com el turisme i el camp. I això no vol dir que no siguen importants, el camp és qui ens dóna a menjar, a nosaltres, i als turistes també. Però necessita fer un salt endavant. Hem de fer que el nostre producte primer, d'altíssima qualitat, puga comercialitzar-se sense que els ridículs marges que desincentiven el treball del camp, i buiden els nostres pobles, fent-nos també en això dependents de mercats forans. Hem d'aprendre a connectar el sector primari amb el secundari. Donar una cadena de valor als nostres productes agrícoles i ramaders. I repensar el pes del terciari. Alguns no ens resignem a ser el bar d'Europa.

Els diners que esperem com el mannà salvador no poden anar a parar a les empreses de les portes giratòries. Ni a tapar forats. Han de servir per a canviar l'estructura de l'economia valenciana, i això vol dir també profunds canvis organitzacionals en les empreses. Teletreball, setmanes reduïdes, horaris fexibles... La innovació tecnològica no funciona sense innovació organitzacional, però amb esta, es multiplica. Benvingudes siguen les condicions imposades si ens serveixen per a reindustrialitzar el país, per a dignifcar l'ocupació, per a modernitzar els sectors, i per a ser més feliços.

01 d’agost, 2020

"JOBWASHING" -El Mundo - 01-08-20






Whitewashing significa "blanquejament", i el rei del whitewashing és Hollywood. Convé no confondre amb el "money laundering", que és el blanquejament de diners i en això el Rei és emèrit. Tornem al cinema. De la mateixa forma que en el primer teatre era tradició que homes joves interpretaren el paper de les dones, proscrites de l'escena (womanwashing?), a Hollywood hi ha una llarga tradició d'intèrprets blancs fent papers d'altres ètnies. Al Jhonson va ser el primer interpretant a "El cantor de jazz" en la primera pel·lícula sonora. Després vingueren molts més. Marlon Brando fent al mexicà Zapata o a un japonés d'ulls més estirats que els de Matamoros, a "La casa de te en la lluna d'agost". De japonés tronat també en va fer Micket Rooney, interpretant a Mr. Yunioshi veí d'Audrey Hepburn a "Desdejuni amb diamants". I l'altra gran Hepburn, Katherine, va fer d'heroina xinesa a "Dragon Sheed". Johnny Depp fou el pell-roja Tonto (de nom) a "El llanero solitario", sort que John Wayne va ser Gengis Khan a "El conquistador de Mongolia" i no van coincidir, que Wayne tenia afició a matar indis.

Després, no sé si com homenatge al publicitari Oliviero Toscani, van vindre l'united collors, i aparegué el pinkwashing que defineix el conjunt d'estratègies polítiques i de màrqueting dirigides a la promoció de productes, empreses o institucions, apel·lant a la seua amabilitat cap al col·lectiu LGTBI. O el greenwashing, que és l'ús enganyós del màrqueting ecològic. És a dir, pintar de verd una mala idea, per a fer-la més atractiva. Com allò del Yellowstone que volien fer al Maestrat i als Ports.

I en este festival de neologismes, jo voldria aportar-ne un de collita pròpia, jobwashing. I com inventor que en sóc, em correspon definir-lo. Jobwashing és l'ús enganyós del conjunt d'estratègies polítiques i de màrqueting laboral dirigides a la promoció de negocis apel·lant a una suposada creació de milers de llocs de treball.

Aquell il·lusori Intur Mediterraneo prometia 5000 llocs de treball anuals. Anuals! ¡Hasta el infinito y más allá! Vaig estar a la seua presentació i no van poder mostrar cap estudi que avalés el que deien. El que sí que sabem és que per cada lloc de treball creat a una gran superfície se'n destrueixen un i mig al comerç local. Podem dir el mateix dels 3000 que promet l'ampliació del Port de València, que es menjaria trànsit portuari de PortCastelló destruint ocupació ací, i malmetent el territori. El jobwashing és una trampa.

25 de juliol, 2020

"TEMPS DE VIURE" - El Mundo - 25,07.20

Foucault deia que la dominació és fer-li fer a algú altre una cosa que hauries de fer tu. I s'assembla molt al treball això. Contractem algú perquè faça allò que no volem, sabem o podem fer. O bé ens lloguem per fer el que un altre no pot, sap o vol. I en este contracte juga un paper primordial el temps.

Quan treballàvem al camp, organitzàvem el nostre temps com volíem, o al ritme que marcaven les collites, les estacions... Amb la primera revolució industrial, en incorporar-nos al sistema fabril, vam haver d'aprendre a ser puntuals. A tindre un horari concret amb indiferència de si plovia o feia Sol.

El professor Guy Standing ho explica molt bé. El proletariat era explotat en horari laboral, en règim de temps industrial. S'alçaven de bon matí, anaven a la fàbrica, tornaven a casa, si els hi quedava força, tenien una miqueta de sexe, i a dormir. I així un dia i un altre. El resum d'una vida consistent en anar a l'escola, estar trenta-cinc o quaranta anys en el mercat laboral, quatre o cinc anys de jubilats, i al clot. Els situacionistes deien que treballar així era guanyar-se la vida, per a perdre-la.

Ara és pitjor. S'han difuminat els temps de treball i els de l'oci. Estem explotats en horari laboral, i fora de l'horari laboral. En una permanent confusió. No sabem si seguir estudiant, fer algunes hores extres, buscar una feina alternativa, descansar... No sabem que ens convé, que ens resultarà més beneficiós. Hem perdut el control del nostre temps.

Tic, tac, tic, tac. En la pel·lícula "Temps moderns", una monstruosa maquinària que recorda la d'un rellotge, plena d'engranatges i rodes dentades, atrapa, degluteix i paeix a un Charlie Chaplin, igual que en un altre film el seu personatge devora una bota vella sense fer-li fàstic ni als cordons. Tic, tac. El temps ens atrapa. És tal la crueltat que a "Les hores" Nicole Kidman està lletja.

Les hores, els minuts, els rellotges. Zygmunt Bauman va dir que vivim en un temps líquid en què no hi ha valors sòlids. Em recorda els rellotges de Dalí del seu quadre "La persistencia de la memoria". Diu que es va inspirar en la relativitat d'Einstein i en els formatges camembert ("tendres, extravagants, solitaris i paranoic-crítics"). Necessitem recuperar el control del nostre temps. El laboral i el d'oci. Rellotges molls, mal·leables, adaptables, segons les necessitats de cadascú de nosaltres. Treballar però tornar a viure. I un poc de sexe.