31 de març, 2018

"KALVIN GUANYA A NAOMI" -Levente-EMV- 31.03.18


Si jo escric Klein, és molt possible que molts de vostés es posen a pensar en roba interior, i els assegure que l'objectiu d'este article no és que imaginen bòxers, eslips, o un pack de 4 braguetes per 40 € (oferta real que poden trobar al seu web oficial). Tot el contrari, de fet jo parle de Naomi Klein, escriptora canadenca que va guanyar notorietat pel seu llibre «No logo», que venia a denunciar el poder de les marques comercials, i com s'instal·len al nostre subconscient.


El llibre té quatre parts que titula «Sense opcions», «Sense espai», «Sense feina» i «Sense logotip». Les tres primeres intenten explicar el poder de les marques. Com associen el seu nom a sectors socials o franges d'edat, creant una identificació acrítica. Com s'esforcen més en vendre la marca que el producte. De fet, amb una mateixa marca venen productes molt diferents i de vegades contradictoris. O com es deslocalitza la producció deixant sense feina a qui consumeix el producte. I a l'últim capitol, lúcid i valent, Naomi Klein explica la raó per la qual amplis sectors de la societat han començant a sentir un fort rebuig per les grans marques.

I ara en un d'eixos salts argumentals que tant m'agrada a mi fer en estos articles (salude a Vicent Pitarch que m'estarà llegint!) trasllade eixa reflexió al món de la política. Si dic «liberals» segurament vostés pensen en el PP, que ha sabut vendre eixa marca... Encara que el seu producte no en té res de liberal. Si dic socialisme, pensaran en el PSOE, quan és més que evident que allò que enteníem per socialisme històricament, no té cap relació amb les polítiques fa el PSOE. En canvi, si vosté pensa en Ciudadanos, no tinc ni la més remota idea d'en què està pensant realment. És el triomf de la marca. Marques potents que ofereixen productes diferents i contradictoris. Si ja es veu clar en els productes que comercialitza Pepsico, per exemple, donen una ullada als programes polítics i les seues autodefinicions i voran de què els parle.

En política també es deslocalitza la producció? També, també. Històricament alguns partits havien tingut mitjans de comunicació propis per fer proselitisme. Ara alguns mitjans i grups de comunicació tenen partits propis per fer negoci. Així que sí. En les grans marques, la militància ja no decideix les polítiques que fa el seu partit. S'ha deslocalitzat la producció ideològica, intel·lectual.

I si els hi he de ser franc, no estic segur de què el moviment que neix al voltant del crit desesperat de Stephane Hessel, no caiga exactament en els mateixos errors. Perquè hi ha qui considerant-se fill primogènit d'aquell pensament, s'ha esforçat més a crear una marca comercial i un logo, que en fer un producte de qualitat. S'ha esforçat més a consolidar el consell d'administració que en garantir els «drets laborals» dels seus «treballadors». S'ha esforçat més a blindar la direcció que a garantir espais de debat, de flux d'idees, de contrast d'opinions. Kalvin guanya a Naomi.

I em preocupa, perquè em tem que alguns dels moviments polítics que s'han, ens hem, volgut aixoplugar davall el paraigua de la nova política, cometen/em el risc d'assemblar-nos més del que voldríem a Nova Acròpolis. Els convide a llegir amb atenció el següent principi doctrinal: «Promoure un ideal de fraternitat internacional, basat en el respecte a la dignitat humana, més enllà de diferències racials, de sexe, culturals, religioses, socials, etc.» I ara els repte a què em diguen si és de Nova Acròpolis o d'algun dels partits de la «Nova política».

Però més enllà de la definició del producte, em preocupa que com a Nova Acròpolis hi haja tòtems jeràrquics intocables. Pares fundadors. A Nova Acròpolis l'organització no informa dels seus objectius i mètodes reals als membres novells, només ho fa amb escollits que va introduint a poc a poc en la realitat de l'organització. A la Nova Política no hauria d'haver-hi eixes diferències. O tenim el valor de ser diferents o som iguals. O Freud o Saturn. O matem al pare, si cal, o el pare devorarà als fills.

24 de març, 2018

"RUNAROUND" - Levante-EMV - 24.03.18


En un relat així batejat, va ser on primer cop Isaac Asimov va publicar les tres lleis de la robòtica. La primera d'elles estableix que "un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prenga mal". Però vés per o esta mateixa setmana, un vehicle autònom (un robot per tant) ha matat per primer cop una persona en un accident de trànsit. Va ser a Phoenix, però això no va servir perquè la pobra Eleine Herzberg ressucités de les seues, diguem-ne metafòricament, cendres. Per tant, entrem en un nou món desconegut. Fins ara els robots havien observat les tres lleis, potser no tant com una regla moral sinó perquè l'estructura del seu "cervell positrònic" està construïda al voltant d'elles. Però les respectaven. Ara ja no. S'ha obert un temps nou on no sabem què passarà.

Esta setmana també s'ha produït una vaga de les del segle XIX en una empresa de les del segle XXI. Sí, a Amazon la companyia estatunidenca de comerç electrònic, que ha revolucionat la manera de comprar i vendre en bona part del món. Hi ha un problema amb el conveni, però sobretot hi ha una por luddista a què els 2.000 llocs de treball de les naus de San Fernando a Madrid, acaben sent substituïts per robots que puguen fer la seua feina. I és que sembla raonable pensar que una empresa com Amazon aposta per la mecanització dels seus magatzems.

De la mateixa forma que la robòtica ha entrat amb força en les cadenes de producció de sectors com l'automòbil, o el taulell, passarà en la gestió dels magatzems. Sembla un pas inexorable de la història del treball. És tan evident que ens encaminem a un escenari on la mecanització dels processos aniran ocupant espais laborals que ara ocupem les persones, que ja hi ha qui parla seriosament de la necessitat que els robots paguen IRPF o IRA (que vindria a ser l'Impost sobre el Rendiment dels Autòmates. No confondre amb els autònoms que ja treballen com a màquines i paguen prou). Bo. Evident per tothom excepte per al President Rajoy: "Hay que fabricar máquinas que nos permita seguir fabricando máquinas, porque lo que no va a hacer nunca la máquina es fabricar máquinas". Fin de la cita. Però clar, este bon home ben bé podria ser en realitat ell mateix un autòmat. La qual cosa, tot siga dit de passada, quasi resultaria tranquil·litzador i explicaria moltes coses.

Però malgrat ell, passarà. De la mateixa manera que malgrat el seu cosí, hi ha canvi climàtic. I quan això passe, caldrà també un marc laboral específic per als robots. l'Estatut dels Treballadors Autòmats o alguna cosa així. Per delimitar les seues obligacions, clar, però potser també per a garantir els seus drets... També el dret a la vaga. Clar. Encara que siga reconegut de forma vaga. Total! El dret a la vaga, és l'únic dret fonamental no desenvolupat per una llei orgànica, per als humans. Tampoc cal que ens guanyen les màquines! No fotem!
I legislar sobre això no serà pas senzill. La segona llei d'Asimov estableix que un robot ha d'obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei. Però clar, si el Senyor Encarregat els hi diu que s'apaguen perquè furten llocs de treball a les persones, ells no han d'obeir, perquè la tercera de les lleis diu que un robot ha de protegir la seua pròpia existència, sempre que no atempte contre cap de les altres dues lleis. I no és el cas.

No sé, supose que d'alguna manera faig broma, però en el fons estem davant un escenari inquietant que genera nous marcs de relacions laborals, i per tant caldran noves legislacions. Que genera també un canvi en el repartiment del temps del treball i l'oci, en el repartiment de les càrregues fiscals. Un món apassionat que comença a albirar-se, més enllà de la Thermomix i la Roomba; i que necessitarà que algú més seriós que jo comence a pensar-hi. Asimov ha mort.

17 de març, 2018

"NAPS I BALLESTES" - Levante-EMV - 17.0318

L'altre dia vaig llegir la columna que Álex Grijelmo publicava a un diari de Madrid. Duia per títol "Un campo de nabos" i em va semblar esplèndid. I a sobre tractava un tema que d'un temps ençà m’inquieta. El títol i el fil conductor de la columna feia referència a una frase que va pronunciar la guionista i actriu, Leticia Dolera per descriure la gala dels Goya: "Os está quedando un campo de nabos feminista precioso" fent referència a una gala que es reclamava feminista, però en la que es veia la tradicional preponderància masculina tant en la sala com en les candidatures. I el públic li va riure la gràcia perquè va entendre el sentit més enllà del significat, perquè estava cooperant amb la conversa.

Eixe és el concepte fonamental. Jo per explicar-ho acudiria a Habermas i els seus quatre supòsits que segons la Teoria de l'Acció Comunicativa ha de complir tota comunicació: intel·ligibilitat, veritat, rectitud i veracitat. Per fer-ho fàcil, la comunicació entre emissor i receptor ha de tenir un llenguatge comú que no done lloc a equívocs i interpretacions. Però Grijalbo és menys rebuscat i acudeix a Grice per recordar que "la comunicació lleial es basa en el fet que l'emissor i el receptor desitgen cooperar per entendre's, i això permet l'existència dels implícits". I posa un exemple molt il·lustratiu: "dibuixem una persona amb cames i braços, però això no significa que un manc no siga una persona".

I és que en tota narració expliquem una part i n'obviem una altra; bé siga perquè és irrellevant o bé perquè és de fàcil deducció. I els receptors del missatge, generalment, procuren entendre allò que volem dir, més enllà del que hem dit exactament. Per això el pati de butaques va riure amb el comentari de Dolera. Però després arribà Twitter! Ai les xarxes! I la frase va ser criticada amb duresa per una pretesa falta de sensibilitat al no ser prou inclusiva, ja que invisibilitzava a les dones que tenen penis. Que n’hi ha, mal que li pese a aquell xalat de l'autobús de Amo a Laura, o com es diga. El seu objectiu consistia a expressar metafòricament que allí hi havia molts homes i poques dones, però si més no, els homes eren feministes. Qui ha volgut "cooperar" amb el missatge és això el que ha entés.

Però clar, si la gent no vol col·laborar... Com diu Grijalbo, Dolera hauria d'haver dit: "Os está quedando un campo de nabos feminista precioso, teniendo en cuenta que “nabo” significa “pene” y que con esa metáfora me refiero a los hombres, y no a las mujeres que tengan pene. Aunque también incluyo a los hombres que carezcan de pene por haber sufrido algún accidente o malformación, pues no obstante siguen siendo hombres, aunque sin pene”. Quin disbarat! 

Quan jo vaig fer aquella metàfora de la ballesta, el PP no va voler "cooperar" i ho va convertir en tota una altra cosa. Si cada vegada que el PP ens diu Titànic, jo fes com ells, m'estiraria els pèls (de la barba) i em queixaria amargament i sobreactuada de què volen que tot el Consell murga ofegat en una mar glaçada, entre icebergs i portes monoplaça. Però jo vull cooperar, i entenc que es tracta d'una metàfora. Tot i que, s’ha de dir, ben mal trobada. Perquè diuen que mentre el Titànic s'enfonsava, l'orquestra seguia tocant. I en canvi, en el nostre cas, mentre el Botànic segueix navegant, és "la banda" la que fa soroll. No música.

Es tracta de fer valdre la nostra capacitat d'entendre les coses i d'entendre'ns entre nosaltres. Si em permeten un homenatge a Stephen Hawkings, ara que navega cap a un forat negre, citaré una frase d'ell: "Només som una raça avançada de mones en un planeta menor d'un estel mitjà. Però podem entendre l'univers. Això ens fa molt especials".

10 de març, 2018

"SARAGÜELLS I FALDES CURTES" - Levante-EMV - 10.03.18


Sembla ociós haver d'explicar a hores d'ara el meu gust per vestir-me amb roba tradicional durant la setmana de la Magdalena. Amb el pas dels anys he anat fent-me un fons d'armari d'allò més versàtil i lluïdor. M'agrada, i no crec que calga justificar-me. Quan comencen les festes se'm posen garrons de saragüells, cos de jupetí i de brusa, de torrentí... Em vénen ganes d'espardenyes d'espart, de capell i mocador al cap. La vestimenta valenciana del segle XVIII és ben bonica. De fet, en les festes assenyalades, ben bé podríem vestir-lo. El 9 d'octubre, per exemple, com fan a Escòcia o al Tirol el seu dia nacional. Ací, però la història ens ha passat un poc per sobre.

 El cas però és que en arribar les festes, em mude a la manera tradicional. I crec que això m'ajuda a entendre allò que no poques dones relaten, de com és el seu simple transitar pels carrers, i les reaccions que genera la seua mera existència. El seu desplaçament de la casa al treball, o del cinema a casa.

Gent que no coneixes de res, i que et fan comentaris sobre el teu aspecte físic. Gent que se't queda mirant amb ulls escrutadors. De vegades de simple cortesia, amb un somriure d'aprovació. Altres ulls són ulls d'escàner que et repassen de dalt a baix i de baix a dalt. Sense pudor, fins que fan aparéixer el teu. Incomoden. Incomoden molt. Et fan sentir un objecte peculiar, susceptible de ser valorat. Hi ha moments en què tens la sensació que algú alçarà un cartell amb un 8, o amb un 6 si no els hi agrada la combinació de jupetí i calça llarga.

També hi ha qui quan es creua amb mi sent l'estúpida necessitat de sense treure's el got de plàstic vessant vi barat de la boca, mormolar una "Visca la Mare de Déu de Lledó", i si el dia és fred i portes capa et diuen "Batman", o aquells (i estos són tropa) que quan amb la seua conlloga es creuen amb tu, no poden refrenar la voluntat de taral·larejar "de Castelló a Almassora, xim pum, tracatrà..." Este grup no és que incomoden, és que són molestos, et sents agredit. Huit o nou persones, sovint amb un penetrant perfum a most vell, t'entrebanquen el pas i et senyalen. Com una manada. No poden deixar viure a la resta com vulga. Si tots diguérem en veu alta el que pensem de com vesteix la resta, o com es comporta pel carrer, el món seria invivible. Em vestisc així tot simplement perquè m'agrada, no per provocar adhesions o reprovacions.

I jo puc assumir que la tria de la meua indumentària festera, pot resultar cridanera (tot i que som cada cop més gent qui en festes ens ve de gust vestir roba tradicional), i sense assumir directament la responsabilitat de les reaccions dels altres, les amables i les desagradables; ho puc entendre. I sobretot ho duc amb certa dignitat pensant que serà només una setmana... Però m'ajuda a entendre allò que diuen les dones.

Perquè en el cas d'elles és tot el dia cada dia. Massa curta, massa llarga. Massa solta, massa cenyida. Pintada com un porta, amb cara de morta. Molt empolainada, absolutament deixada. Amb serrell cupaire, amb cardat d'antiga. Massa estret, o els hi fa bosses. Ho marca tot, o sembla un sac de creïlles. Guapa o lletja. Carregada de pit o de Castelló de la Plana. Disfressada de jove, tapada com una monja. Provocadora, invisible. Buscant guerra, vestida com una tal, embolicada per a regal, d'oferta... Massa jove o massa gran.

No deixa de ser sorprenent que siga vestint saragüells, quan més fàcil em resulta entendre a les dones, qui vestides com els hi vinga de gust, se senten objecte de mirades de tota mena. Lascives o amables. Agressives o de reprovació. Tant se val. Mirades incòmodes. Comentaris innecessaris.

02 de març, 2018

"VITUPERI I ELOGI D'UNA AGENDA" - Levante-EMV - 03.03.18


D'acord, assumim que per ofici, jo faig articles que en general parlen de política. De vegades parlen de corrupció, que no és necessàriament inherent a l'activitat política, malgrat els esforços que fa el PP per fer-nos creure que és una mateixa cosa. De vegades m'agradaria parlar de llibres, per exemple d'una xicoteta joia que he descobert un poc per atzar, del que n'és autor José Esteban, i que porta per títol «Vituperio (y algún elogio) de la errata», un compendi d'errates fantàstic que transforma, reforma i conforma significats diferents dels que l'autoria pretenia. O m'agradaria parlar de cinema, per exemple, de l'excel·lent «Un lugar en el mundo» que vaig poder tornar a vore esta mateixa setmana a la tele. Una pel·lícula d'aquelles que es diu «d'intèrprets» amb Federico Luppi, Cecilia Roth i el gaita José Sacristán, en estat de gràcia, sobre una història de vessant humana sobre els amors i els dolors. Sobre l'amistat. Sense concessions a la carrincloneria.

Puc intuir que si les meues opinions sobre política interessen a poca gent, les meues aficions encara a menys, però entre les auto-imposicions que em vaig marcar ja fa molt de temps, està la de procurar no parlar massa de política en la setmana de festes. I això em complica sobremanera la temàtica. No em ve de gust criticar les ocurrències de l'oposició, i mira que porten una temporadetainstal·lats en el very best of de l'estultícia argumental. Però tampoc em sembla el moment d'intentar valorar aquelles coses que crec que fa bé el govern de la meua ciutat, del que vaig tenir l'honor de formar part; o el govern valencià del qual tinc l'honor de formar-ne part ara. No toca en Magdalena.

Però ahir es va produir una fotografia que em va emocionar. El Consell sorgit del Pacte del Botànic, i el govern municipal sorgit de l'Acord del Grau, es van fotografiar junts a la porta de l'Ermita de la Magdalena. Allí dalt, al turó de la pàtria com anomenava a la nostra muntanya ritual el lletraferit Soler i Godes. Podria fer broma i parafrasejar aquell «els suggerisc que estiguen atents al pròxim esdeveniment històric que es produirà al nostre territori: la coincidència de dos governs progressistes a ambdós costats del tercer fil ferroviari», però no es tracta tant de fer proselitisme, com de gastar-ho com a fil argumental.

He viscut durant molts anys el privilegi de tindre un lloc reservat en tribunes i primeres files (o cinquenes, si venien els cunyats i les nebodes, les veïnes i els coneguts, de segons quin dirigent de l'antic règim) per a molts dels actes que es produeixen a la nostra ciutat en les festes fundacionals. És també cert, que este privilegi es compensava per la servitud de no tindre ni un minut per als amics i poc de temps per a la família. Per això, ara que ja no sóc un representant de la ciutat, ara que no sóc un càrrec electe (i ara que treballe a València, el que vol dir que el meu calendari laboral ja no és el de Castelló) em puc permetre el «luxe» d'alleugerir l'agenda.

L'any passat ja hi va haver alguns actes als quals no hi vaig poder estar, o alguns als que he de confessar que no en vaig tenir ganes després de passar-me el matí treballant a València. A molts altres on abans se'm podia vore en un lloc de privilegi, ara no se'm veu perquè estic entre el públic, gaudint de la festa sense la rigidesa del protocol (per molt que este es relaxe en dies com estos). Així que em ve de gust dir, que ha sigut fantàstic gaudir del privilegi de co-representar la ciutat a tants actes; però que és un altre privilegi recuperar la individualitat, i la capacitat de gestionar millor la meua agenda.

Supose que per a tornar al principi, i per a donar-me el gust, puc acabar amb una mena de joc literari (no faré metàfores que al PP li costen d'entendre, pobres) i dir que d'alguna forma he trobat «un lugar en el mundo...de la fiesta» que m'ofereix encara el luxe de vore en lloc destacat alguns actes, i el luxe de gestionar millor la meua agenda. Encara que això em puga costar el vituperi (i dubte que algun elogi) d'alguna rata. Perdó. Errata.