Si jo escric Klein, és molt possible que molts de vostés es posen a pensar en roba interior, i els assegure que l'objectiu d'este article no és que imaginen bòxers, eslips, o un pack de 4 braguetes per 40 € (oferta real que poden trobar al seu web oficial). Tot el contrari, de fet jo parle de Naomi Klein, escriptora canadenca que va guanyar notorietat pel seu llibre «No logo», que venia a denunciar el poder de les marques comercials, i com s'instal·len al nostre subconscient.
El llibre té quatre parts que titula «Sense opcions», «Sense espai», «Sense feina» i «Sense logotip». Les tres primeres intenten explicar el poder de les marques. Com associen el seu nom a sectors socials o franges d'edat, creant una identificació acrítica. Com s'esforcen més en vendre la marca que el producte. De fet, amb una mateixa marca venen productes molt diferents i de vegades contradictoris. O com es deslocalitza la producció deixant sense feina a qui consumeix el producte. I a l'últim capitol, lúcid i valent, Naomi Klein explica la raó per la qual amplis sectors de la societat han començant a sentir un fort rebuig per les grans marques.
I ara en un d'eixos salts argumentals que tant m'agrada a mi fer en estos articles (salude a Vicent Pitarch que m'estarà llegint!) trasllade eixa reflexió al món de la política. Si dic «liberals» segurament vostés pensen en el PP, que ha sabut vendre eixa marca... Encara que el seu producte no en té res de liberal. Si dic socialisme, pensaran en el PSOE, quan és més que evident que allò que enteníem per socialisme històricament, no té cap relació amb les polítiques fa el PSOE. En canvi, si vosté pensa en Ciudadanos, no tinc ni la més remota idea d'en què està pensant realment. És el triomf de la marca. Marques potents que ofereixen productes diferents i contradictoris. Si ja es veu clar en els productes que comercialitza Pepsico, per exemple, donen una ullada als programes polítics i les seues autodefinicions i voran de què els parle.
En política també es deslocalitza la producció? També, també. Històricament alguns partits havien tingut mitjans de comunicació propis per fer proselitisme. Ara alguns mitjans i grups de comunicació tenen partits propis per fer negoci. Així que sí. En les grans marques, la militància ja no decideix les polítiques que fa el seu partit. S'ha deslocalitzat la producció ideològica, intel·lectual.
I si els hi he de ser franc, no estic segur de què el moviment que neix al voltant del crit desesperat de Stephane Hessel, no caiga exactament en els mateixos errors. Perquè hi ha qui considerant-se fill primogènit d'aquell pensament, s'ha esforçat més a crear una marca comercial i un logo, que en fer un producte de qualitat. S'ha esforçat més a consolidar el consell d'administració que en garantir els «drets laborals» dels seus «treballadors». S'ha esforçat més a blindar la direcció que a garantir espais de debat, de flux d'idees, de contrast d'opinions. Kalvin guanya a Naomi.
I em preocupa, perquè em tem que alguns dels moviments polítics que s'han, ens hem, volgut aixoplugar davall el paraigua de la nova política, cometen/em el risc d'assemblar-nos més del que voldríem a Nova Acròpolis. Els convide a llegir amb atenció el següent principi doctrinal: «Promoure un ideal de fraternitat internacional, basat en el respecte a la dignitat humana, més enllà de diferències racials, de sexe, culturals, religioses, socials, etc.» I ara els repte a què em diguen si és de Nova Acròpolis o d'algun dels partits de la «Nova política».
Però més enllà de la definició del producte, em preocupa que com a Nova Acròpolis hi haja tòtems jeràrquics intocables. Pares fundadors. A Nova Acròpolis l'organització no informa dels seus objectius i mètodes reals als membres novells, només ho fa amb escollits que va introduint a poc a poc en la realitat de l'organització. A la Nova Política no hauria d'haver-hi eixes diferències. O tenim el valor de ser diferents o som iguals. O Freud o Saturn. O matem al pare, si cal, o el pare devorarà als fills.