Manolo té 45 anys i sap que des de que el van acomiadar de la fàbrica de taulell, ho té francament difícil per reincoporar-se al mercat de treball. Molts dels seus companys de la línia de producció estan en idèntica situació. I al seu germà Lluis ja se li han acabat fins i tot les prestacions socials i ha hagut de tornar a casa dels pares.
Cristina, la dona de Manolo treballa a temps parcial i al final de mes no cobra ni el salari mínim interprofessional. Quan a Manolo les coses li anaven millor, i feia hores extres, el sou d’ella servia per pagar la lletra del cotxe familiar nou i donar alguna ajudeta a Saray, la filla, que estudia a la UJI. Ella hagués volgut fer veterinària, però havia d’anar a Saragossa i Manolo i Cristina no s’ho podien permetre. Saray està en tercer de Enginyeria Agrícola, que en principi no era ni la seua segona opció. A Manolo el frustrava no poder donar a la seua única filla, el que ella volia.
De vegades Cristina i Manolo, al llit i a la fosca, parlaven de com estava de malament la cosa, i no entenien com des de la política no es feia res, i entenien menys encara la docilitat dels sindicats, la complaença amb un govern econòmicament inoperant i maldestre. “I jo que vols que faça?” deia Manolo. “No s’hi pot fer res, ací ningú no fa res”.
El cotxe que amb tanta il·lusió van comprar té un cartell de "SE VENDE". Saray no podrà anar el mes d’agost a Irlanda a aprendre anglés. Les coses estan francament fotudes. La iaia Paquita està esperant que l’avaluen perquè té una invalidesa important des de fa anys, i no pot valer-se per si sola. Manolo s’indigna quan veu que han nomenat a Camps candidat a la Presidència de la Generalitat, sabent que en breu, tot un President haurà de seure al banquet dels acusats. Terrible la feblesa de Rajoy, inacceptable la complicitat de tot el PP, partit al que s’havia plantejat votar, després de vore el desastre del Govern Zapatero.
No, definitivament les coses no van gens bé. Bé...sort que el Barça, l’equip dels seus amors, estan fent un futbol d’altíssima qualitat. Per això, eixes dues horetes del partit, per ell són una teràpia fantàstica que li permet abstraure’s d’un present més que difícil i un futur incert. I el dissabte, seu al seu sofà, li dóna al comandament a distància, i on hauria d’eixir el Camp Nou, ix una pantalla negra. Han tallat TV3!
I Manolo decideix eixir al carrer a manifestar-se. No és que no isca en defensa del treball, ni contra la corrupció, ni contra un govern inútil, i en canvi isca per una televisió. No, no és això. És que els artífex del tall de les emissions han comés un error de manual. Li han tocat els collons, a un senyor que està cabrejat sis dies a la setmana, i els hi ha tocat al reducte més sagrat, el seu sofà, un dissabte de vesprada.
Eixa és la gent que va eixir al carrer dissabte a Castelló. Vet ací el perquè de tot plegat. Que en prenguen nota.
