17 de febrer, 2011

"CASUCO, EL LLORO I UN PIRATA" -Mediterráno - 17.02.11
























I en això, va arribar Casuco i el Castelló va començar a funcionar. I el cas és que estos jugadors que ara il·lusionen són els mateixos que fa un grapat mal comptat de setmanes desesperaven a l’afició. Què ha passat? Realment és suficient amb canviar l’entrenador? Què els hi diu al vestuari? Com els motiva? Tantes diferències hi ha en la forma d’entrenar? A mi no em pregunten com poden passar estes coses, perquè em costa d’entendre, però com diria el clàssic, “el fútbol es así”. I tot i no saber explicar-ho, bé que me n’alegre de vore com el Castelló lluita diumenge a diumenge per esgarrapar llocs en la taula de classificació, i acostar l’esperança albinegra a la desitjada promoció.
També és així a la política? Un equip que va perdent i no il·lusiona passa a il·lusionar i guanyar eleccions només amb canviar el cap de llista? No n’estic segur. Com tampoc no estic segur del contrari. És cert que en la política municipal es vota a les persones. Que és una manera de dir que el coneixement personal dels candidats té un cert pes en la decisió final. Però no absolut. Vull dir que si un partit que té una sòlida majoria canvia de candidat, i el pròxim no és tan valorat, poden perdre un xicotet marge de vots, però segueix pesant la marca de partit i la seua posició al mercat electoral. Això li passà a Alberto Fabra, que va perdre un regidor respecte als resultats de Gimeno.
Esta teoria a mig formular val especialment per als que perden. Un partit pot portar anys i anys perdent eleccions, i pot anar canviant de candidat cada quatre o huit anys, però si no canvia de res més el fracàs perdurarà. Com deia aquell, ja pots canviar de pirata, que si el lloro que s’arrapa al muscle és el mateix i repeteix la mateixa cançoneta, el pirata seguirà desentonant i guiant el mar cap aigües tèrboles. Perquè al final la política és una cosa col·lectiva, és el discurs (o la falta d'ell), són les idees (o el desert programàtic). Les persones juguen un paper important, però no determinant. I sovint, no són les idees les que perden, si no el ús que se'n fa d'elles. Qui no sap governar acaba perdent, qui no sap fer oposició, mai no guanya.