28 de setembre, 2019

"MÉS COMPROMÍS" -El Mundo - 28.09.19


Fa un bon grapat d'anys, vaig ser l'únic membre del Consell Nacional del BLOC que va votar en contra del pacte amb EU, i aquell pacte va fer diputats a Enric Morera i Josep Maria Pañella. Recentment vaig votar en contra del pacte amb Podemos cada colp que m'ho van preguntar en aquells successius referèndums interns, i aquell pacte va fer diputats a BaldoviSorlí, Candela i Bataller.

Davant d'esta repetició electoral, jo mantenia que potser no era mala idea presentar-nos sols, perquè el treball de Compromís i de Baldoví especialment, ens havien situat en una bona posició per consolidar l'escó. I no creia que cap de les alternatives ens garantís millor resultat. Ara que coneixem l'oferta de Podemos, es confirma.

El cas és que cada cop que m'he posicionat, m'he enganyat. Així que segurament ara també m'enganyava. Això sí, vaig fer campanya quan el pacte amb EU, que va fer diputada a Mariana Albiol, però sobretot, que va fer diputat a Pañella. Vaig participar activament a la campanya en què ens vam presentar "A la valenciana", i de fet, vaig arribar a compartir escenari al Ribalta, justament amb Errejón. I no cal dir que fa uns mesos quan vam anar sols vaig fer campanya, vaig participar en més de 20 actes electorals per tot el país. I és el que faré ara. Acceptant el fet que segurament tornava a equivocar-me, convençut del fet que allò que decideix la majoria és el millor, i amb la certitud del fet que esta fórmula és la que ens garanteix els millors resultats per a la defensa dels interessos del país.

Vist serenament, l'operació de fer una plataforma amb la gent de Más Madrid, o de la Chunta, horitzontal, plural, confederal, és probablement una opció electoral intel·ligent. De moment, ha convertit a Compromís en objectes de moltes mirades. Algunes esperançades, altres crítiques. També hem rebut atacs immisericordes que espere aniran afluixant quan els despitats accepten que és el resultat democràtic i lícit de la voluntat d'una organització independent, com Compromís, amb una llarga trajectòria de defensa del valencianisme, les polítiques de progrés i la sostenibilitat mediambiental. Cap dels nostres socis, ni dels que haurien volgut ser-ho, tenen una trajectòria tan llarga i profitosa, ni tenen l'experiència de govern (i d'oposició) que atresora Compromís.

Si he de ser franc, preferiria no haver de buscar aliats per optimitzar els resultats d'una llei electoral que premia els partits d'àmbit espanyol. I crec que esta aliança no és l'espai natural d'un partit valencianista, però és estratègicament intel·ligent, i ha de servir per a rescatar gent de l'abstenció, provocada per la frustració dels qui critiquen el nostre pacte, i no han sabut pactar.

21 de setembre, 2019

"PARLEM MASSA" -EL MUNDO- 21.09.19

La setmana passada, volent ser didàctic, vaig intentar una metàfora, i em vaig passar de llest. M'ho adverteix un amic, amant dels llibres en general, i bon coneixedor de l'obra de Tolkien. Pel que em diu, els símils que vaig fer no eren gaire encertats.

I això em va fer recordar dues frases d'Azaña (del que ja avance, tampoc no en sóc un bon coneixedor). La primera que venia a dir que si només parlàrem d'allò del que en sabem, es produiria un immens silenci, que podríem aprofitar per a estudiar. I trobe que té bona cosa de raó. Jo com a polític reconec que moltes vegades he menystingut el valor del silenci. He perdut moltes ocasions de callar.

La segona frase deia: "poc m'importa que un polític no sàpiga parlar, el que em preocupa és que no sàpiga del que parla". I ací segurament de vegades també he pecat. He intentat ser prudent, i aprendre tant com he pogut, però sovint m'he hagut de pronunciar sobre temes dels quals tenia un coneixement limitat o superficial.

L'argument més definitiu que va diluir la meua resistència d'abandonar l'Ajuntament per anar a la Generalitat, va ser que assumiria les competències en treball i ocupació. I eixe és precisament el meu àmbit de coneixement científic. Al sistema universitari espanyol, hi ha tres titulacions relacionades. La diplomatura en relacions laborals, que vaig fer a la Universitat de València; un títol propi de grau superior en Relacions Industrials, que vaig fer a Alcalá de Henares, i Ciències de Treball, especialitat en què em vaig llicenciar a l'UJI. Més un grapat de seminaris i cursos sobre el tema. Així que sense falses modèsties, puc dir que quan com a polític parle de relacions laborals, o de polítiques actives d'ocupació, sé del que estic parlant. D’altres coses segurament no. No es pot saber de tot. Tolkien va dir que ni el més savi coneix la fi de tots els camins. 

I des d'eixa posició em faig creus de les autèntiques bestieses que diuen molts polítics. A dreta i esquerra, que jo en això sóc molt de JFK, "Let us not seek the Republican answer or the Democratic answer, but the right answer". Estic tip d'escoltar preteses fórmules màgiques, o intents de trasllació de realitats d'altres països, com si foren extrapolables del tot el sistema polític, econòmic i social, del país on es produeixen.

Dimarts vaig assistir a un debat a les Corts, sobre economia i ocupació. Vaig sentir tants despropòsits, mites i falses convencions, que no vaig tindre més remei que imaginar avergonyit el que devien pensar altres de mi quan jo parlava, per exemple, d’urbanisme. A evitar la desafecció política, ajudaria que parlàrem d'allò que sabem. 

14 de setembre, 2019

"L'ANELL DE SAURON" - El Mundo - 13.09.19

Aiden Stewart, un xaval de nou anys, estudia al col·legi de Kermit, el seu poble, allà a Texas. I pocs dies després de vore "El Hobit: La Batalla dels Cinc Exèrcits", es va embravir i va anar a classe amb el seu flamant Gran Anell del Poder, forjat per Sauron, i va amenaçar a un company, de què gràcies als poders d'aquell artefacte màgic, el podia fer desaparéixer.

Es veu que la direcció s'ho degué creure, perquè ho van considerar una amenaça, i el van expulsar. Segons el New York Daily News, al pare la decisió li semblà increïble, i va assegurar que el seu fill no tenia poders per fer desaparéixer al company. I que en cas que els tingués "segur que el portaria de retorn". Que diràs que com explicació tranquil·litza poc.

És pensament màgic. Caro Baroja en va escriure molt sobre el tema, associant-lo a les religions i el seu sistema de creences irracionals. El pensament màgic sol estar basat en percepcions psíquiques subjectives, i pot estar influenciat per altres persones que creuen en eixes teories o creences. Ai els assessors!

Pedro Sánchez es creu que el CIS és el seu particular Anell de Sauron, i que si l'invoca una vegada i una altra, i encara una més, pot fer desaparéixer a Iglésias. Bàsicament perquè té por que Pablo Iglésias acabe fent com Frodo, i que si toca poder, s'encegue i en vulga més, i encara més, fins a voler-lo tot, i acabe per voler assaltar els cels. Tot i que ell assegura que tot simplement té l'encàrrec de dur l'anell al seu particular Mont del Destí. Perquè Iglésias creu que té un destí, acabar amb el Règim del 78, que és el seu Mordor particular.

Mentre això passa, Gàndalf, Élrond i Galàdriel, el trifàssic màgic, el trio de la Plaza de Colon, miren amb escepticisme com l'anell que hagués pogut ser seu, està en mans d'estos éssers als quals avorreixen amb profund disgust. Clar, que segons Tolkien, estos tres personatges van renunciar al poder de l'anell, mentre que Casado, Rivera i Abascal, pagarien el preu que fos per tenir-lo. Ivan de los Monteros no, que eixe no paga ni les reformes de casa.

Tot plegat un drama, caldria que es deixaren de pensaments màgics i miraren dins de l'anell, on hi diu clarament: "Un anell per reunir-los a tots i a les tenebres lligar-los a la terra de Mórdor, on s'estenen les ombres". Perquè ara com ara, les ombres les pateixen les administracions autonòmiques econòmicament ofegades. I sobretot, la ciutadania, que el CIS de veritat, diu que ja no creu en res.

07 de setembre, 2019

"DUES TRUCADES" -El Mundo - 07.09.19



Era el pont de desembre, i havia de ser l'any 2001 o 2002, no ho recorde amb precisió. Jo estava a Douz, al sud del llac salat Chott El-Jerid, a la mateixa porta del Sàhara, muntat dalt d'un dromedari que a mi em semblava gegant, quan sonà el telèfon. Un Ericsson T10 de color roig. Era Víctor Navarro, un periodista d'El Mundo-Castellón al Día, que portava temes de política des de feia poc, i si no recorde malament, venia de la secció d'esports. Jo només era el secretari local del BLOC, ni tan sols era regidor ni havia anat mai en llistes encara. Si els hi he de ser franc, no recorde què volia, sé que li vaig explicar la meua situació física dalt d'un camèlid i mirant aquella immensitat de sorra, i ho vam deixar allí. Coses del roaming.

El passat mes d'agost, Victor Navarro, ara ja com a Director del diari, en va tornar a telefonar. Sabedor de què la meua passió per comunicar, m'ha dut a publicar ja més de 1.500 articles d'opinió, em va oferir incorporar-me al seu equip de columnistes. No ho vaig dubtar gens, i vaig acceptar l'oferta de seguida, i amb un entusiasme que, n'estic ben segur, no li va passar desapercebut.

Entre una telefonada i l'altra, n'hi havia hagut algunes més, clar. I alguns cafés, fins i tot alguns dinars. Així que ja ens coneixíem prou per no haver-nos d'entretenir en obvietats. Els dos som conscients que hi haurà qui no ho acabarà d'entendre. A ell potser li critiquen haver fitxat un valencianista irredempt que ha tingut la gosadia de dir en públic que esta organització territorial d'Espanya, li estira de la cisa. A mi, escriure en un diari que sovint ha estigmatitzat allò que anomenen nacionalismes perifèrics.

La resposta crec que és senzilla. Navarro sap que el fet de tenir-me com columnista, no temperarà les meues opinions, ni les condicionarà. I jo sé que el fet de col·laborar amb El Mundo-Castellón al Día, no farà que deixen de criticar-me quan ho consideren oportú. És una qüestió de llibertat i valentia. Navarro i el diari són valents per incorporar un discrepant en un temps de trinxeres polítiques. I jo escriuré amb tota la llibertat que m'han oferit per a la meua columna.

Explica Mateu, que és més fàcil que un camell passe pel forat d'una agulla, que no pas que un ric entre en el Regne del Déu. Però ves per on, ha resultat molt fàcil que un Nomdedéu entre al regne d'El Mundo. He deixat el camell fora, però això sí, no pense baixar-me del burro.