Era el pont de desembre, i havia de ser l'any 2001 o 2002, no ho recorde amb precisió. Jo estava a Douz, al sud del llac salat Chott El-Jerid, a la mateixa porta del Sàhara, muntat dalt d'un dromedari que a mi em semblava gegant, quan sonà el telèfon. Un Ericsson T10 de color roig. Era Víctor Navarro, un periodista d'El Mundo-Castellón al Día, que portava temes de política des de feia poc, i si no recorde malament, venia de la secció d'esports. Jo només era el secretari local del BLOC, ni tan sols era regidor ni havia anat mai en llistes encara. Si els hi he de ser franc, no recorde què volia, sé que li vaig explicar la meua situació física dalt d'un camèlid i mirant aquella immensitat de sorra, i ho vam deixar allí. Coses del roaming.
El passat mes d'agost, Victor Navarro, ara ja com a Director del diari, en va tornar a telefonar. Sabedor de què la meua passió per comunicar, m'ha dut a publicar ja més de 1.500 articles d'opinió, em va oferir incorporar-me al seu equip de columnistes. No ho vaig dubtar gens, i vaig acceptar l'oferta de seguida, i amb un entusiasme que, n'estic ben segur, no li va passar desapercebut.
Entre una telefonada i l'altra, n'hi havia hagut algunes més, clar. I alguns cafés, fins i tot alguns dinars. Així que ja ens coneixíem prou per no haver-nos d'entretenir en obvietats. Els dos som conscients que hi haurà qui no ho acabarà d'entendre. A ell potser li critiquen haver fitxat un valencianista irredempt que ha tingut la gosadia de dir en públic que esta organització territorial d'Espanya, li estira de la cisa. A mi, escriure en un diari que sovint ha estigmatitzat allò que anomenen nacionalismes perifèrics.
La resposta crec que és senzilla. Navarro sap que el fet de tenir-me com columnista, no temperarà les meues opinions, ni les condicionarà. I jo sé que el fet de col·laborar amb El Mundo-Castellón al Día, no farà que deixen de criticar-me quan ho consideren oportú. És una qüestió de llibertat i valentia. Navarro i el diari són valents per incorporar un discrepant en un temps de trinxeres polítiques. I jo escriuré amb tota la llibertat que m'han oferit per a la meua columna.
Explica Mateu, que és més fàcil que un camell passe pel forat d'una agulla, que no pas que un ric entre en el Regne del Déu. Però ves per on, ha resultat molt fàcil que un Nomdedéu entre al regne d'El Mundo. He deixat el camell fora, però això sí, no pense baixar-me del burro.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada