Entre els anys 1980 i 1982 la televisió espanyola, l'única que hi havia, va emetre una sèrie americana de nom Lou Grant. Explicava la història de la redacció del diari fictici Los Angeles Tribune. A mi m'agradava molt, i per un curt espai de temps, vaig creure que potser m'agradaria exercir aquell ofici d'informar escrivint. El veterà periodista Grant, compartia protagonisme amb els redactors Joe Rossi i Billie Newman, el fotògraf era Dennis Price, de mal nom «Animal»; i Charles Hume, que n'era l'editor. L'ambient de la redacció era de col·laboració competitiva, i presentava la professió com un interessantíssim treball de cerca i recerca de la veritat, per sobre de tot.
De vegades, però, havien de pujar al despatx del pis de dalt a vore a Margaret Pynchon, propietària del rotatiu, qui en no poques ocasions posava per damunt els interessos econòmics i editorials, abans que no pas el dret a la informació, i a la veritat. Pynchon seia sempre a un despatxet fosc, i acaronava permanentment un gosset, més que probablement inspirada amb el que, quasi una dècada abans, va fer magistralment amb un gat, Vito Corleone. I si la vinculació entre empresa editora i màfia els hi sembla un excés, hi ha una segona casualitat. Pynchon era interpretada, per Nancy Marchand qui molts anys després va interpretar a Lydia Soprano. D’Els Soprano, sí. Eixa bufetada de realitat, em va fer perdre aquella esporàdica vocació periodística.
L'anunci del tancament d'esta capçalera que generosament m'ha acollit com columnista durant un bon grapat d'anys, m'ha recordat la sèrie televisiva. Les dues coses. L'admiració per la professió que em va fer replantejar-me la meua vocació, i el desencís. Per la qualitat del periodisme de Levante Castelló, i perquè l'anunci que ara es fa, es fa per raons de caràcter econòmic, que no periodístic. No em sembla just ni per a qui fa el diari, ni per a qui el llegim.
Podria recordar desenes de noms i d'anècdotes, i em deixaria a molta gent que ha passat pel diari, i ha format part tangencialment de la meua vida pública. Només diré que amb Pepe Beltrán hem parlat més del Castelló que de política. Bàsicament perquè de futbol en sap més que jo...i de política possiblement també. Encara que ell no s'ho crega, trobaré a faltar les telefonades de Joan Mestre per a preguntar-me coses que sap perfectament que no li contestaré. Ell fa la seua feina, i jo la meua. Trobaré a faltar les fotografies de Carme Ripollés, que et fotografia per dins, sense desenfocar-te per fora. Tan clar ho tenim a casa, que la vam contractar per tal que fotografies la nostra boda. Trobaré a faltar, i no sabeu com!, el talent narratiu i la profunditat dels textos d'Emilio Regalado, que té aquella virtut dels bons periodistes d'aconseguir que quan et critica, et preguntes on t'has equivocat tu, no ell. Em mancarà Xipell, que potser no tindrà temps de dibuixar-me sense ulleres i més prim. Trobaré a faltar periodisme.
Tinc la convicció de què al final, el talent pesa més que els talents. Aquella vella moneda tan «mediterrània». Sort. Ens seguirem llegint.
1 comentari:
Emotiu homenatge als periodistes de Levante de Castelló, i als qui a altres redaccions ens hem cregut aquest ofici, fet a redaccions privades però amb voluntat de servei públic. Periodisme i política, en essència, estan íntimament lligats i persegueixen fins semblants. Una pena que no es valore eixa “funció pública” que fem els redactors per garantir informació i veracitat (o almenys intentar-ho) per frenar els atacs a la diversitat, la pluralitat, a la llibertat de tota la ciutadania, la majoria de les vegades sense altra justificació que l’econòmica (que lamentablement és l’única que preocupa als amos de les capçaleres) i sense quantificar l’abast de la pèrdua d’opcions de la societat. La nostra crisi va més enllà de l’econòmica, i és un símptoma, també, de la democràcia corrompuda en què vivim. No estem per damunt del bé i del mal, però l’ofici, als qui ens el creiem, ens permet vore les coses amb una altra perspectiva, amb mirada escrutadora, des de la crítica i, de vegades, l’escepticisme, actituds que també volem provocar en els lectors. Gràcies per les paraules, el reconeixement i la comprensió cap a aquesta professió tan important per a fer avançar el món.
Publica un comentari a l'entrada