El primer colp que t’he vist, estaves borrosa. Se m’han escapat unes llàgrimes, he plorat. Ha estat la primera vegada, segur que em faràs plorar més vegades, i segurament jo a tu també. La mare i jo tenim la intenció d’educar-te en una sèrie de valors, i el primer és que assumirem el rol que ens correspon. No serem els teus amics, serem el pare i la mare. L’amistat és un altra cosa, i les teues amigues i els teus amics els triaràs tu.
Amigues i amics, sí, hi ha gèneres. Tu ara mateix no saps distingir entre un home i una dona, nosaltres intentarem educar-te per tal que tu després no faces diferències. No som iguals, però som equivalents.
Saps? Portava setmanes pendent del telèfon, per si la mare m’avisava que tu havies decidit ensenyar el nas. Tu marques el calendari i l’horari ara. És normal, eres menudeta, depens de nosaltres, encara no eres capaç de gestionar les teues necessitats. Però això no serà sempre així, també has de saber-ho. Has de ser la protagonista de la teua vida, i t’educarem per tal que sigues capaç de gestionar les teues emocions. Prendràs decisions i t’equivocaràs. I nosaltres t’haurem de deixar equivocar, però pendents de tu per ajudar-te a alçar-te. Protagonista de la teua vida, però no de la vida compartida a casa. Ací hi ha tres coprotagonistes, tu, la mare i jo. I una família no és una democràcia perfecta, no votarem a quina hora te’n vas a dormir, o el que hi ha per sopar. Parlarem, però assumirem cadascú el seu rol.
Ja ens anirem coneixent. Lizbeth, la mare, és mestra. Ensenya a xiquetes i xiquets menudets. Això té una part d’avantatge i una de desavantatge, perquè com sempre diu ella, no és el mateix una alumna que una filla. Ella vigilarà que faces els deures quan siga el moment. Ep! i jo també, que això és funció de pares i mares, no només de mestres.
Quan tingues edat de saber-ho, segurament ja no faré de polític. Però un dia algú et dirà “el teu pare era polític” i si no hem aconseguit que les coses canvien, tu et preocuparàs. Potser t’enfades i tot: “el meu pare no era això!” Tranquil·la Gal·la, la política és una activitat honesta, plena de bona gent que es preocupa pels seus conciutadans, i només una sorollosa minoria són uns delinqüents, sense moral ni ètica. Et promet que m’esforçaré per a que tu mai no tingues vergonya de la dedicació del pare.
Ara et veig al bressol i se’m dibuixa un somriure. El primer de molts. Benvinguda, filla.
El 8 de febrer del 2007, vaig publicar a este diari un article titulat “Luís Aguilé”. Parlava d’un disc d’este senyor, que incloïa una cançó patrocinada pel Patronat Provincial de Turisme de Castelló, i que deia coses com ara: “Puedo dejar de beber alcohol / puedo dejar de gritar un gol / cuando el equipo de mis amores salga campeón / pero dejar la Costa de Azahar / no lo consiente mi corazón / Nadie me quita mis vacaciones en Castellón”. Un prodigi de rima i mètrica. I després afegia: “Puedo ganarme una vuelta al mundo / e ir en primera en cualquier avión / puede esperarme Miss Universo en su habitación / yo con mi chica que es un amor / me voy feliz a Marina d'Or. / Nadie me quita mis vacaciones en Castellón”. Sense comentaris.
Jo, innocent de mi, pensava que després de l’experiència amb Julio Iglesias com ambaixador mundial dels productes valencians, i Luís Aguilé com ambaixador del turisme de Castelló ja ho havia vist tot. Pensava que el Partit Popular ja havia dit allò de “cautivo y desarmado el buen gusto, las tropas horteras han alcanzado sus últimos objetivos.”
Error. La Conselleria de Turisme s’ha gastat 700.000€ per tal que els concursants d’OT interpreten, o perpetren, una cançó titulada “Te doy todo”. Cançó que suposadament ha de promocionar el turisme al País Valencià. I dic suposadament perquè ni per la llengua ni per la lletra és possible endevinar de qui parlen. “Tierra de sueños y grandeza, pueblos que entrañan la belleza”, en l’hipotètic cas que això volgués dir alguna cosa, podria estar referint-se a Bielorússia. “Pueblos de fuego, pueblos de agua, pueblos de luz”. Es referirà a “Murcia que bella eres”?
Entenguem bé, no tinc res en contra del concursants d’OT. Tampoc no tinc res en contra de les vegetacions, però des que me les van extirpar respire millor. El que dic és que estos 700.000€ no són cap inversió en el nostre turisme. Si ni tan sols identifiquen el lloc on estan eixos “pueblos de fuego” si la Directiva Europea ens deixa, “pueblos de agua”, però no deien que no en teníem? i “pueblos de luz” ara que han alliberat les elèctriques!
Sent justos, hi ha una estrofa que si que ens identifica una mica més: “Te dan amor y sentimiento, pasión, riqueza i gratitud”. Ara sí veus...ofrenant noves glòries a Espanya, deixant que ens furten la cartera, ep! i agraïts! Cornuts i pagant el beure. Ha de ser el País Valencià. Segur.
Però no vull acabar amb un retret. Tot tampoc no han de ser queixes, en alguna cosa hem millorat. El President camps ha passat del “te lo dejo a deber” a “te doy todo”.
La setmana passada vaig publicar a este diari un article, en el que innocentment jugava amb la idea que els polítics municipals participarem en algun programa de televisió. Parlava concretament de “Perdidos en la tribu”. Una persona em va dir que jo no era respectuós, que l’article podria ferir susceptibilitats.
Que va! El que no és respectuós són algunes lectures. L’article era amable, el problema és si algú va imaginar el que l’article no deia. Podria ser feridor imaginar-me a mi vestit com un himba amb un “dodotis” d’eixos fets amb pell de nyu, amb les natges a l’aire. Això si que puc imaginar que resulte lleig de vore, però és que jo no ho vaig proposar.
Trobe que resultaria irrespectuós si hagués dit que algú de l’equip de govern fumava fulles de plataner com els mentawai, però ni ho vaig insinuar, simplement perquè no m’interessa el que fan en la seua vida privada. Tot i que si es descobrís que fumen eixes coses, s’entendrien algunes de les seues declaracions.
No, no. No era gens irrespectuós l’article. Tot està en els ulls de qui llegeix. Imaginem sinó, què hagués passat si se m’hagués ocorregut dir què la corporació havia de fer un cameo a “Física o Química”. Buff, no vull ni pensar-ho.
Tothom identificaria al Gorka, el masclista gracioset que explica acudits homòfobs o que troba que algunes dones “s’ho busquen”, però després es posa a primera fila en les concentracions contra la violència de gènere. I a Julio, el xulet pagafantas, capaç de ballar-li els nanos a tothom amb un somriure benqueda, però més fals que Urdazi llegint la sentència de CCOO.
També es reconeix de lluny a Paula, la que perd més temps pentinant-se que moblant-se el cap. O Quino, el catòlic fervent, que pateix la lluita entre el rosari i la bragueta. O la Ruth, tan mona ella, i sense cap personalitat, ara es droga, ara es bulímica, ara ... la gent sense principis ni ideologia, imiten.. O Violeta, amb el seu complex de Piolin, “ningú no m’estima”, o Cabano...no de Cabano no en tenim cap.
A mi m’agrada Fer, el gai orgullós de ser-ho, i la Yoli, la poligonera honesta. M’agrada Berto, el cambrer quinqui, que intenta treure’s el graduat. Gent senzilla, transparent, sense artificis. D’estos n’hi ha menys a la política.
On no podríem eixir de cap manera és en l’Alqueria Blanca. Uns perquè no parlen valencià, altres perquè no voldrien tornar. Pensen que “contra Franco vivíamos mejor”.
Que en les files d’un partit polític hi haja un o diversos imputats en delictes, no significa que tot el que el partit fa estiga malament, que les decisions que pren en matèria econòmica o urbanística, pose per cas, siguen errònies. Pot invalidar èticament una opció que es veu incapaç de desfer-se d’una ovella negra però, mal que li pese a alguns, això no invalida, per negatives, les seus polítiques. Un hospital pot salvar vides, malgrat que l’empresari que l’ha construït, el polític que l’ha decidit, o el banc que l’ha finançat, tinga una moral dubtosa o una ètica absent.
I això ho hauran d’aprendre totes les oposicions. I dic totes, perquè sovint els qui fan d’oposició allà o ací, estan al govern ací o allà. I mantenen discursos estridentment contradictoris.
D’altra banda, que les urnes ratifiquen unes polítiques amb un vot massiu, no significa que tots i cada un dels membres del partit tinguen un certificat de penals immaculat. De fet, ni tan sols significa que tots els votants estiguen d’acord amb totes i cada una de les propostes o actuacions del partit guanyador. No significa que tinguen carta blanca per vulnerar la llei, o per fer el que els hi vinga en gana, sense preocupar-se de res més. Les urnes donen, per exemple, la condició de Molt Honorable, no la de Molt Honrat.
I això ho haurien d’aprendre tots els governs. I ací dic tots, pel mateix que he dit abans. De fet, el que he dit abans i el que dic ara, si fa no fa, és el mateix. I val per a tots els partits. També pel meu.
S’enganyen aquells qui pretenen ser la reserva moral de la política, i es presenten com si tingueren un currículum col·lectiu sense màcula. Sobretot, perquè no el tenen. El socialisme no és la reserva ètica de res. Van celebrar fa poc 125 anys d’història, només van poder celebrar, però "100 años de honradez". Els 25 que falten són els últims. Quan jo dic això, alguns socialistes es disgusten i em diuen que faig el joc al PP, i que llance el missatge que tots som iguals. No és cert. Tots no ho som. El BLOC té vora 400 càrrecs públics, en l’oposició i en governs, i cap imputat. I a més a més, té mecanismes correctors que funcionen. Mentre he estat a l’Executiva Nacional, hem expulsat tres càrrecs públics (cap per corrupció), i els assegure que és dur haver de fer-ho quan no en tens milers. Però qui trenca amb els codis del partit, va fora. Ens hem de vacunar per no convertir-nos en un partit com els altres.
I s’enganya també el PSOE en un altra cosa. Quan dic que en les seues files hi ha també imputats, no estic dient que tots són iguals, el que faig és desqualificar-los a ells com alternativa a un PP, esquitat de corrupció a tots els nivells. A tots. Només cal agafar el diari dia sí dia també. Qui banalitza el tema de la corrupció, un tema que està destrossant la vida pública, no és qui assenyala amb el dit als imputats com fa el BLOC, sinó qui els assenyala amb una mà, mentre amb l’altra amaga la darrera citació judicial contra un dels seus.
Com tinc una tendència poc oculta al friquísme militant, els confessaré que de tant en tant, per refugiar-me de la política o dels estudis, ocupe part del meu (escàs) temps lliure en mirar els programes més absurds de les cadenes de televisió. Tot això per dir que he vist alguns capítols d’un programa que es diu: “Perdidos en la tribu”. No sé si el coneixen, la mecànica és simple, tres famílies peninsulars, han estat traslladades a l’hàbitat de tres tribus, els himba de Namíbia, els bosquimans del desert del Kalahari, i els mentawai de la selva d’Indonèsia. Els concursants han de comportar-se com els aborígens, caçar amb arc, fer cabanes amb els excrements dels animals del ramat, pintar-se i vestir-se com els nadius, diferenciar els rols masculins dels femenins (ai!), o menjar viandes que ací no trobaríem ni en el Rincón Gourmet d’El Corte Inglés! Jo diria que té un interés antropològic, si no fos perquè Mercedes Milà va degradar per sempre més el concepte d’antropologia amb el seu Gran Hermano.
El cas és que m’ha semblat que el format podria traslladar-se a la política. Que passaria si convidaren a Javier Moliner a passar sis mesos al Partit Socialista? O jo hagués de militar un semestre al PP? O si un Calles vingués al BLOC una temporada?
Sí un militant del BLOC fes les pràctiques al PP, s’estressaria. Em fa mal haver de dir-ho, però s’estressaria segur. Tindria la sensació que allà la militància treballa massa. No hi estem acostumats nosaltres, i així ens va. També és de veres que voria que quan fan d’interventors tenen sopar, els paguen el dinar i els hi envien un regalet, així que en tornar vindrien més reivindicatius.
La immersió d’un del PSOE al BLOC seria més o menys traumàtica en funció del corrent, alguns haurien de passar primer un test de capacitació lingüística, i la majoria, descobririen amb estupor que el món és en color i no en blanc i negre. I que “la unidad de la izquierda” és com demanar a Paris Hilton que es pose un panti. Un absurd impossible. Si perden és per culpa d’ells, no nostra.
I el del PP al PSOE? Jo crec que és el que millor s’adaptaria. Al cap i a la fi, el PSOE al govern central no fa res del que va prometre, i el PP no fa més que prometre que faran allò que no van fer quan governaven. Són més, però no són tan diferents.
Però en realitat, crec que seria interessant, si ens coneguérem millor, guanyaria la democràcia. Guanyaria tothom.
Ni sóc un analista polític ni en tinc gaire vocació, francament, així que no esperen profundíssimes reflexions sobre els resultats electorals propis i aliens. Tampoc no cal; per això estan els periodistes, els barmans, la xarcutera (i no ho dic perquè en política hi haja xoriços, que n'hi ha), el taxista, la Campanario, i totes les amistançades del tal Güiza. Com hi ha tanta gent parlant-ne, no crec que jo puga aportar gran cosa. Però amb tot, no em puc sustraure de fer un apunt sobre el fenomen de la temporada, i pel que em pregunten en diaris i ràdios: UPyD.
D'entrada em ve de gust dir Rosa Díez és la reina dels uns i dels huns. Un escó al País Basc (cap a Galícia, per cert), un al Congrés i ara un a Estrasburg. O em ve de gust recordar que Ruiz Mateos en va traure dos i ara ven xocolata amarga. Però pecaria de lleuger. El fenomen és més complex.
Deixant de banda els atacs de trolls informàtics al meu bloc, signats per UPyD, acusant-nos de nazis (amb una retòrica mimètica del que fan al País Basc, oblidant, però, que nosaltres ací, desgraciadament, no decidim res) o la punteria demostrada enganxant tots els seus adhesius electorals sobre la meua cara en els cartells del meu partit, i només sobre la meua; el cert és que electoralment el fenomen al BLOC no li fa cap mal. És obvi que no tenim fronteres electorals, i que el transvasament de vots és nul. Un altra cosa és el mal que puga fer al nostre model de país.
Però qui són esta gent? Qui és Rosa Díez és fàcil de recordar. Consellera del govern basc en coalició amb el PNB, que després fracassa en intentar liderar el socialisme basc, i més encara en intentar liderar el socialisme espanyol. És aleshores, i només aleshores, que crea un partit, de la mà d'un grup de reconeguts progres. No cal citar-los, si fa no fa, els mateixos que van signar aquell manifest contra el bilingüisme, que es podria haver titulat "¡muera la inteligencia!"
I la resta de militants, i els votants?
Molts votants són gent desencantada i ofesa amb la política oficial, amb el lamentable espectacle que donen, principalment, PP i PSOE, però molta, molta de la seua gent, a tenor del seu discurs, són uniformistes espanyols. Castellanòfils, valencianofòbics (i valdria per altres llengües de l'Estat). Representen l'Espanya centralista, reclamen la recuperació per part de l'estat de competències transferides, i mostren un odi visceral als nacionalismes, exceptuant, clar, el nacionalisme uniformitzadors i expansiu que ells representen. I els seu quadres venen majoritariament del PSOE. A Castelló mateix, algunes de les persones que han donat la cara per esta nova formació, fa només tres anys formaven part de SOCA, un corrent del socialisme local, en el que s’integren la diputada Amparo Marco i el vicesecretari general local Javier Peris. Fa tres anys eren del mateix grup, ho sé perquè van tenir la gentilesa de convidar-me a sopar per parlar de política i futur.
Ara escolte a destacats socialistes dir que este partit resta vots al PP. Marededéusenyor! Aleshores el PP encara tindria un 2'7% més de vots? No home no, la gent de dretes no vota a Rosa Díez, perquè el seu programa social, et diuen, és d'esquerres. Este corrent de pensament d' "España una y no cincuenta y una" és tan propi de la dreta com de l'esquerra, i en este cas, néix i es nodreix en gran part (tot i que no exclusivament) del PSOE.
I a nosaltres com ens afecta? Doncs miren, en la mesura que eixa formació puga condicionar i "fer por" el PP pot endurir el seu missatge uniformitzador, i el PSOE virar cap al nacionalisme espanyol, alliberant espais. Especialment el PSOE valencià, que amb Alarte ja ha renunciat a mantenir postures de progrés, si ara abraça també definitivament el discurs espanyolista (i dóna reiterades mostres de que eixa és la seua vocació), potser aconseguirem, per fi, que aquella gent tèbiament valencianista, que vota al PSOE per allò del vot útil, s'allibere dels complexos i se n'adone que el PSOE, en clau valenciana, no és útil.
Sóc dels que pensa que la diferència entre la pornografia i l’erotisme, és que la pornografia esquita. I sóc també dels que pensa que la política de vegades té alguna cosa de pornogràfica.
La política, com el sexe, té una part de jocs previs, d’excitació mútua (sovint el sexe també és bipartit), i de vegades ni tan sols s’arriba al coit. Ni n’era la pretensió. Si s’entén per erotisme eixa habilitat insinuadora de suggerir sense mostrar, supose que la translació a la política seria d’alguna manera eixe discurs irònic, maliciós però sense passar-se de frenada, que alguns intentem practicar.
La pornografia però, és un altra cosa. Per mi el que fan alguns, en barrejar en la discussió política els familiars dels adversaris, els negocis particulars, les mentides, és pornogràfic... L’erotisme té alguna cosa d’artístic, és un joc amable i excitant, de seducció. De posar ara una mà i enretirar-la, de jugar a dur-te lluny i aturar-se i no arribar-hi... És donar i rebre. Deixar espai al company de joc perquè puga, al seu torn inflamar-te sense cremar-te, esperonar-te, engrescar-te.
La pornografia és explícita, és fisiològica, immediata. La pornografia discursiva és per els ejaculadors precoços polítics. Per aquells als qui el seu mal estat físic (sense muscle polític) o mental (manca de recursos i de cultura democràtica) no els hi permet fer un altra cosa que el trist “pim-pam-pum bocadillo de atún”.
Lamentablement, alguns exhibicionistes mòrbids, ensenyen les seues desvergonyes ètiques, d’altres incapacitats per l’erotisme, es llencen per la pendent de la pornografia dialèctica.
Si volen porno, ja s’ho faran, però a mi que no m’esquiten.
Si és que no els puc deixar sols! Són com xiquets a l’hora del pati barallant-se per un Bollycao.
Esta setmana he estat molt atabalat amb la campanya de les europees, òbviament estava al dia del que passava a l’ajuntament de Castelló, però he seguit molt més de lluny la darrera picabaralla entre socialistes i populars.
Ara la fascinant i educativa disputa és sobre qui treballa menys, i sobre qui té més habilitat a l’hora de conseguir que l’adminstració governada pels seus amics li trobe una solució laboral que li permeta dedicar més temps a la política. Sobre Calles ja està quasi tot dit i debatut, que si va preparar-se des de la Subdelegació el lloc que ara ocupa al Ministeri, que si va destituir aquell que ocupava el lloc per tal de crear una vacant, que si una vegada nomenat resposable del Ministeri de Treball va poc o molt pel despatx, que si denúncia d’un sindicat, que si el PP demana al Ministre un informe... (pagaria per vore la cara del Ministre quan haja de llegir la carta, segur que es preguntarà –com jo, de fet- si no tenen res millor que fer a Castelló).
Ara, Sales, ungit en successor del successor, i amb la fe del convers, ha iniciat una campanya d’atac frontal, no al socialisme, que motius n’hi ha, sinó contra els socialistes, usant de vegades sal molt grossa per condimentar els seus articles i les seues intervencions. Els socialistes acusen a Sales de fer ús d’una comissió de serveis en la Conselleria d’Educació per dedicar-se en cos i ànima a esdevenir el martell d’heretges del socialisme local. I les acusacions vénen a ser les mateixes que els populars fan a Calles: que si li han fet un favor polític, que si va poc pel despatx...
Com es nota que la llengua no té os! Són d’un atrevit! Personalment ja fa temps que dic que els polítics hauríem de fitxar com els funcionaris. Al PP tot el grup té dedicació a la política, alguns a temps complert amb més de 5.000€ al mes, d’altres parcials, però tots passen per caixa. Al PSOE igual, tots tenen una dedicació parcial i a final de més, transferència Ajuntament-compte corrent. I en el meu cas, ho he explicat reiteradament, tinc una dedicació parcial de 15 hores a la setmana, igual que Calles, per cert.
A mi m’hi poden trobar moltes més de 15 hores a l’Ajuntament, moltes més. Per tant, si cobrem com els funcionaris, i a ells els fem fitxar i els hi controlem l’horari, és just que algú ens controle a nosaltres. També haurien de controlar els viatges i vacances al llarg de l’any, a vore quants dies sumen.
El PP i el PSOE s’assemblen cada dia més, ara competint per dilucidar qui treballa menys. La discussió és sobre el grau d’immoralitat, no sobre allò que és moral i allò que no ho és. Juguen en un altra lliga, i nosaltres els molestem, perquè som coherents i els destapem les vergonyes. Ells voldrien que la política foren dues ratlles paral·leles, que circulen de costat sense mai tocar-se, sense punts de connexió. Però gràcies al BLOC i malgrat ells, la política és triangular, i en este triangle a nosaltres ens toca ser la hipotenusa, que els altres costats els ocupen molt bé ells.
Mentre socialistes i populars, populars i socialistes es discuteixen sobre els dos llocs de treball (públics i oficials els dos) de Calles, o sobre si l’alcalde gasta el cotxe oficial per anar a actes de partit, o si el vicealcalde gasta un Audi, al món real cada setmana hi ha més persones que no tenen (ni un sol) lloc de treball, ni saben com pagar les lletres del cotxe. Això passa a Castelló una part d’eixa Europa per la que hem de triar diputats el dia 7.
La campanya electoral em va dur diumenge, a passejar en barca per l’Albufera, el senyor Vicent, el barquer, ens anava dient: “mireu, a la dreta, una gavina blanca. Mireu, aquell que salta a l’esquerra és un llobarro.” I poc a poc, mentre perxava, el Sr. Vicent es va anar animant. I es va posar a parlar de política (encara que semble una altra cosa, fins aleshores parlava de fauna), i investit de la solemnitat del Tio Paloma de “Cañas y barro”, va sentenciar: “el PP i el PSOE són com els gossos, entre ells es lladren però no es mosseguen”. No es mosseguen. No es mosseguen...eguen... repetia l’eco entre marges i canyaveres.I té raó el Sr. Vicent. El PP i el PSOE han votat junts al parlament europeu 2 de cada 3 vegades. El PSOE va renunciar a governar Navarra, en favor del PP, i ara el PP li ho paga ajudant-lo a governar el País Basc. A casa nostra han pactat l’Estatut, s’han repartit tots els consells d’administració públics... “Es lladren però no es mosseguen”. Clar, els importa un rave que hi haja gent sense treball, mentre Calles en tinga dos; o que alguna gent no puga pagar el cotxe, mentre l’alcalde va en Audi. “Són com els gossos, es lladren, però no es mosseguen.”