27 de març, 2021

"LA FUNCIÓ PÚBLICA" - El Mundo - 27.03.21

Quan treballava a l'ajuntament i hi havia algun acte de presa de possessió de nous treballadors públics, m'agradava participar com a espectador de l'acte protocol·lari. Em semblava que algú que ha preparat i aprovat amb esforç unes oposicions, perquè ha decidit dedicar la seua vida professional al servei públic, mereixia eixe acte de reconeixement. Sempre em va sorprendre això de fer-los prometre guardar i fer guardar la Constitució. Supose que una auxiliar de biblioteca, la guardarà i farà guardar, pel codi ISBN.


I és que això de la Constitució... Per quina raó un auxiliar administratiu, una enginyera, un brossaire han d'estudiar la Constitució per a exercir el seu ofici? No seria millor que passaren proves relatives a la funció que han de desenvolupar, i si aproven, que tingueren un any per a aprendre's la Constitució? O més encara, que saber-se les disposicions transitòries siga un mèrit, no una obligació. Al cap i a la fi, és poc probable que a la funcionària que emet els certificats d'empadronament, un ciutadà li demane que li explique l'article 132.2. Però ningú no es planteja això. El plantejament és simple: si vols presentar-te a les oposicions, has de complir amb els requisits, i un és que et sàpigues la Constitució. Ningú no ho discuteix, per poc útil que siga.


En canvi sí que hi ha qui diu que hauries de poder ser funcionari sense saber valencià, que en tot cas hauria de ser un mèrit que dona mig puntet, o que primer aproves i després si de cas ja l'aprendràs. I mira, no. Això no pot ser. Perquè és molt més probable que a la bibliotecària li pregunten "On guardeu la traducció de La feréstega domada que signà Giménez Lloberes?", que no pas que li pregunten si abans de nomenar al Fiscal General de l'Estat, el Rei ha d'escoltar o no al CGPJ.


El valencià és llengua oficial, i això vol dir que té el mateix estatus que el castellà. No que el castellà siga preeminent en ordre jeràrquic, que molt estudiar la Constitució, i poc de semàntica! Plantejar el requisit de coneixement de la llengua pròpia com una limitació de drets dels futurs funcionaris, és un despropòsit. Això no va dels drets dels treballadors públics, sinó de la ciutadania. L’Administració no té drets, sinó deures i una de les obligacions de l’Administració, i de qui hi treballa, és tractar a tota la ciutadania per igual. Per tant, preval el dret a ser atés i entés en valencià, i qui no entenga això difícilment serà un bon servidor públic.

24 de març, 2021

"L'EFECTE COBRA" -EDITERRÁNEO - 24.03.21


El nom prové d'una situació que es va produir en temps de la dominació britànica a l'Índia. El govern britànic estava preocupat pel nombre de cobres verinoses en Delhi. I no va tindre altra ocurrència que oferir una recompensa per cada cobra morta que s'entregués a les autoritats colonials.

En allò que els britànics veien una solució a un problema greu, alguns locals hi van vore un negoci, i van començar a criar cobres només per a matar-les i cobrar-ne la recompensa. El govern es va adonar de seguida del que estava passant, i en una altra decisió precipitada, decidí retirar les recompenses. Cosa que va fer que els criadors alliberassen immediatament les cobres, en deixar de ser una font d'ingressos. Com a resultat, la població de cobres salvatges va augmentar. L'aparent solució al problema el va fer encara pitjor.

Un exemple de com polítiques públiques d'assignació de recursos, tenen com a resultat un empitjorament de la situació. Això s'associa al fet d'emprar el mateix indicador per a avaluar una política pública i assignar recursos.

Salvant les distàncies, hauríem d'aprendre alguna cosa d'estes experiències. No diré jo que ningú munte un bar o un restaurant, o una agència de viatges per a poder rebre 2500 euros miserables. Clar que no. Però quants negocis no viables estan mantenint-se en l'UVI econòmica gràcies a les ajudes públiques? Siguen a fons perdut, crèdits a baixíssim interés, condonació de taxes o impostos...

Els fons europeus de recuperació poden ser una oportunitat per a canviar el model productiu valencià, o una cacera de cobres. I em banyaré. Estem competint amb altres comunitats per a vore qui s'emporta la hipotètica macrofàbrica de bateries elèctriques, i jo no recorde el debat sobre si això és o no és una bona idea, que hauria de ser previ. I no parle només del cost mediambiental que una indústria així té, i que no és menor, sinó fins i tot des del punt de vista econòmic i d'ocupació.

Entenc i defense la necessitat que des de l'esfera pública es participe en determinats sectors, i se'ls acompanye i incentive. Però... La realitat és que si no es fabriquen més cotxes elèctrics no és per falta de bateries, és perquè continuen tenint menys prestacions que els de motors d'explosió, i perquè s'està produint una davallada important en la compra de vehicles particulars. Els joves ja no es trauen el carnet el dia que fan els 18. I és una tendència que ja s'ha estabilitzat i sembla anar a més.

Amb una alegria poc científica ho fiem tot a l'eixida de la crisi sanitària que ha dut terribles conseqüències econòmiques. Però això ve d'abans. No eixirem d'eixa crisi, no hi haurà recuperació duradora per al sector de l'automòbil. Tots els indicadors porten a pensar que el sector seguirà en declivi, la mala evolució del sector, seguirà. I aleshores? Per a què una macrofàbrica de bateries? Si no té demanda! Si tot sembla indicar que cada dia en tindrà menys!

Ens diran que el transport públic, que el transport de mercaderies per carretera, podrien compensar la manca de demanda de l'automòbil particular. No. Darrere del projecte no hi ha cap empresa de transport per carretera, perquè ara mateix un camió elèctric és impossible. Ni Adif. Qui empenta és Volkswagen, Ford, Seat, o la mineria extremenya del liti o Iberdrola. Si el projecte fos rendible, no necessitarien els fons públics, ni hagueren esperat a la pandèmia per descobrir-ne la urgència. No. El que passa és que cau el consum de vehicles particulars, com des de fa anys cau el consum d'electricitat a Espanya. Tot este projecte no és més que una excusa per a rebre diners públics, per a recapitalitzar-se prometent que faran coses que en el millor dels casos no necessitem. I en paral·lel massa administracions defensant donar ajudes als caçadors de cobres, per poder dir que fan alguna cosa davant un problema tan greu.

I tant de bo foren només les bateries. El més greu és que cada dia sembla més evident que estem a punt de convertir esta oportunitat històrica de transformar la nostra economia, en un nou Pla E gegantí. Tot seran rotondes econòmiques. És a dir, invertirem en propostes que ens faran pegar voltes sobre un eix equivocat, i del que ningú no sap exactament per quin carril circular per eixir sense tindre un accident.

20 de març, 2021

"POLITICS A LA ROMANA" - El Mundo - 20.03.21

Deia Lacan que el subconscient és el discurs de la cosa repetida. Per això l'exabrupte que va cridar des del seu escó un diputat popular quan Errejón reclamava millores per a la salut mental a la sanitat pública, no és més que la verbalització de la seua forma de ser i pensar. No va ser un error, com ha dit, va ser l'expressió sincera del seu pensar més íntim. Una altra cosa és que la complexitat del seu pensar siga similar a la de la recepta del calamar a la romana, i que ell tinga la sensibilitat d'un musclo bullit.


I és que desgraciadament estes coses es repeteixen amb massa freqüència. "Vés al médico" és el "Que se jodan" modernitzat. I ens alarmem, però eixides de to com estes, només són possibles perquè el nivell parlamentari és en general lamentable.



Toni Cantó ha abandonat per segona vegada la política, com a pas previ per tornar a incorporar-se a la política, en una nova escuderia. És la història de la seua vida pública, de la seua ambició sense principis. El dia del seu abandó van començar els panegírics, les hagiografies a cura de propis i estranys que venien a dir que era un gran polític i un excel·lent parlamentari. No ho era. No ho és. Mai no ho serà. És un inútil, un demagog, un falsari, un pocavergonya, un ofenedor, un propagador de mentides. I qui millor defineix el seu pas per la política, és ell mateix.


L'endemà de la seua dimissió, Risto Mejide el va contractar en directe com a comentarista per al seu programa "Todo es mentira". Cantó encaixa bé en un programa amb eixe nom, que es dedica a blanquejar el populisme de dretes i que fa antipolítica permanentment. Preguntat al polític en excedència si estava disgustat amb el segon partit que ajuda a enfonsar, Cantó ho explica amb un sol exemple. “L’executiva ha fet un video -va dir- amb fragments d'intervencions de diferents líders del partit, i a mi no m'hi ha inclòs. I això que les meues intervencions en les Corts, tenen més visites a Youtube que les de tots ells junts".


La youtubització de la política! Incapaç de dir que ha aconseguit com a millora de la vida de la gent en tants anys de polític, es mesura per l'èxit en xarxes. Com El Cejas, com aquella socorrista de San Sebastian de los Reyes del "la he liado parda", que va generar un núvol tòxic al poble, com Cantó a la política.

17 de març, 2021

"SAMARRETA O XANCLETA" - La Vanguardia - 16.03.21



L'any 2009, a Barcelona, vaig assistir a una conferència del professor Ramón Tremosa, actual Conseller d'Empresa de Catalunya, que versava sobre la importància econòmica dels ports. I recorde que va posar un exemple (del que probablement no seré capaç de recordar les xifres exactes) que em va colpir, perquè era molt pedagògic.

Una coneguda companyia i cadena francesa de distr
ibució de material esportiu fabrica al subcontinent asiàtic la seua samarreta "basic". El preu de cost al país d'origen ronda al voltant d'un euro. Dur els contenidors amb desenes de milers de samarretes fins al port de Tarragona, no encareix el producte més que alguns pocs cèntims per unitat. Des de Tarragona es distribueixen als centenars d'establiments que la marca té oberts per Europa. El transport per tren i carretera, suma uns altres centimets més al cost, però tot plegat, la samarreta segueix tenint un cost per davall dels dos euros. El preu de venda al públic, és de 10 €, i deixant a banda el benefici comercial, el diferencial entre el cost i el preu de venda, es produeix en el polígon industrial annex al Port.

Les samarretes es descarreguen del vaixell i es traslladen a una xicoteta nau on hi ha instal·lada una empresa de recent creació. Es dedica única i exclusivament, a obrir les caixes, crear etiquetes amb codi de barres interpretable a través d'un lector òptic, cosir-les a les samarretes, tornar-les a empaquetar, i deixar-les llestes per a la distribució. Per tant, hi ha treball manual de magatzem, de costura, però també tecnològic. Perquè els etiquetatges es fa gràcies a un sistema nascut a la Universitat pública Rovira i Virgili, que ha donat pas a una spin-off posada en marxa per egressats d'aquella universitat.

Trobe que és una definició magnífica del que podríem anomenar valor afegit en l'economia. És a dir, la suma dels valors addicionals que adquireixen els béns i serveis en transformar-se durant el procés de producció. I ho diré de forma poc acadèmica, Àsia és ara mateix la fàbrica del món, i Europa un dels principals mercats. No podem competir per preus contra les economies que estan en un grau de desenvolupament molt inferior a les nostres, per tant, el nostre espai en l'economia global ha de ser la qualitat, la innovació, i el valor afegit a eixos productes bàsics.

Al País Valencià, des del 2008 fins al 2020 la composició del nostre PIB, segons dades EPA, ha consolidat una molt preocupant tendència, al concentrar en el sector serveis un 75'30% del total dels llocs de treball. Quasi 9 punts més que la mitjana espanyola!

Tornem a la samarreta. Una samarreta de cotó pot tenir baix valor afegit, però si li afegim compostos per obtenir un material transpirable pot ser de mig valor afegit, i si a més de ser transpirable, la seua producció es fa utilitzant material reciclable, obtenim un producte d'alt valor afegit. Com calculem eixe valor en un restaurant, en un hotel, en una agència de viatges, en una sala de festes?

És cert que per tercera vegada consecutiva, el World Economic Forum va situar a Espanya com el país més competitiu del món en termes turístics, i nosaltres hi tenim un paper destacat. Competitiu en un sector de valor afegit de difícil càlcul, que genera una ocupació molt precaritzada (i no sempre per la temporalitat que no hem sabut trencar encara), la que concentra més hores extraordinàries no pagades, amb un efecte altament negatiu sobre el medi ambient, i que acumula un percentatge discutible, com a poc discutible, d'ajudes públiques. Què passaria si tots els recursos públics invertits en un sector determinat, els invertirem en un altre. Sectors de futur, amb rendibilitat social superior, que generen ocupació de qualitat, que siguen mediambientalment sostenibles…? Cost d'oportunitat, se'n diu.

Investigació i tecnologia com amb la samarreta, o serveis depenents del sol i platja? Per dir-ho amb un joc de paraules d'anar per casa, hem de triar entre l'economia de valor afegit, i l'economia de calor afegit.


13 de març, 2021

"L'ALGORITME MANA" - El Mundo -12.03.21

Els confessaré un secret del qual uns dies no me'n sent gens orgullós i altres em sembla que té la seua gràcia. Fa dos anys s'acostava el meu aniversari, i jo tenia il·lusió de tindre una agenda electrònica, i sabia que a la meua parella, que és molt analògica, difícilment se li ocorreria regalar-me-la. Així que vaig ordir un pla.


Unes setmanes abans de l'aniversari, vaig començar a entrar en la seua sessió de treball de l'ordinador que compartim, i a fer recerques d'agendes electròniques en el buscador, conscient que l'algoritme faria que a poc a poc, quan ella es posés a treballar, anirien apareixent-li anuncis d'agendes electròniques de diferents models i marques. I confiant en allò que es coneix com a publicitat subliminar.


El dia del meu aniversari, em va regalar una agenda electrònica fantàstica, explicant que com sap que com sóc una miqueta geek, pensava que m'agradaria. Tenia raó. No va ser exactament una sorpresa, però em va fer feliç. No em vaig poder aguantar i li ho vaig explicar. Va riure i es va disgustar tot alhora. Deia que era una manipulació, però que tenia gràcia. Em vaig defensar dient que jo prenc nota mental de les coses que mira en un aparador, de les coses que diu que li agraden, per a fer-li regals, i que no era tan diferent el que jo havia fet. Simplement havia manipulat l'algoritme.


El matemàtic Abu Abdullah Muhammad bin
Musa al-Khwarizmi, no es podia imaginar al segle VII que aquell terme creat per ell acabaria governant les nostres vides. Si jo que sóc un boomer amb escasses habilitats tecnològiques he aconseguit una agenda electrònica que de cap manera se li hagués ocorregut regalar-me a la meua parella, els qui de veritat controlen la tecnologia i la intel·ligència artificial, ens fan fer el que volen.


Recorde que fa temps vaig dir que agraïa a la premsa que m'oferís un espai per esplaiar-me explicant les meues idees, però que a mi m'agradaria poder escriure al DOG, i ara que ho faig, m'adone que de veritat el que m'agradaria és poder escriure l'algoritme que ens regeix. Entenguen, a mi personalment, no. No dic això. Dic que cal un control públic, democràtic i transparent, d'estes formulacions matemàtiques que determinen el que anem a comprar, en què anem a treballar, com ens vestirem i fins i tot de qui ens enamorarem. Perquè la vida és una cosa massa seriosa, per a deixar que la dirigisquen corporacions opaques, amb interessos econòmics i ètica absent.

06 de març, 2021

"COL·LABORACIÓ PÚBLICOPRIVADA" - El Mundo - 06.03.21


El famós informe Guadiana del Consell d'Estat, sobre la gestió dels fons europeus posa la lupa sobre l'instrument de la col·laboració publicoprivada, a què el decret de Govern confereix una "gran importància". Explica que, lluny de configurar-sempre com la solució més idònia, també presenta alguns inconvenients. No és la primera advertència en eixe sentit, de fet cita la que es va fer en el Llibre Verd sobre eixe model de col·laboració, que ja qüestionava severament eixa figura com fórmula habitual i global. Advertia que cal valorar-ho, projecte a projecte. Exactament el contrari que sembla voler el govern central, arrossegant així la voluntat dels governs autònoms. Perquè en això de la cogovernança, la relació del govern central amb el Consell, és com la de Voltaire amb Déu, que deia que es saludaven, però no es parlaven.


Només se m'acudeixen dues raons perquè un govern que es vol progressista abdique de la seua capacitat i obligació de determinar el futur econòmic del país. La primera és una greu desconfiança en la seua capacitat d'executar els fons. La qual cosa té una certa lògica, amb data del 31 de desembre de 2020, Espanya havia executat un total de 24.040 milions d'euros, un 43% dels 56.552 milions que tenia assignats a càrrec dels cinc programes que componen els fons europeus estructurals i d'inversió per al període 2014-2020. I ara se li han assignat 140.000 milions. Però la solució adequada no és pegar a fugir, és acabar amb la taxa de reposició que deixa a les administracions sense mans per a gestionar. Passa per una reforma en profunditat de l'administració, per acabar amb el presencialísme, començar a treballar per objectius, amb incentius, amb avaluació en 360° i avaluació de l'acompliment. Millorar, no rendir-se.


L'altra raó és encara pitjor. És la dolosa renúncia del govern a canviar el model productiu. A plantejar vectors de reactivació basats en l'economia de triple balanç (social, econòmic i ambiental). Apostar fermament per la formació permanent de treballadors... I d'empreses, que permeten avançar en la innovació organitzacional!


I un increment en l'R+D+I. Espanya hi dedica un esquifit 1,2% de la despesa interna bruta, i això es tradueix en un 16,5% d'aportació de valor afegit per part de la indústria. La mitja de la UE és del 3%, que es converteix en un 20% de valor afegit industrial. I alemanya invertint un 3,1% es dispara fins a un 25,8.


El nostre futur salta per la finestra quan la col·laboració publicoprivada entra a les empreses de l'IBEX 35 per la porta... Giratòria.