17 de març, 2021

"SAMARRETA O XANCLETA" - La Vanguardia - 16.03.21



L'any 2009, a Barcelona, vaig assistir a una conferència del professor Ramón Tremosa, actual Conseller d'Empresa de Catalunya, que versava sobre la importància econòmica dels ports. I recorde que va posar un exemple (del que probablement no seré capaç de recordar les xifres exactes) que em va colpir, perquè era molt pedagògic.

Una coneguda companyia i cadena francesa de distr
ibució de material esportiu fabrica al subcontinent asiàtic la seua samarreta "basic". El preu de cost al país d'origen ronda al voltant d'un euro. Dur els contenidors amb desenes de milers de samarretes fins al port de Tarragona, no encareix el producte més que alguns pocs cèntims per unitat. Des de Tarragona es distribueixen als centenars d'establiments que la marca té oberts per Europa. El transport per tren i carretera, suma uns altres centimets més al cost, però tot plegat, la samarreta segueix tenint un cost per davall dels dos euros. El preu de venda al públic, és de 10 €, i deixant a banda el benefici comercial, el diferencial entre el cost i el preu de venda, es produeix en el polígon industrial annex al Port.

Les samarretes es descarreguen del vaixell i es traslladen a una xicoteta nau on hi ha instal·lada una empresa de recent creació. Es dedica única i exclusivament, a obrir les caixes, crear etiquetes amb codi de barres interpretable a través d'un lector òptic, cosir-les a les samarretes, tornar-les a empaquetar, i deixar-les llestes per a la distribució. Per tant, hi ha treball manual de magatzem, de costura, però també tecnològic. Perquè els etiquetatges es fa gràcies a un sistema nascut a la Universitat pública Rovira i Virgili, que ha donat pas a una spin-off posada en marxa per egressats d'aquella universitat.

Trobe que és una definició magnífica del que podríem anomenar valor afegit en l'economia. És a dir, la suma dels valors addicionals que adquireixen els béns i serveis en transformar-se durant el procés de producció. I ho diré de forma poc acadèmica, Àsia és ara mateix la fàbrica del món, i Europa un dels principals mercats. No podem competir per preus contra les economies que estan en un grau de desenvolupament molt inferior a les nostres, per tant, el nostre espai en l'economia global ha de ser la qualitat, la innovació, i el valor afegit a eixos productes bàsics.

Al País Valencià, des del 2008 fins al 2020 la composició del nostre PIB, segons dades EPA, ha consolidat una molt preocupant tendència, al concentrar en el sector serveis un 75'30% del total dels llocs de treball. Quasi 9 punts més que la mitjana espanyola!

Tornem a la samarreta. Una samarreta de cotó pot tenir baix valor afegit, però si li afegim compostos per obtenir un material transpirable pot ser de mig valor afegit, i si a més de ser transpirable, la seua producció es fa utilitzant material reciclable, obtenim un producte d'alt valor afegit. Com calculem eixe valor en un restaurant, en un hotel, en una agència de viatges, en una sala de festes?

És cert que per tercera vegada consecutiva, el World Economic Forum va situar a Espanya com el país més competitiu del món en termes turístics, i nosaltres hi tenim un paper destacat. Competitiu en un sector de valor afegit de difícil càlcul, que genera una ocupació molt precaritzada (i no sempre per la temporalitat que no hem sabut trencar encara), la que concentra més hores extraordinàries no pagades, amb un efecte altament negatiu sobre el medi ambient, i que acumula un percentatge discutible, com a poc discutible, d'ajudes públiques. Què passaria si tots els recursos públics invertits en un sector determinat, els invertirem en un altre. Sectors de futur, amb rendibilitat social superior, que generen ocupació de qualitat, que siguen mediambientalment sostenibles…? Cost d'oportunitat, se'n diu.

Investigació i tecnologia com amb la samarreta, o serveis depenents del sol i platja? Per dir-ho amb un joc de paraules d'anar per casa, hem de triar entre l'economia de valor afegit, i l'economia de calor afegit.


1 comentari:

Joan ha dit...

Enric, tens tota la raó. Ara bé, em sap mal dir-t'ho: t'has equivocat de país on fer política. A casa nostra allò que triomfa en la política són les sèries de Netflix amb colps d'efecte i girs inesperats. Mocions de censura, eleccions avançades, trànsfugues, ... I també som el país on triomfen els missatges infantils com ara "socialisme o llibertat". Per això trobe que Compromís és massa intel·lectual i massa avorrit. Sembla un partit alemany més que no d'ací.
No mos fareu alemanys!!!