"NADAL SOLITARI, NADAL SOLIDARI" - El Mundo - 26.12.20

Durant tres anys que vaig viure a París no vaig poder tornar a casa per Nadal. Treballava sol al torn de nit a la recepció d'un hotel, i així vaig passar tres nits de Nadal, i tres de Cap d'Any. Sol. Molt sol. I lluny de casa. El més semblant a una celebració que vaig tindre va ser un 31 de desembre que un grup de turistes russos em van gairebé forçar a menjar un embotit de mamut siberià, tan sec, dur i esclerós que obligava a fer glops de vodka per fer-lo passar gola avall. Una vodka tan forta que em va fer entendre les fotos de Putin muntant a cavall 

amb els mugrons a l'aire a la freda estepa russa.

L'únic contacte amb la família era una telefonada d'uns minuts per a compartir bons desitjos. Així que sí, que entenc perfectament com és de dur per a moltes persones no poder celebrar enguany estes festes, amb la família i amics. Clar que ho entenc. Enguany jo les passaré amb la meua parella i la meua filla, però tampoc no podré sopar amb ma mare (a qui no li he vist la boca fa mesos, per les mascaretes), ni amb la resta de la família. Seríem massa gent, i encara que no estigués prohibit, tampoc no volem assumir eixos riscos. La mare és gran, la xiqueta menuda, i encara que la generació escolar de la meua filla ens estan donant una lliçó de consciència i d'actitud previnguda davant la pandèmia, el risc és massa gran. Farem visites curtes. Un dia a la iaia, un altre als cosins... Que hi farem! Ens ha tocat una època estranya!

Comprenc perfectament el desencís d'aquella gent que esperava estes dates per a poder celebrar amb família i amics, que un any que està sent difícil a més no poder ja s'esgota. La comprenc i la compartisc, però no es pot, no es deu. No toca. I no perquè esta administració o aquella, hagen determinat un nombre màxim de persones en les trobades, o limiten poc o molt els nuclis familiars, sinó per trellat. A ningú no ens agrada que ens diguen el que hem de fer, però si fem el que toca, poc importa que ens ho diguen, perquè res no canvia. Els errors o les irresponsabilitats personals, tenen conseqüències col·lectives. I moltes conseqüències poden ser irreversibles, i tindre la cara i la mirada, d'aquells a qui voldríem vore, i potser si no ho fem bé, no podrem vore mai més.

"ARQUITECTURA I MONARQUIA" - El Mundo - 19.12.20

Supose que dec ser una mena de boomer asimptomàtic. Perquè per edat és evident que em toca, però diuen que per actitud no ho semblo. Ho dic perquè convisc amb bastant dignitat amb el món 2.0. Tampoc no és que siga un pròpiament un nerd, però sóc un curiós de les xarxes. No sóc seguidor de cap "influencer" d'eixos, perquè en general em semblen una colla de borinots pretensiosos, i un suport comercial de marques i productes. Però hi ha algun canal de youtube, que em sembla interessant. El de Ter, per exemple. Una jove arquitecta que explica tècniques constructives, curiositats d'edificis singulars, o his
tòria i evolució de l'arquitectura.

Hi ha un vídeo que recorde especialment on explica les dificultats que tenien els enginyers del segle XII per construir eixes catedrals que els prebosts de la religió volien amb grans espais oberts... Podien fer murs amb cinc metres de separació, però fer un sostre de pedra no resultava senzill. És aleshores que apareix l'arc de volta, o arc de mig punt. El problema era que per aguantar la força horitzontal que exerceix l'arc, calien murs d'una grossària insensata, que convertien els edificis religiosos en poc més que un túnel, fosc i poc vistós. Així que l'arquitectura religiosa va haver d'anar evolucionant per satisfer als pretensiosos bisbes.

Volta de canó, de quart de canó, d'aresta, de creueria, ogivals, la cúpula, volta de quadrant d'esfera, volta bufada... Sempre buscant poder fer els murs més prims, mantenint la fortalesa que aguantés els sostrés, i que alhora permetés obrir grans finestrals i vitralls lluminosos. I això s'aconseguia gràcies a noves estructures arquitectòniques com els arcbotants, contraforts i pinacles que ajudaven a repartir el pes amb vectors horitzontals i verticals a l'hora.

Tot això m'ha vingut al cap sentint al ministre Campos dir que: "la monarquia és l'arc de volta del model d'Estat i si es treu una peça, es pot esfondrar tot". La corona com a dovella central! El que ve a dir el ministre és que el règim del 78 és com una església romànica. Fosca, estreta, claustrofòbica, i amb una estructura dèbil, que no permet obrir finestres i ventilar.

És curiós perquè ja de l'arquitectura gòtica és permés alçar els sostres, separar els murs, obrir finestres, o colorits vitralls i rosasses que regalen matisos. I d'una enorme solidesa, sense por als enderrocs, gràcies al repartiment de càrregues. I hui, amb els nous materials, no cal dir-ho! La societat civil i les institucions democràtiques com a contraforts del sistema. No ho volen.

"PRODUCTIVITAT I PRESENCIALITAT"- Levante-EMV- 13.12.20

Arthur C. Clarke afrma: «Siga com siga, la tecnologia no sembla que ens faça treballar menys ara. De fet, sembla que treballem més hores, encara que no siga necessàriament a l'ofcinaa. És cert que hui treballem menys que abans de la Primera Revolució Industrial, però si fem una lectura més ambiciosa, també és cert que avui treballem desmesuradament més que a l'Edat Mitjana.

Aleshores, l'oci i el temps lliure era major del que creiem. Al voltant de l'any 1300, el calendari encara estava ple de festes i celebracions. La historiadora i economista de Harvard, Juliet Schor, ha calculat que els festius representaven almenys un terç de l'any. A Espanya, aconseguien uns sorprenents cinc mesos, i a França, gairebé sis. La majoria dels camperols no treballaven més del necessari per a viure. El ritme de la vida era lent. Els nostres avantpassats potser no eren rics, però tenien temps lliure en abundància. Però, com que hem convertit el temps en diners, el creixement econòmic va portar aparellat major consum, el que també va requerir majors ingressos i, per extensió, més feina. Ho explica molt bé Bregman Rutger en el seu llibre "Utopia per realistes".

Fins i tot allà on els ingressos reals han romàs estables i la desigualtat s'ha disparat, la bogeria consumista ha continuat, però a crèdit. I aquest és precisament el principal argument que s'ha esgrimit contra la reducció de la setmana laboral: "no ens ho podem permetre", argumenten. és un ideal meravellós, però és senzillament massa car. Si tots treballàrem

s'ensorraria".

El cert, però, és que treballar massa hores no es tradueix necessàriament en "Més temps lliure

 menys, el nostre nivell de vida cauria i l'estat del benestar arribar a més productivitat. I això no és nou. Ja ho va descobrir Henry Ford a principis del segle XX, demostrant que els treballadors de la seva fàbrica eren més productius quan treballaven una setmana de, només, quaranta hores. I no va ser l'únic.

L'1 de desembre de 1930, el magnat dels cereals W.K. Kellogg va decidir implementar una jornada de sis hores a la seva fàbrica de Battle Creek, Mitxigan. Va ser un èxit rotund: Kellogg va poder contractar 300 empleats més i va reduir la taxa d'accidents en un 41%. A més a més, els seus empleats es van tornar notablement més productius.

L'any 1974 el primer ministre britànic Edward Heath, per fer front a la inflació, la despesa pública i l'estira-i-arronsa amb els sindicats, va imposar la setmana de tres dies. Les famílies es van quedar sense calefacció, i a  les empreses no els permetria utilitzar més de tres dies d'electricitat fins que les reserves d'energia s'hagueren recuperat. Els magnats de l'acer van pronosticar que la producció industrial cauria un 50%. El Govern temia una catàstrofe. Quan el març de 1974 es va reinstaurar la jornada de cinc dies, les autoritats van calcular l'extensió total de les pèrdues de producció, van tenir problemes per donar crèdit als seus ulls. La suma total era del 6%. Només un 6%!

Treballar massa, doncs, pot ser contraproduent. I lluitar per treballar menys hores, no és un objectiu propi de mandrosos. Hauria de ser el propòsit fonamental de qualsevol país avançat per tal que els seus ciutadans jugaren, estigueren amb els flls, participaren en la comunitat, s’il·lustren i un llarg etcètera.

 Hi ha importants indicis que, en una economia moderna del coneixement, fins i tot quaranta hores setmanals són massa. Per això, potser, els països més pròspers són els que tenen setmanes laborals menys llargues. Anem cap a això? Ens dirigim a una nova gestió del temps? A un nou equilibri entre el treball i el lleure? Un nou equilibre entre l'oci i el negoci? Potser convé recordar que etimològicament negoci ve de nec oci, és a dir, del no-oci.

 

"EL TEMOR ROIG" - El Mundo - 12-12-20

Si pel títol algú s'aboca a estes línies pensant que criticaré la desqualificació del sector públic que va fer el Sr. Roig a compte de la marató de València, que és possible en bona part gràcies al suport del sector públic, s'enganya. I ara diran: "diu que no ho farà i ja ho ha fet". Bé, és allò del posicionament de marca. Allò de colar publicitat com a notícies positives, i després dir que no pagues publicitat. Amb els seus supermercats ho fan, i jo també en sé.

Però de veres que volia parlar d'una altra cosa, del Red Scare, que és el nom amb què es coneixen dues èpoques especialment anticomunistes al segle XX i als EUA. La característica principal d'estos temps és la por generalitzada d'una possible infiltració comunista o esquerrosa al si del seu govern, afectada d'una criminalització extrema de l'opinió política progressista.

La primera època del Temor Roig va començar amb la Revolució Russa de 1917 i es va estendre fins a 1920. La segona, el maccarthisme, va tenir lloc a partir de la fi de la Segona Guerra Mundial i durant s anys 50, el context de la guerra freda. Esta por va alimentar la "caça del roig", la creació de llistes negres, l'empresonament i la deportació de persones sospitoses de
simpatitzar amb l'esquerra.

Ací la primera durà 40 anys, primer amb la guerra i després amb la dictadura franquista. La segona la vivim ara de la mà de les dretes, que estan convençudes que el poder els hi és dat per la gràcia de déu, com es deia del seu cabdill. Per això les llistes negres de Casado i companyia, volent decidir, per sobre del resultat de les eleccions democràtiques, qui pot estar o no als governs, o intentant condicionar qui ha d'estar o no en les negociacions sobre la composició del poder judicial.

És ben gros que un partit com el PP condemnat ja com a beneficiari de la corrupció, i que segueix amb diversos fronts judicials oberts pel seu comportament contrari a la legislació i a la Constitució, es permeta el luxe de voler donar lliçons de qui està legitimat i qui no, per a votar uns pressupostos o formar part de comissions parlamentàries.

Potser algú que haja fet un màster de veritat, li hauria de dir a Casado que Eisenhower acabà esborrant el nom de MacCarthy d'entre els convidats a les festes de la Casa Blanca, relegant-lo a la foscor. Mai no entrà al Despatx Oval.

"LES CABRES DE L'AMOR" - El Mundo - 05.12.20

L'antiga Grècia és considerada per la major part dels historiadors com el fonament de la cultura occidental. Va tenir una poderosa influència en l'imperi romà, el qual va dur la seua versió a diverses parts d'Europa. Considerem la cultura grega com un del pilar fonamentals de la cultura occidental, sobre la qual hi ha influït i continua influint, fins i tot en la llengua, la política, els sistemes educatius, la filosofia, la ciència, l'art i l'arquitectura del món modern, estimulant el Renaixement de l'Europa Occidental i durant els ressorgiments neoclàssics dels segles XVIII i XIX tant a Europa com a Amèrica.

Potser no és tan conegut, però els grecs es caracteritzaven també per ser grans guerrers, i durant el desenvolupament de la seua civilització, van haver de lluitar molt. Per això, els homes sovint marxaven a la guerra formant les temudes falanges, i deixaven enrere les seues dones, que es quedaven esperant-los. Els exèrcits es desplaçaven amb una gran quantitat de cabres que, a banda de proporcionar-los aliment, servien per a ajudar-los a satisfer les necessitats sexuals que tenien. Les cabres de l'amor!

Cert que això hui ens pot resultar ben estrany, però convindria ser conscient que en aquell moment de la història, a Grècia les pràctiques com la pederàstia o la zoofília, sembla que eren d'allò més habitual. Bo, el cas és que les falanges gregues, que són el contrapunt a les legions romanes, feien això. I jo sempre he pensat que el fet que la Legión Española tinga per mascota una cabra, deu vindre d'eixa tradició.

Estos dies hem sabut que alguns oficials han fet la seua particular carta als Reis, advertint des de la seua garita intel·lectual, que la gent no sap votar, perquè no vota el que ells volen. Em sembla greu, però més greu em sembla que no coneguem encara la resposta del Rei, que podria manllevar del seu pare absent: "¿por qué no te callas?" El silenci el fa còmplice. També hem conegut amb més fàstic que sorpresa, que en un excés de testosterona i una manca de decència, han usat un xat per a amenaçar de mort a més de la meitat de la població. Jo crec que no els hi passarà res mentre no facen un rap. Però he pensat que estaria bé que en els Pressuposts Generals, hi hagués una partida per al Ministeri de Defensa, per a comprar cabres. Perquè francament, eixa part testosterònica i fatxa de l'exèrcit, faria menys mal follant-se un xot, que amenaçant de mort en un xat.

"ARIADNA I EL MINOTAURE" - La Vanguardia - 03.01.20

 

Quan fa algunes setmanes vaig sentir al president Puig parlar del Pla Ariadna, vaig esbossar un somriure complice. Segons la mitologia, el rei Minos va sotmetre Atenes després que un fill seu, Androgeu, hi hagués mort assassinat. Va obligar els atenencs a enviar-li a Creta cada nou anys un grup de catorze joves -set xics i set xiques-, que serien sacrificats al Minotaure. En una d'aquelles trameses s'hi va presentar voluntari el príncep Teseu, fill d'Egeu, rei d'Atenes, qui va enamorar Ariadna, princesa de Creta. Com a penyora d'amor i per salvar-lo, ella li va oferir una espasa màgica, amb la qual matar al Minotaure (i tot i això, afortunadament la tauromàquia seguirà sense ser Patrimoni de la Humanitat), i un fil de llana que no es podia trencar, i que l'ajudaria a trobar el camí de sortida del laberint.

El Pla Ariadna es vol solució per evitar seguir sacrificant els nostres joves en la pira de la crisi econòmica. Per jugar amb l'analogia, diria que el fil de llana irrompible que ens permet eixir del laberint, són les polítiques dissenyades per LABORA. Pla d'ocupació per a joves en l'àmbit públic i privat; programes de contractació de joves en la investigació; pla formatiu ambiciós que tinga molt en compte a joves en risc d'abandonament, així com a joves de l'àmbit rural; programes mixtos d'ocupació i formació per a joves amb baixa qualificació; aposta pels sectors de l'economia baixa en carboni com nínxol d'ocupació de futur; una ferma aposta per la Formació Professional Dual... El fil, ens permetria tornar al punt de partida... Que no és altra cosa que la porta del mateix laberint. Seguint amb la mitologia, seria un poc allò de Sísif. I per tant, sent important escapar de la desorientació, no és suficient. L'espasa per a matar el Minotaure que devora al jovent, és el que cal definir.

La setmana passada el president Puig va presentar l'informe de l'IVIE, que té vocació de ser un document de treball per a bastir una estratègia valenciana de recuperació. En l'acte, el president va citar a Keynes: "L'important per al Govern no és fer coses que els individus ja estan fent, i fer-les un poc millor o un poc pitjor, sinó fer aquelles coses que en l'actualitat no es fan". Heus ací l'espasa!

Rerum Novarum. Les coses noves, com en aquella encíclica de 1891 publicada pel Papa Lleó XIII com a resposta al conflicte social que va esclatar després de la industrialització. De nou estem a les portes d'un greu conflicte social. Calen coses noves. Idees noves. Propostes noves. Accions noves. Perquè estan passant coses noves. I és ací on es reforça la idea del canvi de model productiu. Ho acaba de dir l'OCDE per a tot l'estat, i nosaltres ho portem dient fa temps per al País Valencià, la nostra situació és pitjor per la gran dependència del sector serveis i el turisme. Cal formar als treballadors i treballadores per recol·locar-los; i cal avançar amb les polítiques de transició ecològica, com oportunitat econòmica i d'ocupació. Per això darrer caldrà també formar a les empeses.

Ací és on agafen força tots els debats que estem impulsant sobre flexibilitat horària, teletreball, o reducció de la jornada setmanal. Perquè si no matem el Minotaure, si tot simplement tornem al punt de partida, ens passarà com a Ariadna. Recordem que després de sortir del laberint, Teseu es va endur amb ell la princesa, però la va abandonar a l'illa de Naxos, per ordre de Dionís.

I Dionís era el déu del vi, de la vinya, de la festa, dels banquets i les orgies. De l'oci, vaja. I francament, si hem d'eixir d'este perillós laberint, si hem de rescatar al jovent per tornar a deixar-lo on estàvem, tenint com única eixida ser els cambrers d'Europa, quasi que ens mereixerem el que ens passe. Qui no s'ho mereix són els joves.