25 de febrer, 2017

"LUDD I GATES" Levante-EMT- 25.02.17


Malgrat que no és del tot segura la seua existència real, es dóna per bo que Ned Ludd va ser un treballador britànic que donà peu al personatge popular «Capità Ludd», que fundà el moviment luddista.

El luddisme o antimaquinisme va ser una protesta apareguda a la Gran Bretanya a partir de 1811 i que s'allargà fins al 1830. Sense entrar en massa detalls, podríem dir que era una reacció al procés d'industrialització. Els activistes tenien el convenciment que les màquines acabarien per ocupar els seus llocs de treball, deixant-los sense forma de guanyar-se el pa. Les seues accions eren violentes, ja que boicotejaven les fàbriques tot sabotejant-ne les màquines. Però també actuaven contra els primers obrers, sovint dones, que formaven part del primigeni proletariat. Tot per defensar el seu statu quo.
Davant de la imparable industrialització, finalment aquells moviments sindicals d'origen gremial, van acabar per admetre als nous operaris que tenien salaris de misèria, com a membres de ple dret.
A final del segle XX, en plena revolució digital, va sorgir un moviment conegut com a neoluddisme, que s'oposava a la intel·ligència artificial i tot avanç científic que es basés en la informàtica. Portant la lluita de classes, la dialèctica explotador-explotat, a una nova dimensió, considerant no només als empresaris com explotadors, sinó a la mateixa tecnologia pel que puga tenir d'alienant per «explotadors i explotats», convertint-los en parts funcionals de la maquinària tecnològica. No sembla però que este rebrot del luddisme 2.0 haja tingut cap èxit. Més enllà dels qui protesten perquè els aparcaments soterranis tenen caixers automàtics.
Però eixe pensament una mica primari, no ha desaparegut de l'imaginari col·lectiu, i ara que es parla del concepte d'Indústria 4.0 sembla reviscolar. Entenem per indústria intel·ligent, o ciberindústria una nova manera d'organitzar els mitjans de producció, que ens acoste a una nova revolució industrial.
La internet de les coses, que en definitiva vindria a ser màquines parlant amb màquines. Magatzems industrials absolutament informatitzats, que no només detecten quan les existències d'un determinat producte baixen, sinó que automàticament fan la comanda a la fàbrica. Això unit als autòmats que hui en dia ja, es mouen pels magatzems carregant, transportant, netejant, dibuixa en l'imaginari col·lectiu, unes fàbriques sense humans. I com en cada revolució industrial, això genera una immensa inquietud en moltes persones que temen perdre el seu lloc de treball.
Però hi ha algunes consideracions a fer. D'una banda, tota la robotització de feines que es fa a casa, per exemple, i per les que ningú no cobra, no està llevant cap lloc de treball. Està facilitant la vida a les persones. Per exemple, ningú no cobra per obrir la nevera, prendre nota del que falta i anar al mercat. Per tant, si és la mateixa nevera qui fa la comanda quan veu que no li queden iogurts, lluny de preocupar-nos, hauria de tranquil·litzar-nos.
D'altra banda, el fet cert és que malgrat els evidents avanços tecnològics i en processos industrials dels darrers 150 anys, hui hi ha al món moltes més persones assalariades de les que hi ha hagut en cap moment de la història. Els estudiosos diuen que en els propers 20 anys es modificarà un percentatge altíssim dels llocs de treball, per la robotització, la mecanització... Es transformaran, no vol dir necessàriament que el treball humà serà substituït pel de les màquines. De fet, hi ha una altra dada molt rellevant que convé tindre present. Un de cada dos llocs de treball creats en els darrers anys als EUA, són oficis que no existien abans. Entenen el que vull dir? Canviaran els llocs de treball, alguns es robotitzaran, però se'n crearan molts de nous.
I un apunt final sobre tot este procés. Bill Gates ha fet recentment una interessant afirmació: "si un treballador humà genera 50.000 lliures (posem ací un salari valencià) amb el seu treball a una fàbrica, el seu salari genera impostos; raó per la qual si un robot el reemplaça, les empreses haurien de pagar el mateix impost que si fos un treballador".

18 de febrer, 2017

"COMENÇA LA PROCESSÓ" -Levate-EMV-18.02.17


Quan vaig arribar a València el passat setembre, les dues Directores que té el SERVEF, em van acompanyar a saludar al personal, i a ensenyar-me el que havia de ser el meu despatx, a la huitena planta de l'edifici on estem. Em van preguntar com era el meu de l'ajuntament, i jo els vaig contestar que era un despatx antic i menut, però que era el millor despatx del món, perquè donava a la Plaça Major, i es podia vore el Fadrí.
Van somriure i em van dir que des del meu també hi havia bones vistes. És cert, dóna a la Porta del Mar, i es veuenles teulades d'alguns edificis, que recorden a París i les «chambre de bonne». Però sobretot, allò que es veu, és el palauet on hi té la seu el Tribunal Superior de Justícia. Esta darrera setmana, ha estat un eixam de periodistes, càmeres, micròfons. Un tràfec de persones amunt i avall, traginant per les voreres, fent temps per captar una imatge o unes paraules, de les «celebrities» de la corrupció. Crec que de l'únic lloc on hi ha una vista més privilegiada d'eixe lloc, és del que va ser el balcó del pis de la difunta Rita Barberà. No sabria dir si era una metàfora.
(I ara obriré un llarg parèntesi per dir que no em sentiré afectat per cap mena de crítica a esta darrera frase per part del PP benpensant, amb l'excusa de què esta senyora va morir. Jo li tinc ara el mateix respecte que en vida. I que és bastant més del que li té el que va ser el seu partit. Partit que la va fer fora. Partit que acusa la premsa i l'oposició d'haver-la matat. Partit que després li va fer un homenatge... Però que no li va tornar el carnet del partit a títol pòstum. Cínics desvergonyits. Au, ja està dit.)
Això és el que veig ara des del meu despatx. Veig passar la història recent del País Valencià. Un no pot evitar recordar la cançó d'Al Tall: «La història ja està passada. Pols i terra la taparen...» Podria continuar dient «però el mal que vingué d'ella, mal corrupte, rosega encara i alcança a tot el poble».
Cantaven que calia invocar alquimistes, bruixes, fades i ocultistes per conjurar el temps que tot tracta d'ocultar-ho. Però en la pràctica els alquimistes han estat aquells qui des de l'oposició han hagut de trobar fórmules màgiques per trencant l'opacitat, convertir en proves i denúncies les malifetes d'aquells governants que ens havien posat la cova en casa. Les bruixes i els bruixots, i les fades i els ocultistes, han hagut de ser els nostres diputats, les diputades, els regidors i els regidors, que han hagut, hem hagut, de denunciar als jutjats, allò que hauria de perseguir-se d'ofici.
Els assegure que fa molta vergonya. Hi ha dies que la premsa et cau de les mans, i no estic matant el missatger, tot el contrari, estic dient que et fan mal els ulls dels relats que anem coneixent de com es va organitzar el saqueig. Et sagnen els oïts de sentir determinades converses. I sí, és cert que els Correa i tal van entrar per Almansa, lladres de saqueig. Però també n'hi ha de casa nostra. Empreses que han confessat haver fet donacions milionàries al PP que feia servir els diners per aguanyar tramposament les eleccions, que els permetien continuar amb la seua omertà. «Tu pagues, i et faig guanyar diners, tots callem. Amiguito del alma».
El PP està ara amb allò de deixar passar el temps, «que tot tracta d'magar-ho». Nècia conjura. Que ningú no s'enganye. És el mateix partit. El primer de la història en ser investigat com organització delictiva. Terrible.
Per molt que ens esforcem a dissipar la foscor, el temps dels abusos, encara fa térbola la visió del país. Des d'on sec, veig amb ràbia la història recent, i veig amb incomprensió, que encara n'hi ha més fora que dins.

11 de febrer, 2017

"MARTY McFLY" - Levante-EMV - 11.02.17

En Regreso al Futuro, Marty McFly li diu al seu amic George: "No hi ha res a témer, només necessites autoconfiança. Saps? Si t'ho proposes, pots aconseguir-ho tot". Doncs bé, això és mentida. I no perquè el tal George siga una miqueta curt de gambals, que ho és. És mentida perquè no tot és possible. Ja sé que hi ha un munt de llibres d'autoajuda que expliquen que els límits ens els posem nosaltres mateixos. Que hem d'aprendre a donar-nos una oportunitat. I espigolen totes eixes frases motivacionals que igual podrien ser de Paolo Coelho, que eixir en un sobret de sucre.
Tinc una amiga que es guanya la vida com a coach, i quan em sent dir estes coses, argumenta, no sense part de raó, que molta gent es limita a si mateixa. Que la por no deixa volar. I jo li dic que això de la por, és un mecanisme d'autodefensa. I que com gairebé tot, és mòrbid si se n'abusa, però que en la seua justa mesura, ens ajuda a sobreviure.
Això és com aquell al que li preguntaven: "sap nadar?" i ell contesta "no ho sé, no ho he provat mai". Doncs ja li dic jo ara, que si no es posa algun límit, alguna protecció, si no pren alguna prevenció, les probabilitats de què s'ofegue són elevades. I ara canvien "nadar" per "volar". La patacada podria ser més gran que la d'Ícar.
Que no se'm malinterprete, jo sóc dels que creu que cal assumir determinat nivell de riscos en la vida. Dels convençuts que si fas les coses bé, el teu creixement personal mai no s'atura. I que per tant, allò que hui és impossible per a tu, podria deixar de ser-ho demà. Si aprens a nadar. O amb l'ajut d'una ala delta. És a dir que jo ja entenc que allò que és impossible, de vegades deixa de ser-ho si canvien les circumstàncies. Però primer han de canviar.
Vinc a dir tot això, perquè en este any mig llarg que porte formant part d'executius, el local de Castelló primer, el valencià ara, he sentit dir algunes vegades que tal cosa no era possible. En alguns casos, era perquè l'interlocutor es deixava dur per la inèrcia de com s'havien estat fent les coses fins a eixe moment. No assumia cap risc, no dic de fer allò que creu que està malament, sinó d'aprofundir en la interpretació de la norma, per acabar descobrint que sí que era possible.
Que les lleis (i les normes) són interpretables t'ho ensenyen a la facultat de dret. I a l'ajuntament de Castelló estant, vaig tenir el privilegi d'aprendre molt en eixe sentit de l'assessoria jurídica, de la secretaria municipal, el departament de contractació o el de modernització entre altres. I com no estic segur de si els ho vaig dir prou, aprofite l'article per a dir-ho ara. Però també vaig aprendre d'esta mateixa gent, que les solucions no s'improvisen, no es poden inventar dreceres per anar a segons on. Vaig aprendre que hi ha coses que no es poden fer. I que per tant, no s'han de fer.
Jo crec que este és un dels majors aprenentatges del meu pas per l'administració municipal, i ara m'està sent ben útil. Ja sé que hi ha qui creu que quan un funcionari et diu que no es pot fer una cosa, és perquè no vol treballar, és perquè t'està fent el llit, és perquè no és prou proactiu. I és de veres que jo també n'he conegut de treballadors públics amb eixe perfil. Però no són ni de bon tros la majoria. No en la meua experiència.
Hi ha ciutadans que venen i et diuen que com poden resoldre una ordre d'execució... I la resposta és que ja no es pot resoldre. Perquè el que ha fet no s'ajusta a dret i ha esgotat tota recurs possible. I aleshores, no és no. No és veritat que els polítics tinguem capacitat infinita de maniobra, que puguem decidir el que vulguem. De vegades, no és no. I no és fàcil de dir, però és la nostra obligació dir-ho.
Perquè l'altra alternativa és creure's allò que deia Marty McFly, i carregat d'autoconfiança (o d'un "il·lustríssim" a la targeta) decidir que tot ho pots, i manar fer coses contràries a llei. Però això no seria Regreso al Futuro, sinó retornar al passat. Quan governaven uns altres. Estos als que jutgen per finançament il·legal.

04 de febrer, 2017

"UNA BOSSA DE PLÀSTIC" - Levante-EMV - 04.02.17


Fa alguns dies, algunes setmanes potser, que voldria alçar el dit perquè la mestra em mire i em pregunte a mi. Però com no vull paréixer un setciències, no gose a fer-ho. Espere que la mestra pregunte a qui li correspon. En este cas al meu company Enric Porcar, i com era d'esperar, respon amb solvència a la pregunta. Jo diria que respon anant per nota. Molt bona nota. Però ara que ja ha contestat qui havia de fer-ho, i que la meua opinió no podrà interpretar-se ni com tutela, ni com ímpetu de saberut, m'agradaria dir la meua. 
He llegit i escoltat algunes crítiques, que no s'aguanten. No s'aguanten en general, i en el cas del PP, a més a més, són malicioses, falsaries, cíniques. Perquè el PP sap que són mentida. Ho sap. Però fa de la mentida discurs. El portaveu adjunt deia esta mateixa setmana que el procés explicat per Porcar és el que sempre havia usat el PP. D'això ara se'n diria que intenta crear una "postveritat", però l'adjunt és un polític d'estil tan antic, que tot simplement diu una mentida.
Les presidències dels Patronats Municipals estan, per norma legal, classificades com de lliure designació. És a dir, el regidor delegat pot triar a qui considere oportú, sempre que complisca una de les dues condicions següents: ser funcionari públic amb una determinada categoria laboral, o ser un professional de reconegut prestigi.
Per exemple, al Patronat Municipal de Turisme, el PP hi va nomenar a un periodista que ni tan sols era especialista en periodisme turístic o de viatges. Crec, que posteriorment, va cursar estudis de turisme. Ell, a qui tinc afecte personal, es reclama com a poc, coautor del projecte original de la Ciudad de las Lenguas. Quan el PP se'n va cansar el va fer fora, i va nomenar a un advocat sense cap vinculació al turisme. El mèrit era haver estat cap de llista del PP a Morella, condemnat a perdre contra Ximo Puig. Roma no paga traïdors, però el PP paga candidats amb diners públics. I ací ho deixe, perquè per desgràcia hi ha raons potents, per no allargar este cas.
Al Patronat Municipal d'Esports Marta Gallén nomenà Gerent a un funcionari del mateix Patronat. Un excel·lent tècnic, al que renovà la confiança Vicent Sales, i tinc el convenciment que la decisió no hi va pesar la relació personal. També li renovà la confiança Carrasco. Porcar, en canvi, va valorar que tindre buida la plaça de Director Tècnic que és la que té en propietat el funcionari era una pèrdua de valor, i que millor cobrir la vacant de Gerent, i sumar esforços. I en la línia del que creu Compromís, va obrir la provisió de la plaça a lliure concurrència, a concurs de mèrits. Clar que Porcar té dret a triar el candidat que considere oportú. I és cert que el representant de Compromís al Patronat des del 2011, Llicenciat en Educació Física, tenia un perfil professional excel·lent, tant, que la mateixa senyora Carrascó l'alabà en un ple municipal. Però... I si encara hi ha algú millor? 
Per això es va fer un concurs de mèrits, i una selecció en la qual no ha participat cap polític. Ha estat una representació d'alts funcionaris de la casa qui han redactat un informe sobre els mèrits i debilitats de cada candidatura. Sobre eixe document, el Regidor ha elaborat un informe justificant la seua elecció definitiva. Així ha estat la cosa. Un procés modèlic, en consonància a la darrera instrucció que en esta matèria ha publicat el Consell.
Hi ha una cosa que no ha funcionat bé en tot això, és cert. I és l'intent del PP de contaminar el procés, l'intent de pressionar i condicionar els alts funcionaris amb declaracions públiques. Això no ha funcionat bé, perquè els funcionaris han actuat amb rigor i no s'ha deixat pressionar. 

Acabat el procés, quan va transcendir el nom definitiu, sense anar a consultar cap dels dos informes que estaven a la seua disposició en el Patronat, el PP tornà a eixir en tromba amb les seues crítiques fanàtiques. I de res no em valen les llàgrimes de cocodril. Els comentaris en privat de què el candidat és excel·lent, però que han de fer eixe paperot, perquè la política... No. Això no és la política. Ací qui ha fet política ha estat Porcar. Perquè la política és prendre decisions argumentades i amb transparència. I garantint la valoració del mèrit i la capacitat. També per als càrrecs de lliure designació. El que ha fet el PP no és política. És una altra cosa que si és de gos es recull amb el títol d'este article.