Quan vaig arribar a València el passat setembre, les dues Directores que té el SERVEF, em van acompanyar a saludar al personal, i a ensenyar-me el que havia de ser el meu despatx, a la huitena planta de l'edifici on estem. Em van preguntar com era el meu de l'ajuntament, i jo els vaig contestar que era un despatx antic i menut, però que era el millor despatx del món, perquè donava a la Plaça Major, i es podia vore el Fadrí.
Van somriure i em van dir que des del meu també hi havia bones vistes. És cert, dóna a la Porta del Mar, i es veuenles teulades d'alguns edificis, que recorden a París i les «chambre de bonne». Però sobretot, allò que es veu, és el palauet on hi té la seu el Tribunal Superior de Justícia. Esta darrera setmana, ha estat un eixam de periodistes, càmeres, micròfons. Un tràfec de persones amunt i avall, traginant per les voreres, fent temps per captar una imatge o unes paraules, de les «celebrities» de la corrupció. Crec que de l'únic lloc on hi ha una vista més privilegiada d'eixe lloc, és del que va ser el balcó del pis de la difunta Rita Barberà. No sabria dir si era una metàfora.
(I ara obriré un llarg parèntesi per dir que no em sentiré afectat per cap mena de crítica a esta darrera frase per part del PP benpensant, amb l'excusa de què esta senyora va morir. Jo li tinc ara el mateix respecte que en vida. I que és bastant més del que li té el que va ser el seu partit. Partit que la va fer fora. Partit que acusa la premsa i l'oposició d'haver-la matat. Partit que després li va fer un homenatge... Però que no li va tornar el carnet del partit a títol pòstum. Cínics desvergonyits. Au, ja està dit.)
Això és el que veig ara des del meu despatx. Veig passar la història recent del País Valencià. Un no pot evitar recordar la cançó d'Al Tall: «La història ja està passada. Pols i terra la taparen...» Podria continuar dient «però el mal que vingué d'ella, mal corrupte, rosega encara i alcança a tot el poble».
Cantaven que calia invocar alquimistes, bruixes, fades i ocultistes per conjurar el temps que tot tracta d'ocultar-ho. Però en la pràctica els alquimistes han estat aquells qui des de l'oposició han hagut de trobar fórmules màgiques per trencant l'opacitat, convertir en proves i denúncies les malifetes d'aquells governants que ens havien posat la cova en casa. Les bruixes i els bruixots, i les fades i els ocultistes, han hagut de ser els nostres diputats, les diputades, els regidors i els regidors, que han hagut, hem hagut, de denunciar als jutjats, allò que hauria de perseguir-se d'ofici.
Els assegure que fa molta vergonya. Hi ha dies que la premsa et cau de les mans, i no estic matant el missatger, tot el contrari, estic dient que et fan mal els ulls dels relats que anem coneixent de com es va organitzar el saqueig. Et sagnen els oïts de sentir determinades converses. I sí, és cert que els Correa i tal van entrar per Almansa, lladres de saqueig. Però també n'hi ha de casa nostra. Empreses que han confessat haver fet donacions milionàries al PP que feia servir els diners per aguanyar tramposament les eleccions, que els permetien continuar amb la seua omertà. «Tu pagues, i et faig guanyar diners, tots callem. Amiguito del alma».
El PP està ara amb allò de deixar passar el temps, «que tot tracta d'magar-ho». Nècia conjura. Que ningú no s'enganye. És el mateix partit. El primer de la història en ser investigat com organització delictiva. Terrible.
Per molt que ens esforcem a dissipar la foscor, el temps dels abusos, encara fa térbola la visió del país. Des d'on sec, veig amb ràbia la història recent, i veig amb incomprensió, que encara n'hi ha més fora que dins.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada