11 de febrer, 2017

"MARTY McFLY" - Levante-EMV - 11.02.17

En Regreso al Futuro, Marty McFly li diu al seu amic George: "No hi ha res a témer, només necessites autoconfiança. Saps? Si t'ho proposes, pots aconseguir-ho tot". Doncs bé, això és mentida. I no perquè el tal George siga una miqueta curt de gambals, que ho és. És mentida perquè no tot és possible. Ja sé que hi ha un munt de llibres d'autoajuda que expliquen que els límits ens els posem nosaltres mateixos. Que hem d'aprendre a donar-nos una oportunitat. I espigolen totes eixes frases motivacionals que igual podrien ser de Paolo Coelho, que eixir en un sobret de sucre.
Tinc una amiga que es guanya la vida com a coach, i quan em sent dir estes coses, argumenta, no sense part de raó, que molta gent es limita a si mateixa. Que la por no deixa volar. I jo li dic que això de la por, és un mecanisme d'autodefensa. I que com gairebé tot, és mòrbid si se n'abusa, però que en la seua justa mesura, ens ajuda a sobreviure.
Això és com aquell al que li preguntaven: "sap nadar?" i ell contesta "no ho sé, no ho he provat mai". Doncs ja li dic jo ara, que si no es posa algun límit, alguna protecció, si no pren alguna prevenció, les probabilitats de què s'ofegue són elevades. I ara canvien "nadar" per "volar". La patacada podria ser més gran que la d'Ícar.
Que no se'm malinterprete, jo sóc dels que creu que cal assumir determinat nivell de riscos en la vida. Dels convençuts que si fas les coses bé, el teu creixement personal mai no s'atura. I que per tant, allò que hui és impossible per a tu, podria deixar de ser-ho demà. Si aprens a nadar. O amb l'ajut d'una ala delta. És a dir que jo ja entenc que allò que és impossible, de vegades deixa de ser-ho si canvien les circumstàncies. Però primer han de canviar.
Vinc a dir tot això, perquè en este any mig llarg que porte formant part d'executius, el local de Castelló primer, el valencià ara, he sentit dir algunes vegades que tal cosa no era possible. En alguns casos, era perquè l'interlocutor es deixava dur per la inèrcia de com s'havien estat fent les coses fins a eixe moment. No assumia cap risc, no dic de fer allò que creu que està malament, sinó d'aprofundir en la interpretació de la norma, per acabar descobrint que sí que era possible.
Que les lleis (i les normes) són interpretables t'ho ensenyen a la facultat de dret. I a l'ajuntament de Castelló estant, vaig tenir el privilegi d'aprendre molt en eixe sentit de l'assessoria jurídica, de la secretaria municipal, el departament de contractació o el de modernització entre altres. I com no estic segur de si els ho vaig dir prou, aprofite l'article per a dir-ho ara. Però també vaig aprendre d'esta mateixa gent, que les solucions no s'improvisen, no es poden inventar dreceres per anar a segons on. Vaig aprendre que hi ha coses que no es poden fer. I que per tant, no s'han de fer.
Jo crec que este és un dels majors aprenentatges del meu pas per l'administració municipal, i ara m'està sent ben útil. Ja sé que hi ha qui creu que quan un funcionari et diu que no es pot fer una cosa, és perquè no vol treballar, és perquè t'està fent el llit, és perquè no és prou proactiu. I és de veres que jo també n'he conegut de treballadors públics amb eixe perfil. Però no són ni de bon tros la majoria. No en la meua experiència.
Hi ha ciutadans que venen i et diuen que com poden resoldre una ordre d'execució... I la resposta és que ja no es pot resoldre. Perquè el que ha fet no s'ajusta a dret i ha esgotat tota recurs possible. I aleshores, no és no. No és veritat que els polítics tinguem capacitat infinita de maniobra, que puguem decidir el que vulguem. De vegades, no és no. I no és fàcil de dir, però és la nostra obligació dir-ho.
Perquè l'altra alternativa és creure's allò que deia Marty McFly, i carregat d'autoconfiança (o d'un "il·lustríssim" a la targeta) decidir que tot ho pots, i manar fer coses contràries a llei. Però això no seria Regreso al Futuro, sinó retornar al passat. Quan governaven uns altres. Estos als que jutgen per finançament il·legal.