bon any a les lectores i lectors del bloc

L’any 2009 serà dur.
El finançament que ens proposa Espanya no és just. El PSOE d’Alarte es felicita (clar, és el candidat de Madrid), el PP de Camps el troba positiu (lògic, li tapa parcialment el deute acumulat.)

Però el país es mereix molt més, es mereix gent com vosaltres. Gent compromesa amb el país, gent que creu que el futur encara està per escriure, i tots, totes, tenim un llapis.

Plegats podem fer del 2009 un bon any.
Gràcies per visitar el bloc.

Enric

RENOVAR O RECICLAR?

Renovar no és reciclar. No. És tot un altra cosa.

Fa sis mesos, vaig demanar que la gent del partit fora generosa a l’hora de la renovació, i ara, a quatre mesos del Ve Congrés del BLOC, torne a demanar-ho.

Confie que serem generosos en la renovació d’idees, i que la Ponència Estratègica, que ja he dit que a mi m’agrada, tindrà un suport importantíssim, més enllà del debat de les possibles esmenes, que confie seran poques, menors i acabaran per millorar-la.

Però cal ser generosos també, i molt especialment, amb la renovació de càrrecs. I això em du a la Ponència d’Innovació Organitzativa i Estatuts. Partim d’una mala situació, d’una mala experiència que s’ha allargat més enllà del recomanable, i que ha estat fruit d’una Executiva (de la que forme part, i per tant assumisc la part alíquota de responsabilitat que em pertoca) ineficaç, i d’un buit de poder en dues àrees fonamentals com són la Secretaria d’Organització i la de Política Municipal. La primera de vital importància per tots els partits, la segona, especialment important per un partit, com el BLOC, que té la major part del seu pes institucional, en eixe àmbit.

Serà per deformació professional, però jo analitze l’estructura organitzativa del partit com si fora una empresa. I en eixe sentit, m’haureu de deixar passar el símil.

Si resulta que el Gerent no ho fa bé, el Consell d’Administració pot decidir canviar-lo per un altre. O fer el mateix amb el responsable de formació si no ha motivat i format adequadament el personal. O amb el responsable del departament comercial, si un colp analitzat el producte, veiem que malgrat ser bo i tindre una certa quota de mercat, no aconsegueix millorar la seua penetració, per una mala gestió de màrqueting...

Què és el que no faria mai una empresa? Posar al cap de màrqueting com director de formació, al gerent com responsable del magatzem, i nomenar al comptable responsable de disseny. És a dir, canviar de lloc la gent que no ha fet bé la seua faena, sense preocupar-nos de si sabran fer la que ara se’ls hi encomana. O crear nous càrrecs momés perquè no sabem dir “moltes gràcies, ara és l’hora d’un altra gent”.
Hi ha un altra cosa que tampoc no faria una empresa que apostés per fer canvis estructurals, despatxar una generació. És a dir, mai no faria una renovació generacional, prescindint de gent molt útil, i incorporant d’altra en llocs de direcció amb l’edat com argument únic. Ho dic, perquè en un país sense polítics (“sense política” ja ho havien dit), on les generacions dirigents estan al voltant dels 45 anys, plantejar renovacions generacionals obligatòries sembla poc intel·ligent. Al BLOC hem encadenat fracassos electorals, si a cada fracàs i mig, haguérem prescindit d’una generació, el 2011 si les coses van maldades, hauria d’assumir el poder un menor d’edat, i això implicaria una regència. Igual és això el que alguns pretenen per poder perpetuar-se al poder (?) intern.

Esta manera de “renovar” només la practicarien algunes empreses familiars, on els directius en son els propietaris únics. Aleshores si que el cosí Jaume has de col·locar-lo ací o allà, o la teua germana Margarida, o al teu cunyat Pasqual, o al fill extramarital del pare fundador. Però eixe és el camí segur al fracàs. D’una banda perquè sovint no són les persones més capacitades per fer el treball encomanat, i en segon lloc, perquè ocupant una plaça (i consumint un salari) impedeixen contractar la gent adequada. Els recursos són limitats, i una empresa, i un partit, ha de gestionar-se amb criteris de professionalitat. I és ací on reclame generositat. A diferència del que passa al món empresarial, en l’estructura orgànica d’un partit, els triennis no haurien de cotitzar. L’antiguitat només és un plus, si s’acompanya d’un currículum d’èxits, sinó, no.

El BLOC no és un partit familiar, on entre quatre cosins puguen seguir dirigint per sempre més la societat. El BLOC és una societat anònima, on cada militant té una acció (i el dret a sindicar-les en grups, corrents, comarques o com considere oportú), i amb ell el dret a elegir i ser elegit. I això convé no oblidar-ho. Ningú.

L’actual model no funciona, i la Ponència fa algunes aportacions interessants en el sentit de “territorialitzar” l’Executiva, no com fins ara tirant el membres en funció de la seua procedència geogràfica (i per l’adscripció a corrents interns), sinó donant força política a les federacions intercomarcals. Crec que això serà positiu. Cal fer emergir lideratges, i cal veus autoritzades en territoris concrets.
Compartisc també amb alguns dels autors de la ponència, la necessitat de dibuixar perfils per els llocs de responsabilitat i després buscar la persona que complisca eixos perfils. No en sé gaire de com van les converses entre grups organitzats o particulars, però pel que escolte ací i allà, no sóc molt optimista respecte a una renovació profunda.

I crec que serà un error històric si no ho fem ara.

Doble error, primer perquè el nucli dur d’esta Executiva que ara plega (i que és el mateix nucli dur de fa dues, tres, quatre...executives) està esgotat, no té credibilitat i no il·lusiona. I serà ben difícil que puga fer creure a molta gent, que estan disposats a convertir en realitat la Ponència Estratègica, que en la pràctica ve a corregir les estrategies que han defensat i, segons com, imposat els darrers anys.
I segon error, perquè si el 2011 tinguerem un mal resultat (treballaré perquè no siga així, i sé que tothom ho farà), coneixent-nos, es qüestionaria abans l’estratègia que les persones. I eixe segon i injust error ja el vam cometre el 2003, i així ens va.
I torne al principi. Renovar no és reciclar. Reciclar és donar un nou ús a alguna cosa que ja està usada i ja no serveix per l’ús que se li havia donat. Reciclar és el que es fa en les economies de subsistència com la cubana, que reparen els cotxes amb un fil d’aram, una llanda de tonyina i els fan funcionar (malament i tirant fum) amb alcohol de canya de sucre.
Renovar és substituir les peces defectuoses per recanvis nous de fàbrica. Renovar no és esborrar amb un goma Milán les ditades que ha deixat el xiquet a la paret, sinó comprar un pot de pintura i pintar de cap nou.
Per això dic que cal generositat, si volem que l’empresa aconseguisca una important penetració en el mercat electoral, si volem que el cotxe funcione correctament i sense contaminar massa, cal renovar. Les tapes de delco han jugat un paper molt agraït en la vida dels automòbils, però hui ja no són operatives.

Nacionalistes en calen molts, i al moviment nacional valencià hi ha feina per donar i vendre, a molts llocs, a molt nivells. El BLOC però, necessita un nombre reduït de dirigents. Nous, il·lusionadors, capaços. Alguns podrien passar a la reserva, amb el nostre agriment. Ser generosos, amb la nostra gratitud.

L’abril del 2006, en una intervenció al Consell Nacional ja vaig parlar del lideratge del partit. I ara ho torne a dir, Enric Morera té hui a les seues mans, el que mai abans havia tingut, la capacitat de triar la gent que ha de ser la seua executiva. Ell, com tots els secretaris generals de totes les formacions democràtiques, arriben al càrrec amb hipoteques. Les hipoteques d’aquells qui el recolzen. Hui Morera pot triar amb qui hipotecar-se. Ho escric ací, perquè fa temps que li ho he dit personalment. I com vaig dir, jo no seré un impediment per la renovació, espere que aquells qui diuen defensar el lideratge de Morera, tampoc ho siguen.

LA RÀDIO

El calendari, que té el seu caràcter, ha fet que dos dijous seguits (25 i 31), que és el dia que publique a Mediterráneo, siguen festius. De fet no es publiquen diaris. Per això, durant 15dies no faré articles. Com no vull que digueu que sóc un mandrós, penjaré hui, un article publicat al llibre commemoratiu del 75 aniversari de Radio Castellón Cadena SER. Llibre publicat esta maeixa setmana.

La primera radio que recorde era un moble. Un moble de fusta gran amb dos botons metal·lics, la meua memòria diu que de color bronzo. Hi havia una pantalleta de vidre, que permetia vore el dial que corria amunt i avall d’un mapamundi. Translluient un bon grapat de números que indicaven un tot de freqüències dels països més exotics, dels que, lògicament, amb aquell aparell era impossible captar les emissions.
El pare, tenia un transistor d’un pam de llarg, folrat amb cuir marró que habitàva al lavabo, just al costat de la maquineta d’afeitar, d’aquelles que calia canviar-li la fulla de tant en tant.
No ho sé molt bé, però crec que el meu primer transistor el vaig tindre als 9 anys quan vaig anar intern a la universitat laboral de Xest. Si em pregunten, no sabria dir que escoltava. Música supose. Sempre he sigut de natural raret, però francament, no m’imagine als 9 anys escoltant notícies. Entre d’altres coses perquè quan jo tenia 9 anys, les ràdios no donàven noticies, donaven el parte. Era un aparell gris. Per fora i per dins.
Tinc la sensació que la ràdio forma part indissociable de la memòria personal de moltes generacions. Probablement la meua siga la darrera en tindre-la com referent primari. Les posteriors, tenen ja la televisió. Eixe aparell que és com una ràdio en colors, però que no deixa lloc a la imaginació. A la tele t’ho donen tot tan mastegat, que no té cap poesia. De totes formes, la revenja està servida, igual que “Video Killerd the Radio Star”, la Play ha deixat obsoleta la tele per a les més joves generacions. I mentre tot això passa, la ràdio continua sobrevivint al pas i al pes del temps. És amb la ràdio que ens desdejunem sucant les noticies al café amb llet, és la ràdio del cotxe qui posa banda sonora als embusos d’esta cahotica ciutat, i és la veu de la ràdio la que ens ajuda a clucar els ulls, des de la tauleta de nit. Recorde especialment com la matinada del 24 de febrer del 1.981, vaig tancar els ulls més tranquil gracies a la Cadena SER.
Tothom té anecdotes sobre la ràdio. Jo he explicat en alguna ocasió la que tinc més a cor, i que té a vore amb la iaia Pepita, a qui recorde de sempre enganxada al transistor. Li agradava molt la música a la iaia, i sempre tararejava les cançons que emetien a la ràdio. Quan ja era molt velleta, i començava a patir una malaltia que aleshores no sabiem que es deia Alzheimer, em va enviar a comprar-li piles. Això si, va insistir molt que foren “piles de música, no de notícies que són uns pesats.”
La ràdio és especial. La premsa escrita té l’avantatge de la reflexió, de la pausa. Té eixa serenitat que dona el poder allargar un diumenge de matí entre fulls de diari. La ràdio, però, té l’inmediatesa. T’ho expliquen mentre passa. De vegades, un poc abans de que passe. I té encara un altra peculiaritat, és l’únic mitja de comunicació que et permet informar-te mentre fas un altra cosa. Mentre condueixes, ja ho he dit, mentre fas el dinar, mentre passes l’aspiradora (això si, recomane els auriculars, que fins i tot la més moderna de les aspiradores fan un tarrabastall sorollós incompatible), fins i tot, mentre estas llegint un llibre.
Els darrers anys, per la meua eventual dedicació a la política, tinc una relació més directa amb els mitjans. Faig de columnista a alguns diaris, i participe a les tertulies de Radio Castellón i Localia. Jo no era conscient del grau de penetració social que té una intervenció a Radio Castellón Cadena SER, fins que Jesús López em va convidar a ser tertulià setmanal. El que dius arriba ràpidament a qui ha d’arribar. La velocitat de la projecció de les idees, només és comparable a la velocitat amb la que jo parle a les tertulies.

"TRIMURTI". Levante-EMV-20.12.08

Vishnú és un dels deus principals del hinduisme, i segons algunes traduccions del sànscrit podria significar "omnipresent", i segons el Padma Purana, és el déu principal del Trimurti, és a dir, és el crador preservador i destructor de l’Univers.
Quan Vishnú va decidir crear l’Univers es va dividir a si mateix en tres part. De la seua part dreta va néixer el déu Brahmà, el creador. Per a protegir eixe Univers, la seua part esquerra va donar pas al propi Vishnú protector i preservador; i finalment per destruir-lo, va crear Shivà.
I jo no sé a vostés, però a mi esta història em recorda a Javier Moliner. Moliner és el Trimurti popular. Com a Brahmà, va ser el creador de la marca blanca "Alberto Alcalde", el creador de la campanya, el padrí de la llista municipal, del discurs que resultà (pels pèls) guanyador el 2007. Brahmà, és l’idòleg Moliner, que va dur al govern de la ciutat a Alberto Fabra, i que va dissenyar l’actual equip de govern.
Vishnú és el Vicealcalde Moliner. El protector, el que tapa els forats de la manca de consistència de l’equip de govern i del propi Alcalde. El talla focs, que ix a la palestra cada colp que l’oposició o algun membre de l’equip de govern, encen un misto. Ell és qui resol les errades de l’equip, qui substitueix l’Alcalde quan este està fent de Diputat a València, qui posa ordre quan hi ha discussions competencials (o de gelosia) entre els seus. Vishnú el Vicealcalde és, definitivament el protector que preserva el cada colp més difícil equilibri de l’univers popular a l’Ajuntament.
I ara és també Shivà. El déu destructor. I ho és en la seua condició d’ungit amb l’oli per la renovada (?) Presidència Provincial del PP. Moliner es perfila com successor (si Saturn –un déu d’un altra pel·licula- no devora el seu fill) al capdavant de la Diputació. El disseny és clar.
Alberto Fabra Alcalde, i Javier Moliner President de la Diputació (si els fills accepten l’herència del seu pare polític i no comencen una batalla fratricida, clar). Vishnú i Brahmà estarien contents.
Però Shivà sap que de les tres institucions, Ajuntament, Diputació i Generalitat, l’Ajuntament és la que té més fàcil de perdre el 2011. I en eixe cas, ja voriem si Alberto Fabra aguanta com cap de l’oposició. Moliner-Shivà, el destructor de l’Univers, estaria molt ben situat per intentar recuperar l’alcadia el 2.015.
Encara que momentaniament haja de deixar al capdavant fent oposició a la deesa Kali. Al cap i a la fi, a ell, també li haurà calentat la cadira de la Diputació algú durant uns mesos. El que sembla oblidar el Trimurti Moliner, és que Kali, representa la justícia violenta. En castellà "el que se va a Sevilla pierde su silla".

MAL NADAL. Mediterráneo.17.12.08

Enguany l’estrella de Betlem serà més fugaç que mai, no està la cosa per lluir massa, i tot i així està avisada. La prejubilen, l’any que ve la canviaran per unes llumenetes LEDs que estalvien més.
Els pastors, en lloc de corders pasturaran hàmsters que mengen menys, i els Reis d’Orient només seran dos, que anuncien la presentació d’una ERE (tiraran a Baltasar, clar, que sempre ho paguen els mateixos!); i encara sort, per que de camells només n’hi ha dos, el tercer està a la Presó d’Albocàsser per un delicte contra la salut pública. Es veu que intentava convèncer uns alumnes d’ESO que la mirra es pot fumar.
Els dos que queden no duran, clar, or i encens. Duran accions del Banco de Santander, afectades per les piràmide (també d’Orient) de Maddof (un xoriç d’Occident) i un carnet de l’atur.
Sant Josep haurà de buscar allotjament a un pessebre, perquè no podrà pagar ni la hipoteca subprime, i potser això explique que en lloc de presidir un àngel anunciador, qui ocupe un espai central siga el Cobrador del Frac. Un pessebre gelat, glaçat. La calefacció que altres anys donaven el bou i l’ase, ha quedat en la meitat. L’amo del portal, s’ha venut el bou. L’han comprat per a fer carn uns pakistanesos que tenen un kebab a la vora.
I tot en un entorn on el riu, que val que estava sec, ha estat substituït per un tros de bulevard i les muntanyes són més de suro que mai. Són tan pelades que semblen Les Useres que encara espren les ajudes públiques després de l’incendi.

I els qui han guanyat diners a dues mans i ara reclamen ajudes, junt als qui han malgastat els diner públics des d’ajuntaments, ministeris i conselleries, faran de caganers.

A MI M'AGRADA

A mi m’agrada.
Si l’haguera redactat jo no seria exactament igual, però aleshores, segurament no agradaria a tanta gent.
Si l’haguera redactat jo, hi ha coses que no les haguera dit, algunes, poques, perquè no les compartisc, d’altres, poques també, perquè crec que no calia.
Però a mi m’agrada.

Si l’haguera redactat jo, haguera afegit algunes, poques, matisacions en alguns apartats. I haguera estat menys moderat en altres, raó per la qual, segurament no agradaria a tanta gent.
Però a mi m’agrada.

Sóc el suficientment adult com per no obviar sense més el que diuen els diaris i els periodistes a jornal de la seua pròpia ideologia, a la ideologia que els hi paga. Però sóc, també, el suficientment adult, per no deixar-me influenciar sense més, per eixos periodistes, editorialistes, “blocaires internètics”, i politòlegs de barra de bar, als que no els hi agrada gens. Les seues raons tindran.
Però a mi m’agrada.

Hores d’ara crec que ja està clar, però per si algú encara no sap, parle de la Ponència Estratègica del BLOC. El meu partit.
M’agrada perquè no s’entreté en l'anàlisi dels adversaris, com sovint i absurdament feien les ponències anteriors. M’agrada perquè no destapa les essències, no dona lliçons a la societat de com ha de comportar-se, i no s’instal·la per damunt de la realitat, obviant la societat a la que pretén servir.
M’agrada perquè és sincera, és valenta, és raonada, i és una ponència pel futur.

Jo no sóc un intel·lectual, no ho he estat mai, ni porte camí d’esdevenir-ne un, per això que ningú no espere, ara i ací ,cap anàlasi profunda de la ponència.
Ja ho he dit alguna vegada, jo sóc un nacionalista epidèrmic, perquè vaig prendre consciencia de ser valencià, el dia que un professor em creuà la cara al pati de l’escola per parlar en valencià. Des d’aleshores ençà ha plogut molt, i no sempre a favor. Ara sóc nacionalista per moltes més raons.
Ho sóc perquè m’estime el meu país, i a l’amor emocional (passional, incontrolable, inexplicable potser) s’hi afegeix des de fa anys, una reflexió econòmica, geogràfica, política, cultural... Sóc nacionalista i no veig perquè hauria de justificar-me. A alguns els hi sembla quasi un pecat, a d’altres els hi fa “por electoral”, Fraga ens penjaria de les “dallonses”...
Però a mi m’agrada.

I el meu país, el País Valencià, que va ser Regne i que volem Nació, pot dir-se de qualsevol d’estes maneres. Mentre no li diguen Levante, que no és més que un punt cardinal d’Espanya!
I si en una lectura optimista i generosa, he de dir que Comunitat Valenciana fa referència a la Comunitat Nacional que som, doncs que hi farem! Jo al meu país li diré País. Però que li diguen com vulguen sempre que cada dia siga més País, i més valencià.

Sóc valencià no com una forma de ser català o de ser espanyol, sóc valencià i punt. Que no és poca cosa. No és millor que ser un altra cosa, però és suficient. No necessite ser res més.
Si no crec en Espanya que és veritat, com he de creure en els Països Catalans que són mentida!
A d’altres els hi caldrà completar la seua adscripció nacional amb territoris majors, potser el país els hi sembla poc.
Però a mi m’agrada.

Tampoc no crec en els nacionalismes de banderetes i escuts, i dic que la vexil·lologia és la taxidèrmia de la política, així que jo no sé quina era històricament la bandera del meu país, però hui, ho és aquella sota “els plecs” de la qual s’hi identifica el meu poble. La meua bandera és aquella per la que ens reconeixen com poble, els pobles veïns i germans. I dic també, que el meu país té altres símbols col·lectius, com el Penó de la Conquesta, o l’Escut nacional, que haurien de recollir-se en una llei de símbols.
Igual a alguns no els agrada que la Ponència Estratègica vaja en eixa direcció.
Però a mi m’agrada.

Ja comprenc que a alguns els incomode l’AVL. A mi no. A mi em sembla útil perquè el conflicte sobre la llengua ha estat sempre polític (científicament no hi ha cap dubte que català i valencià són una mateixa llengua), i per tant havia de ser des de la política que es trobés una solució. I l’Acadèmia, una aposta de risc, ha resultat un encert. Un encert, perquè no discutint la unitat, recupera i potencia formes nostres de parlar i escriure la llengua comuna. Formes, que per egoisme o desconeixement (poc generós i menys intel·ligent) dels normativitzadors històrics havien estat negligides. I a mi, que la llengua siga enriquida amb variants i modismes, em sembla raonable. Ja sé que a alguns els incomoda.
Però a mi m’agrada.

Jo sóc socialdemòcrata. Ho sóc, perquè no conec cap sistema social millor que l’únic que hui per hui funciona, mal que bé, arreu el món. I ho sóc, perquè tot i això, em sembla un sistema injust que necessita de mecanismes de correcció des dels poders públics. I a esta tutela de les oportunitats i llibertats, jo li’n dic socialdemocràcia.
Segur que al meu partit hi haurà gent que es sent socialista, no crec que queda cap comunista (em sorprén que en queden al món!), o més esquerrana, i també gent que se’n sent menys. Però jo sóc socialdemòcrata des d’abans de saber “que això que jo era” tenia un nom, i era socialdemocràcia. Ja he dit que no sóc cap intel·lectual.
I amb la definició ideològica de la Ponència Estratègia, m’hi trobe còmode des de la socialdemocràcia. Sobre tot, perquè no tanque la porta a que alguns ecologistes, alguns socialistes, alguns demòcrata radicals, alguns cristianodemòcrates o centristes, puguen afegir-se a un projecte, aportant un accent que ens farà més grans. Que farà més gran el Moviment Nacional Valencià, que ha d’anar obligatorament més enllà del BLOC, però que sense el BLOC com principal referent, i base substancial, simplement no podrà existir. Ja comprenc que a alguna gent això els hi puga semblar massa obert, i a altres massa restrictiu.
Però a mi m’agrada.

No és només al BLOC a qui li toca ser responsable, que ja ho és obrint de bat a bat les portes d’un espai que lidera per voluntat popular; és als altres companys i companyes de viatge a qui els hi pertoca ser-ho. Aquells qui des d’opcions minoritàries dins el moviment nacional valencià, han d’entendre que han d’aportar matisos indispensables per l’èxit del moviment. Jo ja sé que a alguns els hi pot resultar incòmoda la definició de “matis indispensable”.
Però a mi m’agrada.

I la Ponència Estratègica del meu parit m’agrada, no perquè vinga a reconéixer això que jo defense de fa anys, sinó perquè la Ponència s’acosta valentament i honesta al sentir del poble valencià. I un partit ha de defensar el poble al que vol representar, no dir-li al poble el que ha de pensar des de postures d’intel·lectualitat prepotent. Ja comprenc que a alguns no els agrade.
Però a mi m’agrada.

PRESSUPOST DE SAMANIEGO. Levante-EMV.13.12.08

Fa uns anys, pel camí de Sant Josep, allà a les vaqueries, una xiqueta de nom Mencin duia una lletera de 5 litres a vendre, i anava pensant: "amb els diners de la venda em compraré dues dotzenes d’ous, criaré els pollets que faran PIU-PIU, quan els pollastres siguen grans els vendré i compraré un porquet. Quan el porc pese 120 quilos, el vendré i amb els diners compraré un joneguet que..." i en aquell moment, la pobra Mencin va ensopegar amb la vorera, que necessitava un manteniment que l’Ajuntament no havia fet. Van rodar per terra ella i la lletera. Al lloc on va caure, s’alçarà ara una escultura de l’amic Jere, recordant com amb la llet, es perderen també els somnis.
El pressupost municipal s’ha fet també amb la tècnica comptable de Samaniego. Els anunciats quasi 30 milions d’€ d’inversions es financen amb un préstec d'11 milions (que representa un 37%) i quasi 13 milions i mig (el 45%) són fruit de la venda de sòl municipal. I ací comença la història. El sòl municipal només es pot vendre per fer VPO, tret que la programació d’VPO siga suficient per cobrir els mínims que reclama la llei. En eixe cas es pot demanar un Pla de Sostenibilitat que, de ser aprovat per la Conselleria, autoritzaria l’Ajuntament a vendre el sòl per a fer inversions en sostenibilitat urbana. Així planteja finançar l’equip de govern la major part de les cent vegades retardades obres de la Marjaleria, per exemple.
Però que passa? La programació d’VPO només és suficient si comptabilitzen "Mestrets", projecte en inseguretat jurídica per culpa de la imperícia de l’equip de Govern, com ha fet ben palès la sentència del TSJ. Tot i això, i suposant que d’ací no sé quants mesos la Conselleria autoritze el Pla de Sostenibilitat, l’Ajuntament hauria de ser capaç de vendre, en un mercat congelat, el sòl municipal.
Així que el 37 % de les noves inversions són filles d’un crèdit que ens endeuta encara més, i el 45% són més que improbables, perquè depenen d’un seguit de circumstàncies absolutament imprevisibles, una mena d’ "efecte papallona" que, en el millor dels casos, només es podrà resoldre si troben un improbable comprador per a terrenys valorats en 13 milions i mig d’€ .
Ja poden apostar-s’hi la samarreta, enguany tindrem un bon grapat de modificacions de crèdit, per intentar salvar algunes inversions, a mida que quede clar que els comptes municipals són un somni amb tendència a malson.
"¡Oh loca fantasía!¡Qué palacios fabricas en el viento!" deia el bo de Samaniego, en la seua faula de la Lletera, i continuava: "No anheles impaciente el bien fiaturo; mira que ni el presente está seguro."

"ROCA CUIPER". Meditrráneo. 10.12.08

Tots els que viatgem habitualment en tren, hem sentit alguna vegada eixa llegenda ferroviària segons la qual, al poble de Roca Cuiper, entre Albuixech i El Cabanyal, hi baixa gent, però no hi puja mai ningú. Sembla com si fora una mena d’estació terminis, per alguna gent. Un lloc on hi arribes per quedar-t’hi i no eixir-ne mai més. Em recorda una novel·la de Manuel de Pedrolo que vaig llegir fa molts anys, que es deia “Entrada en blanc”. Allí també alguns passatgers d’un inquietant tren, arribaven a una estació a la que qui hi baixava s’hi quedava.
El tren de la recol·locació política té la seua parada en un altra ciutat, la Ciutat de les Llengües. Allà va aturar-se l’any 2005 José Luis Gimeno, i ell i el seu pesat equipatge s’hi van instal·lar. I allà viuen i cobren tots els mesos, per fer no sé sap massa bé que. Deien, que la seua missió era posar en marxa eixe projecte improbable de ciutat lingüística en el sòl de l’actual aeròdrom. Ara la Consellera reconeix que eixe és un projecte congelat i que, tal com alguns mantenim de fa temps, caldria replantejar-se’l. Bé, comencem per acomiadar-ne els presumptes responsables, no? O és que un equip que fa anys que no avança absolutament res d’un projecte congelat, ha de seguir cobrant, per fer qui sap què? Encara que els hi congelen els sous, sembla insostenible.
Supose que és per això que la Consellera rectifica la tesi oficial, i ara diu que no és només eixe el seu treball. Aleshores que fan Gimeno i Josety? Són els qui contracten als Vivanco, a la Pantoja i l’ “Hoy no me puedo levantar”?
No m’extranya, que no s’alcen, a alguns el cul els fa ventosa quan és una cadira oficial.

"COACHING SHOW". Levante-EMV.06.12.08

Els coaching show han pegat un bon mos a la graella de programació d’algunes cadenes. És una idea simple, en el que un expert en la matèria especifica del programa, dona lliçons a una família que es presta voluntària a això que han anomenat experiment sociològic, i que sovint no passa de ser un mer entreteniment.
El format igual serveix per que t’ensenyen a passejar un gos amb mal caràcter, que per educar a eixa tribu de degenerats que tens per fills, que a menjar de forma que totes les hamburgueses no vagen a parar a la fàbrica de Michelin en que s’està convertint la teua cada colp més generosa anatomia.
Sempre funciona. La televisió i els seus experts triats en càsting, no precisament universitari, resoldran en tres sessions televisades, tots els problemes estructurals que en anys has creat a base de fer les coses amb una part de la teua anatomia que sovint serveix per seure. És sabut, els catòdics creuen en els miracles.
“Las cuentas claras” és el darrer d’eixos coaching show, té la sana pretensió d’ensenyar als televidents, com gestionar la seua economia familiar. Basat en un format israelià, un expert pretén ensenyar a diferents famílies, a arribar a final de mes, a adaptar la despesa als ingressos reals, a estalviar en la cistella de la compra, a reduir la factura de la llum, etc.
He entrat en la web de la productora i només un oportú rampell de prudència m’ha impedit inscriure com concursants la família Popular, i en la seua representació els Srs. Macián i Masip. No em negaran que haguera tingut el seu puntet, vore com el personal coach, els hi deia que no pot ser, que l’economia local tinga compromés prop del 85% del pressupost per pagar manteniment i sous. O que el grau d’endeutament de l’economia local és elevat, possiblement no perillós, però que com s’ha endeutat tant quan les coses anaven bé, ara que tenim una crisi damunt, ja no podem demanar més diners als bancs.
O els hi pegaria un bon estiró d’orelles, perquè totes les mesures d’estalvi energètic que ara proposen, haurien hagut d’estar en marxa des de sempre. L’estalvi energètic no és per ajudar a pal·liar la crisi, sinó que estalviar en energia ajuda a no estar després en crisi. El “momento share”, que diria Boris, seria quan el presentador advertís a Masip que no pot deixar els tipus d’interés en mans de la Mare de Déu de Lledó, que ara està ocupada intercedint per tal que el C.D. Castelló ascendisca. Però ens quedarem amb les ganes de vore-ho, ja els hi dic, al final no els he inscrit. Però no perquè no siga útil, sinó perquè he dubtat. De fet, també els podia haver inscrit a Supernanny per tal que ensenye a no dir paraulotes als més joves de la família, o a “El encantador de perros” que els ensenyaria a traure a passejar els Rottweiler amb murrió, o fins i tot a “Soy lo que como” per aprendre a no menjar hamburgueses a Cuenca.

"CONSTRUIR". Mediterráneo. 4.12.08

En el camí de casa al treball, durant mesos i mesos, he passat per davant d’una obra. Molts matins m’he aturat uns minuts (privilegi dels qui podem anar a la faena a peu) per vore-hi treballar, primer les màquines fent els fonaments, després els obrers als qui he vist construir l’edifici, des de les entranyes. Columnes, embans, escales... He vist arribar material i carregar-lo amunt i avall. He vist entrar i eixir camions, tallant el trànsit i fent malbé la vorera, tan nova com estava. He vist com del forat naixia una estructura, i com eixa estructura anava prenent forma, fins esdevenir l’edifici que hui és.
Algú ha projectat eixe edifici, és a dir que l’ha dibuixat primer sobre el paper, algú hi ha posat els diners, i un munt de treballadors l’han fet possible. I encara hi ha un altre protagonista, els qui han de comprar (esperem) els pisos, els seus usuaris, aquells que han de convertir el pis en llar, i fer de l’espai escenari inoblidable de les seues històries familiars.
Tot este procés no és gaire diferent al de construir una ciutat. Algú ha de pensar-la, imaginar-la, dissenyar-la. Algú ha de finançar-la i molta gent ha de construir-la. Dia a dia, a poc a poc, amb cura, amb professionalitat, amb destresa. Per a que els seus usuaris, els veïns, molts més que a la finca de la que parlava, puguen viure-hi, i viure-hi bé, les seues vides.I eixa obligació de pensar i construir, no és només de l’equip de govern. I és que no estem ací per governar i prou. Els projectes es poden pensar des de fora del govern. De fet és quan més valor tenen, perquè es reflexionen sense pressions. Això és el que m’apassiona del que faig actualment.

ai!

Al desembre passat, quan s'acostava la fi d'any, vaig penjar a este bloc un post, amb un desig personal (i familiar). Ara s'està complint, i s'està coplint dins de l'any en que ho desitjava.

Lizbeth i jo estem esperant un fill o una filla. Sense cap mena de dubte el projecte més interessant en que ens hem embarcat.

Este és un bloc eminentment polític, però la política la fem les persones i la fem per a les persones.

Em permetreu que guarde, doncs, per l'esfera privada, els sentiments personals, però hi ha també una vessant política, en tot això.

Faig política per ajudar a conseguir una ciutat millor, i una societat millor, i el futur sempre ha tingut per mi una forma abstracta... Ara tindrà dues orelletes, un parell d'ulls (espere que tan bonics com els de sa mare), un nasset...

Ara que podré abraçar el futur, em resultarà més fàcil esforçar-me en construir-ne un de millor.

PRESSUPOSTOS DE "QUITA I PON"

http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2008112900_4_525455__Castello-inversion-municipal-crecera-2009-llegara-millones-euros

De vegades no sé massa bé, si és qüestió d’hipocresia, de cinisme, o es que es pensen que la gent no té memòria.

El dijous, el Ple de l’Ajuntament, va aprovar una modificació de crèdit, en la que entre d’altres partides, anul·laven per no haver-les gastat, 15.000 euros del itinerari escolar del Carles Salvador i 300.000 de millores al centre històric. Un any pressupostat (en el cas del Carles Salvador una promesa del 2004! reclamada pel BLOC) i al final, com no s’ha fet res, es gasten eixes partides per pagar deutes.

El divendres, en el mateix saló, però en l’altre costat, el que es gasta per fer rodes de premsa, el Vicealcalde fa un avanç dels pressupostos per el 2009 i presenta, 15.000 euros per l’itinerari escolar del Carles Salvador i 300.000 per al centre històric.

Només 24 hores de diferència! Quina barra!

"QUÈ FAIG ACÍ?! Levante-EMV. 29.11.08

Esta setmana he assistit a un interessantíssim seminari impartit pel professor Rodríguez-Pose, sobre estratègies d’innovació i desenvolupament regional. Em va sorprendre no vore cap polític entre els assistents, ni tampoc cap empresari, amb una ressenyable excepció. Jo pensava, que una de les coses que havíem de fer els polítics era reflexionar sobre el model de ciutat i el model social. I creia que en eixa reflexió, les aportacions d’un brillant i guardonat professor del Departament of Geography and Environement, de la London School of Economics, eren més que benvingudes.
La densitat dels coneixements transmesos, era, afortunadament, proporcional a la capacitat didàctica del professor. Ara no en faré un resum dels dos dies de seminari, ni estic qualificat, ni este és el lloc ni el moment, però d’entre les diferents teories apuntades, n’hi ha una que vull destacar.
Deia el professor, i ho fonamentava en innombrables estudis i anàlisi, que per fer evolucionar una societat i cohesionar-la, la principal inversió s’ha de fer en el capital humà. En canvi, el món de la política, aposta sempre per invertir en capital físic. Edificis, carreteres, aeroports, tramvies híbrids talla parcs, ponts, fins i tot la il·luminació de Nadal... Mentre que segons tots els indicadors estudiats, el que de veritat fa convergir un territori i evolucionar una societat, és unes generacions de ciutadans i ciutadanes ben formats, uns infants ben alimentats, sans i amb protecció mèdica. Per què si el que cal és treballar sobre les persones, els polítics s’entesten (ens entestem) en invertir en "coses"? Doncs perquè les "coses" són inaugurables. Pots inaugurar des d’un Centre de Convencions a un Pipi-can (jo mateix ho he fet) i tindrem clavegueram nou al Grau el dia que a algú si li acudisca una inauguració digna en el subsòl pudent. En canvi, es fa difícil inaugurar una generació amb títol universitari, o una promoció d’estudiants d’F.P. Com es fa? Se’ls hi posa una cinta al voltant del cap, com si foren indis, i després es talla dient: "queda inaugurada esta matèria gris"? Lleig!
Eixe és el problema, que els polítics estan (estem?) més preocupats pensant en les properes eleccions que en les properes generacions, i vinga a proposar coses i més coses, i després a construir-ne la meitat.
Jo vaig interessar-me per la política, per canviar el món. Per millorar la meua ciutat, per participar dels reptes que la societat moderna té plantejats, i fer-ho activament, podent ajudar i retornant a la societat, part del que la societat m’ha donat a mi al llarg de la meua vida.
Però veig que anava errat. Si vull canviar de veritat la societat, si vull realment participar en el projecte del Castelló futur, he de deixar de ser polític. Cas contrari em passaré el dia inaugurant (en el millor del cassos) o protestant per les primeres pedres (en el pitjor). Igual els altres ja ho saben, i per això a ningú no li interessava el seminari.

"L'INTERRUPTOR". Mediterráneo. 27.11.08

L’interruptor és un invent fantàstic. És el comandament que permet, per exemple, encendre i apagar la llum. Sense eixa brillant invenció, la llum estaria sempre encesa. O sempre apagada. Les coses simples, són sovint les més útils.
Fa uns mesos, l’ajuntament va fer obres a la tercera planta, on està confinada l’oposició, els sindicats i uns pocs funcionaris. Tampoc no creguen que va ser gran cosa, van pintar-ho tot d’un absurd color verd pistatxo (ve Sr. Pepe como escribo un valenciano normal, no digo “festuc”) que fa mal als ulls, i van sanejar la instal·lació elèctrica. Això sí, en allò que podríem anomenar un balafiament (“derroche”, Sr. Pepe) d’ingeni, van deixar tots els despatxos sense interruptors. De forma que el primer en arribar havia d’anar al panell de comandaments i enllumenar tota la planta. Algunes vesprades que vaig a fer hores, buida i desèrtica com està aquella planta, he hagut d’encendre el llum dels 7 despatxos per poder il·luminar el meu. Absurd.

Quan el PP va anunciar mesures d’estalvi energètic en un plenari, vaig comentar este despropòsit. L’Alcalde em va mirar amb cara de sorpés. Ho entenc, l’Alcalde no pot estar en els detalls del dia a dia. No és faena seua revisar la instal·lació elèctrica, o la dieta de Moliner. No el vaig culpar de res, però m’alegra pensar que em va escoltar, perquè la setmana passada va vindre un electricista i va posar interruptors a tots els despatxos.
Fantàstic. Ara només caldrà que l’empresa passe una nova factura de treballs extraordinaris en manteniment d’edificis municipals, pels interruptors. Sembla que l’empresa estiga contractada per endoll (“enchufe” Sr. Pepe).

"MÀRQUETING". Levante-EMV.22.11.08

He acabat de llegir un assaig titulat Màrqueting polític: l’art de guanyar eleccions. Fins al 2011 no sabrem si l’he entés.
La tesi primària és el pes del màrqueting electoral en la política, cada colp més marcadament mediàtica, dels darrers anys. De fet, fa una anàlisi dels candidats, com producte, en un mercat, l’electoral, que s’assembla significativament al que estic estudiant a la universitat sobre les empreses, en l’assignatura de Direcció Estratègica. Fins i tot en algun capítol, suggereix la necessitat d’aplicar una anàlisi DAFO al candidat o al partit. Ho he fet amb mi mateix, però no els exposaré el resultat, perquè tinc la poderosa sensació que el meu professor llig este diari, i francament, tampoc no cal donar-li avantatge. Si m’ha de suspendre que s’espere a febrer com tots.
Una de les contundents afirmacions de l’autor, és que per si sols els mitjans de comunicació no són garantia de l’èxit d’un candidat, però sí que ho poden ser del seu fracàs. I això trobe que és especialment significatiu en una opció com el BLOC. És indiscutible que nosaltres no tenim grups editors “amics”, o directament deutors del favor d’una llicencia, o de milers i milers d’euros en publicitat. Per tant, cada titular que aconseguim, és el fruit d’una inversió en temps i dedicació molt major que la dels nostres adversaris, PP i PSOE, i cada ratlla que ocupem en un diari, o cada minut en antena, són també el resultat d’un treball de qualitat, que ha de competir amb les immenses maquinaries propagandístiques del PP i el PSOE.
Rebaixant el nivell i per entendre’ns. Si el PP o el PSOE presentaren una granera com cap de llista aconseguiren el 35% dels vots. I això és un fet provat, perquè ho han fet en alguna ocasió. I que em perdonen les graneres. Nosaltres juguem en un altra lliga.
Si al final, l’èxit polític, té més a vore amb la repercussió mediàtica, i esta és filla dels favors i els deutes, aleshores, nosaltres ho tenim pelut. A finals del XIX o principis del XX era prou habitual que un partit tingués un grup mediàtic propi. Això hui ja no passa. Ara són els grups mediàtics qui semblen tenir partits propis. I en mig d’esta guerra de guerrilles, nosaltres alçant el ditet i dient: “psst, ei, escolte, que nosaltres estem ací”. Pelut he dit que ho teníem? Peludíssim.
Quasi tothom ara compra le menjar en grans superfícies. Jo mateix compre habitualment en una de mitjana, però quan necessite una cosa de qualitat, bona, especial...no sé, per exemple, ara que la meua dona està constipada i necessitem taronges bones per fer suc, vaig a Benlliure, la verdulera del barri. Mai no ha eixit a la tele, ni l’hi he vist anuncis als diaris, però és garantia de qualitat. Si per triar una bona taronja, la gent reflexiona, sembla raonable que reflexione també abans de votar, caram, que si no, acaben comprant melons!

"ALBERTO". Mediterráneo. 20.11.08

Alberto F.P. va fer números, la família havia crescut, així que caldria canviar de cotxe. Va comprar un monovolum car, molt car, i gran, molt gran. I va afegir-hi més extres que Benach, el President del Parlament català, al seu cotxe oficial. En eixir del concessionari, ensumant l’olor a nou, el primer que va fer va ser anar a la Plaça del Rei, volia que tot el món veiés la seua nova adquisició. Va intentar aparcar on sempre ho havia fet, però el cotxe no hi cabia. Amb el morro ocupava la rampa prevista per l’Ajuntament per a les persones amb mobilitat reduïda. Un veí, va eixir i el va advertir: “Perdone, així no es pot aparcar, impedeix vosté el pas a una xica que viu ací dalt i va en cadira de rodes”. Alberto, el mirà amb un somriure maliciós i va dir: “a la majoria de la gent li és igual. Si no està content denunciem”. El veí va cridar a l’AMU. Este, va advertir a Alberto que allà no s’hi podia aparcar, que enretirés el cotxe mig metre arrere i no hi hauria problema. Alberto, superb va dir que no li donava la gana, que si el tenia que multar que el multés. I va afegir que l’AMU era d’extrema dreta per defensar els interessos d’una minoria. El funcionari, pacient, el va avisar que la multa era cara, i Alberto va insistir en la seua indiferència. “Recorreré -va dir-, i si finalment em toca pagar, m’és ben igual, pagaré amb diners de la empresa”. I va deixar el cotxe allà, aparcat de forma il·legal i impedint els drets d’una minoria.
Supose que no cal que els explique que Alberto F.P. és el nostre alcalde, la minoria afectada els veïns de Mestrets, l’AMU el TSJ, i l’empresa que pagarà la multa, l’Ajuntament. És a dir, vostés.

no només teniu permís, sinó que vos convide a fer còpies de l'octaveta i dur-ne mitja dotzena a la butxaca. segur que tindreu ocasió de deixar-les a algun prabris.

"LA DECLARACIÓ VALENCIANISTA" 1918-2018

La nit del 12 vaig tindre l’honor de sopar a València, en un acte de memòria i reivindicació de la Declaració Valencianista de 1.918.
Allà ens vam aplegar quasi cent persones. No erem tots polítics, però tots erem patriotes.
Diuen que la diferència entre un polític i un estadista és que mentre el primer es preocupa de les properes eleccions, el segon es preocupa de les properes generacions.
Doncs crec, que mentre els polítics valencianistes ens hem de preocupar, i molt, per les properes eleccions; els patriotes, sense oblidar-les, hem de mirar més enllà. Hem de pensar en la nació.
En la primera reunió del Centre d’Actuació Valencianista Faustí Barberà, vaig pronunciar una frase que va fer certa fortuna. Quan algú va preguntar que era el que teníem en comú els allà reunits vaig dir: “la fidelitat a aquest país, que va ser regne i que volem nació”. Pretenia sumar.
Crec que és això el que pretenia el sopar a València. Sumar voluntats, reconciliar germans que ens hem estat ignorant (quan no directament enfrontant), mentre l’enemic (no nostre, l’enemic plural de la nació) reia a boca plena, tot furtant-nos reiteradament la cartera.
Sóc nacionalista, no tant perquè recorde el passat gloriós del Regne de València, sinó perquè crec profundament en el futur del meu país.
Em preocupa més el futur que el passat, per això, en temes de simbologia, m’ocupa més saber quines senyes identifiquen hui el meu poble, i amb quines senyes s’identifica el meu poble, que saber quina bandera onejava el segle XVI sobre ara no sabria dir on. La vexil·lologia és la taxidèrmia del nacionalisme. A mi em preocupa el futur. Vull ajudar a construir el futur.
Recordar el 90 aniversari de la Declaració Valencianista, filla de la voluntat i determinació d’un grup de patriotes (als que un corrent del valencianisme hem ignorat dolosament durant anys; de la mateixa forma que un altre corrent del valencianisme ha volgut ignorar també dolosament Fuster, Mira o Marqués), té el mèrit del just reconeixement.
Però tindrà una importància estrictament simbòlica, si no entenem que el que importa és el futur.
I la nostra generació de patriotes tenim una fita històrica. El Centenari de la Declaració Valencianista.
Encara queden deu anys, i queden només deu anys. Déu anys per bastir ponts que ens permeten construir un moviment nacional que ha de superar la vessant estrictament política. Un moviment cultural, social, cívic, que haurà de tindre també, una expressió política unitària.
Queda molta feina per fer, i només la podrem fer si som capaços de fixar-nos més en el que ens uneix que en el que ens separa.
Jo sóc un patriota, però sóc també un polític, i un polític del BLOC Nacionalista Valencià. Per això crec que el meu treball de compromís amb els principis que emanen de la Declaració Valencianista ha de ser doble. He de treballar per fer possible que en els déu anys que resten abans de commemorar el centenari de la Declaració, el moviment nacional valencià siga tan plural, com ferm, cohesionat i fort. I he d’esforçar-me també, en fer entendre això dins del meu propi partit, perquè no sé si el BLOC serà l’expressió política unitària del nacionalisme valencià, però sé que per voluntat popular és la formació política més representativa i més ben situada per ser-ho. I sé que sense el BLOC no hi haurà unitat al valencianisme polític.
Com patriota i com polític, assumisc el doble repte.
El polític treballarà per impregnar el BLOC de l’esperit de formar part d’un moviment nacional ample. Com patriota, “em mantindré fidel per sempre més, al servei d’aquest poble”.
Sé que no estic sol en aquesta voluntat de canviar el futur, per escriure un nou capítol gloriós de la pàtria.
I també sé que si fallem, aquest país que va ser Regne i que volem Nació, no ens ho perdonarà.

"LA JUSTÍCIA VIOLADA".Levante-EMV. 14.11.08

La tradició iconogràfica occidental dibuixa la Justícia com una senyora cega. Un, en la seua proverbial innocència, té ganes de pensar que ho fa per significar que actua amb total imparcialitat, sense mirar qui demanda i qui es demandat. La realitat del dia a dia, però, és ben diferent.
És sabut que el TSJ ha declarat il·legal el PAI de Mestrets, posant en qüestió l'obtenció de sòl per a alguns dels "emblemes de modernitat" que el PP havien triat, anunciat i contractat per la nostra ciutat. Hui, amb la sentència a la mà, res d'això no és possible fer-ho. És cert, que el sistema judicial permet, afortunadament, el recurs. Mentre queden instàncies superiors, pots anar recorrent i recorrent, fins que algú et done la raó o no. Com li passa al Sr. Vilanova de Vila-real, que ja només li queda acudir al Senat de la República Galàctica d'Star Wars.
La sentència de Mestrets seria ferma si ningú no l'hagués recorregut, de forma que totes les actuacions que se'n deriven quedarien anul·lades. Però clar, la Conselleria havia de recórrer per forçar la seua actuació. I l'Ajuntament, com "palmero" s'hi afegeix. I ara és quan un se n'adona, que la Justícia porta un bena als ulls per no vore com n'és d'injusta ella mateixa.
Voran. El PP diu que vol tirar endavant amb les obres, mentre espera el resultat al seu recurs de cassació, que tardarà entre quatre i cinc anys en ser resolt. Diu, que si finalment no els hi donaren la raó i ells han enderrocat les cases dels veïns, se'ls indemnitzaria i punt. Diu que per la ciutat és més econòmic pagar les presumptes indemnitzacions milionàries, que paralitzar les altres dotacions. Com si no hi hagueren altres solucions! Han arribat dir que és una qüestió d'interés general, i jo que pensava que l'interés general és complir la llei!
És ben trist vore com el Vicealcalde té una concepció tan pecuniària de la vida. No se com ha arribat a la conclusió que tot té un preu. Creu que tot s'arregla pagant. Amb diners d'altres, clar. No vol entendre què els veïns no han encetat esta batalla de David contra Goliat per aconseguir més diners, sinó en defensa d'un model de vida, que creuen, compatible amb un creixement ordenat de la ciutat. Jo també ho crec. El PP vol aplicar la doctrina de l'Auditori. Allà van construir una dotació en zona verda de forma il·legal, com van sentenciar els tribunals. I el Sr. Fabra, aleshores regidor d'urbanisme, va reptar l'oposició a demanar-ne l'enderroc. És a dir, que actuen il·legalment, i després, amb supervia, redireccionen la responsabilitat a l'oposició conscients, que ningú no gosarà demanar que s'enderroque l'Auditori malgrat la seua il·legalitat.
Ara fan el mateix, diuen: "nosaltres ens passem per les dallonses la sentència, tirem al recte, enderroquem cases i repercutim exageradament sobre uns pocs, els desenvolupaments urbanístics de tots, perquè si finalment el Tribunal confirma la sentència del TSJ ja els pagarem. Al cap i a la fi, són diners públics, i com l'Ajuntament va sobrat..."
En canvi, si els veïns, en defensa dels seus legítims interessos, decideixen demanar la paralització cautelar, és possible que el Jutge els hi demane un aval bancari, per si de cas finalment perden. Un aval inassumible per persones amb rendes normals. I en això fonamenten la seua perversitat el PP. Abusar de les injustícies i incongruències del sistema per massacrar els veïns (la part més dèbil del procés), demostra ben a les clares que l'actitud del Partit Popular no només és injusta, és també innoble i brutalment indigna.

MOLINER I EL REI NU

Javier Moliner diu que sóc d’extrema dreta per defensar, afirma, els interessos d’una minoria en contra de la majoria. Ho diu pel tema Mestrets.
No Javier, no. Jo no defense els interessos d’una minoria, defensa un determinat model de ciutat, i defense l’imperi de la llei. L’ urbanisme del PP és il·legal, ho ha dit el TSJ.
Però a més a més d’imprudent, Javier és un badoc. Si defensar els interessos d’una minoria contra la majoria és d’extrema dreta, és d’extrema dreta defensar els interessos de les dones maltractades que són, afortunadament, una minoria? O dels immigrats? O dels afectats per la síndrome de Down?
I més encara. L’ajuntament té una sentència en contra, la de Guitarrista Tàrrega que afirma que l’equip de govern ultrapassant la seua capacitat d’ordenació urbana, beneficia a un particular contra la resta de veïns implicats. Ho diu una sentència que no ha recorregut el PP, i que és ferma.
L’esperança blanca del PP, l’enlluernador i carismàtic Javier Moliner, té un greu problema, el temps.
El temps l’està posant al seu lloc. Les seues eixides de to, els seus tristos (no)arguments, i la seua propensió a la “macarroneria argumental”, demostren, que el Rei va nu.
I te pengen les vergonyes Javier!!

La meua opinió sobre el tema a la tertulia de la SER

http://www.radiocastellon.com/audiolive.php?audio=Tertulia_Martes&nombre=La%20Tertulia%20de%20Radio%20Castellón&dia1=Martes&dia2=11&dia3=Noviembre&dia4=2008

ALCALDE NEGRE. Mediterráneo. 13.11.08

Finalment tots els pronòstics s'han complert. Barak Obama és el nou president electe dels EUA, i de retruc de tot l’imperi. Se n’ha parlat i escrit molt estos dies, i sembla que per la majoria dels analistes, els ximples i els assenyats, és significatiu el fet que el Sr. Obama siga un afro-americà, allò que abans del politically correct, es deia un senyor negre. Està bé. Segur que és un avanç en un país, on encara no fa cent anys, el Ku Klux Klan, assassinava amb impunitat en nom de la supremacia blanca. L’arribada a la Casa Blanca d’un senyor negre, és en eixe sentit, una evidencia de com ha evolucionat majoritàriament el poble nord americà.
I nosaltres? Els negres de Castelló són blancs, i van nàixer majoritàriament a Romania. Ha evolucionat suficientment la societat de Castelló per assumir com ciutadans amb drets i deures a tots els nouvinguts? Està llest Castelló per tindre un alcalde nascut a Tergoviste o a Slobozia? I ells? Tenen interés en integrar-se, en formar part de la societat que els ha acollit? Fa pocs dies l'Ajuntament va organitzar una setmana de la interculturalitat. Ben intencionada i tot això, clar. Exposicions, conferències, i un acte de final de festa, fet de música i balls. Cada grup present representava la cultura i la música del seu país. Romanesos, ucraïnesos, peruans, colombians, cubans, marroquins, nigerians... Vaig trobar a faltar música d'ací, música en valencià. Perquè clar, a mi ja m'està bé, ja m'agrada saber com viuen als seus països d'origen i quina música escolten, però Obama és President perquè és americà, no perquè els americans s'hagen fet keniates, com ho era el pare del President.

"DR.JEKYLL AND MR. HYDE". Levante-EMV.08.11.08

The Strange Case of Dr. Jekyll and Mr. Hyde és el títol d’una fascinant novel·la de Robert Louis Stevenson. És, sens dubte, la més reeixida recreació literària de la psicopatologia de la doble personalitat. Hi ha altres exemples de personatges amb doble personalitat, per aquells qui tinguen referents literaris diferents. Els hi recomane “El otro yo del Profesor Bacterio” , dels grans investigadors privats Mortadelo y Filemón. Que per al símil que vull fer, igual el dibuixant Ibañez s’ajusta més que el novel·lista Stevenson.
Ho dic perquè voldria referir-me a “L’estrany cas del Dr. Pérez i Mr. Macián”. El Dr. Pérez és el tinent d’alcalde delegat de personal, d’hisenda i de modernització. Al capdavant de la modernització municipal, ha fet un excel·lent treball, si més no, en el sentit d’haver treballat colze a colze amb l’oposició. Escoltant les nostres propostes, incorporant-ne no poques al Pla de Modernització, reconeixent públicament que eixe Pla no hagués estat possible sense la col·laboració generosa de tots. El Dr. Pérez, és també el delegat d’Hisenda, que ha invertit temps i interés, en escoltar les propostes de bonificacions que en les ordenances fiscals ha fet este regidor opositor, que escriu l’article. El Dr. Pérez és el polític, que reconeix en sessions plenàries, les aportacions de l’oposició (de l’oposició que aporta) al dia a dia municipal.
I després està Mr. Macián. Un regidor misantrop, agressiu, amb un discurs duríssim i allunyat del joc democràtic. És el regidor, que parapetat darrere d’un pretès sentit de la responsabilitat de la “res pública”, amenaça a l’oposició amb les tenebres exteriors, la castiga negant-li el pa i la sal, com si el pa i la sal foren propietat de l’equip de govern al que serveix amb fruïció. Mr. Macián, és la personalitat malaltissa que es pensa que la informació a la que té dret l’oposició se li ha de facilitar, o no, en funció de l’ús que en vaja a fer.
La dissociació de la personalitat coincideix sovint amb el primer i segon torn de les seues intervencions plenàries. El Dr. Pérez apareix en la primera intervenció, sovint argumentativa. Mr. Macián apareix en el segon torn, se li unfla la jugular com a Maria Patiño, i castiga a l’oposició sense postres. Si el Dr. Pérez parlés amb Mr. Macián, li diria que no pot conculcar els drets democràtics de l’oposició. I que en qualsevol cas, si l’oposició en fa mal ús, per això estan els tribunals. Però clar el Dr. Pérez és advocat de professió i sap que el PP, als tribunals, darrerament ho perd tot.

UNA OPINIÓ POLÈMICA (?)

Veig amb una certa estupefacció eixe entusiasme amb el que destacats socialistes aposten per Obama.
Comprenc que a la meua veïna, la meua amiga periodista, o el caixer de la meua sucursal de Bancaixa, diguen que prefereixen Obama. Fins i tot jo preferisc Obama, però me’n guardaré molt de mostrar-me fan de Barack Hussein Obama, com fan destacats socialistes als seus blocs.
I no és que no m’agrade per ser negre (que no ho és, per cert, és un mulat), o per tindre un segon nom àrab (lògic donada la procedència paterna), al contrari, tot això poden ser, fins i tot, valors afegits, per a la simpatia.
Li reconec una oratòria brillant, a l’altura de la seua ambició (i això tampoc no és cap crítica). Li reconec una força política arrabassadora, una empenta vital fantàstica, un voluntat de canvi que entusiasma.
Li reconec la intel·ligència política d’haver triat un candidat a vicepresident a Jhon Biden, que representa precisament el que ell no té, experiència, i “washingtonitis”. En això també ha estat més intel·ligent que McCain triant a Pallin, qui, d’alguna manera, també compensa al presidenciable, aportant inexperiència i un cert caos mental.
No, a mi, Obama no m’agrada perquè el seu programa és profundament reaccionari. Si Obama fos d’Almendralejo votaria al PP. Si fos valencià, votaria a Camps, i aniria al circuit urbà de Formula 1. Però si s’assembla a Hamilton!
Obama és un poc com Gonzalez Pons, un verb fluid, una capacitat comunicativa important, un paper d’embolicar preciosista, però el regal no és més que això, un paquet. (Val, exagere, Gonzalez Pons no entusiasma ni a la Reina Sofia, però ja s’entén el que vull dir.)
El sistema de protecció social que proposa Obama és profundament insatisfactori. Clar que és millor que el que diu McCain. Molt millor. Però siguem seriosos. Si jo fos nordamericà no sé que faria, possiblement demanar la independència d’Alska (i extraditaria a Pallin). Però ací, Obama no mereixeria el meu vot. M'hauria de seroprendre que puga mereixer el de Jordi Sevilla, Ximo Puig o Francesc Colomer, per parlar d’alguns dels socialistes que s’han definit públicament.
Però en realitat no em sorpén, és la seua vella teoria del vot útil. La d’ “amb mi o amb el caos”. Ells s’identifiquen amb els demòcrates nord-americans, i identifiquen els republicans amb el PP. En realitat és més greu, em tem que quasi tots els votants tan republicans com demòcrates, estan més prop del PP que del PSOE.Però igual fins i tot tenen raó. En qüestions socials, el PSOE és (poc) menys reaccionari que el PP. En qualsevol cas, que guanye Obama!

"ARROGANCIA". Mediterráneo. 6.11.08

“Un dels motius pels quals m’he compromès amb la feina que faig és precisament per fer veure a la gent que és possible dialogar amb tothom, que no cal guanyar per deu a zero als adversaris, que l’agressivitat infundada amb els qui tan sols oposen idees a les idees genera violència i amaga una gran incapacitat per argumentar.” Ho diu el meu amic Antoni Vives, regidor a Barcelona i Vicesecretari General de CiU al seu llibre “Per què faig de polític?” Un llibre amb format de carta dirigida als seus fills, que hauria de ser de lectura obligada per a molts fills d’esta democràcia.
Em ve bé la reflexió, esta setmana, en plena ressaca de la sentència del TSJ que anul·la la sisena modificació del PGOU. Una sentència que es fonamenta bàsicament en el fet que de forma il·legal, el PP local, havia repercutit sobre un grup menut de xicotets propietaris, els costos urbanístics dels desenvolupaments més emblemàtics de la ciutat. Des del BLOC sempre havíem dit que era raonable que la ciutat cresquera en eixa direcció, però sense vulnerar la llei, i sense perjudicar innecessàriament els veïns. L’arrogància i la prepotència del PP, eixa voluntat de voler guanyar sempre per deu a zero, eixa manca de respecte per qui té davant, l’ha dut al fracàs.
Esta no és la primera sentència (ni previsiblement serà la darrera), però si la més dura contra la política depredadora del PP. Una política, ho diu la justícia, que ultrapassa el dret a l’ordenació urbana i que castiga els menuts en favor dels grans. El pitjor, són les reaccions. Decebedor. No n’aprenen. Continuen desafiant amb arrogància. “Hasta que las urnas nos separen”, semblen pensar. Doncs amén!

aquesta és l'entrada que en fa 500.

LA POSSIBLE NOTÍCIA DEL QUINQUENI

M'informa el meu "amic invisible" que el Tribunal Superior de Justícia de la CV, ha emés sentència que dona la raó als veïns que van recórrer la sisena modificació del PGOU.
És la modificació que inclou Mestrets, l'Espai Comercial, el solar alliberat per a la VIU...
Si es confirma, és l'enèssima galtada en la cara de l'urbanisme del PP. Esta vegada no és una galtada, de fet, és un K.O. tècnic.
Un milió de metres quadrats, un munt d'emblemes electorals del PP paralitzats, uns pressupostos, els de la Generalitat, amb partides que no podran aplicar-se...
Esperem confirmació de la sentència i poder-la llegir per vore'n l'abast, però la cosa pinta dura, molt dura per la ciutat, per culpa de la pèssima, lamentable, vergonyosa, i ara sembla que també il·legal, gestió de l'urbanisme del PP.
El meu "amic invisible" i jo seguirem informant.

El meu "amic invisible" és un crac. Ja tinc la sentència. És la 1.000/08 del Tribunal Superiorde Justicia de la Comunidad Valencians. Sala de lo contencioso administrativo. Sección Segunda.

Paragrafs textuals:

-El ayuntamiento de Castellón interesó la desestimación el recurso, limitándose a adhererise íntegrament a la contestación de la Generalitat Valencian, sin más argumentos.

-De la lectura de la documental citada se aprecia clarament que se ha cargado ala zona objeto de la modificación putual una serie de proyectos que corrensponden a sistemas generales y a dotacions públicas de toda la ciudad de Castellón de la Plana y no particulares de la zona acotada po la resolución recurrida y que figura descrita en el folio 11 del B.O.P. de15 de dicembre de 2.005. La adscripción de estas dotacions a la zona de este recurso infringe el art. 62 de la L.R.A.U. y supera el 50% del suelo de l zona, lo que implica una infracción del principio de equidistribución de beneficios y cargas consagrado en la L.R.A.U., arts. 9 y 66 entre otros. La administración local demandada no ha contestado a ninguno de los argumentos de la demanda qe se refieren a facultades o competencias locales, haciendo expresa dejación de sus derechos procesales al respecto, máxime cuando el letrado de la Generalidad alegó que sobre determinadas materias no debia él contestar sino el ayntamiento, como se dijo en el Fundamento Primero.

I finalment

FALLAMOS

Se estima el recurso contencioso-adminisstrativo impuesto por.............................. contra la resolució de la Conselleria de Territorio y Vivienda de 9 de septiemre de 2.005, que aprobó definitivament la modificación puntual Nº 6 el paln general de Castellón, acto administrativo que se anula por ser contrario a derecho.

He demanat la compareixença de Javier Moliner en el proper ple municipal, per tal que explique com afectarà al urbanisme local, una sentència que anula la modificació del PGOU, que permetia la VPO de Mestrets, l'Espai Comerial, el Poliesportiu Chencho, una part de la ronda de Circumvalació, en càrrec a les zones 24 SUR, 27 SUR i 28 SUR.