Sembla ociós haver d'explicar a hores d'ara el meu gust per vestir-me amb roba tradicional durant la setmana de la Magdalena. Amb el pas dels anys he anat fent-me un fons d'armari d'allò més versàtil i lluïdor. M'agrada, i no crec que calga justificar-me. Quan comencen les festes se'm posen garrons de saragüells, cos de jupetí i de brusa, de torrentí... Em vénen ganes d'espardenyes d'espart, de capell i mocador al cap. La vestimenta valenciana del segle XVIII és ben bonica. De fet, en les festes assenyalades, ben bé podríem vestir-lo. El 9 d'octubre, per exemple, com fan a Escòcia o al Tirol el seu dia nacional. Ací, però la història ens ha passat un poc per sobre.
El cas però és que en arribar les festes, em mude a la manera tradicional. I crec que això m'ajuda a entendre allò que no poques dones relaten, de com és el seu simple transitar pels carrers, i les reaccions que genera la seua mera existència. El seu desplaçament de la casa al treball, o del cinema a casa.
Gent que no coneixes de res, i que et fan comentaris sobre el teu aspecte físic. Gent que se't queda mirant amb ulls escrutadors. De vegades de simple cortesia, amb un somriure d'aprovació. Altres ulls són ulls d'escàner que et repassen de dalt a baix i de baix a dalt. Sense pudor, fins que fan aparéixer el teu. Incomoden. Incomoden molt. Et fan sentir un objecte peculiar, susceptible de ser valorat. Hi ha moments en què tens la sensació que algú alçarà un cartell amb un 8, o amb un 6 si no els hi agrada la combinació de jupetí i calça llarga.
També hi ha qui quan es creua amb mi sent l'estúpida necessitat de sense treure's el got de plàstic vessant vi barat de la boca, mormolar una "Visca la Mare de Déu de Lledó", i si el dia és fred i portes capa et diuen "Batman", o aquells (i estos són tropa) que quan amb la seua conlloga es creuen amb tu, no poden refrenar la voluntat de taral·larejar "de Castelló a Almassora, xim pum, tracatrà..
I jo puc assumir que la tria de la meua indumentària festera, pot resultar cridanera (tot i que som cada cop més gent qui en festes ens ve de gust vestir roba tradicional), i sense assumir directament la responsabilitat de les reaccions dels altres, les amables i les desagradables; ho puc entendre. I sobretot ho duc amb certa dignitat pensant que serà només una setmana... Però m'ajuda a entendre allò que diuen les dones.
Perquè en el cas d'elles és tot el dia cada dia. Massa curta, massa llarga. Massa solta, massa cenyida. Pintada com un porta, amb cara de morta. Molt empolainada, absolutament deixada. Amb serrell cupaire, amb cardat d'antiga. Massa estret, o els hi fa bosses. Ho marca tot, o sembla un sac de creïlles. Guapa o lletja. Carregada de pit o de Castelló de la Plana. Disfressada de jove, tapada com una monja. Provocadora, invisible. Buscant guerra, vestida com una tal, embolicada per a regal, d'oferta... Massa jove o massa gran.
No deixa de ser sorprenent que siga vestint saragüells, quan més fàcil em resulta entendre a les dones, qui vestides com els hi vinga de gust, se senten objecte de mirades de tota mena. Lascives o amables. Agressives o de reprovació. Tant se val. Mirades incòmodes. Comentaris innecessaris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada