Si els que saben un mínim d'anglés esperen trobar sota este títol una reivindicació personal, s'equivoquen del tot. Per contra, si vosté és un cinèfil, haurà recordat aquell controvertit fals documental, dirigit per Casey Affleck i escrit a quatre mans per ell mateix i per Joaquin Phoenix, que n'era l’intèrpret. La història és la següent. Després de "Two Lovers", Phoenix anuncià al món que abandonava la interpretació i es dedicava al Hip-Hop. Va canviar d'aspecte físic. Barbut, escabellat, fent fila d'un "clochard" vocacional, i sempre amb ulleres de sol. Durant el període que relata el documental, va fer poques aparicions públiques, on hi mostrava un comportament de més en més estrany i poc sociable. El seu cunyat Casey l'acompanyava sempre i filmava el que passava. Va fer declaracions esbojarrades, es va deixar filmar mantenint sexe oral, consumint drogues... Tot bastant incomprensible per a la gent que el coneixia i que li reconeixia un gran talent com a actor. La farsa durà més d'un any, fins que s'estrenà el documental; i va ser llavors quan van confessar que tot havia estat guionitzat. Incloent una mítica entrevista al programa, més mític encara, de David Letterman.
Phoenix ho explicà així: "Affleck i jo volíem fer un film que explorara la llibertat, la relació entre els mitjans de comunicació, els seus consumidors i les mateixes celebritats". En definitiva, un actor a qui les coses li van bé a la seua professió, en un moment determinat, i quan la fama l'acompanya, decideix deixar l'ofici i comença a comportar-se de forma estrafolària. Diu que li vol donar un nou rumb a la seua vida, canviar de feina, obviar els seus èxits passats, i obrir-se camí en el nou espai professional amb el qual somnia. I per a fer-ho, procura estar sempre acompanyat de càmeres perquè queden enregistrades les seues eixides de to, les seues estrambòtiques opinions, les seues estranyes idees, les seues originals posicions públiques, les seues singulars teories.
I jo he pensat en Toni Cantó. Actor amb una trajectòria, no de tanta qualitat com Joaquin Phoenix, és cert, però respectable, amb una tempestuosa vida emocional, i una sorprenent filia per les tortugues que li ha ocasionat una denúncia per tenir-ne més de 40 a casa. En el seu salt a la política, no va començar amb el Hip-Hop, ho va fer amb ridícul rap. I com Phoenix, Cantó començà a fer declaracions sorprenents: "Hay que poner límites a la inmersión lingüística de la misma manera que no se puede decir que se permita a los pederastas campar a sus anchas”, “Los animales no tienen derecho a la libertad ni a la vida, ni los toros, ni las vacas, ni los corderos”, “La mayor parte de las denuncias por violencia de género son falsas”, “¿Sabían que la UE paga 3.200 € por cada denuncia de malos tratos? Desde 2004 nos han entrado así 2.080.000.000 € ¿Qué gobierno renuncia a eso?”, “Casi el 5% de los mayores de 18 años han pasado por el procedimiento judicial por violencia de género. La mitad han pasado por dependencias judiciales. Sin pruebas”. Allò que no és una mentida, és una indecent comparació. De tot el que ha dit Cantó l'única cosa que no sent tampoc certa, és una llàstima que no ho siga és: "Mi trabajo consistirá a partir de ahora en no decir ni mu", que va pronunciar després d'una de les múltiples polèmiques en les quals ha participat.
El Cantó polític és tan absolutament incomprensible, tan paranoic, tan esbojarrat, tan ofenedor, tan mentider, tan provocador, tan fals, tan cínic, tan maldestre, tan mancat d'ètica, que l'única explicació raonable és que estiga interpretant un paper prèviament guionitzat amb la lícita vocació de generar un debat sobre l'estupidesa al món polític. Seria fantàstic, seria un gir sorprenent i meravellós. Si tot això de Cantó és un documental, aplaudiré la gosadia i la farsa. Perquè com de veritat s'haja fet polític i crega el que diu, no serà un documental sinó una pel·lícula. De por.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada