"UN CAFÉ AMB PREMSA" Levante-EMV 22.10.16

Estos anys que he estat portaveu del meu grup a l'ajuntament o a la diputació, i el poc més d'un any que a més a més ho he estat del Govern Municipal, ha servit per a teixir una relació molt pròxima amb la premsa local. Igual que els periodistes han vist passar molts regidors i regidores, jo he vist també molts becaris esdevindre redactors, molts professionals canviar de mitjà, i massa, per a dolor de tothom, quedar-se sense feina.

Amb molts d'estos professionals espere seguir mantenint relació, al cap i a la fi, han estat molts anys, i en alguns casos s'han creat complicitats. Complicitats que ara que no interferiran en els nostres respectius treballs, espere puguen continuar.

El cas és que ara, en canviar de feina i de ciutat partisc de zero. La meua relació amb els mitjans de València és gairebé inexistent. La relació amb la premsa color sèpia, la de les xifres, també, perquè mai no m'havia ocupat directament de qüestions d'economia.

És de veres també, que ací la cosa és diferent. Per la dimensió de la ciutat, per l'especialització del que he de fer, per la quantitat de focus informatius que hi han oberts a la ciutat seu de les institucions nacionals valencianes, i perquè el meu rol ha de ser també més discret. Encara no sé exactament com de discret. Però lògicament el focus mediàtic es desplaça a altres actors molt més importants. Jo ací sóc de repartiment. Era la idea. M'està més que bé.

En tot cas però, sembla que la meua curiositat professional per la premsa especialitzada en economia, o la que fa allò que se'n diu «política valenciana» (com si la política que es fa a l'ajuntament de Castelló fos bielorussa!), coincideix amb la curiositat professional que tenen per la meua persona. O millor, per la persona que ocupa la Secretaria Autonòmica.

És per això que l'altre dia un mitjà de la ciutat em va convidar a un desdejuni col·loqui, sense micros, sense bolis, però amb bon café, amb croissants i amb suc de taronja de la terreta. Remarque que era sense micros ni bolis, perquè era per a coneixer-nos, realment. I el format em semblà amable i intel·ligent. Clar que van fer preguntes, i no poques. Sobre per quina raó venia a fer-me càrrec d'una àrea complexa quan era Vicealcalde de la meua ciutat, com havia trobat la secretaria, el personal, el pressupost. Quines idees podia aportar jo. Quin era el pla de treball. Quina valoració feia de les xifres d'atur. Per quina raó pensava que el comportament era diferent a Castelló que a Alacant, per exemple. I també algunes més «indiscretes» o «compromeses», clar, sobre els budells del govern o del meu partit... En fi, supose que preguntes molt similars a les que em podrien fer els periodistes de Castelló si el meu viatge polític hagués estat a la inversa.

Tot això per dir que cada vegada tinc més gola avall, que en un intercanvi de preguntes i respostes, no és només el que respon qui dóna informació. Les preguntes tenen subtext, tenen background que se'n diu ara. En funció del mitjà la mateixa pregunta pot tenir matisos diferents. En funció del periodista també, clar, però jo ja sé per quina raó dic que en funció del mitjà. I vostés també ho saben.

I una altra cosa que vaig aprendre va ser com són les xarxes de distorsionadores. En tots els sentits. Una vegada ja vaig escriure sobre el risc particular de confondre el que passa a les xarxes amb la realitat, perquè a les xarxes ens relacionem amb qui volem. Però de gent n'hi ha més. Molta més. I contra més llunys estan eixes persones geogràficament, emocionalment, ideològicament... Més difícil és que t'hi relaciones. Per la qual cosa els nostres telelines, els nostres murs, tenen una tendència a l'endogàmia que els fan perdre tota fiabilitat com a termòmetre social.

I afegiré ara, que també la imatge que projectem està profundament distorsionada. Tant l'equip de premsa de Conselleria, com estos periodistes amb qui vaig compartir desdejuni, esperaven de mi masclets dialèctics constants. Com si la meua vida pública fos una traca sense fi. Em van recordar quatre o cinc piulades meues, els vaig recordar que en duc més de 39.700. És com allò de què quan assenyales la lluna, alguns miren només el dit. Aquell maleit dit.