25 d’abril, 2020

"MENYS CHURCHILL I MÉS PROZAC" - El Mundo- 25.04.20


He qüestionat des del primer moment la presència diària d'uniformats en la gestió comunicativa de la crisi. Sembla raonable que quan hi haja qüestions d'ordre públic a comunicar, puga comparéixer puntualment algun portaveu policial, o un comandament militar quan es vulga explicar el treball de desinfecció per part de l'UME. Però no té cap sentit que en la gestió comunicativa de la pandèmia sanitària i la crisi econòmica, se'ns explique que s'ha detingut a un tipet que havia robat 30 kg de taronges. No té gens d'importància. El que ens han d'explicar són les pífies en les compres exteriors, o quan es podran fer tests massius. És això el que importa ara.


Mantinc també des del primer moment que això es deu a una pulsió autoritària del govern central, que molt probablement es retroalimenta amb un complex d'inferioritat greu. El de creure que el poder uniformat és més important i ofereix més tranquil·litat que el democràtic, i eixe complex es trasllada a la societat com si fóra cert, convertint-lo en cert. I això mina la base del sistema democràtic.


Algú va decidir que esta crisi s'havia de tractar amb retòrica bèl·lica, i així ens va. Generals comparant l'acció amb el que l'exercit va fer a Iraq o Bòsnia i Hercegovina. I tot quadra quan escoltes al President fer discursos de (fallida) inspiració en aquells de Winston Churchill. Voler ser Winston i acabar semblant un Celta curt. Churchill li va espetar a Chamberlain"You were given the choice be ween war and dishonour. You chose dishonour adnd you will have war", ací van triar tractar això com una guerra i han aconseguit el deshonor i milers de baixes en el que consideren "camp de batalla".


Churchill va guanyar la guerra i va perdre les eleccions. Alguns historiadors creuen que qui t'ha guiat amb èxit durant la guerra, no és la persona indicada per a guiar-te en la pau. Perquè són escenaris molt diferents. De ser així, haver convertit la malaltia en temps de pau en una «guerra», és cosa de la qual algú se'n podria acabar penedint. I és que quan un poble guanya, i els polítics converteixen eixa victòria en derrota, estan condemnats a sucumbir per la falta de perícia.


Potser també cal recordar, que a Churchill el van guanyar els laboristes, que estaven integrats al seu govern, però no van patir el desgast de la guerra. Quan vols capitalitzar tots els èxits, mentre els socis treballen més discretament, pots passar a la història com responsable final de tots els fracassos.