L'altre dia vaig fer disgustar a un periodista, perquè vaig escriure que de la mateixa forma que en la política hi ha persones i decisions encertades i desencertades, positives i negatives, amables i agres, intel·ligents i no tant; en el periodisme també hi ha categories. El d'investigació que resulta fonamental per a protegir i enfortir la democràcia. El copy/paste, que reprodueix acríticament i sense més, les notes de premsa d'oposició i govern. El servil amb qui posa la publicitat... I conste que parle de periodisme, i no de periodistes. Que la condició humana i laboral de cadascú ell se la sabrà. Però el que més el va molestar va ser que vaig dir que hi havia un periodisme de «la vieja del visillo», que escorcolla les xarxes socials per fer notícies. I clar, descontextualitzar les coses és, com a poc, un risc per a tothom.És com quan es transcriuen converses telefòniques d'investigats, i tothom es tira les mans al cap, perquè diuen paraulotes, i no s'expressen amb la polidesa que se'ls-hi suposa. Crec que això ens passaria absolutament a tots, perquè no parlem igual per telèfon amb un amic, que en una reunió amb un client, en una taula redona amb tècnics de no sé què... I passa igual a les xarxes. Obvi que tot el que hi dic és públic i pot ser usat, assumisc eixe risc, però no pesa igual en una xarxa que en la portada d'un diari. Sobretot, perquè no es gasta el mateix llenguatge, ni el públic és el mateix.
Bo, el cas és que el periodista venia a dir que jo no comprenia les dificultats de la feina a una redacció, perquè mai no hi havia estat, i que parlava des del desconeixement. Vaig tirar de memòria i no recorde que eixe periodista haja estat diputat, ni regidor, ni alcalde, ni gestor públic, i això no l'inhabilita en absolut per opinar i valorar el treball dels polítics. De fet, és una feina que fan i han de fer els periodistes. Vull dir que és cert que jo no he treballat a una redacció, però això no minva la meua capacitat per discernir sobre el que m'agrada o no d'una pràctica periodística. No com a protagonista o no de la notícia, sinó com a consumidor d'informació. Tampoc no he fet cinema, i tinc opinions sobre les pel·lícules, com espectador.
Però el cas és que en eixe estira-i-arronsa amb el periodista, tot de molt més bon rotllo del que esta redacció podria fer intuir, vam arribar a la conclusió de què ens coneixem poc. Sabem poc de l'ofici de l'altre, de les circumstàncies amb les quals topem a l'hora de fer bé la nostra feina, de les dificultats d'un determinat entorn laboral. I aleshores, coses de l'atzar que ja és molt així ell, vaig vore un anunci d'un web «Alquila una vida».
Ho plantegen com la nova generació d'experiència d'oci. Es tracta de viure la vida d'una altra persona durant un breu lapsus de temps. I el sistema és senzill. Tu eres tapiner, directora comercial, pescador de tonyina, arquitecta, diputada o ebenista; omples un formulari explicant el teu dia a dia, amb detall d'horaris i activitats, i poses el preu que vols cobrar-li a una persona que puga estar interessada a convertir-se en la teua ombra durant un dia. O dos dies. Amb el compromís que participarà en totes les teues activitats professionals.
Una oportunitat per a ser durant 24 hores conductora de ral·lis, director de teatre o ... Polític. Polític? Sí, clar, perquè no? De fet, segurament si la gent sabés de les dificultats tècniques, legals, de política aritmètica, de limitacions pressupostàries, de manca de personal, que condiciona la presa de determinades decisions, tindria una millor base a l'hora de criticar-les. I fixes que no dic que deixaren de fer-ho, sinó que ho podrien fer amb major coneixement de causa. Algun polític, jo mateix que sóc el que remugava, podria passar un dia a la redacció d'un diari, o anar a cobrir rodes de premsa no sempre interessants, o intentar aconseguir unes declaracions... I algun periodista podria seure a una reunió d'agenda, a un consell de direcció d'un organisme públic, a una reunió de pressupost... Segur que milloraria l'empatia mútua. Però no només entre el periodisme i la política, clar, això ho dic per tancar l'article tornant al principi. El que seria més interessant és que ho pogués fer gent de tota mena i condició, que hi puga estar interessada.
És un pas més enllà de la campanya de Palaus Oberts, que permeten visitar els llocs on fem política. Ara es tractaria d'acompanyar-los a fer-la. Ho trobe prou interessant (a mi és que m'agraden els riscos que comporta la transparència política), com per haver-ho proposat al Conseller de Transparència per al seu estudi.
1 comentari:
Molt bona proposta, Enric. Conéixer per dins com funciona el dia a dia de la gestió pública.
Trobe que una de les experiències estrella per a qualsevol ciutadà seria la d'intentar de quadrar el pressupost públic amb el fantàstic finançament que tenim per gentilesa del senyor Montoro. Després d'haver viscut eixa experiència, a veure qui defensa encara que els valencians no tinguem la clau de la caixa.
Publica un comentari a l'entrada