“Les xarxes han democratitzat l'estupidesa humana. Ara qualsevol borinot es discuteix amb un catedràtic”, ho vaig escriure dilluns a la xarxa i donà pas a un debat molt interessant. Per una banda aquells que pensaven que jo pretenia que només les opinions de les persones amb formació reglada eren rellevants. Vaig haver d’explicar que em referia bàsicament a discutir sobre la matèria en que eixa persona és catedràtica. Però també vaig dir, que defensant fins on calga el dret de tothom a opinar, això no significa que done a totes les opinions el mateix valor. Hi ha opinions formades, i altres que no ho estan tant. Això és elitista? No, és racional.
Una persona em posava l’exemple de l’avortament, i no veia per quina raó l’opinió d’un metge havia de ser més respectada que la seua que era, posem per cas, especialista en història clàssica. I li vaig dir que això no era pròpiament una discussió científica, sinó moral i que en eixe cas, la llicenciatura en medicina no era un plus. Que el que jo trobaria estúpid seria que l’especialista en història li discutís les tècniques quirúrgiques al metge. Per la mateixa raó que em decantaria a creure que el historiador en sap més de la guerra del Peloponés, que no pas el ginecòleg. A risc d’enganyar-me, sí. Però no puc relativitzar-ho tot. Crec en la ciència. Defense el valor de l'estudi, de la formació.
També hi va haver qui em va recordar, amb raó, que fins i tot científics reputats en una mateixa matèria, discrepen amb freqüència. I ací la resposta era obvia, qualsevol de les opinions formades em mereixerà més crèdit que la d’una persona sense formació específica. I ací sí que podríem dir que la cosa es complica, perquè amb formació o no, la gent té ideologia, i sensibilitat, i escales de valors, que voluntàriament o no, influeixen en la seua forma d’aproximar-se o de practicar la seua ciència. Som humans. Afortunadament.
La ciència, o més concretament, una titulació universitària, no és per si sola una garantia d'encert. Això està clar, però tranquil·litza. Personalment, en cas de malaltia abans em posaria en mans d'un llicenciat en medicina que d'un xaman que diu curar el càncer amb suc de iuca.
“Licenciado en la universidad de la vida” queda curiós en un perfil de Facebook, però siguem francs, eixe títol no és garantia de res. No et permetria, per exemple, debatre en un congrés científic. A les xarxes, però, no hi ha filtres. Tothom opina sobre tot. Hi ha un cert relativisme que juga en contra de la col·lectivitat.
Tots hem llegit i sentit coses com ara: “Tu opines això i jo opine allò”, “és la meua opinió, i com estem en democràcia té el mateix valor que la teua”, “tindré dret a opinar, no?”. I la resposta a la darrera pregunta és un contundent sí, però a la resta és que no. No. No totes les poden tindre la mateixa consideració. És el que crec.
I tot este rotllo que els hi explique, per dir que de vegades la gent, amb la millor intenció del món et proposa “solucions” a problemes de la ciutat, sense adonar-se'n que eix “solució” genera més problemes dels que resol, o simplement no és factible. I també, per criticar a molts polítics que volen imposar criteris en contra de l'opinió dels tècnics, o tècnics que volen imposar criteris polítics.
És una qüestió de saber delimitar espais. Els polítics locals hem estat triats per dissenyar la ciutat i els seus serveis, però ens hem de basar en els criteris tècnics dels especialistes. I els funcionaris són els que han de trobar la fórmula tècnica i jurídica per convertir en realitat les propostes del polítics.
Als polítics els dic que si volen ser funcionaris es presenten a unes oposicions. I als funcionaris que si volen ser polítics es presenten a unes eleccions. I per sobre de tots nosaltres, la gent. Que pot canviar als polítics, però que hauria de respectar als “catedràtics”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada