Estic segur que a Mònica Àlvaro, Tinent d’alcalde nacionalista a Vila-real i companya de viatge, no li sabrà greu que use una part de la llarga i agradable conversa de sobretaula que vam tenir dimarts passat, per substantivitzar el fil argumental d’este article. Jo li explicava que el treball del govern de progrés a Vila-real ens està sent de gran ajuda, perquè les bones pràctiques, i la gestió pulcra, són una garantia per a la gent que té ganes de canvi però encara té alguns dubtes. Ells són l’exemple que posem. El bon exemple. I això és especialment útil i tranquil·litzador en un moment on comença a ensumar-se a l’aire un molt esperat vent a favor d’un gran canvi de polítiques a les nostres ciutats i a tot el país.
Este ambient també es nota poderós en el creixement orgànic tant del nostre partit, el BLOC, com de tot Compromís. Eixe instrument col·lectiu i plural, que és ja el pal de paller d’un canvi profund en la política valenciana. I vam comentar també el risc del creixement en allau que comporten estos processos. Se’ns acosta gent amb moltes ganes de treballar, però també apareixerà gent, ho sabem, a la flaire d’un hipotètic poder. I hem d’estar molt vigilants amb això. Ens ha costat massa anys construir una il·lusió col·lectiva per tal que una ambició individual puga fer-la malbé. No estic dient que els llocs de responsabilitat tinguen que ser per a gent amb triennis, dic que han de ser per a la millor gent. Recent vinguts o clàssics. Però gent honesta i preparada.
No és moment de “mirlos blancos”. Eixa figura que si en algun moment hagués tingut sentit era quant ens faltava a un grapat mal comptat de vots per saltar el 5%. Però ara ja no és el cas. Els lideratges han de ser plurals, i governen els equips.
Crear un candidat, o una candidata des del no res, no té sentit. I sempre ix malament. Ho hem vist fa poc, ho estem vivint. Hem vist com una persona normal i corrent era designada per l’aparell del seu partit (no triada democràticament per la gent) i aprofitava un (en)càrrec públic per bastir un lideratge. I després eixa persona que aparentment no comptava amb els suport del partit, ha vist com una gran part d’este se li girava en contra, i ell acabava per abandonar la disciplina, en un acte d’indisciplina suma.
És el mite del Gólem. Les primeres històries de gólems es remunten al principi del judaisme. Se suposa que algunes persones que se senten imbuïdes d’una saviesa especial, serien capaces de repetir el sortilegi i convertir en vida un grapat de fang. Tot afegint-li una espurna divina. Els rabins aleshores, algunes executives de partit ara. Però clar…mai no seria un ésser com el que la Torà descriu va crear Jahvé. L’Adam bíblic era una cosa, un gólem, tot un altra.
Els gólems no tenen ànima. Són éssers incomplets i poden acabar per regirar-se contra qui els hi ha donat la vida. Així diuen que li passà a Rabbi Judah Loew, el Maharal de Praga, que n’hauria creat un per defensar el gueto i, finalment, l’hagué de destruir quan començà a crear problemes. I és que els gólems no són intel·ligents. Fan allò que se’ls ordena, i ho fan a plena consciència, però executant les instruccions de forma literal. No entenen de matisos. No dubtaran en deixar pel camí als companys, o trairan les idees, per aconseguir l’objectiu (l’alcaldia, la presidència de ves a saber què…)
Ens ha vingut bé el darrer episodi local de transfuguísme a casa dels veïns per recordar que els lideratges no es poden crear artificialment, i que la política dels personalismes no és la que nosaltres volem fer. És l'hora dels equips, dels lideratges col·lectius. És el messianisme el que ens ha dut a la guerra d'Irak, a la F1 i a la ruïna econòmica. La resposta, ha de ser forçosament plural. I contrastada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada