En Pasqua, és tradició ben nostra que els padrins regalen als seus fillols una mona. Li diem mona a eixe dolç esponjós que sovint s’adorna amb un ou dur i confitura. Si més no, en la versió més tradicional.
Diuen els que ho entenen que este costum, unit a les llonganisses de Pasqua, simbolitza el final de la Quaresma i les abstinències que a este període del calendari acompanya.
Per als cristians l’objectiu de la quaresma és establir un període de reflexió i penitència per tal que tinguen temps de preparar-se com toca per la celebració de la Pasqua. Una festa heretada dels jueus, del Péssah, que commemora la fugida d’Egipte, la fi del captiveri.
Se m’acut que eixa fugida de la penúria, i eixe final del llarg període d'abstinències i dejunis, té un paral·lelisme amb la situació actual. Amb eixe “canvi de tendència”, amb eixa “clara recuperación”, amb la que els gurus que no la van vore vindre, ara ens anuncien que la crisi comença a marxar.
No sé jo! Serà per als bancs, culpables en gran part de la situació, i que no només no han patit la crisi, sinó que han fet negoci amb les injeccions de diners públics detrets dels serveis més bàsics. La gent normal, però, la que més ha patit la crisi, segueix vivint a un País Valencià amb molt més atur que la mitja europea. I quan ara venen “els padrins” a dir que s’acaba la quaresma econòmica i que ja podrem menjar mona, saben, que irremeiablement, serà al seu front que els hi esclafaran l’ou dur. Sempre la paguen els mateixos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada