Vivim enlluernats pel que Hollywood ens explica. No és d’ara, això ve de lluny. Hem anat adoptant els seus costums, hem canviat als Reis d’Orient per un Pare Noel disfressat de Coca-Cola. Al dia dels difunts ja hi ha qui li’n diu halloween. Al Ratoncito Pérez li ha eixit una ferotge competidora en forma de Fada de les dents. La rua de pernil amb tomata tremola davant la pressió del Burguer-el-que-siga. I els pobres pollastres han deixat de tindre ales per a tenir nuggets. Les sales de cinema ja no estan al centre, o sí…però a condició de que el centre siga comercial. La boina ha mort a mans de la gorra de base-boll, un esport que ningú no practica ací. Ja poden guanyar les xiques de waterpolo que la gent només aguanta desperta fins a les quatre per vore la Super bowl (bàsicament perquè a la mitja part Gisele Bündchen és capaç d’anunciar supositoris Rovi embotida en una tanga imperceptible). El “To er mundo e güeno” de Manolo Summers, ara és molt més bèstia i es diu: “Jackass.” Així està la cosa.
I no és només l’alimentació, l’oci, els costums, les festes o la forma de vestir. No. No. És tot això, i tota la resta. També la política es contamina de l’ ”american way of life”. I tots hi tenim responsabilitats. El grup polític al que jo represente, per exemple, ha fet una important aposta per les primàries. Una tradició forània, que si bé no és exactament d’origen nord americà, si que és cert que ens arriba bàsicament per aquella via. Convidem a la gent a inscriure’s a un cens, i després el convidem a triar junt amb la militància les persones que han de formar part de les candidatures. Els ianquis (i els suïssos) tenen allò que se’n diu “caucus”, nosaltres no, però tenim “reserva de pluralitat” que també és bonic.
Després està allò del “Tea party”, que ací ens ha arribat en forma de poder mediàtic, i de cadenes de ràdio i televisió privades, ultraconservadores, demagògiques, i que entenen com debat plural convidar a dos tipets, un dels quals defensarà el “no”, i un altre el “tampoc”. En el cas valencià, el Tea Party, és l’Orxata Party, i viu dins del PP. Els joves coronels amb pressa, que veuen que el futur a curt termini no és tan obvi com els hi havien fet creure, i ara empenyen per desfer-se dels generals que guanyaren les batalles que els hi han permés asseure el seu cul a un escó.
També està tot allò de la moral. Ja no dic l’ “impeachment” que se li va plantejar al Clinton per allò de la becària fent gàrgares amb el fruit de la masculinitat presidencial; sinó coses més senzilles. Hem vist dimitir congressistes i senadors, perquè 37 anys abans li havien pagat un avortament a una companya de campus a la que li havien fet un bombo. O al propi Clinton havent de confessar amb cara de pa sucat amb oli, que efectivament, quan era jove, una vegada li va pegar dues xupladetes a un porro (en el seu cas), però que això sí, no s’havia empassat el fum. I ara i ací, sembla que del pecat del piu tothom se’n riu, encara. Però es munta un bon canyaret cada colp que un polític fa una prova d’alcoholèmia i li ix a tornar. O dimiteix (o el dimiteixen) un regidor, perquè en una foto sembla que després de fer de natzaré divendres sant, va voler fer de Jesucristo Superestar. I mentre, al seu partit, tothom calla davant dels imputats per corrupció, i delictes varis. Nulla ethica sine aesthetica.
I ara els telepredicadors. El Pablo Iglesias, l’Elpidio Silva, el Vidal-Quadras o el Javier Nart. Habituals de les tertúlies catòdiques, convertits en candidats electorals, per obra i gràcia del share i de l’ego. Que no dic jo que no tinguen coses que dir i defensar, però que res més poc progressista, transformador, i renovador, que els personalismes messiànics. Ja vam tindre a Ruiz Mateos venent flams a l’Eurocàmera, i el PP envia al dels iogurts caducats. Segur que necessitem més personatges singulars? En tot cas, supose que a estos quatre els espais gratuïts de TV també els eixiran a tornar.
En fi, que ens anem americanitzant. Ells ja tenen un president afroamericà, i ací n'hi ha alguns que paguen les campanyes en negre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada