Diuen que això que coneixem com sandvitx va néixer al segle XVIII per donar satisfacció a l’aristòcrata anglés John Montagu, IV Comte de Sandwich. Sembla que era un gran aficionat als jocs de cartes, i que no suportava la idea d’haver d’alçar-se a meitat d’una timba, per fer un mos. L’any 1762 Montagu portava jugant a cartes de forma ininterrompuda 24 hores, i vençut per la fam, va demanar al seu servent que li portés un tros de carn entre dues llesques de pa, de manera que pogués menjar amb una mà, mentre amb l’altra aguantava les cartes.
De sandvitx n’hi ha tants com persones es posen a preparar-lo. N’hi ha de tota mena i condició. De molt elaborats, i de molts simples. Possiblement el més conegut hui en dia siga el conegut com “mixt” o “biquini” en alguns llocs. El de pernil dolç i formatge.
Des de que forme part del govern de la ciutat, tinc els ulls més posats en la gestió que en la política. Més en intentar resoldre problemes de la ciutat, o posar en marxa projectes nous, que en la baralla partidista. Però convé no oblidar (ni ho hauria d’oblidar jo, ni ho ha d’oblidar la resta del govern) que dirigim una institució política, no una societat mercantil. I de vegades tinc la sensació de formar part d’un sandvitx polític.
Sóc del tot conscient que la combinació de pernil dols i el formatge (el govern) és infinitament més saborosa que les dues insípides llesques de pa de motllo (que representen a l’oposició). També sóc molt conscient que sense l’oposició (les llesques de pa) no hi hauria sandvitx (democràcia) i ens passaria com al comte que hauríem d’agafar la carn amb els dits. Però és de veres, que des de fora estant, és veu més el pa que la mescla.
I és que ser llesca de pa és més senzill. El PP va ser mescla durant dues dècades i mitja, i coneix perfectament els ritmes de l’administració local, per això quan sap que el govern està treballant en les ordenances fiscals (és ara l’època de l’any en que toca fer-ho) i sap que el govern estudia reduir alguns impostos, presenta mocions demanant que fem el que saben que anem a fer. I ho fa sense passar vergonya pel fet de que si es pot fer és precisament perquè ells no ho van fer abans. I qui diu això, diu qualsevol cosa. Si el sandvitx ix bo, diuen que sense pa no pot fer-se, si el formatge regalima amb vida pròpia i s’escapa de l’emparedat, diuen que no és culpa d’ells. I així tot el dia. Reclamant que fem el que ells es van negar a fer, queixant-se quan canviem alguna de les seues pràctiques discutibles, i proclament-se autors intel·lectuals d’algunes de les coses que fem. Coses, que en molts casos, van deixar contractades, i que este govern encara no ha pogut canviar, sense que això ocasionés un greu perjudici econòmic a la ciutat. Llesca de pa. Què fàcil!
I de l’altre costat CSenM, que va desgranant el programa electoral que va pactar amb nosaltres, i presentant-lo en forma de moció, conscients que no direm que no a allò que ens hem compromés a fer. Però conscients també de que el ritme del govern és forçosament més lent que el de l’oposició, esperen a que ho fem per dir: “va ser idea nostra”.
En fi, un sandvitx. Però que ningú no es duga a engany, el pernil i el formatge, el formatge i el pernil, continuem sent qui dóna sentit a l’entrepà. I diré més, només nosaltres podem decidir si hi posem mostassa, o qualsevol valor afegit. La resta, pa. I quan fas la digestió, recordes la frescor del pernil, el sabor del formatge...però ja has oblidat el pa. I sí, ja sé que me n’he deixat a uns. Però francament, sent un article sobre pa de motllo, de l’únic Punset que tindria sentit parlar és del pare i l’anunci de Bimbo. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada