"INNOVACIÓ PÚBLICA, INNOVACIÓ PRIVADA" - La Vanguardia -07.10.20

Fa un temps, el Conseller Marzà em va aconsellar llegir l'assaig "L'Estat emprenedor", i jo de vegades li faig cas. He recordat el llibre ara que fa uns dies el diputat madrileny Errejon, hi va fer referència al Congreso. Va ser quan va explicar que l'iPhone se'ns presenta com una icona de la innovació, de la tecnologia i del capitalisme de Silicon Valley, com una mena d'èxit de l'emprenedoria de garatge. Però que en realitat, i no li lleve mèrit, el que va fer va ser integrar diferents tecnologies ja existents, totes desenvolupades amb participació de capital públic. Darrere la pantalla multitàctil, la connexió a Internet, els satèl·lits de GPS, els sensors de llum i de proximitat, el giroscopi hi ha tecnologies o bé finançades pels programes públics d'innovació o directament desenvolupades per a ús militar. Steve Jobs va fer famosa aquella frase de "Stay hungry, stay foolish", però sabent tot això, tindre fam d'èxit i ser insensat, és més segur quan ets ciutadà d'un estat emprenedor.

Un altre cas que comenta el llibre és l'èxit global de Google. El seu algorisme inicial ix d'una tesi becada per la National Science Foundation (NSF), diners públics. N'hi ha molts més. Ara mateix, una de les investigacions amb més probabilitat d'èxit per a trobar un vaccí contra la COVID19, és la del Jenner Institute i l'Oxford Vaccine Group de la Universitat de Cambridge. La recerca està cofinançada pel Govern britànic i per la "Biomedical Advanced Research and Development Authority", una agència federal nord-americana.

Al seu assaig, Marina Mazzucato, desmitifica la creença del fet que la innovació és patrimoni exclusiu de la iniciativa privada. Hi ha molts exemples que demostren que en sectors com ara les telecomunicacions, la farmàcia, la nanotecnologia, la biotecnologia o la revolució verda, l'Estat hi ha jugat un paper determinant. I té lògica, perquè la recerca i investigació, és molt cara, i no sempre agraïda en termes comercials. Entre altres coses, perquè les empreses que tenim per innovadores tenen cicles d'innovació que, per qüestions econòmiques, difícilment van més enllà de cinc anys, mentre que els grans avanços tecnològics sovint són el resultat de cicles de desenes d'anys. El paper del sector públic està ací, en participar d'estes investigacions, assumir riscos, crear mercats i també en decidir quines considera estratègiques per al país. Un projecte empresarial privat, per si sol, difícilment hauria generat una infraestructura com Internet. De fet, cap no ho ha fet mai. Som conseqüents, des de LABORA hem signat importants convenis econòmics amb alguns dels Instituts Tecnològics valencians, precisament per incentivar i suportar, el seu treball d'investigació amb resultats pràctics als nostres sectors productius.

Però cal un quid pro quo. Hem de ser eficients en l'administració dels diners públics. Miren, el retorn zero obtingut per la NSF pel finançament de la beca a dos estudiants de Stanford que va portar al desenvolupament de l'algorisme PageRank, l'algorisme de Google, evidencia que en major o menor manera hi ha una socialització del risc que en cas d'èxit desemboca en una privatització dels beneficis. Un patró recurrent.

I és que la cosa va encara més enllà. La Professora Mazzucato explica que l'amenaça més gran per a la innovació és la socialització què les iniciatives privades fan del risc i la privatització dels beneficis, una situació que coneixem prou bé. Tota la inversió pública, quin retorn té? És prou la contribució via impostos una vegada estes empreses tenen èxit i exploten comercialment els resultats de la investigació? Quants impostos paguen i on els paguen? A Irlanda? A paraïsos fiscals? Estos impostos són suficients per a eixugar les pèrdues suportades per la investigació estatal en els milers de fracassos on l'estat ha invertit? La col·laboració publico privada és unidireccional? Consisteix a compartir (no proporcionalment a sobre) les inversions i els riscos, i no els guanys?

Al llibre "L'economia valenciana i les polítiques d'ocupació després de la Covid-19 Nous horitzons de progrés i estratègies de transformació" publicat per la Fundació Nexe, Sanchís, Beneyto i jo mateix, com a autors, defensem la creació d'un Fons Estratègic Valencià d'Inversió Pública (FEVIP) que permeta dirigir els recursos cap a sectors estratègics i finançats amb càrrec a una nova fiscalitat. Els Fons Europeus del programa Nex Genereation, es defineix com un instrument per donar suport als esforços dels Estats membre per recuperar-se, reparar els danys i sortir reforçats de la crisi. I s'han d'orientar a mesures que facen la nostra economia més resilient, i a accelerar la doble transició ecològica i digital. Què passaria si el suport públic s'articulés mitjançant l'entrada en el capital, i per tant, l'administració participés proporcionalment dels beneficis com un accionista més, a diferència del que ha passat amb els rescats fins ara, quan l'estat es fa càrrec de les pèrdues sense cap contrapartida?