Tots dos tenen nou anys. Ell és francés i no parla altra llengua. Ella no en parla de francés, tot i que assegura que li agrada molt més com sona "bon jour" que "au revoir". I sense una llengua en comú s'han passat 15 dies xalant com a cadells, sols o amb altres de la seua edat, saltant i ballant, nedant, tirant-se a la piscina de mil formes diferents, rient. Han demostrat que la llengua mai no és problema si et vols entendre. No sé si és un amor d'estiu, però la banda sonora que em ve al cap és aquella cançó del Duo Dinámico que parlava del final de l'estiu i que ella havia de partir... Ha estat ell qui ha marxat. Ella es queda. S'han intercanviat les adreces i diuen que s'escriuran... Vés a saber en quina llengua!
Qui no ha viscut un d'eixos amors d'estiu! Aclaparadors, absorbent, emocionants, apassionats, viscuts com deuen viure els TEDAX quan veuen com avança el rellotge de l'artefacte; sabent que tot segon viscut és un segon menys que queda. I és que sí, més que no pas la primavera amb els seus esternuts i al·lèrgies, l'estiu és l'època on floreix l'amor. El que passa és que de vegades, un amor d'estiu, acaba amb un amor de tot l'any. Perquè les estadístiques diuen que és a setembre quan es baten rècords de divorcis. De vegades per un procés de substitució, d'altres perquè es posa pel mig la família, vés a saber!
Allò que és segur és que eixe esclat feromònic de l'estiu, és com un esclat de roselles als bancals, o a un jardí botànic. I més explícit ja no puc ser. És veritat, i seria ociós i deshonest negar-ho, que esta setmana s'ha produït entre els socis del Consell un parell de desavinences públiques (no em preocupa especialment que siguen públiques, la gent té dret a saber quan hi ha tensions i per quina raó apareixen) que algú ha qualificat d' "atac de banyes". I és que al PSPV l'estiu se li ha fet curt. L'agost li ha passat volant i quan se n'ha volgut adonar ja estem en el mes dels divorcis. El PSOE sempre que pot recorda que és un partit centenari. Així que en la seua escala de temps, potser per al PSOE valencià, tres anys de romanç amb Compromís no passen de ser un amor d'estiu. I ara, amb les tempestes, ha decidit tornar amb "la legítima", tornar amb el PSOE.
Però clar, és que això nostre no havia de ser un enamorament, un amor apassionat i amb vocació d'eternitat. Era més aviat un mena de BlaBlaCar, havíem decidit compartir viatge perquè cap dels dos arribàvem a destí tots sols. I se suposava, per a Compromís així és, que l'amor era pel país, no entre nosaltres, que amb respectar-nos i complementar-nos, és suficient. I la sensació que comença a instal·lar-se, i no amb sorpresa he de dir, és que eixa defensa de l'agenda valenciana, del finançament valencià just, ha durat mentre a Espanya governava el PP, i ara que governa "la seua parella legítima", sembla que l'amor valencià se'ls-hi esmuny d'entre els dits. I si és així, haurem de replantejar-nos el viatge en comú. Perquè no sé on voldrà anar ara el PSPV, però Compromís va al mateix lloc que anava.
I conste que sóc dels que creu que tot això és magnífica, que tot és reconvertible, que l'aigua no té per què arribar al riu, que les tempeses d’estiu tenen molt d’aparell elèctric i de tarrabastall sorollós, però no sempre massa aigua. I que conste també, que a mi, com a la xiqueta m'agrada més "bon jour" que "au revoir". Però si nosaltres havíem declarat un amor etern, era al país, no als companys de viatge. I eixe amor sobreviurà a este estiu, i a l'altre i a tots. Perquè tenim un compromís amb el país, i si el país ho vol, tindrà un Compromís per servir-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada